Aleshores?
Ho vull controlar.
Això és el que diuen tots els addictes.
I això què vol dir?
Que hi tornaràs a caure.
No, no hi cauria.
Va pagar.
Cas tancat.
Va trucar a lAmàlia:
Ja ho tenim.
Feina feta, només quedava redactar els informes. Això ho farien lAmàlia i ella lendemà al matí. Res més, ja no hi havia res més a fer.
La bullícia de la carretera de Sants latabalava. Els negocis estaven tancats, però la gent seguia omplint les voreres, entraven i sortien de les estacions de metro, estretes com forats de formiguers, els autobusos esbufegaven sota la càrrega humana, veus al carrer i daltres de més esmorteïdes a linterior dels locals. Es va ficar per un carrer lateral, una mica més tranquil·la. No sabia on anar. Tornar a casa volia dir sopar amb els seus pares, amb la interrogació tàcita del pare i la sospitosa tranquil·litat de la mare. Seria millor endarrerir-ne el retorn. Però al carrer, sense res a fer, tampoc shi sentia còmoda. No era com lAmàlia, a qui li encantava vagarejar o sortir a córrer pels parcs. Per a ella, els parcs hi eren per travessar-los o evitar-los. La Nora no havia estat mai una passejadora.
I ara encara ho era menys, ja que per ser-ho és necessari disposar dun lloc propi del qual sortir o al qual tornar. I ella no el tenia. Patia el càstig dels retornats.
Els retornats que ja no troben el seu espai, perquè ni els que shi van quedar eren els mateixos ni tampoc ho era la persona que tornava. Com els milers de soldats que tornen a casa després dhaver-se passat anys en captivitat. Els que els esperaven, les famílies, els amics, no havien apreciat els moviments subtils i constants que, com les plaques tectòniques, transformaven inexorablement els continents, els espais físics i afectius en què els retornats no acabaven dencaixar. A més a més, menys en el cas de Martin Guerre, els retornats no podran ser mai tan bons com els fantasmes creats durant la seva absència; era com competir contra un germà mort, que es deia com tu i sassemblava molt a tu, però que era millor que tu.
I Martin Guerre no era un retornat, era un impostor.
Va enviar un missatge al pare per dir-li que no aniria a sopar, que continuava observant, i es va ficar en un cinema.
Quan va tornar a casa, els pares ja eren al llit. Va pensar a prendres una pastilla per dormir, per no haver desperar el son; en els darrers moments de la vigília se li omplia el cap de sorolls i de veus. Lescena a lhospital amb làvia, la veu den Manel, el fantasma de les seves darreres paraules, impossibles de canviar i de corregir. Però si es prenia la pastilla, no podria notar si sa mare tornava a voltar per davant de la seva porta. Li va costar adormir-se, pendent de percebre el so de les seves passes.
Tot i així, el divendres al matí es va despertar aviat. El seu dormitori estava just al damunt del dels pares. Va obrir els porticons duna de les finestres. Li va semblar distingir al jardí una ombra a la finestra de la cuina de la tieta Claudia, però també podria ser el moviment dalgun dels arbres amb la llum incipient del matí. Es quedaria a lhabitació fins que els seus pares shaguessin llevat i haguessin esmorzat. Va anar de puntetes fins a lantic estudi de la mare per buscar-hi un llibre. Es va decidir per Amor y pedagogía dUnamuno. La seva mare els lhavia llegit quan eren adolescents, a la sala, amb ells estesos als sofàs menjant llaminadures. Més ben dit, els lhavia començat a llegir, perquè la lectura es va quedar a mitges per culpa duna crisi. Els seus germans van acceptar la interrupció, però ella va agafar el llibre i el va acabar pel seu compte.
Es va estirar al llit i va començar a llegir. Recordava les rialles de la mare quan arribava a determinats passatges. Cap a les set li va sentir la veu, i també la del pare. Ja es llevaven. Passes, la dutxa, la cisterna del pis de sota. Van baixar les escales com de puntetes per respectar el seu suposat son. Va continuar llegint durant més duna hora. I va sortir quan va suposar que lAmàlia estaria a punt darribar.
La va esperar al despatx, passant a lordinador les seves notes de la tarda anterior i arxivant les fotos definitives. LAmàlia hi va arribar a les nou.
I el papa? va preguntar.
No ho sé, em pensava que seria a laltre despatx.
No, no hi és.
Deu haver sortit. Què està portant?
Diu que una falsa baixa laboral, però em sembla que es tracta dalgun dels seus tripijocs va dir lAmàlia. Treballa amb... lAyala.
Li pots dir Daniel, si vols.
La seva germana va somriure.
A ells no els agrada.
El què?
Que estiguem junts.
És normal. És una mica estrany. Però ja shi acostumaran.
I tu?
Jo què?
Collons, Nora! No et facis la longuis. Que què en penses.
Doncs, res.
El llavi superior de la seva germana tapava linferior. Era una expressió que adoptava des que era petita quan la contrariava alguna cosa, i que li inspirava tanta tendresa que no shi va poder resistir:
A veure: tu estàs bé?
Sí. Molt.
Aleshores em sembla perfecte. Ens hi posem?
Van acabar linforme. La Nora va treure el cap al despatx del costat. Només faltava el seu vistiplau i ja podrien trucar a la clienta. Però el seu pare encara no havia tornat dallà on fos que havia anat.
12
Per molt que somrigués, lesquelet mirava amb enveja els músculs que cobrien els glutis de la figura que li donava lesquena a la cantonada oposada de la sala despera. Les conques buides dirigides cap a la tauleta, en què mig metre de pura carn plàstica es tensava en una posa rodiniana per posar en evidència dues semiesferes jactancioses sostingudes per unes cuixes simètriques. Com suposava que devien fer tots els pacients, quan va agafar una de les revistes que la figura custodiava, en Mateo va comprovar que no tenia genitals. Potser saber-ho hauria consolat aquella figura dossos de mida natural a la qual li penjaven els braços una mica deprimits.
Va treure les ulleres de llegir de la butxaca de lamericana. Les tenia des de feia dues setmanes. Se les havia fet fer en una òptica del centre de Barcelona. No volia que el veiessin entrant en un oculista. I el mateix pudor lhavia portat a aquella consulta fora del barri; tampoc volia ser el detectiu que es va lesionar lespatlla dreta, i no en una baralla o en una persecució, sinó fent un gest brusc quan intentava agafar al vol un bolígraf que rodava suïcida per la taula. I que ni tan sols va aconseguir salvar de la caiguda. Lesió del manegot dels rotatoris, un esquinç. Era una lesió lleu, i també les ulleres tenien poca graduació, però eren els heralds de la vellesa.
Va dedicar els minuts següents a observar la resta dobjectes que decoraven la sala despera i, encara que va intentar burlar-se daquelles pretensions pseudoorientals, no va aconseguir treures de sobre la sensació de debilitat. Tenia la vista perduda en una figura de Buda de botiga de decoració quan el va cridar una veu cavernosa:
Mateo Hernández?
El fisioterapeuta el reclamava. Era un home de la seva edat, amb un cap ovalat del qual penjava una gran papada. La va suposar gelatinosa, però no tremolava quan parlava, com si lescultor que havia modelat aquell bust shagués oblidat de treure-hi un bon tros dargila. Es va posar en mans del Buda real.
A veure aquesta espatlla.
Quan va sortir de la consulta, es va mirar el mòbil. Un missatge de lAmàlia que deia que havien tancat el cas de la infidelitat i ja tenien tots els papers a punt. Les seves filles eren bones. LAyala i ell també ho eren, en les seves coses. Va voler atribuir el malestar que li provocava la feina que estaven fent a la depressió lleu per culpa de les ulleres noves i la lesió de lespatlla. Abans aquestes coses no li passaven.
També podia ser que el retorn de la Nora tingués a veure amb tot allò. Durant els darrers mesos, la recerca de la seva filla havia estat un motor poderós en la seva vida. Ara, apagat definitivament, tornava a la normalitat anhelada i, al mateix temps, notava una mena de carència, una sensació estranya, una mica perversa, com qui abandona la ciutat per viure a la naturalesa i de sobte senyora del soroll del trànsit.
Va travessar la plaça de Lesseps, amb la seva arquitectura incomprensible i el seu caos perenne, per arribar a laparcament. De vegades, en altres barris, lassaltava una desubicació lleugera. Sabia que els seus pares, que havien arribat de fora, també shavien sentit daquella manera, tot i el seu desig i el seu sentiment voluntariosos de pertinença, perquè Barcelona és una ciutat sempre disposada a recordar a qualsevol don prové i la sort que té de poder viure-hi. Ell no era cap foraster, havia nascut a la ciutat, però no tots els barris de Barcelona li resultaven propis. Hora de tornar a Sant Andreu, al seu territori.