Va passar un miracle. El cos sem va omplir de vida, un bon color se mescampava per la pell, tenia una mirada de pau a la cara. Vaig donar gràcies a Déu. LAnn i els nens no mhaurien de veure daquella manera. Em pensava que tornaria.
De cap manera. Vaig veure el meu cos en un sac de molts colors, contornejat pel cordó dargent. Vaig notar que em deixava anar, un esclafit com si shagués trencat una goma gegant, i començava a enlairar-me.
Tot seguit una regressió. Sí, això mateix. Una regressió, com a les pel·lícules però molt més ràpid. Ho has llegit i sentit moltes vegades: «Tota la vida li va passar per davant». Robert, és cert. Tan de pressa que no ho vaig seguir, i a més a més al revés. Els dies abans de laccident, de nou a la vida dels nens, el casament amb lAnn, la meva carrera descriptor. La universitat, la Segona Guerra Mundial, el batxillerat, linstitut, la meva infantesa i els primers mesos. 1974-1927, cada segon de tots aquests anys. Cada moviment, pensament i emoció; cada paraula. Ho vaig veure tot. Un vessament dimatges confuses.
Somiar que somies
Em vaig asseure bruscament al llit, rient. Només havia estat un somni! Em sentia molt despert, tenia tots els sentits amplificats. «És increïble vaig pensar que real que pot arribar a semblar un somni».
Però tenia alguna cosa a la vista que no acabava danar bé. Ho veia tot borrós al meu voltant. No hi veia més enllà de tres metres.
Lhabitació era la meva; les parets, lestucat del sostre. Quatre per tres metres. Les cortines eren de color beix amb ratlles marrons i taronges. Vaig veure un televisor instal·lat a prop del sostre. A la meva esquerra, una cadira entapissada descai, de color taronja pujat, amb els braços dacer inoxidable. La moqueta era del mateix taronja vermellós.
Ja sabia per què les coses semblaven borroses. Lhabitació estava plena de fum. Però no feia pudor; vaig trobar que era estrany. No era fum; de cop i volta vaig canviar didea. Laccident. Mhavia fet mal als ulls. No estava adolorit. Lalleujament de saber que encara era viu era superior que això.
Anem a pams, vaig pensar. Primer de tot havia de trobar lAnn i dir-li que estava bé, acabar amb el seu patiment. Vaig deixar caure les cames per la dreta del matalàs i em vaig alçar. Hi havia una tauleta de nit metàl·lica, pintada de beix, amb la part de sobre com la de la nostra cuina. Lletra per lletra. F-ò-r-m-i-c-a. També hi havia una mena dalcova amb una pica. Les aixetes semblaven la pala dels pals de golf, saps? Hi havia un mirall penjat a sobre de la pica. La meva visió era tan borrosa que no mhi veia reflectit.
Vaig acostar-me a poc a poc cap a la pica, però vaig haver de parar. Entrava una infermera. Va caminar directament cap a mi i em vaig apartar. Ni tan sols em va mirar, però va esbufegar i es va precipitar cap al llit. Vaig girar-me. Hi havia un home estirat al damunt, amb la mandíbula fluixa i la pell dun gris pastós. Estava embenat pertot arreu i li sortien tot de tubs de plàstic del cos.
Em vaig tornar a girar sorprès quan la infermera va sortir disparada de lhabitació. No sentia el que cridava.
Vaig acostar-me més a lhome i em vaig adonar que probablement era mort. Però com és que hi havia algú més al meu llit? Quina mena dhospital posava dos pacients al mateix llit?
Que estrany. Em vaig inclinar ben a prop per observar-lo. La seva cara, clavada a la meva. Vaig fer que no amb el cap. Allò era impossible. Vaig donar un cop dull a la seva mà esquerra. Portava un anell de noces exactament igual que el meu. Com podia ser això?
Aleshores vaig començar a notar un fred dolorós a lestómac. Vaig intentar treure-li el llençol del damunt, però no vaig poder. Dalguna manera, havia perdut el sentit del tacte. Vaig continuar intentant-ho fins que vaig veure com els meus dits travessaven el llençol, i aleshores vaig enretirar la mà de sobte, marejat. «No, no soc jo», em vaig dir. Com podia ser si encara era viu? Fins i tot em fa mal el cos. Prova positiva de la vida.
Vaig fer un pas enrere així que un parell de metges van entrar tot de pressa a lhabitació perquè arribessin al cos.
Un dells va començar a bufar dins la boca de lhome. Laltre duia una xrg... Lletra per lletra: x-e-r-inga, sí. Vaig veure com clavava lagulla a la carn daquell home. Llavors va entrar una infermera corrent, empenyent una màquina sobre rodes. Un dels metges va prémer els extrems de dos elèctrodes gruixuts contra el pit nu de lhome i es va contreure. Així vaig saber que no hi havia cap relació entre aquell home i jo, perquè no vaig notar res de res.
Els seus esforços van ser en va. Lhome era mort. «Llàstima», vaig pensar. La seva família patiria. La qual cosa em va fer pensar en lAnn i els nens. Havia de trobar la manera de tranquil·litzar-los. Especialment lAnn; sabia que estava terroritzada. La meva pobra Ann, que dolça! Em vaig girar i vaig caminar cap a la porta. A la meva dreta hi havia un bany. Hi vaig donar un cop dull, vaig veure un vàter, un interruptor i un botó amb una bombeta vermella al costat amb la paraula «Emergència» escrita a sota.
Vaig arribar a lentrada i ho vaig reconèixer. Sí, és clar. La targeta de la cartera deia que em portessin aquí en cas daccident. Lhospital del cinema de Woodland Hills.
Em vaig aturar rumiant. Hi havia hagut un accident i mhavien portat aquí. Per què no era al llit doncs? Però ja hi havia estat, al llit. En aquell on hi havia el mort. Lhome que se massemblava. Havia dhaver-hi una explicació, de tot això. Només que no la trobava. No podia pensar amb claredat.
Finalment vaig trobar la resposta. No estava segur que fos la correcta, però no podia ser res més. Havia dacceptar-ho, de moment; què hi farem.
Jo estava anestesiat, mestaven operant. Tot passava dins del meu cap. Aquesta havia de ser la resposta. Qualsevol altra cosa no tenia sentit.
«I ara què?», vaig pensar. Malgrat langoixa del moment, allò em va fer somriure. Si tot passava a la meva ment, en ser-ne conscient, no podria controlar-ho?
«Dacord», vaig pensar. Faria exactament el que pensés. I el que pensava fer era trobar-me amb la meva Ann.
Així que ho vaig haver decidit, vaig veure un altre metge que venia corrent pel passadís cap a mi. Expressament, vaig fer el gest daturar-lo, però la meva mà estesa li va travessar lespatlla mentre ell passava a corre-cuita. «Tant és», em vaig dir. En essència, estava somiant. En un somni podia passar qualsevol ximpleria.
Vaig començar a caminar pel passadís. Vaig passar per davant duna habitació i vaig veure una targeta verda amb lletres blanques: NO FUMEU: BOCA DOXIGEN. Quin somni més estrany, vaig pensar, perquè mai no havia pogut llegir res en somnis; les paraules sempre sajuntaven quan ho intentava. I aquell rètol era completament llegible malgrat la difuminació general, que no cessava.
«No és ben bé un somni, és clar», em vaig dir, mirant de trobar-hi una explicació. Estar anestesiat no és com dormir. Vaig assentir, satisfet amb aquell argument, i vaig continuar caminant. LAnn devia ser a la sala despera. Mhavia ficat al cap darribar fins a ella i consolar-la. Vaig notar el seu patiment com si fos meu.
Vaig passar per davant del despatx dinfermeria i vaig sentir que xerraven. No vaig fer lintent de parlar-hi. Tot allò era dins del meu cap. Havia de conformar-mhi, acceptar les regles. «Dacord, no és un somni bengué (b-e-n b-é)», però era més senzill dimaginar-mho com si ho fos. Un somni doncs; sota els efectes de lanestèsia.
«Un moment vaig pensar, i vaig aturar-me. Somni o no, no puc anar amunt i avall amb la bata de pacient». Em vaig mirar a mi mateix, i em vaig endur la sorpresa de veurem vestit. Portava la mateixa roba de quan havia tingut laccident. «On és la sang?», em preguntava. Vaig recordar una imatge, instantània: jo inconscient entre les restes de laccident. La sang havia sortit a raig.
Em vaig sentir ecs! No! Perdó per la impaciència: e-x-u-l-t-a-n-t. Per què? Perquè, malgrat lentorpiment del meu cervell, havia aconseguit raonar. No podia ser de cap manera aquell home del llit. Ell portava bata, estava embenat, estava connectat a uns tubs. Jo estava vestit, no tenia cap bena enlloc i em podia moure. Una diferència total.
Un home amb roba de carrer va apropar-se a mi. Jo esperava que passés de llarg. En canvi, per sorpresa meva, em va posar una mà a lespatlla i em va aturar. Sentia la pressió dels seus dits, un per un, sobre la meva carn.
Ja saps què ha passat? va preguntar.
Passat?
Sí amb el cap, assentia. Que thas mort.
Mel vaig mirar amb repugnància.
Això és absurd vaig fer jo.
És veritat.
Si estigués mort, no tindria cervell li vaig dir, i no podria parlar amb tu.
No és així com funciona va insistir.
És lhome daquesta habitació qui ha mort, no jo vaig dir. Jo estic anestesiat i mestan operant. En realitat, estic somiant.
Em va agradar la meva anàlisi.
No, Chris va dir.
Vaig tenir un calfred. Com sabia el meu nom? Vaig observar-lo de prop. El coneixia? Era per això que havia aparegut al meu somni?
No, no el coneixia de res. Vaig sentir aversió per ell. De tota manera, pensava que (la idea em va fer somriure malgrat la irritació) aquest era el meu somni i ell no hi tenia res a fer.
Ves a buscar el teu propi somni li vaig dir, orgullós daquella resposta enginyosa.
Si no em creus, Chris em va dir mira a la sala despera. La teva dona i els teus fills són allà. Ningú els ha dit encara que thas mort.
Un moment, un moment vaig assenyalar-lo amb el dit suspès en laire. No ets tu qui em deia que no mhi resistís?
Anava a respondre, però em vaig encendre tant que no el vaig deixar parlar.
Ja estic cansat de tu i daquest lloc estúpid vaig dir. Men vaig a casa.
De cop i volta, alguna cosa em va apartar dell. Era com si el meu cos estigués folrat de ferro i un imant mestirés ben lluny. Vaig sortir disparat pels aires tan de pressa que no vaig veure ni sentir res.
Es va acabar tan de sobte com havia començat. Em trobava entre la boira. Vaig mirar al voltant, però no veia res per enlloc. Vaig començar a caminar, movent-me lentament per aquell núvol. Aquí i allà, em semblava que entreveia gent. Però quan intentava afinar la vista, sesfumaven. A un per poc no el crido, però vaig decidir no fer-ho. Jo era lamo del somni. No deixaria que em dominés.
Vaig intentar enganyar-me fent veure que tornava a ser a Londres. Recordes que hi vaig anar el 1957 per escriure una pel·lícula? Era novembre i vaig haver de caminar entre boires com aquesta més duna vegada. Sassembla bastant a una crema de pèsols. Només que aquesta era encara més espessa; era com estar sota laigua. Fins i tot mullava.
Al final, entre la boira, vaig veure casa nostra. Allò em va alleujar en dos sentits. Primer, pel sol fet de veure-la. Segon, perquè hi havia arribat en un moment. Això només podia passar en un somni.
De sobte, vaig tenir una inspiració. Ja the explicat com tenia el cos ferit. Encara que tot allò fos un somni, em feia mal. En conseqüència, em vaig dir que, com que el dolor era un somni, no calia que patís. Robert, només de pensar-hi, el dolor va desaparèixer. La qual cosa em va provocar una sensació extra de plaer i alleujament. Quina prova més viva podia demanar que això era somni i no realitat?
Tot seguit vaig recordar, doncs, com mhavia incorporat al llit de lhospital, rient, perquè tot havia estat un somni. Era exactament això. I punt.
Sense transició, em vaig trobar al vestíbul dentrada. «Un somni», vaig pensar, i vaig assentir amb el cap, satisfet. Vaig mirar al voltant, encara hi veia borrós. «Un moment», em vaig dir. Si havia pogut dissipar el dolor, per què no enfocar la vista?
Però no va passar res. Qualsevol cosa que estigués a més de tres metres encara quedava amagada rere el que semblava una capa de fum.
Em vaig girar de sobte en sentir un soroll durpes repicant al terra de la cuina. La Ginger entrava corrent pel vestíbul. Ten recordes, oi, de la nostra pastor alemany? Em va veure i es va posar a saltironejar plena dalegria, estava esverada. Vaig dir el seu nom, estava encantat de veure-la. Em vaig inclinar per fer-li festes al cap, però la meva mà se li va enfonsar profundament al crani. Va tirar enrere amb un lleu udol i es va cargolar terroritzada, es va donar una trompada amb la fulla de la porta de la cuina, tirant les orelles enrere i amb els pèls del llom eriçats.
Ginger vaig dir. Lluitava contra una sensació de basarda. Vine aquí.
«Sestà comportant com una boja», em vaig dir. Vaig atansar-mhi, però ella es va posar a relliscar frenèticament al terra de la cuina per fugir.
Ginger! gemegava. Hauria volgut enfadar-me amb ella, però semblava tan espantada que no vaig poder. Va travessar corrent la sala destar i sortí disparada per la trapa de la porta del gos.
Volia seguir-la, però vaig decidir que no. No em deixaria dominar pel meu somni, per molt esbojarrat que fos. Em vaig girar i vaig cridar el nom de lAnn.
Ningú no va contestar. Vaig donar una ullada a tota la cuina, em vaig adonar que la cafetera estava engegada, tenia un parell de bombetes vermelles enceses. El pot de vidre, damunt la placa de lescalfador, estava gairebé buit. Vaig empescar-me un somriure. «Ja ho ha tornat a fer», vaig pensar. En un tres i no res, tota la casa quedaria im-p-r-eg-na-da de pudor de cafè cremat. Vaig estirar la mà per desendollar la màquina, no men recordava. La meva mà va travessar el fil i em vaig enrampar, però vaig fer lesforç de trobar-ho divertit. «En els somnis no surt res bé», vaig pensar.
Vaig regirar la casa. La nostra habitació i el bany. Les habitacions de lIan i la Marie, el seu lavabo. Lhabitació del Richard. No feia cas de la meva vista borrosa. Vaig arribar a la conclusió que no tenia importància.
Però el que no vaig poder ignorar de cap manera va ser la letargia creixent que sentia. Somiant o no, em notava el cos com un soc. Vaig tornar enrere fins al dormitori i em vaig asseure a la vora del llit. Vaig notar un pessic de malestar perquè no es va deformar gens amb el meu cos; és un llit daigua. «Ni cas, un somni és un somni em vaig dir. Només que aquest és de bojos». Vaig donar una ullada a la ràdio despertador, inclinant-me per veure les agulles i els números. Eren les set menys set minuts. Vaig mirar per la porta de vidre. No era pas fosc. Hi havia boira, però no era fosc. Però com podia ser tan dhora si la casa estava buida? A aquesta hora encara haurien de ser tots al llit.
«Tant és», vaig dir-me, fent un esforç per lligar caps. «Testan operant. Ho estàs somiant, tot això. LAnn i els nens són a lhospital esperant...».
Vaig quedar bloquejat per un nou dubte. Realment era a lhospital? O això també era part del somni? No podia ser que estigués dormint en aquest llit, de fet, i somiant-ho tot? Potser no havia tingut mai cap accident. Hi havia moltíssimes possibilitats, i cada una afectava la següent. Només que pogués pensar amb més claredat... Però tenia el cervell com adormit. Com si hagués begut o mhaguessin sedat.