És lany 218 abans de la nostra era: una aldea enfonsada al cor de les muntanyes de la Contestania tracta de sobreviure al món iber, un món radicalment diferent al que han aconseguit crear en aquell xicotet oasi. A Itu, lopressió es una tara social quasi eradicada, contra la que lluitaran per preservar la seua essència com a poble.
Les protagonistes daquesta història també shauran denfron-tar als seus terrors i al dolor implacable de la impotència en un món en guerra que engolix tot al seu voltant. Una guerra imperialista entre les dues «civilitzacions» mes poderoses de la Mediterrània, que ambicionen els territoris «bàrbars». Al mateix temps, en un viatge pel que hui son les terres valencianes, Ede i Turann perseguixen el coneixement per rescatar-se de loblit.
Escrit en Plom
Escrit en Plom
© 2021, Alexandre Ripoll
© 2021, La Equilibrista
info@laequilibrista.es
www.laequilibrista.es
Primera edició: 2021
Disseny i maquetació: La Equilibrista
Queda prohibida la reproducció total o parcial de qualsevol part daquest llibre inclòs el disseny de coberta, així com el seu emmagatzematge, transmissió o tractament per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, químic, òptic, de gravació o de fotocòpia sense el permís previ per escrit de: NOCTIVORA, S.L.
Índex
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
Epíleg
Nota històrica
Agraïments
Lautor
A Vicent Frau Serra
1
Podem ajudar-te Culxa havia parlat amb un murmuri, però caminava darrere dEde, a poca distància, i Ede tenia bona oïda; sa mare la tenia i la seua avia també. Era una qualitat molt apreciada entre les caçadores, per això la seua amiga Indíbil li havia dit que vinguera amb elles de caça, deia que escoltar els sorolls del bosc era el mes important per atrapar els conills, ja que la majoria de les vegades no els veies, i sentir el refrec de les potes sobre les fulles seques o el llom entre els arbustos era la clau. Shavia deixat convèncer, però ara, tornant cap a casa, sabia que això no era del tot veritat, la vista i sobretot la punteria, eren igual o més importants. No havia atrapat ni una sola peça. Així i tot, dos llebres li penjaven del cinturó, perquè en la seua aldea no existia la meritocràcia, no importava qui ho havia fet ni si ho havia fet millor que laltra persona, o almenys sintentava que no importara, i és que, al final, com a tots els pobles, tot se sap. Així que la càrrega lhavien repartida entre els cinturons de totes.
Confia en mi Aquesta vegada Culxa es tallà a mitja frase amb un soroll quasi imperceptible, com quan set talla la respiració durant un segon per un cop al pit. Però ningú lhavia colpejat. Ede no tenia ni idea dallò que estava parlant amb Cerdube, però havia destar parlant amb Cerdube, no hi havia ningú més caminant darrere. Culxa no rebia resposta per part della, o almenys Ede no la sentia, però podia imaginar la cara que posaria al ser increpada daquella manera. Els ulls de Cerdube podien arrancar-te les parpelles i triturar-te les dents només amb una mirada. Era una dona dura. Inflexible. Si els seus ulls podien arribar a ser tan agressius, els seus braços encara més. I no per ser especialment gran, ja que tenia una estatura mitja, no especialment ampla. Era caçadora i, pel que havia vist Ede, prou bona, això li requeria agilitat. Tenia una musculatura definida, no espectacular, però potent, sana. Bíceps i avantbraços per tensar larc, esquena per carregar pes, cames per córrer per la muntanya com una cabra salvatge. No era dona de moltes paraules, però era respectada per tothom.
Quina ajuda tan íntima podia necessitar de Culxa? Que ella sabera, ni tan sols eren especialment amigues.
Mira, Ede! Oronetes! Ja ve el bon temps! Indíbil la va treure de les seues cavil·lacions sobre la conversa que tenia lloc al seu darrere. La seua amiga quasi trotava com una xiqueta pel sender, amb les dos trenes que li recollien els cabells rebotant-li als muscles, i la faldilla de la túnica de lli, curta, ondulant-se al seu pas, subjectada per la cintura amb un ample cinturó.
Si tu ho dius, seran oronetes contestà amb un somriure Ede, atès que no tenia ni la més remota idea de pardals. Ella solia treballar al camp, sabia podar oliveres, ametllers, pomeres, fer cavallons, sembrar llentilles, no sabia res ni de pardals, ni de disparar amb arc, ni de ficar-se a barlovent per a que els animals no les oloraren, o era sotavent?
Indíbil era la seua millor amiga, era la persona més alegre que havia conegut. Tenia un somriure difícil darrancar que et pujava la moral en qualsevol situació. Coneixia cada pam i cada ésser viu de les muntanyes que conformaven la vall de la seua aldea, i també part de les que sestenien cap al sud-oest. Cap al sud-est i cap al nord-oest no solien anar, a no ser que la presa escapara en eixa direcció, senzillament per respecte, ja que allí hi havia valls amb altres poblacions que salimentaven daquelles terres. Cap a lest i el nord-est no anaven sota cap concepte, no tenien bones relacions amb qui allí habitava. En acabar la vall de la seua aldea, en aquella direcció, la terra saplanava fins la mar.
Lexpedició de caça descendia per una senda cap a la base plana de la vall, creuada de part a part per un riu que portava aigua en època de pluges i sassecava a lestiu. Enmig de la planícia, envoltada a la cara nord pel riu i enfilada a una xicoteta lloma, hi havia laldea.
Les oronetes sobrevolaven, en la mateixa direcció que elles, a la seua dreta, un xicotet barranc que baixava de les muntanyes mes altes, fins unir-se al riu, arrastrant un fil daigua que trencava en relaxants cascades. Entre el barranc i la senda que trepitjaven descendien per la vessant de la muntanya bancals doliveres cultivades per la gent de laldea. Un grup dhomes escampaven fem entre els arbres.
La primavera entrava a la vall amb una explosió de colors, els cirers estaven en plena floració amb una blancor rosàcia que cremava els ulls i emplenava els pulmons de frescor. El romer, la lavanda i el timonet endolcien laire amb infinitat de fragàncies. Les roselles i les margarites delimitaven la senda amb diversos colors cridaners. Era la millor època de lany, malgrat marcar linici del treball més dur sota el sol, els cultius de primavera, els més productius i variats. Lincessant lluita contra lherba competidora dels seus aliments.
ITU. La seua aldea. Laldea de totes. On es repartia i compartia tot. El lema era: «Treballar menys, treballar totes. Produir el necessari, redistribuir-ho tot». Ede estimava amb bogeria aquella aldea. Els seus orígens es perdien en la memòria dels seus antecessors vius. Es calculava que almenys uns cent hiverns tenia, ja que les seves àvies recordaven que les seves àvies ja vivien allí. Potser, fins i tot, més estacions, ja que algunes de les àvies vives creien recordar històries contades per les seves àvies sobre les seves àvies, que ja vivien allí, però no estaven segures, potser aquelles històries eren duna altra aldea. En qualsevol cas, la majoria de gent no li donava importància a aquesta qüestió. Turann i Ede sí que pensaven que era una llàstima oblidar el passat.
Descendiren paral·lelament al xicotet barranc, el qual anava estretint-se a mesura que sapropava a la població. De sobte, girava cap a lesquerra i creuava la senda de mig a mig. En aquell punt, feia molts hiverns, havien construït un petit pontet de fusta que, només creuar-lo, et portava a la base dun pujol, al cim daquest començaven les cases del poble.
Però no era bona idea arribar al poble per allí, ja que la paret era quasi vertical i estava pràcticament coberta desbarzers i argelagues. La senda es bifurcava a dreta i esquerra, paral·lela a la vessant en les dos direccions. Trencaren cap a la dreta. En arribar al pontet havien xafat per fi pla, ara començaren a ascendir. A la seua destra, cap avall fins arribar al xicotet barranc, bancals de pomeres; a lesquerra, la vessant vertical; davant, la senda ascendia i seixamplava fins a una gran porta de grossos troncs, habitualment oberta durant el dia.
Les cases de laldea eren com les de la majoria de poblacions del que alguns anomenaven ibers: extremadament senzilles i humils. Construccions dadob rectangulars, que malgrat no gaudir de cap ornament ni filigrana, amb cantons rectes i parets llises, Ede trobava duna bellesa incomparable. I es que lencalat de totes les cases aportava una blancor brillant i aclaparadora, que combinava amb les teulades de canyís. Però com deia el vell Xalbes, la bellesa es subjectiva.
A Itu, la natura estava integrada amb les construccions humanes, la majoria de gent tenia parres, cirers o altres plantes ornamentals al pati de la casa; hi havia arbres plantats enmig dalgunes places, a banda daromàtiques i flors a les vores dels carrers. Fins i tot, algun bancal de cirers i pomeres a intramurs. Era capvespre, el sol samagava enjogassat darrere les muntanyes, enrogint el cel i els núvols dispersos que lesguitaven.
A la Plaça de Dalt, un grup de persones assegudes en rogle, cantaven mentre reparaven els cabassos despart que shavien espatllat en la temporada de les olives, però quan veieren aparèixer el grup de caçadores, deixaren el que estaven fent i, amb crits i exclamacions dalegria, els donaren la benvinguda. Hi havia persones de totes les edats i gèneres. Expertes i daltres que no en sabien molt de treballar lespart. Manyoses que feien pedagogia i maldestres que aprenien. I daltres que estaven a mig camí entre les dos, Turann era una daquestes persones. Sabraçaren. Es miraren als ulls, vidriosos damor jove. Havien avisat que, el dia següent al que ella tornara, no treballarien. La nit era seua.
Ede va sopar amb la família, només havia estat un dia fora, havia marxat just abans de lalba i havia tornat just abans que fosquejara, però tenia ganes de veure-les i elles que els contara lexperiència. Després es veié amb Turann a la casa comuna, que era la casa més gran del poble i es trobava a la Plaça Major. «La casa de totes», o com la solien anomenar: «La de totes». Realment, no era un nom molt exacte, ja que totes les cases de laldea eren de tothom, encara que les utilitzaren persones individuals. No es podien heretar sense el permís de lAssemblea, i ningú podia disposar de més duna casa; si volies viure en una altra, havies de tornar a posar la primera a disposició de laldea.
Bé, doncs, «La de totes» era utilitzada per a fer festes, assemblees, feines i altres activitats a lhivern, o simplement per passar lestona, que es el que es feia aquella nit. Ede i Turann es contaren el seu dia, escoltant àvidament les anècdotes de laltra, ella li explicar la mitja conversa que havia sentit a Culxa i Cerdube, però ell no li donà importància; després parlaren dun tema que els engrescava moltíssim les últimes setmanes: el món més enllà de la seua vall. Turann havia aconseguit un greixós mapa de pell de porc que, amb prou detall, mostrava les poblacions, rius i muntanyes dels territoris dels contestans (tribu a la que elles pertanyien), edetans, deitans i olocades. Aquell mapa era un objecte realment fantàstic, a Itu no sutilitzaven mapes, de fet, molta gent no sabia ni què era això. Era fascinant. Però el mes increïble no era el mapa en sí, eren els estranys signes que hi havia pintats. El comerciant a qui li ho havia adquirit, a canvi duna bossa de pomes, li explicà que a allò sen denominava Escriptura. Lhome, en veurel tan entusiasmat, li assenyalà Itu i les aldees més properes. Des daquell dia, quan tenien una estona, Ede i Turann desplegaven el mapa i tractaven de desxifrar-lo, tractant de situar al mapa allò que coneixien.