Rosa Ribas
(El Prat de Llobregat, 1963) Va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona. Ha escrit les novel·les El pintor de Flandes, La detective miope, Miss Fifty i la sèrie policíaca protagonitzada per la comissària hispanoalemanya Cornelia Weber-Tejedor. A Siruela ha publicat, en coautoria amb Sabine Hofmann, les novel·les policíaques Don de lenguas, El gran frío i Azul marino traduïdes amb molt èxit a diversos idiomes.
Un afer massa familiar (Capital Books, 2019) va ser la primera novel·la de la família de detectius Hernández.
Que en una empresa hi treballin un matrimoni i els seus tres fills no seria estrany sinó fos perquè es tracta duna agència de detectius i la barreja familiar i professional els porta sovint al límit.
Ara són dies tranquils per a lagència, amb alguns casos rutinaris al barri barceloní de Sant Andreu. Fins que un dia sol·licita els seus serveis un matrimoni que vol saber per què es va suïcidar la seva filla adolescent. Aquesta investigació canviarà la vida dels Hernández per sempre.
Descobriran que la noia portava una doble vida i voldran portar les investigacions fins al final, sense imaginar el preu que hauran de pagar.
«Una família especialitzada a descobrir els secrets daltres, però que no sap gaire què passa dins de casa seva.» Rosa Ribas
ELS BONS FILLS
Capital Books
23
Títol original:
Los buenos hijos
© 2021 Rosa Ribas
Autora representada per The Ella Sher Literary Agency
© 2021 Ricard Vela, per la traducció
© Michele Bighignoli / Alamy Stock Photo, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial SL, per ledició
Capital Books
c. Mallorca, 314, 1r 2a B 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
info@capitalbooks.cat
www.capitalbooks.cat
Disseny gràfic: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: setembre de 2021
Producció de lePub: booqlab
TAULA
PRIMERA PART
SEGONA PART
TERCERA PART
EPÍLEG
Agraïments
En memòria de lAna Portnoy,
que ens va veure bells i bons
A la Lola li agradaven els enterraments.
A la Nora també.
Tanmateix, en Mateo continuava sorprès per la lleugeresa amb què la seva dona havia preguntat a la seva filla: «Vens a lenterrament de la cistellera?».
I encara més per la naturalitat amb què la Nora havia contestat: «Dacord».
Shavia posat un abric fosc i uns minuts després totes dues sortien tan contentes cap a lenorme església de Sant Andreu.
Com si no hagués passat res. Com si la seva filla gran no hagués estat desapareguda, sense cap pista, durant sis mesos. Com si no fes una mica més dun mes que estava a casa, dormint una altra vegada a la seva antiga habitació, que havia estat a punt de convertir-se en un altre altar dels fills perduts. Com si, des que havia tornat, no hagués callat sobre els motius daquella fugida.
Però ara la mare li deia: «Vens a lenterrament de la cistellera?».
I la filla li contestava: «Dacord».
I, tot seguit, totes dues sortien al carrer fred de gener i a ell el deixaven al despatx de lagència, tot sol, tan desconcertat que no aconseguia estar-se assegut.
La cistellera era la Meritxell Pujadó, la dona den Damià, un dels quatre vells poca-soltes que jugaven cada dia al dòmino en una de les taules del cafè Versalles. La cistellera era del barri «de tota la vida», com la Lola.
En Mateo es preguntava si lAntoni, un altre dels quatre vells, aquesta vegada també devia haver anunciat aquella mort amb un dels seus mals humors sobtats. LAntoni es vantava de preveure quan algú del barri shavia de morir, però només si era dels «de tota la vida». Potser per això no havia pressentit el traspàs del pare den Mateo, feia dos mesos, perquè ells no eren del barri de tota la vida.
En aquesta ocasió, en canvi, en Damià devia haver anat a la seva cita matinal al cafè, devia haver vist el rictus malhumorat de lAntoni, en comptes del seu petit somriure irònic, i li devia haver preguntat: «Què? Que fa pudor de mort un altre cop?», mentre seia al seu lloc de sempre. Després devien haver jugat les seves partides fins a lhora habitual de tornar a casa, on es trobaria la dona morta al terra de la terrassa, mig embolcallada amb el llençol que estava estenent, com si fos una mortalla humida. En caure havia intentat aferrar-se a una de les cordes i havia fet caure el cistellet de plàstic de les agulles destendre, que li van quedar totes escampades al voltant.
En comptes de trucar al 112, en Damià es va abalançar sobre el petit mur que separava casa seva de la del costat i va demanar ajuda a la veïna, que va aparèixer amb tots aquells crits i es va encarregar, primer, davisar a urgències i, una mica més tard, amb lambulància allunyant-se carrer avall, de fer córrer la notícia pel barri. Amb lalleujament amb sordina que imprimeix a les morts dels altres el fet de no ser-ne els protagonistes, lescena va anar guanyant en detalls i es va convertir en una seqüència; i després en una pel·lícula que ja havia passat de curt a llargmetratge. I que en aquell mateix moment continuaven ampliant a lesglésia. La segona part seria la viduïtat den Damià.
La Lola i la Nora ja en portarien la versió actualitzada.
La Lola, més lligada a la vida del barri, passaria llista dels assistents i els posaria nota. Mai prou bona. En Mateo esperava que es comportés durant lenterrament. Encara que semblava tranquil·la i centrada, era imprevisible. Potser les hauria dhaver acompanyat.
I tant de bo la seva filla recuperés la capacitat de fixar-se en els detalls més aviat còmics i tornés amb ganes dexplicar alguna anècdota. Era tan bona observadora com la seva mare, però més benèvola, més irònica que sarcàstica.
Mare i filla en tornarien carregades dhistòries.
Com abans.
Sí, com abans.
I, tanmateix, ell no sho acabava de creure.
Semblava que tot tornava a anar bé a casa, a lagència. Però hi havia un forat enorme de temps i de preguntes. No es podia tornar a començar sense més ni més, no es podia fer com si els darrers mesos no haguessin existit, amb totes les hores dangoixa, de recerques desesperades, de teories i de pors que gairebé lhavien trencat. Recordava amb horror que, si no hagués estat per la intervenció de lAyala, fins i tot hauria estat a punt de matar un home duna pallissa perquè havia sospitat que tenia alguna cosa a veure amb la desaparició de la seva filla.
I ara la seva mare li deia:
Vens a lenterrament de la cistellera?
I ella li contestava:
Dacord.
I a ell el deixaven allà, aguantant el rètol del final davant de la càmera, sense assabentar-se que lequip de filmació ja se nhavia anat.
Per què les pel·lícules no expliquen que hi ha un dia, i un altre, i un altre, després del final feliç?
Ho preguntava als dos homes, dos estibadors, que fumaven en pipa damunt duns fardells en un dels quatre quadres amb escenes portuàries que havien estat del besavi indià de la Lola. Al fons, un vaixell que, segons en Marc, era una goleta.
Abans de passar per lagència, lAmàlia va entrar a casa. A baix no hi va1 trobar ningú i va pujar directament a la segona planta, a lhabitació de la Nora. Hi va treure el cap. El sol hi entrava per les dues finestres que donaven al jardí, però en aquella cambra gairebé nua hi feia fred.
Alleugerida, va veure el llit desfet; la seva germana havia dormit allà. Podia ser que la força centrífuga que se lhavia emportada es trobés encara latent, tot i que de moment no hi havia res que ho fes sospitar. La Nora continuava una mica llunyana, una mica apàtica de vegades, però semblava tranquil·la.
Al davant duna de les finestres hi havia lescriptori de caoba pesant i tètric que havia estat del besavi Josep, lestraperlista. A la família materna tots els avis tenien sobrenoms, com la reialesa. Però no nhi havia cap que es digués «el Savi» o «el Cerimoniós», sinó en Magí, «lIndià», rebatejat com «el Negrer», gràcies o per culpa de les indagacions de la Nora. Després hi havia el seu fill Josep, «lEstraperlista», i, finalment, el pobre avi Salvador, conegut amb el malnom d«el Dilapidador», perquè en pocs anys shavia rebentat la fortuna familiar. Els avis paterns, en canvi, simplement es deien tots Conrado.
Al damunt de lescriptori de la Nora hi havia alguns papers amb lempremta fosca de la seva lletra atapeïda. Es va alarmar. Va agafar els papers. Eren notes de treball sobre el cas que estaven investigant plegades. De tota manera, va obrir els calaixos de lescriptori. Tres a cada banda, buits. Al calaix del mig, un parell de llapis van rodolar amb la falsa alegria dels nens abandonats en un parc datraccions.
Acabat el control, tocava començar a fer feina. Va baixar.
Un passadís sense llum connectava la part de lhabitatge amb la de les oficines de lagència. Quan el seu pare va reformar la casa per fundar Hernández Detectius, es va oblidar de posar-hi llums. Deia que havia estat una badada del paleta, però els seus germans i ella sempre havien sospitat que ho havia deixat així perquè quan eren petits els feia por la foscor, i daquesta manera no sacostaven a tafanejar pels despatxos. La necessitat dil·luminar aquell tub tenebrós era un tema de conversa recurrent en la família. O potser una tradició?
Va travessar el passadís i va obrir la porta del segon despatx, loficial, el de rebre els clients. El pare sestava mirant els quadrets de tema colonial que havien estat de lindià, el que havia construït la casa. A la mateixa paret, els títols de tots els detectius de lagència, penjats en columna per ordre dedat, el pare, lAyala, la Nora, en Marc i ella.
I la Nora?
Ha sortit amb la teva mare. Han anat a un enterrament.
La cistellera?
Com ho saps?
He passat per la plaça Orfila i hi he vist la gent que entrava a lesglésia.
Anava a explicar-li que shavia creuat amb lOlga Sants, una jubilada que encara es guanyava alguns diners extra tirant les cartes i fent tractaments de bellesa al saló del seu pis, i que li havia explicat una història estranya dunes agulles destendre la roba que dibuixaven un halo al voltant del cap de la difunta, «com el de la Pilarica, encara que en petit i de plàstic», però el seu pare tenia altres coses al cap.
És un bon senyal, no et sembla?
Això de lenterrament?
Sí. I que hi hagi anat amb la teva mare.
Sí, suposo que sí.
Totes dues tenien afició per les coses morboses. Enterraments, obituaris, aniversaris, accidents amb víctimes mortals..., es podien passar un àpat sencer parlant-ne. Sí, era un símptoma que la seva germana tornava a ser una mica més la dabans.
Un cafè?
El pare sen va anar cap a laltra banda del despatx, on, damunt dun moble llarg ple darxivadors, hi havia una màquina dacer inoxidable amb claus, vàlvules, manòmetre, botons..., coronada per una superfície en què les tasses sescalfaven cap per avall.
Com aneu amb el cas?
Era el primer en què treballava la Nora des que havia tornat. Una cosa fàcil, que en realitat hauria pogut portar tota sola: el seguiment dun marit infidel perquè lesposa pogués interposar la demanda de divorci. Poques emocions, la dona ho sabia des de feia temps i actuava amb el cap fred. Res de drames, només sordidesa.
Aquest matí, res. El bon home ha anat a la feina. Primer a loficina. Després ha sortit a visitar un client a lavinguda de Madrid i més tard ha tornat a loficina.
No ha aprofitat que estava a poca distància del carrer Galileu per acostar-se a fer una visita a lamant?
No. No hauria tingut temps.
«Ni per a un pim-pam», va pensar lAmàlia, però no lhi va dir. Una part de la rudesa del llenguatge que comportava la seva professió es perdia en el cas duna dona i, encara més, quan el cap era el teu pare.
Damunt de la taula va veure més notes de la seva germana. A mà i a llapis. Ella, en canvi, dictava al mòbil i una aplicació ho transcrivia. Amb la Nora també havia tornat el so subtil i rítmic de la mina dels llapis fregant contra el paper. La seva germana ho anotava tot, amb una lletra diminuta i clara. Ho havia fet sempre. El cap de la Nora acotat sobre un paper era una imatge constant; el fregament del llapis, la banda sonora.
I ara?
En un dinar de negocis.
Et quedes a dinar?
He quedat amb en Daniel, amb lAyala.
És clar.
El seu pare continuava entre incòmode i confós per la seva relació amb lAyala.
En cert sentit, ella també era una retornada. Havia abandonat lagència després duna discussió forta amb el pare per un assumpte familiar, havia trobat feina en una altra agència i lan van fer fora per absentar-sen sense permís ni justificació quan va anar a buscar la Nora. Un altre assumpte familiar.
El pare li va oferir de tornar a Hernández Detectius. El sou era, com abans, baix; les hores, moltes. A les empreses familiars no hi ha convenis, però sí un tracte diferent, i ella era lheroïna, la que havia aconseguit limpossible.
I també la que havia tingut latreviment de treballar en una altra agència de detectius. És la manera de ser algú a les empreses familiars, deixant ben clar que sen coneix el camí per sortir-ne.
A la tarda tornaré per treballar a laltre despatx va dir, després de resumir el seu matí a en Mateo.
Perquè ella seria lheroïna i coneixeria el camí de sortida, però ell no havia deixat de ser el cap i havia decidit que, mentre la Nora seguia el marit infidel, ella socupés duna altra feina, un informe prelaboral rutinari duna empleada domèstica, de manera que li tocava estar-se davant de lordinador comprovant les dades del seu currículum i fent trucades. «Bona tarda, només volia saber quants nens es va menjar crus la senyora Ruiz quan treballava a casa seva.»