El professor no reacciona i continua la seva classe.
Un model col·laboratiu incrementa la creativitat afirma. Si tu saps fer molt bé una cosa i jo soc el millor en una altra, hem destar disposats a treballar junts per crear una tercera cosa encara millor. Sovint és així; ara bé, no hem doblidar que, en últim terme, la creativitat consisteix a alliberar les pròpies forces internes. No existeixen regles quan tot el que pot succeir, almenys en algun moment del procés, és fruit duna absència de regles. Cal allunyar-se del camí per trobar un camí nou. Lalumne creatiu és sempre desobedient. Ara bé, aquesta desobediència que no produeix res sinó que crea, implica una transformació personal que pot resumir-se en tres etapes. El bon emprenedor ha de treballar molt. Ha de carregar, com ho fa un camell, amb tasques pesades i monòtones. «Aguantar» és la paraula clau que millor defineix aquesta primera etapa. Aguantar el menyspreu i la manca de confiança. Aguantar el fracàs que pesa com una muntanya. Després, lemprenedor ha de posar-se en peus i dir: Prou! En aquest moment, lemprenedor esdevé el lleó que comanda en el seu territori. El lleó que arriba on mai abans ha arribat ningú perquè desconeix la por i és lliure. Ni sent commiseració ni salimenta descorrialles. Tampoc saferra al que li resulta familiar i conegut, sinó que converteix cada situació viscuda en una oportunitat. Així i tot, el bon emprenedor encara ha danar més lluny. En la tercera i última etapa, ha de ser el nen que juga. Recuperar la mirada innocent i curiosa. El joc de crear requereix obrir la ment i expulsar el perquè, bandejar la finalitat que, sovint, segresta limpuls dinnovar. Daquesta manera, la rebel·lia pot ser canalitzada i fer-se constructiva. El «però» ha estat substituït per la «i» que ja no bloqueja. La «i» que uneix i uneix formant un immens rizoma de noves idees. No cal buscar lèxit. Cal preparar-se per rebrel. Quan un sacostuma massa a una disciplina, lha dabandonar i entregar-se a una altra disciplina. Lemprenedor que vol saber què és el ball, no acudeix a un espectacle de ball sinó que ell mateix balla. El nen juga ballant i balla jugant
Després daquesta prèdica crec que el professor, molt conegut i admirat, ja no sap el que es diu. Una calma estranya regna a la sala dactes. Alguns companys shan adormit. Altres fan veure que prenen apunts. Els llums shan apagat i el professor ha marxat. De sobte apareixen escenes de la vida quotidiana projectades a les parets de la sala, fins i tot al sostre. El més extraordinari és que les figures humanes que parlen i es mouen tenen els rostres dels alumnes del curs. Passada la sorpresa inicial, em tranquil·litzo i penso que es tracta simplement dun programa informàtic que permet canviar uns rostres i les seves expressions facials per daltres diferents. La sorpresa, però, es converteix en espant quan comencem a sentir les paraules que surten de les boques daquests rostres. Són els nostres rostres inserits en els cossos daltres i, en canvi, les paraules les reconeixem com a pròpies. M, el company de curs que fa un moment ha interpel·lat el professor, està parlant amb algú que sembla ser una amiga.
No, no tinc ganes densenyar història a la universitat o a un institut qualsevol. Sentiria que mestic estancant. Seria com morir lentament. Encara que no tingui tanta seguretat econòmica a final de mes, prefereixo la gestió cultural. A prop de la Política en majúscula, però sense dedicar-mhi completament, és clar. El que minteressa és introduir pensadors que no són coneguts, organitzar cursos en institucions de prestigi; en definitiva, estar present en lesfera pública sense deixar de ser jo mateix. Per això, el que més desitjo és poder formar part de lequip pluridisciplinari de lEscola de la Vida. Seria la culminació de la meva carrera professional i estic disposat a fer el que calgui per aconseguir-ho.
Lamiga a la qual M sestà dirigint a la pantalla sha girat cap a mi. És N, la companya de curs amb la qual mhe creuat en entrar a signar el contracte de vinculació.
Doncs jo he tingut una vida molt diferent de la teva diu N. No minteressa per res la política; és més, penso que la dimensió col·lectiva de lexistència constitueix sempre un parany per defugir del jo. Si cadascun de nosaltres aprofundís de debò en si mateix, viuríem en un altre tipus de societat, que ja no salçaria sobre la por. Lessencial és el treball sobre el propi cos. Si soc aquí és perquè crec que aquesta escola, en situar la creativitat en el centre de lensenyament, em permetrà refer-me.
A la paret oposada, A, completament sol i amb la mirada perduda, confessa que sí, que ha estat un atracador però que mai ha mort ningú. I que, a més, ja ha pagat amb molts anys de presó el seu mal comportament. Lúnica cosa que demana ara a lEscola de la Vida és que li donin una altra oportunitat. Arran de lentrevista que vam haver de passar, pressento que ens han robat les paraules. Ara retornen per dir el més essencial de cadascú.
Espero la meva aparició amb recel en qualsevol cantonada dalguna de les parets de la sala. Mentre vagarejo pel carrer, em veig parlant sol. Una boira espessa cobreix la fàbrica en la qual vaig treballar com a enginyer. Hi va haver una derrota i els treballadors vam ser colpejats. Alguns cossos inerts encara pengen dun horitzó caigut. Jo em vaig poder escapar, però era difícil evitar el descens pel pendent inclinat del desencantament. A lEscola de la Vida busco una excusa per continuar viu i qualsevol cosa em serveix. És inaudit veure com aquest I que parla per mi em coneix millor que jo mateix. Corprès en sentir el que penso però mai matreveixo a dir-me, mempasso la saliva per no escopir sobre aquesta vida que estrangula per compassió. Nosaltres, personatges insulsos, escenifiquem el pas del temps. El món de les paraules que té cura del món pertany a lEscola de la Vida.
Tothom pica contra lespatller de les cadires. El soroll augmenta. Alguns alumnes colpegen el terra de fusta amb els peus. Creix lesbroncada contra el que es considera una violació de la privacitat i una manca total de respecte. Se senten crits de «manipulació!». Tots aquests crits, però, no arrosseguen paraules de desengany. M ha pujat sobre una cadira i demana silenci al·legant que tot plegat no és tan greu. Alguns el xiulen des del fons de la sala. Q, una antiga directora dun important institut densenyament secundari em pregunto per què haurà triat aquesta lletra, i que ha vingut per aprendre noves tècniques de participació escolar, està enfadada amb els que promouen lescàndol perquè, segons ella, estan posant en risc la continuïtat del curs. A, però, no sacovardeix i crida amb vehemència que ningú es burlarà més dell i que es resistirà a qualsevol forma de manipulació. A poc a poc, i arran dun esdeveniment inesperat i irrellevant, han sorgit dos bàndols. No vull intervenir i em limito a observar. Ara ja sabem qui és qui, i puc afirmar amb certa seguretat que comencem a conèixer-nos millor.
LEscola de la Vida no ha aconseguit impedir que la paraula parli i que a través della respiri un cert malestar. Sembla prou clar que ha esclatat un conat de rebel·lió contra lequip multidisciplinari. He de dir, però, que no deixa de ser sorprenent. Tothom sabia a què venia. El contracte de vinculació signat el primer dia ja ens advertia que lequip multidisciplinari separaria amb el seu bisturí el bo i el dolent de cada vida. Quin sentit té, doncs, aquesta protesta? Tot ha succeït tan de pressa em refereixo a la formació dels dos bàndols, que tinc una certa sospita, però no hi vull pensar. I si lEscola de la Vida hagués realitzat aquestes projeccions sobre les parets amb lobjectiu danalitzar les nostres reaccions? Una veu femenina que no sé don ve ens commina a abandonar la sala dactes i a retirar-nos als dormitoris. Sembla que la direcció de lEscola està enutjada amb nosaltres i ens vol castigar. Crec que aquesta hipòtesi confirma la meva intuïció. Un conflicte que no explota és perillós perquè no es pot controlar. Un conflicte que surt a la llum visibilitza lenemic i es pot començar a reconduir. Potser tot el que hem viscut ha estat premeditat per tal de Aquesta idea és absurda! Si lequip multidisciplinari sassabentés que he arribat a pensar una cosa així, no dubtaria ni un moment en expulsar-me. De fet, haurien de fer-ho, ja que no em perdono haver concebut un pensament com aquest. A vegades mespanten els meus propis pensaments. És inversemblant i, sobretot, injust dubtar de la funció social tan important que realitza lEscola de la Vida. Però jo sé que la vida que es viu de debò sendureix i, a poc a poc, es converteix en fusta. Llavors es pot encendre i el foc pot cridar la seva soledat.
LEscola de la Vida no ha aconseguit impedir que la paraula parli i que a través della respiri un cert malestar. Sembla prou clar que ha esclatat un conat de rebel·lió contra lequip multidisciplinari. He de dir, però, que no deixa de ser sorprenent. Tothom sabia a què venia. El contracte de vinculació signat el primer dia ja ens advertia que lequip multidisciplinari separaria amb el seu bisturí el bo i el dolent de cada vida. Quin sentit té, doncs, aquesta protesta? Tot ha succeït tan de pressa em refereixo a la formació dels dos bàndols, que tinc una certa sospita, però no hi vull pensar. I si lEscola de la Vida hagués realitzat aquestes projeccions sobre les parets amb lobjectiu danalitzar les nostres reaccions? Una veu femenina que no sé don ve ens commina a abandonar la sala dactes i a retirar-nos als dormitoris. Sembla que la direcció de lEscola està enutjada amb nosaltres i ens vol castigar. Crec que aquesta hipòtesi confirma la meva intuïció. Un conflicte que no explota és perillós perquè no es pot controlar. Un conflicte que surt a la llum visibilitza lenemic i es pot començar a reconduir. Potser tot el que hem viscut ha estat premeditat per tal de Aquesta idea és absurda! Si lequip multidisciplinari sassabentés que he arribat a pensar una cosa així, no dubtaria ni un moment en expulsar-me. De fet, haurien de fer-ho, ja que no em perdono haver concebut un pensament com aquest. A vegades mespanten els meus propis pensaments. És inversemblant i, sobretot, injust dubtar de la funció social tan important que realitza lEscola de la Vida. Però jo sé que la vida que es viu de debò sendureix i, a poc a poc, es converteix en fusta. Llavors es pot encendre i el foc pot cridar la seva soledat.
Acabo de rebre un missatge al meu hyperphone que diu el següent: «Escriviu un assaig per a demà comentant la frase La vida és la vida».
Una trobada inesperada
Avui mha succeït una cosa que podria canviar la meva estada aquí. Caminava en silenci i amb el cap cot per un passadís de lescola quan, de sobte, he ensopegat amb A. Estic convençut que ha estat ell qui ha afavorit aquesta trobada. No ha estat pas casual. És cert que mintrigava la seva personalitat rebel, a punt sempre desclatar, però no sé si jo hauria iniciat aquest apropament. Magradava observar el seu comportament estrany, tal com un entomòleg observa el moviment dels insectes. A és un personatge curiós. Amb els braços plens de tatuatges i algun pírcing en el rostre, la seva mirada provoca un desassossec intens. Alhora, els seus ulls vivaços es desplacen sobre les coses sense acariciar-les, com si temessin que la mirada pogués ser segrestada. Agressivitat i recel es conjuguen perfectament en ell.
Jo a tu et conec mha etzibat amb una veu que, si bé no era amenaçadora, tampoc era massa afable. Mhe quedat sorprès perquè no recordava haver-lo vist mai i, gairebé sense adonar-men, mhe posat a la defensiva. A ha percebut la meva reacció i de seguida mha aclarit que un dia vaig estar a casa seva. Jo he seguit sense entendre res. Ha estat llavors quan mha explicat que el seu germà havia treballat en la mateixa fàbrica de vidre que jo i que un dia, acompanyat amb ell, vaig anar a casa seva per triar un televisor en color. La sorpresa que mhavien causat les seves paraules al principi sha esfumat a poc a poc i ha donat pas a una complicitat imprevista.
Tenia raó. Vaig conèixer el seu germà i vaig ser amic seu. El germà dA era molt conegut en el seu barri perquè amb tan sols deu anys robava cotxes i, assegut sobre un coixí, era capaç descapolir-se de la policia. Va passar per diversos centres correccionals fins que va recalar a la fàbrica de vidre en la qual jo també treballava. La tasca que tenia encomanada consistia simplement a agafar la copa o el got sortit del motlle i portar-lo a un forn de temperat. Havia de realitzar aquesta activitat durant vuit hores. Altres joves feien la mateixa feina, però ell sesmunyia sempre que podia. Com a enginyer no mhavia docupar de la disciplina, així que més aviat admirava el seu desvergonyiment i franquesa quan em deia sense embuts que no li agradava treballar. Un dia, quan el meu pare es va jubilar, vaig pensar regalar-li un televisor en colors. Li vaig demanar al germà dA si podia aconseguir-men un a bon preu. Em va portar a casa seva. Vivia en un pis situat en la perifèria de la ciutat, on les persones dordre no saventuren mai. Allí la nit brama buscant la seva dosi. En aquell pis minúscul hi havia més duna dotzena de televisors. Damunt dels llits, sobre els armaris i per terra. Em vaig emportar el més gros i vaig haver de dir-li al meu pare que havia perdut la garantia. El germà dA vivia al límit de labisme. Sabia molt bé que no tenia futur i ho acceptava. Per ell, la vida havia de ser un joc perillós. Laterria fer-se vell sense haver tingut temps per viure. No em va estranyar gens que, després duna llarga vaga gràcies a la qual vàrem recuperar la fàbrica i la vàrem convertir en cooperativa, digués que no volia continuar treballant-hi més. Amb un somriure sorneguer, em va preguntar si es podria abaixar la temperatura dels forns ara que la fàbrica pertanyia als treballadors. El vaig abraçar i no lhe tornat a veure mai més.
No he oblidat mai tot el que vaig arribar a aprendre dell. Ara em trobo davant dA i no puc deixar de recordar lestranya amistat que vaig travar amb el seu germà.
Jo no soc com ell safanya a dir-me. El meu germà va viure al límit. Jo he après que aquest camí només condueix a la mort, i no vull morir. Mhe empassat molts anys de presó. Saps què és estar tancat durant tants anys a la presó? Mhan lligat a un llit amb corretges i mhan colpejat fins que no podien més. En grup i fent relleus. Mhan tingut pixant sang a causa de les pallisses. Els mires als ulls i et dius: no us oblidaré mai. I lodi es converteix en el teu únic motor. El meu odi respira per les moltes ferides i mutilacions que mhe causat. Soc una boca immensa que només pot vomitar sobre el món. Però a la presó aprens a no precipitar-te, a mantenir el cap fred. Tho muntes per sobreviure, et busques la vida amb xantatges o manipulant. Fas tot el que convingui, i ho fas per no enfonsar-te. No es pot viure net i pur en una claveguera com si fossis un colom de la pau. Ningú no ha vençut mai cap guerra mantenint-se sempre en una posició defensiva. Qui es limita a defensar-se està destinat a ser derrotat. Jo estic fotut, oi? Doncs que es fotin ells també. I decideixes negar-te a pujar a la cel·la. Tan sols dius: «No pujaré», i els carcellers comencen a suar i a cedir terreny. El motí està a punt desclatar i jo brandejo la meva venjança. Sisplau, escolta, tu mateix testàs perjudicant i bla, bla, bla. Jo he vist caure a terra carcellers per un atac de nervis. Fins i tot els he vist plorar de por. Llavors notes una sensació de triomf a la boca de lestómac perquè aquests cagats de merda ja han perdut tota autoritat.
»Entens el que et dic? Què has dentendre, tu? Quan estàs convençut que no pots esperar ajuda de ningú, comences a comprendre de què va aquesta pel·lícula. Ningú podrà encadenar la meva voluntat i jo sempre seré lliure de rebel·lar-me. El secret està en aguantar el tipus, mantenir-se en peus, no abaixar mai la mirada. Jo em rebel·lo contra tot i no magrada que em manin. Però no crido. Per què ho he de fer si ningú em sentirà? Ni la comissió de drets humans ni la Verge dels Desemparats vindran aquí. A la presó et converteixes en una bèstia. Lalternativa és o bé ser una bèstia, una bèstia que no respecta res, o bé una ombra congelada que la solitud ensangona.