Lorigen del moviment
Entenent la llengua com a mirall de les desigualtats de la societat, alguns grups van començar a generar un sociolecte incòmode per mostrar verbalment una presa de posició clara davant les estructures patriarcals de poder. Amb la voluntat de canviar les relacions de dominació establertes, van començar a modificar el corpus de la llengua amb nous usos lèxics, morfològics i discursius (fins i tot van buscar nous morfemes per a la funció de masculí genèric: alumnis, alumn@s, alumnxs, alumn·e·s, alumn·s...). Aquest trencament explícit de la norma buscava sacsejar les ideologies i les representacions lingüístiques dels parlants per tal deliminar les desigualtats entre homes i dones.
De la dissidència a la institucionalització
Ara bé, què passa quan aquest moviment de protesta i subversió lingüística és captat pel poder contra el qual volia lluitar? Precisament des de les institucions transmissores de la norma (les institucions públiques, làmbit polític, els mitjans de comunicació i el món educatiu) es va adoptar ràpidament aquesta pràctica i van començar a implementar aquests nous hàbits lingüístics, a més de crear guies, cursets i materials de formació sobre com aplicar el llenguatge no sexista - llenguatge inclusiu. Si el moviment feia èmfasi en el trencament de la norma per generar canvis en la consciència, què passa quan el trencament de la norma esdevé norma? Aquesta institucionalització del moviment va suposar, a més, un canvi estètic sense conseqüències palpables per a la població femenina i una forma de blanquejament lingüístic de la discriminació sistèmica de la dona en la societat. Modificar la llengua perquè res canviï, just al contrari del que es pretenia. Així, trobem situacions com les de partits polítics catalans que utilitzen sistemàticament el femení genèric però que quan es denuncia un cas dassetjament contra una dona protegeixen lagressor; o alts càrrecs que feien broma explicant que triaven les conselleres en funció de qui tenia els pits més grossos sense que això comporti cap dimissió.
La fi del moviment?
Dos fenòmens posen en entredit la continuïtat del moviment: duna banda, aquesta perversió dels objectius inicials contra els quals havia nascut; de laltra, lemergència de noves concepcions del gènere (gènere fluid, persones agènere, bigènere...) que trenquen el debat binari entre homes i dones. Ser subversiu comporta ara, doncs, no seguir les noves convencions de desdoblament i adaptacions establertes per les institucions? Segurament la millor recomanació que podem fer és la daplicar el sentit comú (adaptar les referències individuals, doficis i càrrecs; evitar les expressions discriminatòries o els usos estereotipats, etc.), sabent que no és el codi lingüístic qui produeix la discriminació sinó lestructura social (i és aquí on cal situar els esforços). Recargolar la gramàtica o la morfologia, allargar i complicar els textos té poc impacte real en la modificació de les desigualtats, ja que la llengua per si sola no té tanta força ni tant de poder. És el patriarcat, amics!
2 Quan el llenguatge no és sexista i quan sí que ho és
Neus Nogué Serrano
Professora agregada de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
@NeusNogue
Sobre el masculí genèric i altres aspectes de la llengua que sovint es consideren sexistes i es miren devitar (forçant la morfologia, la semàntica i la sintaxi), després duns quants anys de pensar-hi, dinformar-nos-en i dobservar-ne els usos, ara sabem:
Que no hi ha una correlació directa entre gènere gramatical i sexe.
Que les societats amb llengües que no tenen masculí genèric no són més igualitàries.
Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves no fa la societat més igualitària; i no només això, sinó que fer aquests desdoblaments pot donar una imatge falsa digualtat (en la persona que els fa, en el document legislatiu que els recull) que amagui actituds i regulacions que discriminin les dones.
Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves i no desdoblar els empresaris, els banquers, els inspectors dHisenda indica que no parlem dun fenomen estrictament gramatical.
Que en un text llarg el desdoblament sistemàtic no saguanta, que espontàniament no laguanta ningú, i que provoca problemes diversos en el manteniment dels referents (adjectius que concorden amb els noms desdoblats, pronoms que els substitueixen un cop esmentats).
Que alternar desdoblaments i no desdoblaments (cas molt freqüent) pot provocar problemes dinterpretació.
Que sha acceptat gerenta a corre-cuita en el diccionari normatiu, i que no acceptar-hi també amarganta, coenta, lluenta és com a mínim discutible.
Etcètera.
I em pregunto com acabarà afectant aquesta mena de criteris la reivindicació del reconeixement de la diversitat didentitats sexuals més enllà del binari home/dona.
Al meu entendre, el llenguatge sexista (i discriminatori en general) és una altra cosa. És sexista:
Que un diari parli de Rajoy i Espe o de Rajoy i Soraya, i que en una campanya electoral els cartells o els eslògans diguin Laura presidenta. President Puigdemont.
Que es parli, en una notícia, en una enciclopèdia o en qualsevol altre text, dun arquitecte i la seva dona, dun enginyer i la seva dona, com si el centre del món fossin els homes i la professió (guai) que exerceixen, i les dones giréssim al seu voltant.
Que els homes interrompin les dones quan parlen o no els deixin prendre el torn de parla.
Que un llibre de text (o una exposició, o qualsevol altra manifestació cultural o científica) amagui les aportacions que han fet les dones a la ciència, a la tècnica, a la literatura, a qualsevol art.
I tantes altres maneres que té el llenguatge verbal i el no verbal de situar els homes al centre, dinvisibilitzar i menystenir les dones, dagredir-les amb les paraules (i amb els gestos, les mirades i les postures).
Aquest escrit havia de ser curt. Trobareu altres textos i més exemples a lapunt «Sobre els límits del llenguatge no sexista» (https://en-altres-paraules.blogspot.com/2014/11/sobre-els-limits-del-llenguatge-no.html) del meu blog En altres paraules.
3 La querella de les llengües
Maria Lacueva Lorenz
Investigadora i professora dEstudis Catalans a la Université Paris 8
@terbolatzur
Aquest títol parafraseja la famosa (alhora que desconeguda) Querella de les dones, una polèmica dialèctica sobre les desigualtats socials entre les persones per raó del seu sexe que es va donar arreu dEuropa i Amèrica entre els segles XIII i XIX. Va presentar un caràcter marcadament interdisciplinari i tant homes com dones van opinar a favor o en contra de lequitat dels drets des de tots els àmbits religiós, mèdic, domèstic, jurídic, educatiu, artístic, polític, sentimental, filosòfic, biològic, etc. La Querella es va expressar a través de diversos suports, com ara escultures, vitralls i textos de tot tipus des de tractats fins a obres teatrals, els quals, per lextensió geogràfica i cronològica del debat, van ser escrits tant en llatí com en les llengües que, a poc a poc, esdevenien «de cultura», inclosa la catalana. Les mentalitats i les maneres de viure canviaven, però la Querella, tot adaptant les formes i els arguments a cada nova època, es mantenia ben viva; al cap i a la fi, el dilema de fons seguia intacte: a favor o en contra de perpetuar el patriarcat? Sí o no a la transformació de les pràctiques i del sistema simbòlic que el sustenten, i amb quines estratègies aconseguir-ho?
@terbolatzur
Aquest títol parafraseja la famosa (alhora que desconeguda) Querella de les dones, una polèmica dialèctica sobre les desigualtats socials entre les persones per raó del seu sexe que es va donar arreu dEuropa i Amèrica entre els segles XIII i XIX. Va presentar un caràcter marcadament interdisciplinari i tant homes com dones van opinar a favor o en contra de lequitat dels drets des de tots els àmbits religiós, mèdic, domèstic, jurídic, educatiu, artístic, polític, sentimental, filosòfic, biològic, etc. La Querella es va expressar a través de diversos suports, com ara escultures, vitralls i textos de tot tipus des de tractats fins a obres teatrals, els quals, per lextensió geogràfica i cronològica del debat, van ser escrits tant en llatí com en les llengües que, a poc a poc, esdevenien «de cultura», inclosa la catalana. Les mentalitats i les maneres de viure canviaven, però la Querella, tot adaptant les formes i els arguments a cada nova època, es mantenia ben viva; al cap i a la fi, el dilema de fons seguia intacte: a favor o en contra de perpetuar el patriarcat? Sí o no a la transformació de les pràctiques i del sistema simbòlic que el sustenten, i amb quines estratègies aconseguir-ho?
Un antic debat que, actualment, es materialitza també al voltant del llenguatge inclusiu. Aquesta nova «querella» del segle XXI presenta paral·lelismes evidents amb la seua predecessora: sembla que va per a llarg, és transversal i de caràcter transnacional; de fet, genera controvèrsia al si de, si fa no fa, les mateixes comunitats lingüístiques que aleshores. Així doncs, les propostes morfosintàctiques, discursives i tipogràfiques es multipliquen en les llengües del nostre entorn: per exemple, el punt volat és una de les maneres dexpressar que «les français·e·s sont divisé·e·s» al voltant daquest tema, mentre que «die Autorinnen» o «AutorInnen» germanoparlants poden triar diferents fórmules a lhora de redactar les seues obres. Per la seua banda, lAcadémie Française qualifica de «perill mortal» lescriptura inclusiva i, alhora, el seu no ús és motiu de penalització en textos administratius.
Hem arribat a un punt on tant lopció del retorn sense fissures al llenguatge «espontani» com la del foment de les solucions «no sexistes» són percebudes com imposicions per diferents col·lectius masculins, femenins, no binaris o mixtos. La lingüística feminista proposa considerar el llenguatge inclusiu com una nova varietat diastràtica que es puga adoptar lliurement segons la situació comunicativa. Altres lingüistes, també obertament feministes, estimen que això és una aberració i que no sha demostrat cap cas on la modificació duna llengua haja modificat el món i, en conseqüència, haja millorat la vida de ningú. A més, sargumenta que les societats que fan servir llengües sense distinció de gènere gramatical la immensa majoria de les sis mil que nhi ha al món no són més igualitàries.
Tanmateix, els primers estats que van reconèixer el dret al vot femení o van deixar de criminalitzar el col·lectiu LGTBI tampoc no comptaven amb la certesa que això implicaria millores; de fet, a hores dara sabem que aquestes mesures, individualment, no tenen la capacitat derradicar els problemes a què senfronten. Significa això que aquells polèmics «experiments» no han estat fonamentals per a les nostres societats? Permetem-nos, doncs, experimentar amb la nostra llengua: el català està immers en la querella del llenguatge inclusiu i participa, amb veu pròpia, en un debat contemporani rellevant, amb unes vacil·lacions, contradiccions i limitacions semblants a les de la resta de llengües implicades. Jo només espere que no calguen sis-cents anys per arribar a un consens.
4 El principi de Fermat
Mireia Farrús
Professora de lingüística de la
Universitat de Barcelona
@MireiaFarrus
Les lleis de la física són duna bellesa extraordinària. Pierre Fermat ens va regalar un dia un principi que deia que el camí que pren un raig de llum per anar dun punt a laltre és el que es pot recórrer en el menor temps possible. És una forma destalvi energètic que també saplica a la lingüística amb la llei de la brevetat: com més sutilitza una paraula, més curta tendeix a ser. Per això, la primera revolució sobre el llenguatge inclusiu, que es basa en el desdoblament constant del gènere amb el tots i totes i benvolgudes i benvolguts, sacaba diluint a la tercera línia de discurs, perquè les lleis de la natura tenen més força que els discursos polítics.
La segona revolució de la llengua inclusiva ens va portar les formes genèriques de professorat i alumnat, i què voleu que us digui. Jo tinc devoció pels meus alumnes, i en parlo molt dells, els meus alumnes aquí, els meus alumnes allà. Tenen nom, cognoms, cara, vida. El meu alumnat és un concepte abstracte totalment mancat daquesta afectivitat, que és la base per a una educació de qualitat. Que no és el mateix anar a sopar amb els veïns que anar a sopar amb el veïnat, caram.
La tercera revolució, la més revolucionària de totes, ens va portar el femení genèric: ara totes som companyes, i ens va deixar a uns quants amb els ulls esbatanats. Perquè jo pensava que la categoria marcada era precisament la que ens feia visibles i úniques entre la multitud. I trobo que tenir una categoria marcada pròpia té un no sé què que fa interessant, ves. Ara resulta que això ho regalem i ho diluïm? Però en màrqueting no diuen que et diferenciïs i triomfaràs? Potser la gran revolució, companyes, seria justament reivindicar aquesta categoria com a ben nostra.
Amb tot, reconec la bona intenció daquestes iniciatives, valoro lesforç de qui ho promou amb el convenciment de fer un món més just, i soc conscient dels reptes que afrontem les dones en molts àmbits de la vida, com ara el professional. La meva mare em deia molt sàviament que, per poder arribar al mateix lloc, si els homes tenien una carrera jo nhavia de tenir dues, i si ells parlaven tres llengües jo nhavia de saber sis. Les estadístiques li donen la raó: un informe de la Xarxa Vives dUniversitats diu que més de la meitat dels estudiants universitaris de grau, màster i doctorat són dones, però només tenim un 20 % de catedràtiques, i que «quan les dones arriben a lescalafó més alt han trigat una mitjana de 16 a 20 anys més que els homes».
Aquesta és la motxilla que he portat sempre i que voldria que la meva filla no hagués de portar mai. I quan em pregunto si aquestes revolucions són la solució a tots aquests reptes, el que em temo és que més aviat són una distracció, i que culpem la llengua dallò que en realitat és responsabilitat nostra. Que una dona tardi vint anys més a arribar allà on vol contradiu el principi de Fermat i és antinatural. I el desdoblament de gènere també.
5 Sobre el llenguatge i el sexisme: qüestió de grisos
Ona Domènech Bagaria
Professora dels Estudis dArts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora
del grup IULATERM de la Universitat Pompeu Fabra
odomenechb@uoc.edu
Lany 1995 vaig fer una estada de recerca al Quebec, on vaig veure per primer cop, en una publicació governamental, una nota inicial que indicava que en aquell text lús del masculí tenia un valor genèric, sense cap voluntat sexista. Els lingüistes francòfons quebequesos ho tenien molt clar: en anglès, una llengua amb molt poca marca de gènere gramatical, es podia evitar lús del masculí genèric, però en francès només era possible fer-ho en textos curts i esquemàtics, de manera que en les publicacions llargues com els textos normatius, plens de denominacions de càrrecs continuaven usant el masculí genèric i afegien una nota inicial explicativa.