I aleshores, Dunnastes i la seua tropa van irrompre entre els arbres. Ningú pronunciava paraula, però el refrec del seu moviment retronà com un huracà a la quietud que regnava. A Cerdube i la resta sels tensaren tots els músculs, però seguiren esperant, alerta. Amb els cinc sentits clavats en els nouvinguts i els seus propis arcs, els quals aferraven amb força. I aleshores, arribà el senyal que esperaven i temien: el capitost donà les últimes instruccions abans de la lluita.
Atacarem amb la primera llum. No queda molt. Estigueu preparats. Hi ha un tros fins la porta de laldea, costera amunt, lhem de recórrer en el menor temps possible, perquè allí estarem exposats. Després, a matar a plaer.
Les caçadores es miraren entre elles per confirmar el que totes pensaven. Col·locaren les fletxes. Aguantaren. Aguantaren. Aguantaren. A poc a poc i tan imperceptiblement que la majoria dels guerrers ni se nadonaren; la foscor començà a diluir-se. Tensaren els arcs.
Ara!
Almenys huit projectils van fer blanc. Els emboscats sincorporaren i aferraren les armes tractant dorientar-se. Però abans que pogueren reaccionar, una segona andanada de fletxes els va envestir. Aquesta vegada encertaren uns cinc objectius. Però ja les havien descobert i es llançaren cap a elles amb una fúria esfereïdora.
Merda! Retirada! Les falàriques volaren en la seua direcció boges de ràbia, però les aldeanes ja havien guanyat distància i els ferros sestavellaren contra els troncs i les rames. Eixiren a camp obert. Les perseguiren. Ara eren un blanc fàcil, i els cinc o sis que encara tenien algun tipus de llança, aprofitaren la carrera per disparar-les cap a les caçadores. A una li travessaren el pit des de lesquena, i a Cerdube li encertaren el muscle i caigué a terra. Una companya li arrancà la punta, que, per sort, no havia eixit per davant, i seguiren fugint. Corregueren pel pla fins arribar a un punt en que el riu quedava a la seua dreta i el pujol sobre el que descansava laldea, a lesquerra. Però quan Dunnastes veié, amb la claror creixent, que entrarien a una trampa, ordenà detindres i atacar la porta principal. Però no tots els seus homes el sentiren, una dotzena seguiren la persecució, i quan sadonaren de lerror, era massa tard. Pedres, falàriques, fletxes, inclús troncs grossos, la pluja de projectils que caigué sobre ells els deixà desconcertats. Assedegats de sang com estaven, no havien vist la gent que samuntonava des de les altures cap a on ells anaven, i és que la claror ja deixava veure tot el panorama. Les perseguides frenaren i llançaren una altra andanada de fletxes. Els guerrers acorralats tractaren de retrocedir, però ja no era possible. Caigueren tots. Els ferits van ser assassinats. La venjança encegava les combatents. No és fàcil mantindre el cap fred quan no estàs acostumada a que maten algú a qui estimes, davant teu.
Quan començaren a pujar la costera cap a la porta, a la carrera, Dunnastes i els seus havien perdut el seny, es trobaven en una fase mental de total ofuscament frenètic i venjatiu que no tenia límits. Es creien tan invencibles que el fet que uns simples camperols els sorprengueren daquella manera els feia explotar el cap. Però els defensors havien preparat dos enormes troncs a la base de la porta, en paral·lel a lestacada. Quan els atacants se nadonaren, era massa tard. Uns pocs aldeans els espentaren cap avall i ràpidament tornaren a entrar a linterior. Els canyots rodaren cap als guerrers. La majoria aconseguiren botar a temps, però alguns entropessaren i dos es trencaren la cama. Els que sortiren il·lesos seguiren avançant, però una mica desinflats.
Dunnastes començà a dubtar, i quan una brutal pluja de projectils de tot tipus es desplomà sobre ells, va entendre que no podrien guanyar, la majoria dels seus homes no tenien ni escut, ni casc ni cap tipus de protecció per al cos. Alguns tractaren de respondre amb les falàriques, però des de baix era impossible, les que arribaren mes lluny es clavaren a la porta. Tot el poble arreplegava o llançava objectes, sobretot pedres i llances, mantenint el ritme constant. Però els guerrers no defalliren encara, malgrat que quasi la meitat estaven morts o greument ferits. Quan saproparen més, començaren a tornar els projectils als defensors, encertant almenys a set persones.
Què estem fent?, es preguntava Dunnastes, ple de morats i ferides per tot el cos. Les baixes anaven augmentant a un ritme de vertigen.
2 La falárica era un arma llancívola, una llança de fusta de teix, la punta era metàl·lica duns 90 cm de longitud.
3 Camí de ronda en la part superior duna muralla.
4
Només havia passat una lluna des del dia de latac, però a Ede li costava ordenar els esdeveniments, i més encara descriure els detalls. De fet, si les conseqüències no foren tan palpables en aquell moment, pensaria que tot havia estat producte de la seua imaginació. Recordava els crits. De dolor. De terror. De ràbia. De frustració. Damenaça. De motivació. Tots ells li provocaven calfreds. Fins i tot, els dalegria quan per fi els bandits fugiren. Una alegria irreal, creada en la seua ment durant uns segons de bambolla protectora.
Aleshores, algunes persones eixiren per la porta, i amb falcates4 i dagues, començaren a apunyalar els ferits. Tot estava borrós als seus records. Tal vegada era perquè el seu cervell no era capaç dassumir més horror. Més gent es sumà a la venjança. Potser tot el poble, potser ella mateixa també. Sols els crits dalgunes ancianes aconseguiren frenar per fi la matança. La gent es quedà parada, com si despertara dun somni, com si hagueren estat posseïdes per algun esperit que acabara dabandonar el seu cos i no saberen com havien aparegut allí. Va ser desconcertant.
Sols tres atacants ferits van sobreviure aquell dia. Dos, tot i que sintentà que es salvaren, moriren al dia següent, el tercer va romandre dos setmanes al llit fins que es recuperà, però, abans daixò, va ser interrogat. Els contà tot el que volien saber i fins i tot el que ja sabien, no va ser difícil, lombra del que havia passat amb la resta dels seus planava sobre la seua memòria.
Asdrúbal el bell havia sigut assassinat. Aníbal Barca lhavia succeït com a general dels cartaginesos, els quals controlaven la major part de la península Ibèrica en aquells moments. Aquest nou capitost era bel·licós a més dambiciós. En aquells instants marxava cap al nord-oest amb un exèrcit. Però es comentava que preparava alguna cosa més grossa, perquè shavien doblat els impostos i, des de lhivern, no feia més que emmagatzemar aliments no peribles i fabricar armes. Els colonitzadors cartaginesos eren com una esponja que absorbix laigua dun toll, secant-ho tot. Per això shavia començat a posar la vista a les muntanyes. Els pobles dallí dalt sempre havien viscut aliens a la geopolítica del mediterrani i, pràcticament, també a la peninsular, sense rendir comptes a ningú. No era una terra especialment rica, però lesponja necessitava xuclar-ho tot.
Plovia. Els rituals funeraris transcorregueren en un silenci pesat. Les llàgrimes sanaven dissolent a mesura que escapaven de lull. A Itu no creien en deus, tampoc en el més enllà, ni tan sols creien que la natura fora una entitat sàvia dotada dintel·ligència. Així i tot, sí que es realitzaven certes cerimònies de respecte cap als difunts, per acomiadar-se dells, honrar la seua memòria i celebrar la seua vida. Ede havia perdut el seu avi. Havia pujat a lestacada a llançar pedres i una falàrica li encertà a les costelles, caigué cap enrere uns quatre metres i es colpejà el cap. Va morir a linstant. Ella no sentia ni ràbia ni odi. El que tenia dins no era llàstima perquè ell ja no estiguera viu, no sentia pena per ell, els morts no patien.
Plovia. Els rituals funeraris transcorregueren en un silenci pesat. Les llàgrimes sanaven dissolent a mesura que escapaven de lull. A Itu no creien en deus, tampoc en el més enllà, ni tan sols creien que la natura fora una entitat sàvia dotada dintel·ligència. Així i tot, sí que es realitzaven certes cerimònies de respecte cap als difunts, per acomiadar-se dells, honrar la seua memòria i celebrar la seua vida. Ede havia perdut el seu avi. Havia pujat a lestacada a llançar pedres i una falàrica li encertà a les costelles, caigué cap enrere uns quatre metres i es colpejà el cap. Va morir a linstant. Ella no sentia ni ràbia ni odi. El que tenia dins no era llàstima perquè ell ja no estiguera viu, no sentia pena per ell, els morts no patien.
Ni tan sols sabia com havia aconseguit pujar fins allí, malalt com estava, i amb els genolls, que quasi no el sostenien, destrossats duna vida dura. Feia temps que el seu avi només feia que esperar el final. Encara es reia de tant en tant, però en realitat els últims anys estava deprimit. Ho podies veure al fons dels seus ulls, envoltats damples i blanetes arrugues que donaven la impressió que el seu rostre es fonia lentament. Ede i ell havien discutit tota la vida, però tal i com el veia apagar-se, ella evitava fer-ho cada vegada més, malgrat que les seues discussions sempre havien sigut sanes, i és que, per molt que salteraren, dos minuts després tornaven a bromejar. Discutien per dos raons: perquè en molts aspectes les seues visions de la vida i el món eren radicalment oposades i perquè a les dos els encantava. Ede estimava el seu avi, incloent de manera indispensable els seus defectes i les seues discrepàncies amb ell. Sentia pena, senzillament, perquè no el tornaria a veure mai més. No tornarien a esmorzar juntes, ni a passejar, ni a veurel ofegar-se i plorar de tant de riure, de vegades, de res en concret, simplement perquè estaven feliços.
El seu avi ja havia arribat al final del seu projecte vital. No podia fer allò que més li agradava: treballar la terra. Tampoc anava a «La de totes» a xarrar amb la resta davis, en part perquè la majoria dels seus amics de joventut estaven morts, però, sobretot, degut al seu problema als genolls, que convertia un curt trajecte en una odissea. Això el va anar apagant cada vegada més. La mort de la seua companya de vida va ser un altre punt clau. No només va tindre que abandonar la casa on vivia amb ella i traslladar-se amb la seua filla, sinó que va posar en evidència duna forma molt material com sensorrava el seu món. Almenys a Ede li quedava un consol: el seu avi havia costat de matar.
Uns dies després de latac, arribà a laldea un comerciant dun altre poblat de les muntanyes, proper a Itu. Lhome confirmà el que havia dit el guerrer ferit, també les havien atacat a elles, però una altra tropa de mercenaris, la diferència era que no havien plantat cara, havien saquejat a plaer, i, abans danar-sen, havien anunciat que a finals de lestiu tornarien. Tractaren de convèncer el comerciant que havien de lluitar, que si era necessari, els ajudarien, però no va voler ni sentir parlar.
Les següents llunes van ser tristes. A tot arreu es respirava un aire melancòlic, la gent, quan veia algun lloc o alguna cosa que li recordava una persona propera, caiguda en la lluita, sentristia, hi havia qui, fins i tot, arrancava el plor. Qui pitjor ho passà van ser aquelles que havien compartit sostre amb la difunta. Aquell any no va haver festa del solstici destiu. No sols perquè ningú estava per a festes encara, sinó perquè va ser un mal any de collita; les plagues es van acarnissar especialment en els cultius. Per acabar dadobar lambient lúgubre daquell any, com que les aldees veïnes pagaven impostos i havien sigut saquejades, no tenien tants recursos per intercanviar, i encara que a Itu no pagaven en diners, perquè no en gastaven, el preu, a lhora dintercanviar mercaderies, també va pujar.
Semblava que res podria retornar lalegria a la vall. Enviaren missatges a les altres aldees, plantejant unir-se i plantar cara als invasors, però va ser inútil. Algunes deien que no hi havia per a tant, que la vida era així, la guerra shavia de costejar, i la guerra era un element indispensable en aquell món; altres, com a qui pagaven impostos era a un altre poble contestà, més gran que el seu, i no es creien que aquest poble utilitzava els seus diners i recursos per pagar als cartaginesos, no els pareixia mal, a més, no volien entrar en guerra amb contestans com ells; altres, senzillament, no es van molestar en enviar resposta. Amb tot açò, la gent dItu pensava que el problema era que tenien por, i totes aquestes justificacions se les havien repetit tantes vegades a elles mateixes que havien acabat per creure-se-les.
Quan el guerrer ferit va estar recuperat i sel va informar que havia danar-sen, es va mostrar molt sorprès, però no va dir res. Havia pensat que el vendrien com a esclau, com feien sempre amb els presoners a tots els llocs, però a Itu no traficaven amb persones. Li donaren menjar per a una jornada, li confiscaren les armes i partí a peu cap a Epog. Aquell dia, quan encara es veia la xicoteta silueta del vençut pujar pel sender, convocaren assemblea general.
Era capvespre, quasi tot el poble estava reunit a la Plaça Major. Inquiets. Ningú bromejava com es solia fer sempre abans diniciar la sessió. El dia era gris, els núvols formaven una uniforme i espessa capa sobre els seus caps; estaven tan baixos que donava la sensació que els arbres més alts els acariciaven. Una brisa suau i fresca bressolava els llargs i platejats cabells dImilce, la persona més anciana del poble. Ella va nàixer amb genitals masculins i, de fet, se li va posar un nom masculí, però, en arribar a ladolescència, es va adonar que alguna cosa no estava bé, que el seu cos no corresponia a com ella es sentia. I canvià. Molta gent de laldea no ho acabava dentendre, però ho respectava, cadascú podia ser com li donara la gana i qui li donara la gana.
Algú callà el persistent murmuri que regnava. La reunió anava a començar. Imilce sescurà la gola.
Bona vesprada, pense que ningú desconeix la greu situació de desproveïment que sacosta, a més de lamenaça dinvasió. Lanciana va fer una pausa. Voldria apel·lar a lajuda mútua i al vostre sentit comú, perquè pense que encara que no siga ja visible la manca de recursos, hauríem de reduir cadascú el nostre consum, la cosa sembla que anirà per a llarg i no sabem la magnitud que pot tindre aquest problema. Respecte a un possible futur atac i el que va tindre lloc fa dos setmanes Loradora va fer una pausa per observar lentament a totes les presents. Espere que la reflexió us haja envaït al llarg daquests dies respecte al que va passar, especialment després que lenemic fugira. És una de les actituds més deplorables que he vist en tota la meua vida. Si penseu que el fi justifica els mitjans, us heu equivocat de lloc on viure. Aquesta aldea, aquesta forma de viure i veure el món, sha construït en base a la justícia, apel·lant a lindividu i al col·lectiu per igual, en defensa dels éssers humans, i això implica universalitat, no només per a nosaltres, sinó per a tothom. Evidentment, no hem de dubtar a fer front a qui ens vol destruir, però el que va passar aquell dia no té nom. El que va passar aquell dia podria ser un símptoma del fet que som una societat malalta, o un simple error a esmenar. La venjança i lodi son sentiments que existixen i no es poden fer desaparèixer, però no poden convertir-se en les nostres guies a lhora de prendre decisions, perquè porten a la jerarquia i lautoritarisme, que són qui governa allà fora, en un món salvatge, injust i violent.