«Chris!».
Em vaig girar de cop. Una aurèola de llum entrava al jardí. Vaig fixar-me que la Katie remenava la cua i tot seguit vaig tornar a observar la llum. Quan els ulls sem començaven a habituar a aquella lluïssor, va començar a esvair-se. Aquell home que havia vist..., quantes vegades?, no men recordo, sacostava a mi. No havia parat mai atenció a la seva roba; duia una camisa blanca de màniga curta, pantalons blancs i sandàlies. Venia somrient, amb els braços ben oberts. «He sentit que eres a prop de casa meva i he vingut de seguida em va dir. Ho has aconseguit, Chris».
Em va fer una càlida abraçada i en acabat es va apartar sense deixar de somriure. Mel vaig quedar mirant. «Tu no ets... lAlbert?», li vaig preguntar.
«Exacte». Va assentir amb el cap.
El nostre cosí, Robert; sempre li dèiem Buddy. Feia una cara extraordinària; tal com el recordava quan apareixia per casa quan jo tenia catorze anys. Corregeixo. Semblava molt més robust.
«Set veu molt jove vaig dir. No ten faria més de vint-i-cinc».
«És ledat perfecta», va respondre. No vaig entendre què em volia dir.
Quan es va inclinar per saludar la Katie i amanyagar-la em preguntava com és que la coneixia, vaig observar una cosa que no the dit dell. Seguint el contorn de la seva forma, tenia una radiació blava, refulgent, on lluïen petites guspires blanques.
«Hola, Katie, estàs contenta de veurel, oi?», feia ell mentre li acariciava el cap. Tot seguit, es redreçà amb un somriure.
«Tintriga la meva aura», em va dir.
Vaig respondre amb un somriure, vaig dir «sí».
«Tothom en té em va explicar. Fins i tot la Katie. Va assenyalar cap a ella. No te nhas adonat?».
Vaig mirar la Katie amb sorpresa. No ho havia vist, però ara que lAlbert ho deia, era obvi. No era tan viva com la seva, però es veia perfectament.
«Ens identifiquen», va dir lAlbert.
Em vaig mirar a mi mateix. «On és la meva?», vaig demanar.
«Ningú pot veure la seva pròpia aura va dir. Això ens inhibiria».
Això tampoc no ho vaig entendre, però en aquell moment tenia una pregunta més urgent. «Per què no et vaig reconèixer de seguida, després de mort?», vaig interrogar-lo.
«Estaves massa confós va contestar. Mig despert, mig adormit; estaves en una mena destat crepuscular».
«Eres tu, a lhospital, que em deia que no em resistís, oi?».
Va fer que sí amb el cap. «Però et resisties massa per escoltar-me va dir. Lluitaves per la vida. Ten recordes duna figura borrosa que estava al costat del llit? Segur que la vas veure tot i tenir els ulls tancats».
«No era real?».
«Intentava obrir-me camí em va revelar. Volia fer-te el trànsit menys dolorós».
«Suposo que no hi vaig ajudar gaire».
«No podies ajudar-te a tu mateix em va donar un copet desquena. Era massa traumàtic per a tu. Va ser una llàstima que no fos més fàcil. Normalment, lacollida es fa de seguida».
«I amb mi per què no?».
«Perquè no hi havia manera darribar a tu va dir. Estaves tan decidit a parlar amb la teva dona!».
«Havia de fer-ho; és el que sentia li vaig explicar. Estava destrossada».
Va assentir amb el cap. «Molt bonic per part teva, però això et va deixar atrapat en un territori de frontera».
«Va ser horrible».
«Ja ho sé em va posar la mà a lespatlla per tranquil·litzar-me. Però podia haver estat molt pitjor. Thi podies haver quedat durant mesos o anys, fins i tot segles. No és una cosa tan estranya. Si no haguessis demanat ajuda...»
«Vols dir que fins que no vaig demanar ajuda tu no podies fer res?».
«Bé ho vaig intentar, però tu em rebutjaves cada vegada va dir. Fins que no va arribar la vibració del teu crit, no vaig tenir cap esperança de poder-te convèncer».
De sobte hi vaig caure; no sé com és que havia trigat tant. Vaig mirar al meu voltant esmaperdut. «Així doncs... això és el cel?».
«El cel, la pàtria celestial, el lloc on trobem la recompensa, el món de les ànimes... va fer. Diguen com vulguis».
Potser era una rucada preguntar-ho, però ho havia de saber: «I és una... terra? Un estat?».
Va somriure. «Un estat mental».
Vaig alçar la vista. «Doncs no hi ha àngels», vaig dir mig en broma.
LAlbert va riure. «Pot haver-hi res més emprenyador que unes ales enganxades aquí, a les pales de lespatlla?», va preguntar.
«Doncs així no hi ha coses daquestes?». Una vegada més, em sentia càndid de fer aquesta mena de preguntes, però tenia massa curiositat per reprimir-me.
«Nhi ha si hi creus va contestar, cosa que em va tornar a confondre. Ja the dit que això és un estat mental. Què diu el lema que tens penjat sobre la teva taula de treball? Allò en què creus és el teu món».
Em vaig quedar parat. «Això també ho saps?», vaig preguntar.
Va assentir amb el cap.
«Però com?».
«Ja tho explicaré quan arribi el moment va dir. Per ara, només vull que quedi clar que allò en què creus realment es converteix en el teu món. Tu et pensaves que això només saplicava a la terra, però aquí saplica encara més, ja que la mort és un canvi de perspectiva de la consciència, de la realitat física a la mental, com si sintonitzessis amb unes ones més elevades».
Em semblava que entenia el que volia dir, però no nestava segur del tot. Suposo que mho va veure a la cara, perquè va somriure i va fer: «És massa críptic, això que he dit? Diguem-ho duna altra manera. Lexistència dun home canvia dalguna manera quan es treu labric? Doncs tampoc no canvia quan la mort treu labric del cos. Continua sent la mateixa persona. No és més savi. Ni més feliç. No està millor. És exactament el mateix.
»La mort només és una continuació a un altre nivell».