Quins somnis vindran

Richard Matheson

Traducció de Cesc Martínez

Col·lecció dirigida per:

Jordi Casals, Daniel Genís, i Jacob Suarez

Títol original: What Dreams May Come

Primera edició: setembre 2021

www.laertes.es

Dibuix de la coberta: Albert Monteys

Correcció: Enric Bassegoda

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra.

A la meva dona, amb agraïment i amor, per afegir la dolça mesura de la seva ànima a la meva existència.

Al lector

Una introducció a una novel·la, gairebé sense excepcions, no cal. Aquesta és la meva desena novel·la publicada i no se mhavia ocorregut mai la idea descriure un pròleg per a cap de les nou anteriors.

Tanmateix, en aquesta, sento que convé fer-hi un breu preàmbul. Com que el tema és la vida després de la mort, trobo imprescindible que sàpigues, abans de llegir aquest conte, que només hi ha un aspecte que és de ficció: els personatges i les relacions entre ells.

Amb molt poques excepcions, tots els altres detalls provenen exclusivament de la investigació.

Per aquest motiu, al final de la novel·la, hi he afegit la llista dels llibres que he consultat durant aquesta investigació. Veuràs que nhi ha molts i que són molt diversos. Això no obstant, malgrat aquesta ampla varietat tant pel que fa als autors com a les èpoques de publicació, hi ha una uniformitat de contingut persistent i inapel·lable.

Evidentment, caldria que tels llegissis tots per descobrir-ho per tu mateix. Tencoratjo a fer-ho. Ho trobaràs una experiència il·luminadora, extraordinària.

Richard Matheson

Calabasas, Califòrnia

Agost del 1977

... quins somnis

acompanyaran

el son etern,

un cop alliberats

daquesta pell mortal,

és el que ens frena...

Hamlet,

Acte III, escena 1.

Introducció

El manuscrit que estàs a punt de llegir em va arribar a les mans de la manera següent:

El vespre del 17 de febrer del 1976, va sonar el timbre de casa i la meva dona va anar a obrir. Al cap dun moment, va tornar al dormitori on miràvem la televisió i va dir que hi havia una dona que em volia veure. Em vaig aixecar i vaig anar al rebedor. La porta estava oberta i vaig veure una dona alta de cinquanta anys, dreta, al porxo. Anava ben vestida i duia a les mans un sobre voluminós.

Vostè és en Robert Nielsen? preguntà.

Li vaig dir que sí i em va allargar el sobre.

Doncs això és per a vostè va dir.

Mel vaig mirar amb desconfiança i vaig preguntar què era.

Un missatge del seu germà va respondre.

Em vaig posar a la defensiva.

No, escolti... vaig fer jo.

El seu germà Chris mha dictat aquest manuscrit digué.

Aquelles paraules em van fer enfadar.

No sé qui és vostè li vaig dir, però el meu germà va morir fa un any, cosa que ja deu saber, si mínimament el coneixia.

La dona va sospirar.

Ja ho sé, senyor Nielsen va dir ella, cansada. Soc vident. El seu germà mha donat aquest material des de... Es va aturar quan vaig començar a tancar la porta i tot seguit va afegir: Senyor Nielsen, si us plau.

El seu prec tenia un to urgent tan autèntic que me la vaig quedar mirant sorprès.

He passat sis mesos esgotadors transcrivint aquest manuscrit em va dir. No ho vaig triar jo, que ja tinc els meus propis problemes. Però el seu germà no mhauria deixat tranquil·la si no hagués apuntat cada paraula del seu missatge i no li hagués promès fidelment que lhi portaria la seva veu va prendre un to desesperat. Agafi-ho, si us plau, i tornim la pau.

Havent dit això, em va posar el sobre a les mans, va girar en rodó i va arrencar a córrer pel caminet fins a la vorera. Em vaig quedar mirant-la. Va pujar al cotxe i va marxar ràpidament.

Mai més no lhe tornada a veure ni nhe sabut res. Ni tan sols sé el seu nom.

* * *

Mhe llegit el manuscrit tres vegades i magradaria saber què nhe de fer.

No soc religiós, però, com a tothom, magradaria creure que la mort és alguna cosa més que oblit. Així i tot, crec que és difícil, per no dir impossible, acceptar aquesta història al peu de la lletra. Continuo pensant que no és res més que això: una història.

És cert, els fets hi són. Fets sobre el meu germà i la seva família que aquella dona no podia saber de cap manera tret que acceptem la premissa que hagués passat mesos investigant intensament, i pagant, per esbrinar tot allò i poder escriure el manuscrit. Però, en aquest cas, per a què? Què en trauria, de fer una cosa així?

Tal com jo ho veig, les preguntes sobre aquest llibre són diverses. No les enumeraré, sinó que deixaré que sigui el lector qui es faci les seves.

Duna sola cosa estic segur. Si aquest manuscrit és cert, millor que cadascú faci examen de consciència de la seva vida.

Atentament,

Robert Nielsen

Islip, Nova York.

Gener del 1978

Un vessament dimatges confuses

«Comencem pel començament» és la frase. Però jo no puc. Començo pel final. El final de la meva vida a la Terra. Us ho explico tal com va passar i el que va venir després.

Només un apunt, sobre el text. Has llegit el meu escrit, Robert. Aquest canal pot resultar estrany. La raó és que estic limitat per la meva transcriptora. Els meus pensaments han de viatjar a través della. No puc fer-ho duna altra manera. No tot el gra passarà pel garbell. Entén-me si et sembla que simplifico massa. Sobretot al principi.

Tots dos fem el que podem.

* * *

Gràcies a Déu, aquella nit anava sol. Normalment, lIan venia amb mi, al cine. Dos cops per setmana, per la meva feina, ja saps com era. Aquella nit no va venir. Havia de sortir en una obra de teatre de lescola. Ho repeteixo: gràcies a Déu.

Vaig anar a un cine que hi ha a prop dun centre comercial. El nom no arriba clar. Un de gran que havien dividit en dos. Preguntal a lIan, el nom.

Eren més de les onze quan en vaig sortir. Vaig pujar al cotxe i vaig agafar direcció al camp de golf. El petit, el de nens. Hi ha una paraula que no arriba clara. Dacord. Lletra per lletra. A poc a poc. M-i-n... i-g... o-l-f. Entesos. Ja ho tenim.

Hi havia trànsit. Carrer? No, més ample. A-vi... ngu d-a? No exactament, però més o menys. Vaig pensar que hi havia una estrena i vaig parar a una vora. Havia de parar, un cotxe se macostava molt de pressa. Tenia espai de sobres per passar pel costat, però no. Em va envestir per lesquerra del parafang del davant i vaig acabar fent voltes.

Em va sacsejar però duia la cintura. Cintura no. Cin-tu-r-ó. No devia estar massa lesionat. Però va venir una furgoneta i va xocar amb el parafang del darrere del meu cotxe i em va empènyer fins a laltra banda de la mitjana. Un camió venia en sentit contrari. Va envestir el meu cotxe pel mig. Vaig sentir com tot sesmicolava, com el vidre es feia a miques. Em vaig donar un cop al cap i tot es va tornar de color negre. Per un segon, vaig creure que em veia a mi mateix inconscient, sagnant. Després va arribar la foscor.

* * *

Tornava a estar conscient. El dolor era terrible. Sentia la meva respiració, un so horrible. Lent i lleu, amb sospirs esporàdics i líquids. Tenia els peus gelats. Daixò, men recordo.

De mica en mica, vaig notar una habitació al meu voltant. I gent, també, em sembla. Alguna cosa mimpedia estar-ne segur. Els camlann. No, torna-hi. Lletra per lletra. E-l-s c-a-l calmants.

Vaig començar a sentir un murmuri. No vaig arribar a distingir les paraules. Per un moment, vaig veure una figura a prop meu. Tenia els ulls tancats però la veia. No et sabria dir si la figura era masculina o femenina, però sabia que em parlava. Com que podia sentir què em deia, va desaparèixer.

Va començar un altre dolor, aquest a dins del cap, que augmentava sense parar. Em va semblar que el sintonitzava com si fos una emissora de ràdio. No era el meu dolor, sinó el de lAnn. Plorava, esfereïda. Perquè jo estava ferit. Tenia por per mi. Sentia la seva angoixa. Patia terriblement. Vaig intentar allunyar les ombres però no vaig poder. Vaig intentar dir el seu nom, sense èxit. No ploris, vaig pensar. Tot anirà bé. No tinguis por. Testimo, Ann. On ets?

Al moment, em vaig trobar a casa. Era diumenge al vespre. Estàvem tots junts a la sala destar i rèiem. LAnn era al meu costat, i lIan a laltra banda. Després hi havia el Richard i la Marie, a laltra punta del sofà. Jo tenia el braç al voltant de lAnn, ella es deixava abraçar tendrament. El seu cos desprenia escalfor i li vaig fer un petó a la galta. Ens vam somriure. Era una tarda de diumenge, pacífica, idíl·lica, estàvem tots junts.

Vaig notar que començava a sortir de la foscor. Estava estirat en un llit. El dolor va tornar de nou, a tot arreu. Mai no havia conegut un dolor com aquell. Sabia que me nanava. Sí, la paraula és anar-sen.

Aleshores vaig sentir un soroll horripilant. Un borbolleig a la gola. Vaig pregar perquè lAnn i els nens no estiguessin a la vora i ho poguessin sentir. Sespantarien. Vaig demanar a Déu que no els deixés sentir aquell soroll horrible, que els protegís daquest soroll horrible.

Vaig pensar-ho tot duna: «Chris, testàs morint». Em vaig esforçar per respirar, però els líquids de la tràquea no deixaven passar laire. Em sentia espès i lent, atrapat en la densitat.

Hi havia algú vora el llit. La figura dabans. «No lluitis, Chris», em va dir. Em va fer enfadar que em digués allò. Fos qui fos, volia que em morís. Mhi vaig resistir. No se mendurien. Ann! Vaig cridar-la per dins. Agafam! No em deixis anar!

Tot i així, vaig caure. El meu cos està massa trencat, vaig pensar de sobte, amb por. Vaig notar fins a quin punt estava dèbil. Tot seguit, una sensació estranya. Pessigolles. És molt estrany, ja ho sé. Sona ridícul. Però això va ser tot. Per tot el cos.

Un altre canvi. Ja no estava estirat en un llit, sinó en un bressol. Notava com es gronxava endavant i endarrere, endavant i endarrere. A poc a poc, ho vaig començar a entendre. No estava en cap bressol i el llit estava quiet. Era el meu cos el que es balancejava endavant i enrere. Sentia uns sorollets minúsculs, crepitants, a dins meu. La mena de sorollets que se senten quan sabaixa una bandera lentament. Ara sentia menys dolor. El dolor sesvaïa.

Esporuguit, em vaig esforçar per tornar a sentir dolor. Va reaparèixer en pocs segons, pitjor que mai. Vaig aferrar-mhi agonitzant. Volia dir que estava viu. No se mendurien. Ann! El meu cervell implorava, suplicant. «No em deixis!».

No va servir de res. Vaig notar que la vida se mescapava, sentia de nou aquells sorollets, ara molt més forts, com sanaven trencant centenars de fils minúsculs. No tenia sentit del gust ni de lolfacte. Vaig perdre tota la sensibilitat dels dits de les mans i dels peus. Sem van adormir les cames. Lluitava per recobrar la sensibilitat, però res. Se mescampava per dins una mena de fred, des de lestómac, pel pit. Tot duna saturava i saplegava com si fos gel al voltant del cor. Vaig adonar-me que el cor em bategava a poc a poc, a poc a poc, com el timbal dun seguici funerari.

Tot de sobte vaig saber què passava a lhabitació del costat. Vaig veure una dona gran estirada, amb filets de cabells grisos sobre el coixí. La pell i les mans grogues com les potes dels ocells; càncer destómac. Hi havia algú assegut al seu costat, parlant suaument. La filla. No ho vull veure, això, vaig decidir.

A linstant vaig deixar aquella habitació i vaig tornar a trobar-me a la meva. El dolor gairebé havia desaparegut del tot. No el vaig poder recuperar per més intents que vaig fer. Vaig sentir un brunzit, sí, un brunzit. Els fils no paraven de trencar-se. Notava com si les puntes de cada fil trencat es cargolessin.

La cosa freda es tornava a moure. Va avançar fins al centre del meu cap. La resta del cos, la tenia insensible. «Si us plau!». Vaig demanar ajuda. Però no tenia veu; tenia la llengua paralitzada. Vaig notar que tot el meu ésser sescolava cap endins, se macumulava al cap. Les bembanes es contreien. No, una altra vegada. M-e-m-b-ranes. Sí. Tot jo mempenyia i marrossegava cap al centre.

Vaig començar a sortir per una obertura del cap. Un brunzit, un dring, alguna cosa que corria molt de pressa com un torrent a través dun congost. Vaig notar que començava a enlairar-me. Ara era una bombolla, suspesa a mig aire. Em va semblar que, sobre meu, hi veia un túnel fosc i sense fi. Vaig girar-me cap avall i em vaig quedar parat de veure el meu cos estirat al llit. Tot embenat, immòbil. Alimentat a través de tubs de plàstic. Jo hi estava connectat per un cordó dargent brillant. Un cordó prim que munia al meu cos per la part superior del cap. «El cordó de plata vaig pensar Déu meu, el cordó de plata». Sabia que allò era el que mantenia viu el meu cos. El que va ser repugnant va ser llavors, quan les cames i els braços van començar a sacsejar-se. Gairebé ja ni respirava. Tenia una mirada dagonia. De nou, vaig fer lesforç de tornar a baixar i unir-me al meu cos. «No, no me naniré!». Sentia els crits del meu propi cervell. «Ann, ajudam! Si us plau! Hem destar junts!».

Em vaig obligar a baixar i em vaig quedar mirant fixament la meva cara. Tenia els llavis morats, tenia suor per tota la pell, com si fos rosada del matí. Vaig veure com sem començaven a inflar les venes del coll. Tots els músculs sestremien. Vaig intentar tornar a dins amb totes les meves forces. «Ann! vaig pensar. Si us plau, cridam perquè em pugui quedar amb tu!».

Quins somnis vindran - Richard Burton Matheson