A veure si la Nora té més sort a la tarda va dir llavors el pare.
De sobte, lAmàlia va entendre per què el seu pare li havia assignat a ella les observacions del matí i a la Nora les de la tarda. La gent sol ser infidel fora de lhorari laboral.
Escolta, papa, diguem una cosa: aquí del que es tracta és que la Nora tingui èxit amb el cas, oi que sí?
El pare es va tornar vermell de cop i volta. I, en comptes de donar-li una resposta, que tampoc era necessària, li va dir:
Aquesta tarda vindrà en Constantin. I per fi hi haurà una pàgina web de lagència, com sempre reclames.
Semblava que la volgués compensar dalguna cosa, quan el que ella pretenia era modernitzar lempresa. El seu pare, que tenia tan bon ull per captar el que els clients volien de debò, era molt poc sagaç amb els fills.
Marc, arribaràs puntual a les dues? El pare li trucava al mòbil. És per calcular la quantitat darròs. Avui cuino jo. Ta mare i ta germana han anat a un enterrament.
Després que la Nora tornés, el convidaven a dinar a la casa familiar més sovint. I també làvia Carmen, que hi anava amb molt de gust perquè la viduïtat li pesava. En Marc sospitava que els seus pares cobrien daquesta manera la incomoditat de quedar-se tots dos sols amb la seva germana, que continuava sense donar explicacions sobre els mesos que havia estat desapareguda.
I laltra no en diu res va comentar el pare abans de penjar; era una queixa recurrent de la qual el feia partícip.
Des que la Nora havia tornat, es referia a lAmàlia com «laltra» massa sovint. Durant la seva infantesa, quan es referia a ells davant daltres persones, eren «la gran, el nen i la petita». A la Nora també li hauria pogut dir «la millor». Perquè era el que el pare pensava i no sesforçava gens a dissimular-ho. Quan eren petits, ja els posava a prova amb jocs que camuflaven exàmens. I sempre guanyava la Nora. «No és just, és dos anys més gran», protestava en Marc. I era precisament la Nora la que, quan estaven sols, lhi reconeixia i li aconsellava que no protestés tant perquè el pare no el considerés un gemegós. LAmàlia, la petita o laltra, semblava feliçment immune; jugava, perdia i admirava la seva germana com si fos una deïtat. «Doncs ja la torneu a tenir aquí. A veure si us aneu tranquil·litzant», es va dir sense apartar la mirada de la porta de càrrega i descàrrega de la indústria càrnia.
Ves qui acaba darribar!
Es va redreçar al seient del cotxe per poder enfocar millor. Allà el tenia. Les portes del darrere de la furgoneta es van obrir com una gola famolenca i van començar per engolir dos costellams i mig de porc. Després, dues caixes de pollastres plomats, amb els culets arromangats a laire, van abandonar el magatzem de la planta en ple dia. Allò era robar bé, a la vista de tothom. A qui cridaria latenció un home amb un mandil que anava carregant peces de carn en una furgoneta blanca amb els tres porquets de Disney dibuixats als laterals? Fins i tot allò era robat. Va riure i va girar en excés lobjectiu de la càmera. Els ulls dels conills escorxats, els darrers a entrar a la panxa del monstre, tenien lexpressió de terror de les princeses raptades. Què li havia dit el seu pare que hi havia per dinar? Arròs. Seria a la cubana. El pare era un cuiner de batalla. Quan va fer els quaranta, els tres fills li van regalar un llibre de cuina, Las recetas de Carvalho, i ell ho va interpretar com una al·lusió a la professió i no a la limitació dels seus dots culinaris. El pare era així, entenia el que volia entendre.
Lempleat de la indústria càrnia no aconseguia tancar bé les portes de la furgoneta, cosa que va obligar el conductor, que fins aleshores no havia sortit de la cabina, a ajudar-lo. Un regal. Els va fotografiar junts. Ja els tenia.
A en Marc li van venir unes ganes sobtades de prendre una cervesa per celebrar la seva sort. Llavors va recordar que a casa dels pares no podria ser. Després que hi tornés la Nora, la mare havia decidit, una vegada més, deixar de beure. I calia dir a favor seu que ja feia força temps que no requeia. No havia pres res durant el Nadal, que aquell any havien celebrat com de puntetes. Massa propera, la mort de lavi Conrado; massa fràgils, els ànims de la Nora.
La nit de Cap dAny la mare va brindar amb aigua.
Això no porta mala sort? va preguntar lAlícia, la seva dona.
Tots els Hernández van notar el mateix dogal que els pressionava el coll. No hi havia res que els pogués portar pitjor sort que la mare bevent. I tots, en Marc nestava segur, es preguntaven en quina data del calendari acabat destrenar posarien la creu per indicar que la mare havia abandonat el seu bon propòsit. Tot i que semblava més una promesa que un propòsit, una promesa a santa Nora, la retornada.
Mentre la furgoneta engegava, va guardar la càmera a la funda. Els hauria de seguir per documentar a quins restaurants servien la carn robada. Però ja ho faria, ara li venia de gust celebrar el seu èxit. El seu informant li passaria aviat les còpies dels albarans falsificats. Unes quantes fotos més i tancava la investigació.
Va sortir del cotxe. Al carrer paral·lel hi havia vist un bar.
PRIMERA PART1
La Nora va sortir de lenterrament una mica marejada. A lolor espessa i lleugerament putrefacta de les flors se li havia sumat un encens massa oriental, més dacord amb llums de sal de lHimàlaia i figuretes del déu Xiva que amb les escenes bíbliques dels murals de lesglésia. A mitja cerimònia va estar a punt danar-sen, però hauria atret massa latenció i hauria donat motiu a enraonies, a més de les que ja hi havia al barri sobre elles.
Abans de lenterrament, la mare i ella shavien trobat amb làvia Carmen a la plaça Orfila i havien entrat totes tres per la porta principal. La mare no ho faria mai per la lateral. Arribaven amb temps per ocupar un lloc estratègic, lextrem dun banc al mig de la nau enorme de lesglésia de Sant Andreu de Palomar. Des dallà es podien veure perfectament els ocupants dels primers bancs i, abans, durant i després de la cerimònia, donar un cop dull a tota la resta sense haver de castigar-se les cervicals.
Al davant, al costat de la família den Damià, hi havia els altres tres vells del Versalles amb les seves dones i lexpressió dindefensió, de terror latent, dels homes de la seva generació davant de la possibilitat denviudar. Als bancs del final, els assistents de compromís, alguns fins i tot drets. Però en aquell enterrament la mare no era lúnica que passava llista. Mentre ella feia inventari a la seva esquerra, molts se la miraven amb curiositat. Alguns, que semblava que creien que els xiuxiuejos arribaven al seu destinatari en un sobre tancat, comentaven la seva presència:
Mira, allà hi ha la Lola, la de lindià, amb la sogra i la filla.
Quina?
La gran, la que va enviudar i sen va anar de viatge per aquests mons de Déu.
Pobreta! Tan jove!
Se la veu desmillorada.
Com estaries tu?
I com sassembla a la Lola! Esperem que només en el físic.
Sembla normal.
Home! Normal, normal..., no ho sé. Això del viatge és raret.
Tu creus?
A veure, set mor el marit i tu, què fas? Ten vas a veure món?
Laltra no va tenir temps de contestar, començava la musica i, amb ella, va tornar a les orelles de la Nora una cosa que formava part de la banda sonora del barri, els cants desaforats de les tres germanes Salabert des del segon banc. Durant uns segons es va quedar atrapada entre lemoció, tova com una magdalena proustiana, dhaver tornat al barri i unes ganes de riure incontenibles, provocades per les notes greus de la melodia. No perquè desafinessin menys a les agudes, sinó perquè arribaven a profunditats que feien témer que un dimoni eslau hagués pres possessió daquelles goles resseques. El frec amb el cos de làvia, que es prenia molt seriosament aquells actes, la va ajudar a reprimir-se.
Sembla normal.
Home! Normal, normal..., no ho sé. Això del viatge és raret.
Tu creus?
A veure, set mor el marit i tu, què fas? Ten vas a veure món?
Laltra no va tenir temps de contestar, començava la musica i, amb ella, va tornar a les orelles de la Nora una cosa que formava part de la banda sonora del barri, els cants desaforats de les tres germanes Salabert des del segon banc. Durant uns segons es va quedar atrapada entre lemoció, tova com una magdalena proustiana, dhaver tornat al barri i unes ganes de riure incontenibles, provocades per les notes greus de la melodia. No perquè desafinessin menys a les agudes, sinó perquè arribaven a profunditats que feien témer que un dimoni eslau hagués pres possessió daquelles goles resseques. El frec amb el cos de làvia, que es prenia molt seriosament aquells actes, la va ajudar a reprimir-se.
Així doncs, es va aguantar el riure, el mareig, les ganes denfrontar-se a les persones que deien mal al seu darrere i a les mirades, i finalment van tornar a sortir al carrer, el moment preferit de la seva mare. Al davant de la porta la vorera era molt estreta, cosa que no permetia grans rotllanes, de manera que es van desplaçar, ara sí, cap al carreró lateral. Allà es reunien els que no pensaven anar al cementiri. Làvia sen va allunyar uns metres per xerrar amb unes veïnes. La mare es va quedar aturada en un punt visible. Ferma, amb les mans plegades a la falda, esperava que la gent se li apropés.
Ja has tornat la va abordar en Miquel, el propietari duna agència de viatges del carrer Malats i que, en realitat, ja lhavia vista passar més duna vegada de camí cap al metro; així que la pregunta de debò era: «On has estat i per què no em vas comprar el viatge a mi?».
Sí.
Les preguntes no formulades tenen el gran avantatge que no cal contestar-les.
Me nalegro.
Què tal per Amèrica? li va preguntar una dona que tenia una parada de verdures al mercat.
Bé, bé.
Sels van afegir un parell de persones més.
Jo vaig fer la ruta 66 en moto quan era jove, vaig començar a...
La costa est és molt més que Nova York. Nosaltres, per exemple, vam anar a...
Tu també hi vas anar, oi? va intervenir la seva mare. Unes fotos precioses.
Per què estava fent allò? Per què els donava carnassa? I ella li havia de seguir el joc, no la podia aturar, perquè ja tornava a tenir làvia al costat, que escoltava el que shi explicava amb molta atenció.
Ah! Els parcs nacionals! Yellowstone! va dir la de la parada de verdures. Perquè devies anar a Yellowstone, oi?
És el dels arbres gegants? va preguntar làvia.
Sí va contestar ella amb feblesa.
Doncs sí, allà sí que hi va anar va dir làvia.
I fins i tot hi va veure un grizzly va afegir la mare.
Exclamacions dadmiració.
Però, per què ho feia, allò? Per què jugava amb foc daquella manera? En qualsevol moment es podien contradir i aixecar sospites sobre aquell suposat viatge.
Noreta, això no mho havies explicat li va dir làvia.
Mentrestant, ella es va recordar absurdament de los Yogui i del seu company Bubu, en un parc tan imaginari com el que se suposava que ella havia visitat sense telèfon, i sense cap mena de comunicació, quan va morir lavi i no va poder assistir, per tant, a lenterrament.
El propietari duna farmàcia del carrer Arbúcies es va afegir a la rotllana.
Un dels meus somnis, visitar els parcs nacionals dels Estats Units i veure-hi sequoies. I això del grizzly ja seria la cirereta del pastís.
La mare se la mirava amb orgull, com si no només hagués vist los, sinó que li hagués fet una abraçada i tot. Podria ser que, mentre anava explicant aquelles històries, fins i tot se les cregués.
Anem-nos-en, mama. Estava cansada de les preguntes i de la tensió per mantenir la coherència.
I es van acomiadar dels diferents grupets, però amb tanta prolixitat de salutacions, frases fetes i bons desitjos que la van posar al límit de la seva resistència. Només volia fugir dallà.
Quan creia que per fi sen podrien anar cap a casa, els va interceptar el pas un animal negre amb sis cames, tres caps i només dos braços visibles. I també sis ullets còrvids que no acabaven de decidir quina de les dues havien dabordar. La Nora es va agafar del braç de làvia, a la dreta, i del de la mare, a lesquerra. Els tres caps canosos van saludar, els tres caps van somriure i el del centre, la més gran de les Salabert, va ser la que va parlar amb un rostre compungit.
Ha de ser dur enviudar després de tota la vida junts! O potser és pitjor quan passa al principi?
La Nora va notar la tensió del cos de làvia en un costat, i ella mateixa es va quedar paralitzada davant de la maldat de la pregunta. Per sort, allò no era res que pogués acovardir la seva mare, que va fer espetegar la llengua amb menyspreu abans de contestar:
El pitjor és haver-se passat la vida sense haver tastat cap home, com a molt algun ciri. Però us asseguro, estimades, que no és el mateix.
De debò que els havia dit el que acabava de dir? Làvia semblava fins i tot espantada. La mare les va estirar totes dues i van travessar el carrer sense girar-se per mirar-se-les.
Déu no existeix, és evident va dir la mare. Si existís, la cúpula de lesglésia els hauria caigut a sobre i hauria fet puré de garses mentre cantaven. Diuen que sha fet malbé amb les obres del metro, però han estat les veus daquestes tres que...
Després, la mare va començar a repassar lenterrament sense importar-li que les seves suposades interlocutores no obrissin la boca. Van arribar a casa.
Feia olor de menjar.
La mare sen va anar cap a la cuina, amb ganes de explicar-ho tot al pare. Làvia va aturar la Nora al passadís.
Què et passa?
No puc deixar de pensar en el que ha dit aquella bruixa.
Deixa-ho córrer, àvia. Tant se val!
És que no sé què és pitjor, Noreta li va dir en veu baixa, tot i que eren soles, perdre el marit tan aviat, sense oportunitat per viurel, o perdrel després de tota una vida junts.
No ho sé, àvia. Jo només puc parlar del meu cas.
Seu, inefable, inesgotable, perquè el dolor continuava allà, amb prou feines alleugerit pel temps. Més aviat al contrari, ja que la perseguia el record de les últimes paraules que havia intercanviat amb en Manel abans que tingués aquell accident amb la moto.
Van entrar a la cuina. El pare havia preparat un arròs amb gambes i calamars. Shavia lluït amb el sofregit i havia procurat que hi hagués prou socarrat per a ella i per a en Marc. El va servir amb un esforç entendridor per ser equànime. Mentre raspava el fons de la cassola, no ho feia per als seus fills de trenta anys, sinó per als nens; perquè en Marc no es queixés que «a ella sempre nhi poses més», perquè làvia no li robés una cullerada darròs covat i fosc i la posés al plat del net que es queixava.
La mare, asseguda a la seva esquerra, va començar a passar llista de les presències i de les absències, poques, de lenterrament. La llum que entrava pel finestral que donava al jardí enfosquia les arrugues que li encerclaven els ulls, com els cilis dels paramecis. Protozous daigües estantisses.
I el vidu, en Damià, està molt afectat va dir com a conclusió.