Quan vaig tornar a Catalunya al cap duns mesos, es començava a parlar de llenguatge no sexista, sobretot en làmbit administratiu, i de mica en mica van anar sortint guies i recomanacions per evitar lús del masculí genèric. Lestada al Quebec i la meva experiència professional, primer com a correctora i traductora, i després com a docent universitària, em van fer adonar de seguida de la impossibilitat daplicar aquests criteris de manera coherent en textos duna certa llargada i complexitat si més no en llengües com el català o el castellà. Recordo molt bé, però, que quan vaig manifestar aquest parer en una Jornada sobre llenguatge no sexista, organitzada pels serveis lingüístics universitaris labril del 2005 a la Universitat de Barcelona, la meva intervenció va generar rebuig i, fins i tot, davant la meva perplexitat, un cert enuig, entre la majoria de ponents i assistents.
Amb el pas dels anys, han anat sorgint força veus dissidents amb les recomanacions per a un llenguatge no sexista, però el tema encara genera força debat social. Com sol passar, les posicions es radicalitzen i es tendeix a defensar actituds extremes, a situar-se en el blanc o el negre, quan el que simposa, al meu entendre, és el gris. En un extrem trobem els partidaris deliminar lús del masculí genèric considerat com un tret sexista que invisibilitza les dones per tal de canviar la societat; i en laltre extrem trobem els qui consideren que el gènere gramatical té poc a veure amb el sexe, que en català no en podem prescindir i que eliminant-lo no eliminem el sexisme social. I matreveixo a dir que entre una i altra posició ens situem la majoria de lingüistes, tal com argumento a continuació.
En primer lloc, la relació entre gènere gramatical i sexe és parcial i relativa: només entre un 15-20 % de les llengües del món tenen gènere gramatical, mentre que el sexisme està present en totes les societats; i en les llengües amb gènere el funcionament daquest mecanisme és molt divers (des de langlès, en què només varien alguns pronoms personals, fins al català, on la variació afecta adjectius, pronoms, determinants...). Des dun punt de vista històric, lorigen del gènere gramatical en les llengües indoeuropees té una certa relació amb factors culturals (orientats per la identificació entre gènere i sexe, i per les cultures de base patriarcal), però també, i de manera simultània, amb factors formals, arbitraris (relacionats amb les declinacions, loposició nominatiu/acusatiu...). I des dun punt de vista lingüístic, en les llengües amb gènere el masculí sol ser la categoria no marcada, perquè no té desinència de gènere; per tant és erroni identificar-lo com a masculí no inclusiu i considerar que exclou el femení. A més, cal tenir en compte que no és el mateix canviar coses superficials de la llengua com les paraules, que sempre estan en constant i permanent evolució, que aspectes profunds i estructurals, que responen a segles devolució com el gènere gramatical.
En segon lloc, en llengües com el català el desdoblament de gènere provoca múltiples problemes de redacció, que es contradiuen amb les recomanacions per aconseguir un text planer i concís. Alguns daquests problemes són la incoherència o asimetria en les solucions aplicades en textos llargs, on és inviable evitar sempre lús del masculí genèric, fet que, a més, fa invertir molt de temps a buscar possibles solucions i genera inseguretat en lús lingüístic. I també la imprecisió semàntica, la manca de genuïnitat i/o lambigüitat que generen algunes solucions, com labús de sufixos col·lectius i mots abstractes, o lús del morfema -a en casos com la informàtica i de formes femenines amb continguts semàntics diferents a les masculines en casos com pallasso/pallassa, gat vell/gata vella...
Finalment, també cal dir que tot això no invalida el fet que el llenguatge sigui una arma poderosa per construir un determinat relat, tal com ha demostrat a bastament lanàlisi crítica del discurs. Per aquest motiu cal usar un llenguatge tan respectuós com sigui possible, que contribueixi a evitar qualsevol discriminació per raó dorigen, raça, sexe, religió, opinió... Però per transformar els valors socials no nhi ha prou amb usar un llenguatge respectuós; també cal impulsar veritables accions de transformació daquests valors. I perquè les solucions per usar un llenguatge respectuós siguin viables, cal que cada llengua les adapti i les faci seves, a fi que es puguin aplicar de manera fàcil i coherent, sense generar un esforç excessiu per al parlant, i evitant contradiccions i confusions que perjudiquin una comunicació clara i eficaç.
En el cas concret del català, si ens centrem en les recomanacions per a un llenguatge no sexista, podem evitar fàcilment lús del masculí genèric en les referències individuals, usant el masculí quan el referent és un home i el femení quan el referent és una dona. I en les referències col·lectives, quan ens adrecem tant a homes com a dones, podem optar per usar dobles formes en textos curts i destructura esquemàtica (cartes, formularis, rètols, avisos...), i reservar lús del masculí genèric per a textos llargs (i en aquest cas, sempre podem posar una fórmula inicial que aclareixi que el masculí susa com a genèric). I puntualment també podem usar un discurs no sexista voluntàriament forçat, amb una finalitat determinada, com podríem fer en una xerrada activista, per exemple, en què decidíssim usar el femení amb valor genèric per generar una reacció que sacsegés consciències i provoqués autoreflexió. En definitiva, aplicant aquest tipus daccions podem contribuir a generar un llenguatge més respectuós, sense pretendre modificar de manera permanent un mecanisme estructural de la llengua com és el gènere gramatical, cosa que, al meu entendre, és innecessària i excessivament complicada si no impossible per al parlant.
6 La confusió original
Montserrat Cortès-Colomé
Professora de la Facultat de Psicologia
de la Universitat de Barcelona
mcortes@ub.edu
Estava comprant entrades per internet. Amb els seients triats i en procés de pagar, em demanen dades personals (nom, DNI...). També demanen el «gènere», però només deixen triar entre Dona o Home. Si sinteressen pel sexe del comprador, per què en diuen «gènere»?
Els estudiants de la Facultat, quan presenten estudis en què han hagut de recollir dades, hi fan constar els participants i en el 99 % dels casos diuen tantes persones del gènere femení i tantes del masculí. Cada cop els remarco que daquesta distinció sen diu sexe perquè no demanen als participants si són homosexuals, transsexuals, etc. (podria resultar èticament reprovable). Anoten la dada en funció de les característiques externes.
Per què fan servir el terme gènere en lloc del de sexe?
En el manual de psicologia de Colom i Jayme1 es diferencia entre identitat sexual i identitat de gènere. Shi defineix identitat sexual com a «la identificació que cada persona fa amb el seu propi cos, el reconeixement de pertànyer a un sexe o a laltre en funció de les seves característiques morfològiques» (p. 64); és a dir, néixer amb uns determinats genitals externs. Identitat de gènere shi defineix en termes de «lexperiència subjectiva de ser home o dona» (p. 64), o sigui com sautoconceptualitza el propi individu amb relació a letiqueta de «masculinitat» o «femineïtat». Les dues identitats solen coincidir però no necessàriament, un transsexual pot sentir-se dona tot i tenir genitals dhome.
Per què fan servir el terme gènere en lloc del de sexe?
En el manual de psicologia de Colom i Jayme1 es diferencia entre identitat sexual i identitat de gènere. Shi defineix identitat sexual com a «la identificació que cada persona fa amb el seu propi cos, el reconeixement de pertànyer a un sexe o a laltre en funció de les seves característiques morfològiques» (p. 64); és a dir, néixer amb uns determinats genitals externs. Identitat de gènere shi defineix en termes de «lexperiència subjectiva de ser home o dona» (p. 64), o sigui com sautoconceptualitza el propi individu amb relació a letiqueta de «masculinitat» o «femineïtat». Les dues identitats solen coincidir però no necessàriament, un transsexual pot sentir-se dona tot i tenir genitals dhome.
Hi inclouen un tercer concepte, el dorientació sexual, que no manté una relació directa amb les anteriors identitats sinó que es refereix a la preferència de parella sexual. És el cas de les persones homosexuals en què les dues identitats estan en concordança però amb una orientació sexual diferent respecte a les normes i pautes socioculturalment dominants.
El manual és crític amb estereotips i prejudicis, pretén oferir una visió àmplia i oberta de les diferents maneres de viure el sexe. Ara bé, la qüestió sembolica quan es confonen conceptes. Hi llegeixo el següent: «como dijera Eleanor Maccoby en 1966, la sociedad está tipificada sexualmente: todo cuanto en ella existe tiene una marca de género que afecta tanto a seres vivos como a objetos inanimados, conductas o emociones. Las lenguas latinas son un ejemplo claro de dicha tipificación, con el uso de artículos personales que asignan un género a todo lo existente» (p. 66). No sabem fins on és opinió de Maccoby o dels autors del text atès que no està citat entre cometes ni referenciat.
Aquest fragment inclou tres implícits discutibles. El primer és que equipara sexe amb gènere: «la societat està tipificada sexualment: tot [...] té una marca de gènere». Amb aquesta afirmació els mateixos autors desdiuen el que deien anteriorment quan recalcaven que cal diferenciar entre identitat sexual i identitat de gènere.
El segon implícit, més greu, és que satribueix sexe als objectes inanimats; ve a dir que els objectes tenen una semàntica inherent per la qual uns objectes pertanyen al sexe mascle i daltres, al femella. El tercer ho remata perquè situa el gènere gramatical en el món de les «coses», de manera que el gènere gramatical masculí remetrà als homes. El cas és que només el 15 % de les llengües existents marquen el gènere gramatical i, entre aquestes llengües, els objectes poden pertànyer a gèneres diferents (p. ex., en alemany el «sol» és del gènere femení).
El resultat és que aquests implícits porten a fer el fals raonament que, en les llengües que tenen marca obligatòria de gènere gramatical i en les quals el gènere masculí funciona com a no marcat, sha de desdoblar per no invisibilitzar les dones. Però, com sovint ha assenyalat M. Carme Junyent, en algunes llengües el gènere no marcat és el femení i no hi ha res que mostri que les dones resultin socialment més visibles.
Protàgores va cometre lerror dassignar els termes masculí/femení a les marques de gènere gramatical. Actualment sha comès un altre error, utilitzar el terme gènere per referir lexperiència subjectiva de sentir-se home o dona. I embolica que fa fort.
1. Colom, R. i Jayme, M. (2014). La psicología de las diferencias de sexo. Madrid: Biblioteca Nueva.