Xarraren animadament una llarga estona, acompanyats del foc que crepitava a la llar, de vi i suc de poma. Quan la casa es buidà i tot el món es retirà a dormir, entraren a una habitació més menuda i follaren abans de quedar-se dormits.
Ede es desvetllà. Algú cridava al seu somni. Però al despertar sadonà que no era al seu cap, perquè un altre crit trencà el silenci tranquil daquella nit de primavera. El crit mes aterrador, i al mateix temps aterrit, que havia sentit mai.
2
Afanyeu-se, inútils! Que prompte eixirà el sol! O és que voleu saludar-lo amb una fletxa al gargall? El capitost de lexpedició era un guerrer implacable, un mercenari que havia lluitat al servici dAmílcar Barca, però que després, hàbilment, suní als traïdors en lassetjament dHelike1, batalla en la qual mataren el comandant cartaginès. Ara treballava per a Bilistages, un capitost iber que pagava impostos als cartaginesos. Un home dur en el combat i de llengua àgil per controlar la gent. Dos qualitats que lhavien ajudat en una vida difícil.
Eren un grup dun centenar de mercenaris que venien saquejant des de la costa tots els camins fins Epog, al peu de la vall dItu, on sinstal·laren uns dies i es gastaren una gran part del botí en vi, menjar, jocs datzar i sexe. La gent del poble patí les conseqüències dels excessos: sorolls, brutícia, destrosses, faltes de respecte, abusos, violacions El capitost dEpog estava desesperat, la seua paraula ja no valia res, no tenia guerrers capaços denfrontar-se a aquelles bèsties, i encara que es sentira amb capacitat, no era bona idea, el capitost dIvola, Bilistages, era un protegit dels cartaginesos i això li donava immunitat. Així que, quan una vesprada, mig recuperats de la ressaca, el capitost dels mercenaris li anuncià que marxaven cap a la muntanya, lepogià respirà alleugerit.
Ara sabran eixos folla-cabres qui mana No pot ser que a les muntanyes no es paguen impostos
Quins impostos voleu que paguen allà dalt?, pensà el capitost del poblat, si no tenen res, algunes aldees ni tan sols gasten moneda Però no digué res, no sabia com acabaria allò, però, almenys, que acabara fora del seu poble.
Ostres, Dunnastes! Que al final algú caurà muntanya avall!
Si sou tan valents per a follar i beure, sou valents per a trotar en la nit! contestà el capitost dels bandits, un home de veu potent com el tro, duna grandària descomunal contrastada amb uns xicotets ulls marrons, que irradiaven intel·ligència felina.
No hi ha lluna! No es veu absolutament res!
Eixa és la idea! Que no ens vegen! Dunnastes havia assassinat trenta-quatre persones en el que portava de vida. Totes adultes. Portava el compte estrictament. No havia comandat cap tropa fins que es posà al servici de Bilistages, sempre havia estat prop daquells que manaven, per poc poder que tingueren, però mai havia sigut la mà dreta dun noble. Per fi tenia el que es mereixia. No només era un bon guerrer, també se li donava bé la política i tenia capacitat de lideratge. Totes aquestes eren qualitats indispensables i suficients per triomfar en aquell món.
Havien eixit dEpog de vesprada, específicament aquell dia, de forma premeditada. Ho havia pensat tot per a obtindre una victòria fàcil i ràpida, amb el menor nombre de baixes possibles. Arribaren a la cresta de la muntanya poc abans de caure la nit, sinstal·laren al llindar dun bosquet de carrasques, just abans de passar a laltra vessant, per a que els habitants dItu no els pogueren veure. Mentre encenien les fogueres i preparaven el sopar, ell mateix es va fer acompanyar per dos guerrers i savançaren per explorar el camí que tenien per davant. Sajupiren entre els arbres des don tenien una visió magnífica de tot el terreny a conquerir. Sota un cel enrogit que senfosquia per moments, unes majestuoses muntanyes rodejaven una vall en forma de tassó. Les que sestenien a la seua esquerra eren velles, arrodonides i cansades, cobertes de bosquets o només darbustos, afables i tranquil·les. Dos delles encara tenien les crestes banyades amb els últims rajos del sol, com unes àvies que es desitgen bona nit amb una carícia resignada i pacient. Les que es desplegaven a la seua dreta eren puntegudes i rocoses, amb lorgull de la joventut de no deixar-se derrotar tan fàcilment, mostraven un cos dur i sec, mes despoblat de vegetació. Era per aquestes per on haurien de baixar. No seria gens fàcil. El sender serpentejava per la vessant de la serralada amb corbes retorçades fins a limpossible, estret i atapeït a la roca, mirant labisme que quedava a lesquerra. Una vegada arribaren al peu, tot seria més fàcil, creuarien un pont de pedra i arribarien a un bosquet de xops i carrasques, allí esperarien lalba, moment en el qual pujarien a la carrera la costera que els separava de laldea.
Després de sopar descansaren unes hores. Alguns dormiren, altres conversaren en veu baixa i altres afilaren les armes. Dunnastes romania assegut sobre una pedra mirant al buit. Quiet. El record del primer assassinat que havia comés linundava en la calma que precedia els combats premeditats. Son pare lodiava des que va nàixer. Tardà temps en entendre la raó. Sa mare va ser violada i assassinada pels guerrers del noble de la comarca. Sense cap explicació aparent. Aquells actes de vegades sutilitzaven com a arma de guerra o de càstig, però no era el cas. La regió estava en pau i la seua família pagava obedientment els impostos; sempre acatxaven el cap i mai protestaven. Els guerrers cobraven bé i es podien permetre alguna prostituta si així ho desitjaven. El que li van fer a sa mare ho van fer senzillament perquè podien. Perquè la societat els conferia poder per a fer-ho impunement i aquell dia els venia de gust demostrar-ho. Son pare lodiava per tindrel que criar. Algunes dones del poble anaven de tant en tant a ajudar-li, però així i tot la majoria de la feina daguantar el xiquet lhavia de fer ell. I eixa era feina de dones. Era vell i cada vegada més esquerp, tampoc tenia diners. No tenia res que oferir i mai es tornà a casar. El pitjor va vindre quan Dunnastes començà a caminar. Començaren els cops, i a mesura que es feia gran es tornaren més violents. El xiquet estava descobrint el món, volia tocar-ho tot i llepar-ho tot, trencava coses i destorbava el descans cada vegada més. Un dia, quan ja era majoret, però encara un xiquet, son pare va perdre el control més que mai i el deixà tres dies al llit. Els dolors físics, així i tot, persistiren mesos. A la nit del tercer dia, Dunnastes anà a lestança on es guardaven els utensilis de cuina, agafà el ganivet més gran que trobà, sapropà al muntó de palla on dormia el seu progenitor, i lil clavà entre la tràquea i la columna vertebral. Fins la meitat del mànec. Era el crit, fallit i ofegat en bombolles de sang, el que no podia treures del cap en aquells moments, assegut sobre una pedra en una nit il·luminada només pel foc on havien torrat el sopar.
Deixaren els cavalls que portaven lequipatge vigilats per dos homes, la resta enfilaren la senda sense torxes, tocant el terra amb les llances i javelines per no caure al buit en un mal pas. Però shavien distret després de sopar, i ara valia més afanyar-se, ja que si eixia el sol i els agafava baixant la muntanya, els aldeans els veurien de seguida i es perdria el factor sorpresa.
Encara quedava un bon tros de baixada quan un dels homes va perdre peu i sagafà al que tenia mes a prop, abans de caure amb un crit de terror. El segon també es desequilibrà i seguí el mateix camí, cridant desesperadament. La resta de guerrers es quedaren glaçats, amb els peus clavats a terra. Dunnastes dubtà uns segons, però tenia massa confiança en ell mateix. Havia arribat fins allí per mèrits propis, i, per què no admetreu?, defenestrant aquells que li havien pogut destorbar en el seu ascens cap a la glòria. Shavia debanat el cervell traçant aquell pla, ara no podien retrocedir, de totes maneres, no havia pensat cap idea alternativa.
Deixaren els cavalls que portaven lequipatge vigilats per dos homes, la resta enfilaren la senda sense torxes, tocant el terra amb les llances i javelines per no caure al buit en un mal pas. Però shavien distret després de sopar, i ara valia més afanyar-se, ja que si eixia el sol i els agafava baixant la muntanya, els aldeans els veurien de seguida i es perdria el factor sorpresa.
Encara quedava un bon tros de baixada quan un dels homes va perdre peu i sagafà al que tenia mes a prop, abans de caure amb un crit de terror. El segon també es desequilibrà i seguí el mateix camí, cridant desesperadament. La resta de guerrers es quedaren glaçats, amb els peus clavats a terra. Dunnastes dubtà uns segons, però tenia massa confiança en ell mateix. Havia arribat fins allí per mèrits propis, i, per què no admetreu?, defenestrant aquells que li havien pogut destorbar en el seu ascens cap a la glòria. Shavia debanat el cervell traçant aquell pla, ara no podien retrocedir, de totes maneres, no havia pensat cap idea alternativa.
Per què pareu? Mogueu el cul! Eixos grangers no es degollaran sols! A desgana, la tropa seguí avançant, amb el neguit que els provocava la incertesa de si els haurien sentit.
Quan per fi creuaren el pont i sendinsaren al bosquet, els dubtes shavien dissipat. Cap senyal dalarma. Cap soroll. Cap crit. Laldea seguia tranquil·la. A Epog els havien dit que feia molt de temps que Itu no rebia cap atac, no ho esperarien, no lligarien caps, es més, probablement no quedarien molts guerrers de veritat per defensar el poblat. Els assaltants van seure a esperar lalba, alguns rosegaren un desdejuni fred a base de fruits secs, pa i formatge. La moral tornava a estar alta. Per això, quan lespessa negror dels arbres començà a diluir-se imperceptiblement i una potent senyal esgarrà el silenci, la sorpresa va ser devastadora. Les fletxes xiularen entre els arbres a cegues, travessant la foscor i la carn dels desprevinguts bandits.
1 No hi ha unanimitat sobre quina ciutat és actualment. Es contemplen: Elche de la Sierra (Albacete), Elx (Alacant) i fins i tot Belchite (Zaragoza)
3
Ede despertà Turann en sentir el crit, es vestiren i safanyaren a eixir a lexterior. Palplantats enmig de la Plaça Major els trobaren Orissó i Cerdube, que vivien junts, i també tractaven desbrinar què passava. Un jove, de menys edat fins i tot que Ede o Turann, corria carrer amunt cap a elles amb una falàrica2 a la mà. Era un dels vigilants de la porta. En veurels, lexpressió angoixosa de la cara es relaxà i sapropà a ells, però els nervis anaven per dins.
Ha vist els crits? Pensem que venen de lest, sota el tossal gran
No hem vist res, però hem sentit crits. Anem a la porta principal. No es veu res? Orissó era un tipus dur, potser més que Cerdube, de vegades autoritari. Una qualitat poc apreciada a laldea. Així i tot, la seua immensa grandària i el temor al possible perill que representava allò desconegut, impulsà totes a obeir-lo. De totes maneres, a ningú se li acudia res millor.
Venia dallí. Laltre jove que feia guàrdia assenyalà en la foscor. Deuen destar al camí dEpog, és impossible que vegen sense llum, en una nit com aquesta, per la muntanya verge.
Estàs segur? El guarda no dubtà.
Totalment. Les sis escrutaven cap a lest a través de lespessa foscor daquella nit sense lluna. En va. Romangueren almenys un minut en silenci, de peu sobre ladarb3 que rodejava laldea. Per fi, el jove que havia parlat, afegí:
Amb el primer crit no ho haguérem sabut, però després del segon no ens quedà cap dubte. Ede pensà que, segurament, no havien pogut esbrinar res amb el primer crit perquè estarien xarrant o jugant asseguts. Cap dels que estaven allí en aquell moment havien presenciat mai un atac a laldea. Feia moltíssimes primaveres que no passava. Les guàrdies es feien per insistència de la gent gran i per costum.
No hi ha ningú fora, veritat? preguntà Turann. Després duns segons de reflexió per part de totes, Ede contestà senzillament:
No.
Va transcórrer un altre llarg minut de tens silenci, fins que sentiren un soroll a sota que els sobresaltà. El vell Xalbes pujava lentament les escales de fusta cap on estava el grup. Li explicaren el que sabien i ell es rascà la barba lentament durant el que semblava una eternitat, sense deixar descrutar la nit. Era un ancià arrugat i prim que caminava encorbadíssim sobre un bastó de cirer. Tindria almenys cinquanta hiverns. Era la tercera persona més anciana del poble. A penes li arribaven els ulls per dalt de la vora de baixet que era.
Pense que hauríem de despertar a les caçadores. Que vagen pel camí dEpog a veure què hi ha. Potser ja no hi ha ningú, potser eixos crits han posat fi a la seua aventura i ara només siguen el futur desdejuni dels corbs, però no sabem si hi ha més persones allí fora i si són o no enemics. Va fer una pausa per engolir saliva. Parlava molt lentament, però era dagrair, la carència de dents feia que de vegades laire se li escapara entre els llavis fins i enfonsats, dificultant la comprensió. El cos ja no li responia a la velocitat amb què ho feia abans. I hem destar segurs. Però, sobretot, anar amb compte, no han de ser vistes ni sentides. Totes es quedaren pensant uns segons. Turann mirà cap a lest i després el vell.
Tens raó. La resta assentiren. Ede, Turann, Cerdube, Orissó i el jove guarda que havien trobat a la plaça, baixaren al carrer per fer el que havia proposat Xalbes.
Les caçadores trotaven de presa, però en silenci, per la senda; no hagueren pertorbat ni el somni dun sentinella, encara que hagueren passat a un pam de lorella en repòs. Pràcticament no necessitaven veure per a anar per aquelles terres. Algunes no havien eixit mai delles i les havien recorregut centenars de vegades. Indíbil anava darrere de Cerdube, parant lorella i ajustant els ulls, tractant de perforar la foscor en busca dalgun ésser viu. Tensa. Amb els nervis a flor de pell. Mai havia caçat humans.
De sobte, Cerdube, que anava davant, frenà en sec i imità el soroll dun mussol. Era el senyal. Indíbil també ho havia sentit. Un incomptable embull de passos que sarrastraven frenèticament, a quasi cent metres delles, avançaven en la seua direcció, però amb molta més lentitud que les caçadores.
Retrocediren a tota velocitat fins al pont. Allí es detingueren i feren un rogle. Eren dotze. Parlaren uns minuts i per fi van resoldre esperar els viatgers al bosquet que hi havia només creuar el pont, allí, amagades, els espiarien, i si semblaven enemics, els dispararien. Enviaren a Indíbil a laldea per donar lalerta, demanant que no eixiren sota cap concepte, que no feren soroll, que no encengueren més llums. Però que es prepararen per si de cas.
Les caçadores, com fins ara havien demostrat, podien moures més ràpid i amb més sigil que els guerrers, sobretot pel coneixement del terreny. Per tant, quan sendinsaren entre les carrasques i els xops, samagaren de manera que quedaren a la dreta del sender. A loest. Deixant darrere delles una fugida cap al poble, no cap a lexterior.
Esperaren.
El vent shavia detingut totalment. No es sentia ni la suau remor de les fulles de xop. Cap animal es movia. Potser pressentien larribada dels guerrers, i que això no portaria res bo. O potser era senzillament que lalba treia el cap, i els animals nocturns ja shavien refugiat i els diürns encara dormien. La natura contenia la respiració.