A aquelles alçades, i recorde que només havia passat una setmana des del moment en què havíem abandonat la redacció i havíem passat a fer teletreball, la situació, lànim, havia canviat totalment. Jo havia creat un grup de WhatsApp amb metges que treballaven en hospitals de tots els Països Catalans, i el que manaven descrivint era horrorós. Sense pal·liatius. I havia quedat impactat com poques vegades en veure a la RAI la famosa escena dels camions de lexèrcit emportant-se taüts i més taüts de Bèrgam. Si una setmana abans algú podia pensar-se encara que no nhi havia per a tant, ara ja era impossible no ser conscients que la nostra vida havia canviat completament.
El document de Salut, en aquell context, tenia un valor altíssim que no podíem ocultar als nostres lectors. Però, al mateix temps, era un document duríssim i jo em plantejava fins a quin punt era justificable, èticament, explicar a la gent que el Govern pensava que tants i tants dells moririen aviat (sobretot perquè allò no era un fet, que hauria implicat una reacció diferent, sinó un càlcul). Langoixa i la responsabilitat eren tan grans que vaig convocar de matinada una reunió per videoconferència de tot lequip de VilaWeb. LAssumpció Maresma, com a editora del diari, ens va explicar molt cruament el que significava publicar allò i la responsabilitat que comportava, i tots vam discutir durant una estona llarguíssima com i de quina manera nhavíem de parlar.
La decisió no era senzilla. Havíem comprovat més del necessari lautenticitat del document, però, al final, les previsions només eren previsions i un plantejament massa explícit basat en aquestes dades podia generar el pànic. No he vist mai les cares dels meus periodistes més afectades personalment. Es palpava la por. I la responsabilitat. Vam decidir que comunicaríem a la Generalitat que publicaríem allò, però que nefectuaríem un resum, no faríem públic el document tal com el teníem a les mans i no carregaríem el titular especulant amb les possibles xifres de morts. Volíem defugir el sensacionalisme però al mateix temps volíem comportar-nos honradament.
La Generalitat, i això ho puc entendre, es va mostrar molt sorpresa i irritada perquè tinguérem aquell paper, tot i que he de dir, en honor seu, que no va intentar impedir en cap moment que en publicàrem les conclusions. Només ens van demanar, i això ho trobe raonable i ho respecte profundament, que no provocàrem més pànic del que ja hi havia.
Daquest tipus de decisions, daquest tipus de situacions, de com fer periodisme enmig daquesta situació, va aquest llibre del professor Josep Gifreu. Insistisc en el fet que totes les redaccions, de tot el món, devem haver passat en un moment o altre de la pandèmia per situacions com les que he descrit: perplexitat, ignorància, por, responsabilitat, sorpresa, esgotament. La pandèmia ens ha afectat a tots i a tot arreu, ha estat i és un fenomen únic en les nostres vides i com a periodistes he de dir que poques vegades hem hagut de reaccionar tan de pressa a una realitat tan complexa i amb un sentit de la responsabilitat tan posat en qüestió de manera constant. Si explique el que he viscut jo és perquè crec que pot ajudar a entendre el que hem viscut molts.
Com Josep Gifreu explica molt bé, ens ha tocat «reinventar la professió» i shan posat a prova, intensament, algunes de les característiques més essencials, algunes de les normes més sagrades, del nostre ofici. El preu de la llibertat té a veure amb aquesta reunió de matinada, impensable en cap altre cas, on ens demanàvem col·lectivament on era el límit de la nostra responsabilitat periodística i ciutadana. Com a periodistes. Emmarcat això, a més, en una batalla contra la desinformació que ha estat un altre aspecte duríssim daquests mesos. Hem hagut daprendre molt de ciència i a una velocitat impensable, i hem entés ràpidament, i això més que justifica la mirada que Josep Gifreu imprimeix a aquest assaig, que limpacte era global, que el món sha fet molt petit de sobte, que tot està relacionat i que la pandèmia, a més, esdevindria una enorme font, també, de coneixement del planeta i de la complexitat i la força de les relacions que ens uneixen els uns als altres. Econòmiques, evidentment, sanitàries, però també culturals, socials i polítiques.
En aquest sentit, vull explicar una darrera anècdota. Recorde limpacte que em va causar una entrevista que vam publicar amb el poeta sirià Yassin al-Haj Saleh. A VilaWeb havíem decidit fer una sèrie llarga dentrevistes tant amb catalans com amb estrangers, de camps ben diferents, que podien aportar una mirada original sobre el que estava passant. Nacabaríem fent gairebé cinquanta, durant dos mesos, parlant amb gent tan diversa com Noam Chomsky, Eudald Carbonell, Guy Standing, Margaret Atwood, Enric Casasses, Massimo Cacciari, Mia Couto o José Mujica; buscant que ells ens ajudaren a ampliar la mirada, reclamant-los que ens dotaren dun marc intel·lectual adequat per a entendre el que estàvem vivint. Aquella entrevista amb lescriptor i pensador sirià, però, va ser molt especial per a mi, perquè va dir una cosa tan senzilla com impactant, tan òbvia vista des de Síria: «Crida latenció la facilitat amb què la gent ha sucumbit al pànic a Europa en comparació amb els altres continents».
Vam sucumbir al pànic també com a periodistes? Hem entés una mica millor com viu la resta del planeta gràcies a això que ens ha tocat viure a nosaltres també? Serviran de res les lliçons daquesta pandèmia? Naprendrem? Ens ajudaran a millorar aquest ofici que estimem? Jo no tinc respostes a aquestes preguntes, només puc dir que crec que les conseqüències seran duradores i tindran un impacte llarg i profund en el temps. I que és per això que necessitem amb molta urgència brúixoles, mirades serenes que ens enfoquen lhoritzó, com és aquesta que lamic Gifreu, sempre tan atent al que passa i sempre tan oportú i rigorós a lhora dexplicar-nos-ho, ofereix a La gramàtica del virus.
Obertura. La comprensió del virus
«I think were in this liminal moment of collectively deciding what were going to remember and what were going to forget».
Martha Lincoln, metgessa antropòloga, San Francisco State University1
El 28 de setembre de 2020, el dia que el periodisme celebrava el World News Day, tots els mitjans informatius del món anunciaven la tràgica notícia: la Covid-19 ja havia provocat un milió de morts.
En plena epidèmia, el World News Day volia recordar la contribució del periodisme a la causa «de salvar vides i generar confiança». Més de cent mitjans darreu del món se sumaven a la celebració amb el lema general «El món necessita més periodisme ara». La campanya sobria amb un vídeo de vint minuts, realitzat pel diari The Straits Times de Singapur, on es resumia levolució de la pandèmia i de la crisi mundial fins al moment, i el paper únic protagonitzat pels mitjans informatius i els social media, sovint en lluita contra les fake news.2 El diari Ara dedicava un editorial a la celebració, en què afirmava: «Sense garantir un accés lliure a una informació fiable no hi ha veritable democràcia». També denunciava lofensiva «orquestrada per moviments populistes, encapçalada per governs com el de Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil, contra el prestigi dels mitjans de comunicació, en un intent dimpedir la feina dels professionals de la informació».3
La pandèmia del coronavirus plantejava alhora i duna forma peremptòria lexploració dun nou entorn, desconegut i perillós, i la credibilitat de les fonts i els circuits de les notícies i la informació. Calia inventar una gramàtica de comprensió i narració de lemergència sanitària universal. Calia decidir en cada indret i moment allò que convenia narrar i allò que convenia oblidar, com afirmava Martha Lincoln. La confiança en el periodisme i en la seva capacitat de generar un relat realista i rigorós sobre la realitat canviant de la crisi era, més que mai, un indicador clau, no sols per al coneixement del món en crisi, sinó també de la utilitat del periodisme com a relator de les realitats complexes i mutants, com a narrador institucional de les «onades concèntriques» que limpacte del coronavirus provocava a tot el planeta.
«La resposta a la Covid-19 ajudarà a definir el segle»: així titulava larticle que publicava al Financial Times el metge i investigador Jeremy Farrar, director de la fundació britànica Wellcome, dedicada a finançar la recerca mèdica mundial.4 Farrar comparava limpacte de la crisi amb les onades concèntriques quan es tira una pedra a lestany. El cercle immediat més pròxim a limpacte del virus era temor, malaltia i mort. El segon descrivia els efectes indirectes de la Covid-19 sobre la salut pública, com per exemple les proves de càncer ajornades. El tercer, més ampli, era limpacte social i econòmic, que provocava atur, reduïa les economies i amplificava fractures socials i desigualtats, amb conseqüències polítiques. I el quart i més gran cercle era el de la geopolítica: el posicionament dels poders mundials arran de la pandèmia i la crisi definiria les relacions polítiques globals per a les pròximes dècades.
Aquest assaig vol ser una primera aproximació al paper fonamental dels mitjans informatius en la gestió del coneixement públic i de les respostes col·lectives i particulars davant els grans reptes de la Covid-19 en les successives onades del seu primer any. Es proposa aportar una panoràmica, documentada i crítica, sobre la intervenció del periodisme i dels mitjans informatius en la construcció alhora dels microrelats locals i del macrorelat global sobre la gran pandèmia que trasbalsava el món a partir de lany 2020.5
El periodisme es llançava a relatar i enregistrar fets, dades i tendències de la pandèmia per a la memòria i la història, conscient de la rellevància de la seva funció de registre públic duns treballs i duns dies excepcionals. El periodisme tenia present la lliçó del cas de Donna Strickland: nascuda a Ontario (Canadà), Strickland va guanyar el premi Nobel de Física del 2018 pels seus treballs en la física dels làsers. Lescàndol va esclatar a la gran enciclopèdia lliure Wikipedia: no hi tenia cap entrada. Els editors de Wikipedia havien rebutjat prèviament la inclusió duna entrada sobre Strickland adduint «manca de notorietat». No complia els requisits de la notability guideline del lenciclopèdia. El personatge, sexcusaven, no havia rebut suficient cobertura de mitjans fiables i els seus treballs no havien estat citats en articles dactualitat ni en fonts secundàries.6 No, no passaria res de semblant amb el personatge anomenat SARS-CoV-2.
Certament, la primera resposta a les demandes de la ciutadania afectada per la crisi «polipandèmica» corresponia als responsables de la gestió de la sanitat pública. Les respostes més pròximes i quotidianes al mar dinterrogants que suscitava lepidèmia, però, la gent les buscava en els seus circuits habituals dinformació i interacció. I el circuits habituals de vigilància, coneixement i interacció en els entorns no directament viscuts eren les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Per aquesta raó, precisament, els professionals de la informació dinterès públic rebien i mereixien letiqueta de «treballadors essencials». En períodes dalta incertesa, les notícies dignes de credibilitat eren i són eines de primera necessitat.
En temps de crisi i incertesa, més que mai, el periodisme i els mitjans dinformació són les principals institucions de què shan dotat les societats obertes i democràtiques per desplegar aquelles funcions que un dia, per exemple, Harold D. Laswell va deixar ben definides: supervisió i vigilància de lentorn; correlació dels diferents sectors de la societat en resposta a lentorn, i transmissió de lherència social duna generació a les següents. Caldria afegir-hi la vigilància de lentorn, sí, però sobretot la vigilància crítica de la gestió de la crisi per part dels governants.
A la recerca del mètode
Rob Perks, el conservador principal dhistòria oral de la British Library, continuava el febrer de 2020 amb la seva tasca habitual quan va sentir dir a un historiador consultor de la biblioteca: «La història sescriurà així: Abans de la Covid i Després de la Covid». I Perks va pensar: «Té raó, això és totalment diferent de tot el que mhe trobat durant els trenta anys de la meva carrera a la British Library». «Hi hem de fer alguna cosa», es va dir. I el seu equip i ell es van dedicar durant tot lany a recollir centenars dintervius amb treballadors del National Health Service (NHS), a arxivar webs i canals de ràdio i televisió i a aplegar diaris en àudio.7
Aquest assaig pretén compartir les inquietuds de Rob Perks i, com ell feia per a la història oral, aquí ens proposem recollir un conjunt de documents que permetin registrar uns fets i uns relats significatius sobre la pandèmia, que facilitin a la recerca posterior itineraris per indagar més a fons sobre el paper del periodisme en el temps de la llarga crisi.
El problema del mètode és un vell repte que linvestigador, lescriptor o el periodista han de resoldre cada un a la seva manera en cada projecte que es plantegen, per dir alguna cosa plausible sobre les realitats múltiples duna determinada conjuntura límit de la història. Els dubtes metodològics a lhora de plantejar un assaig com aquest han acompanyat des del principi fins al final el disseny del projecte i la seva realització al compàs dels ritmes i els rastres que el virus del 2020 anava marcant cada dia i arreu del planeta.
Mentre aquest investigador anava recollint i classificant centenars de peces periodístiques del dia a dia de la pandèmia, alguns analistes anaven publicant primeres recerques sobre aspectes molt ben delimitats metodològicament per ser acceptats i divulgats ràpidament per les revistes acadèmiques. El paper dels mitjans informatius i els seus professionals en la voràgine de la crisi sanitària i global de la Covid-19 era ja objecte de múltiples aproximacions que aquí no podem ressenyar per no desviar-nos dels objectius daquest assaig.8 Daltra banda, la bibliografia internacional publicada sobre aspectes diversos de la crisi ja era el 2020 de dimensions considerables, que alguns informes, com per exemple Polypandemic, seleccionaven i divulgaven amb bon criteri.9 Lassaig havia de tenir en compte un àmbit pròxim i específic de la recerca acadèmica actual com era lanomenada comunicació de risc o de crisi, especialment la dedicada al seguiment de les emergències en salut pública.10
Convé deixar clara dentrada la perspectiva global adoptada en lassaig, que ha marcat les prioritats i els resultats de lobservació i les valoracions durgència sobre fets, versions i problemes. La perspectiva preferent no podia ser aliena a la posició de lobservador en el mapa geopolític existent. Així, si aquest intent dassaig sobre el periodisme en temps del coronavirus pretenia adoptar amb modèstia un enfocament global, no podia ni volia esborrar les coordenades del punt de mira geopolític en lexploració. El punt central en el mapa era Barcelona, capital de Catalunya i una de les ciutats importants de lestat espanyol i dEuropa. Així, la visió de la crisi viscuda a Catalunya, a Espanya i a Europa mereixia un plus datencions, i així es pot comprovar en la presentació dels diversos capítols de lassaig, per bé que sha mirat dequilibrar amb una mirada no eurocentrista sobre la malaltia i les crisis associades.