Però ja ho sabia, Robert; no era pas difícil dentendre. Va pensar que el seu propi subconscient lhavia traïda. I no volia fer patir lAnn més del que ja patia. Ho va fer per amor. Però va fer a miques la meva última esperança de comunicar a lAnn que encara vivia.
Em vaig quedar paralitzat, una onada de dolor mesclafava. «Déu meu, això per força ha de ser un somni! vaig pensar, recuperant-me de sobte. Això no pot ser real!».
Vaig parpellejar. Sota els peus, vaig veure la placa: Christopher Nielsen, 19271974. Com havia arribat allà? No tha passat mai que sents de sobte que ja has arribat a algun lloc amb el teu cotxe i thas preguntat com és que has conduït fins allà sense adonar-ten? Doncs en aquell moment vaig tenir aquesta mateixa sensació. Excepte que no sabia què hi feia.
Hi vaig caure bastant de seguida. La meva ment havia cridat: «Això no pot ser real!». Però aquella mateixa ment sabia que hi havia una manera desbrinar-ho del cert. Ja ho havia començat una vegada, ara men recordava; el primer cop hi havia una cosa que em va retenir. Aquest cop no. Només hi havia una manera de saber si això era un somni o realitat. Vaig començar a colgar-me sota terra. No era més barrera que les portes. Em vaig submergir en lobscuritat. «Lúnica manera destar-ne segur», continuava pensant. Vaig veure el taüt just a sota. «Com mhi veuré a les fosques?», em vaig preguntar. Però no vaig amoïnar-mhi. Només mimportava una cosa; descobrir la veritat. Em vaig ficar a dins del taüt.
El meu crit de terror va ressonar i va tornar a ressonar per tots els racons de la tomba. Vaig observar el meu cos amb repugnància, petrificat. Havia començat a descompondres. Tenia la cara tensa, semblava una màscara, glaçada, fent una ganyota grotesca. La pell sestava podrint, Robert. Vaig veure... No, deixem-ho estar. No té cap sentit que et faci venir nàusees com les que em van venir a mi.
Vaig tancar els ulls i, sense parar de xisclar, men vaig anar ben lluny. Un fred va arremolinar-se al meu voltant, la humitat se menganxava. Vaig obrir els ulls, vaig mirar en totes direccions. Un altre cop la boira, aquell cúmul de boira grisa del qual no em podia escapar.
Vaig arrencar a córrer. En algun moment sortiria de la boira. Però com més corria, més espessa era. Em vaig girar i em vaig posar a córrer en direcció contrària, però no va servir de res. Cada cop era més densa, independentment del camí que agafés. No hi veia més enllà de pocs centímetres. Em vaig posar a plorar. Podia quedar-me errant per aquesta boira per sempre! Tot duna, vaig cridar: «Ajudeu-me! Si us plau!».
Una figura va sortir de la bromada i sacostava cap a mi; tornava a ser aquell home. Em vaig sentir com si em trobés un conegut, tot i que la seva cara mera desconeguda. Vaig córrer cap a ell i li vaig aferrar el braç. «On soc?», vaig preguntar.
«En un lloc de la teva imaginació», va respondre.
«No tentenc!».
«La teva ment tha portat aquí va dir. La teva ment et fa romandre aquí».
«I mhi he de quedar per sempre?».
«En absolut em va dir. Pots trencar el vincle en qualsevol moment».
«Com?».
«Concentrant-te en allò que hi ha a fora daquest lloc».
Anava a fer una altra pregunta quan vaig notar, una vegada més, el dolor que sentia lAnn. No la podia deixar sola. No podia.
«Estàs marxant un altre cop», va fer lhome amb to davís.
«És que no puc deixar-la», li vaig respondre.
«Ho has de fer, Chris va dir. O tires endavant o et quedaràs com ara».
«És que no puc deixar-la», vaig repetir.
Vaig parpellejar i vaig mirar a dreta i esquerra. Lhome ja no hi era. Havia desaparegut tan de pressa que vaig arribar a pensar que mho havia inventat.
Inert i desvalgut, em vaig enfonsar en la terra freda i humida. Pobre Ann, pensava. Ara hauria de començar una nova vida. Tots els nostres plans shavien esfumat. Els llocs que volíem visitar, tots els nostres projectes emocionants. Havíem descriure una obra de teatre junts, combinant els seus intensos records del passat i la seva perspicàcia amb el meu ofici. Pensàvem comprar-nos un tros de bosc en algun lloc perquè ella pogués fer fotos de natura mentre jo ho escriuria tot plegat. I també comprar-nos una autocaravana i passar un any recorrent el país, coneixent-ne els detalls. Viatjar per fi a llocs dels quals sempre havíem parlat però que no havíem vist mai. I estar junts, gaudir de la vida i de la companyia de laltre.
Ara tot shavia acabat. Shavia quedat sola; jo havia fallat. Hauria hagut de viure. Mhavien matat per culpa meva. Havia sigut un idiota, no havia parat atenció. I ara estava sola. No em mereixia el seu amor. Havia deixat perdre molts moments de la vida que hauríem pogut passar junts. I ara llençava a les escombraries la resta del nostre temps.
Lhavia traït.
Com més hi pensava, més abatut estava. Per què no havia de tenir raó, ella, en allò que pensava?, vaig pensar amargament. Era millor que la mort fos un final, un cessament. Qualsevol cosa era preferible a això. Em sentia sense gota desperança, buit per la desesperació. La vida després de la mort no tenia cap sentit. Per què continuar així? Tot era banal i inútil.
No sé quant temps vaig passar així, pensant aquelles coses. Semblava una eternitat, Robert, jo sol, abandonat enmig duna boira espaordidora, enganxifosa, enfonsat en un dolor abjecte.
Només després de molt, molt temps, vaig començar a matisar els meus pensaments. Només després de molt i molt temps vaig recordar allò que mhavia dit aquell home: que podia sortir daquest lloc concentrant-me en allò que hi havia més enllà. Però, què hi havia més enllà?
«Importa?», vaig pensar. Fos el que fos, no podia ser pitjor que això.
«Molt bé, doncs, prova-ho», em vaig dir.
Vaig tancar els ulls i vaig intentar imaginar-me un lloc millor. Un lloc a la llum del sol, on hi fes calor, amb herba i arbres. Un lloc com els que solíem anar a acampar tots aquells anys.
Per fi, dins meu, vaig fixar-me en una clariana entremig de les sequoies, al nord de Califòrnia, on tots sis (lAnn, la Louise, el Richard, la Marie, lIan i jo) ens havíem quedat un vespre dagost a lhora de la posta. Cap de nosaltres deia res, només escoltàvem el vast silenci de la natura que ens envoltava.
Em va semblar que notava les palpitacions del meu cos; endavant, amunt. Vaig obrir els ulls tot duna. Mho havia imaginat?
Vaig tornar a tancar els ulls i vaig intentar-ho un altre cop; vaig tornar a imaginar-me la quietud daquella immensa clariana.
El meu cos va palpitar una altra vegada. Era cert. Sentia una pressió increïble, suau, però persistent, que venia de darrere meu, mempenyia i em sostenia. Vaig notar que la respiració sem feia més i més ampla, més ampla i també més dolorosa. Em vaig concentrar encara més i el moviment es va accelerar. Anava corrent cap endavant, corrent cap amunt. Era una sensació alarmant, però també plena de joia. Ara no ho volia deixar estar. Per primera vegada des de laccident, sentia una mica de pau interior. Era el principi dun coneixement; una il·luminació sensacional.
Hi ha alguna cosa més.
Continuació a un altre nivell
Vaig obrir els ulls i vaig mirar enlaire. Per damunt del cap, veia un fullatge verd i, a través de les fulles, el cel blau. No hi havia ni rastre de boira; laire era net. Vaig aspirar. Feia una olor fresca que et vigoritzava. Vaig notar una brisa suau a la cara.
Incorporant-me, vaig mirar cap a totes bandes. Havia passat una estona estirat a la gespa. El tronc de larbre que macollia era allà mateix. Vaig estirar la mà i vaig palpar lescorça. I alguna cosa més: nemanava una mena denergia.
Vaig abaixar la mà per acaronar la gespa. Estava impecable. Vaig apartar-ne uns quants brins per examinar el sòl. Tenia un color com el de lombra de lherbei. No hi havia males herbes per enlloc.
Em vaig acaronar la galta amb un bri que havia arrencat. També hi podia sentir un minúscul corrent denergia. Vaig ensumar-ne la fragància delicada, mel vaig posar a la boca i el vaig mastegar com feia de petit. No havia tastat mai, quan era petit, una gespa com aquella.
Aleshores em vaig adonar que a terra no hi havia ombres. Estava assegut sota un arbre, però no a lombra. Com que no ho entenia, vaig buscar el sol.
No hi era, Robert. Hi havia llum sense sol. Vaig mirar tot al voltant, confós. A mesura que els meus ulls sacostumaven a la llum, hi anava veient fins més lluny, camp enllà. No havia vist mai un paisatge així: una panoràmica impressionant de prats entapissats de verds, plens de flors i arbres. Vaig pensar que, a lAnn, li encantaria.
Men vaig recordar tot duna. LAnn encara era viva. I jo? Em vaig aixecar i vaig empènyer el tronc de larbre amb totes dues mans. Era sòlid. Les sabates deixaven petjada sobre un terra sòlid. Jo estava mort; sobre això ja no hi havia cap dubte. Tanmateix, aquí em tens, posseït dun cos que notava igual que abans i que semblava igual, fins i tot anava vestit igual. Dret, sobre un terreny molt real enmig dun paisatge més que tangible.
«És això, la mort?», vaig pensar.
Em vaig mirar les mans; els detalls de cada línia i cada clotet, els plecs de la pell. Vaig examinar els palmells. Una vegada havia llegit un llibre de quiromància; per pur entreteniment, per poder-ho exhibir a les festes. Tenia les meves mans ben estudiades, me les coneixia bé.
Les tenia com sempre. La línia de la vida era tan llarga com sempre. Recordava que lhavia ensenyat a lAnn i li havia dit que no es preocupés, que estaria amb ella molt de temps. Ara ens en podríem riure si estiguéssim junts.
Vaig girar les mans i em vaig adonar que tenia la pell i les ungles de color rosa. A dins, hi havia sang. Vaig haver de sacsejar el cap per assegurar-me que no somiava. Em vaig posar la mà dreta davant del nas i la boca i vaig notar laire calent que em sortia dels pulmons. Amb dos dits, vaig buscar el punt exacte del meu pit, fins que el vaig trobar.
El cor em bategava, Robert. Igual que sempre.
De sobte, un lleu moviment; em vaig girar a mirar què era. Un ocell exquisit, de plomatge platejat, shavia enfilat a la copa de larbre. No semblava que em tingués gens de por. Va venir a posar-se més a prop meu. «Aquest lloc és màgic», vaig pensar. Estava atònit. «Si això és un somni em vaig dir, espero no despertar-me mai».
Aleshores vaig entreveure un altre animal que venia corrent cap a mi; em vaig adonar que era un gos. Al principi no hi vaig caure. Però, de sobte, tot es va precipitar. «Katie!», vaig fer, plorant dalegria.
Venia corrent cap a mi tan de pressa com podia, fent aquells gemecs de felicitat, frenètics, que feia anys que no sentia. «Katie», li vaig xiuxiuejar. Vaig caure de genolls, les llàgrimes em pujaven als ulls. «La vella Kate». Tot duna ja estava amb mi, saltironejant democió, llepant-me les mans. Vaig abraçar-la. «Kate, velleta meva». Amb prou feines podia parlar. Es va refregar amb mi, plorant de joia. «Kate, ets tu de veritat?», vaig dir-li, baixet.
La vaig observar de més a prop. Lúltima vegada que lhavia vista estava en una gàbia oberta, a la clínica; estava sedada, estirada sobre la banda esquerra, mirant sense veure-hi, sacsejava les potes a causa dunes convulsions que no podia controlar. LAnn i jo lhavíem anat a veure quan ens va trucar el veterinari. Ens vam quedar una estona al costat de la gàbia, acariciant-la, atordits i impotents. La Katie havia estat una bona companya durant gairebé setze anys.
Ara tornava a ser la Katie que recordava dels anys en què lIan sanava fent gran: vibrant, plena denergia, amb aquella flama als ulls i aquella expressió tan divertida de la boca que, quan lobria, semblava que estigués rient. La vaig abraçar amb fruïció, pensant que lAnn estaria molt contenta de veure-la, els nens estarien encantats, sobretot lIan. La tarda que havia mort, ell era a lescola. Al vespre, mel vaig trobar assegut al llit, les galtes banyades de llàgrimes. Havien crescut junts i ni tan sols havia tingut loportunitat dacomiadar-sen.
«Si et pogués veure ara», li vaig dir, abraçant-la, ple del goig del retrobament. «Katie, Katie». Vaig fer-li festes al cap i per tot el cos, vaig rascar-li aquelles orelles fantàstiques, flexibles, que tenia. I vaig sentir un torrent de gratitud pel poder, fos el que fos, que lhavia portada cap a mi.
Acabava de descobrir que aquest era un lloc encantador.
* * *
És difícil dir quant temps vam passar sense fer res, lun amb laltra. La Katie estava ajaguda al meu costat, escalfant-me la falda amb el cap, estirant les potes de tant en tant, sospirant de felicitat. Jo no parava dacariciar-li la closca, no men sabia avenir. Desitjava amb totes les meves forces que lAnn fos allà amb nosaltres.
No va ser fins al cap de molt que vaig veure la casa.
Em preguntava com és que no me nhavia adonat; amb prou feines era a cent metres. Era la mena de casa que lAnn i jo sempre havíem somiat fer-nos algun dia: de fusta i pedra, amb finestres enormes i una terrassa amplíssima amb vistes al camp.
Mhi vaig sentir atret de seguida, no sé per què. Em vaig posar dret i vaig començar a caminar cap allà. La Katie va fer un bot i va venir al meu costat. La casa salçava en una clariana envoltada darbres ferms: pins, aurons i bedolls. No hi havia cap mena de mur ni tanca. Per sorpresa meva, vaig veure que tampoc no hi havia porta dentrada i que el que havia pres per finestres només eren obertures. També em vaig adonar que no hi havia tubs ni cables, ni caixes de fusibles, ni canaleres ni antenes de televisió; la forma de la casa harmonitzava amb lentorn. Sem va ocórrer que Frank Lloyd Wright ho hauria aprovat. Vaig somriure, divertit. «Potser la va dissenyar ell, Katie», vaig dir. Em va llançar una llambregada i, per un instant fugaç, vaig tenir la impressió que mentenia.
Vam entrar a un jardí que hi havia a tocar de la casa. Al mig hi havia una font aparentment de pedra blanca. Vaig atansar-mhi i vaig enfonsar les mans en aigua cristal·lina. Era fresca i, com el tronc de larbre i el bri dherba, emetia un flux denergia balsàmica. En vaig beure un glop. No havia tastat mai una aigua tan refrescant. «En vols, Kate?», vaig preguntar, mirant-la.
No va fer ni un gest, però vaig tenir una altra impressió: ja no la necessitava, laigua. Em vaig tornar a girar cap a la font i vaig agafar una mica daigua fent cassoleta amb les mans, i em vaig rentar la cara. No mho podia creure: les gotes van desaparèixer de les mans i de la cara com si tot jo fos impermeable.
Astorat per cada nou descobriment daquell lloc, em vaig acostar, amb la Katie, a una jardinera i em vaig inclinar a ensumar les flors. Feien una olor suau, encantadora. A més a més, tenien una varietat de colors com un arc de Sant Martí, però encara més irisats. Vaig passar les mans per una flor daurada rivetejada de groc i de seguida em va pujar pels braços un formigueig daquella energia. Vaig anar fregant amb els dits una flor rere laltra. Cada una desprenia un delicat corrent de vigor. Sorprès, vaig començar a adonar-me que també emetien sons suaus i harmònics.