Li observava tots els gestos i totes les reaccions, però potser estava massa a prop, com quan es mira un insecte amb una lupa i es creu que el moviment reflex duna poteta és una salutació.
10
LAmàlia també la vigilava amb atenció perquè no tornés a caure en lespiral obsessiva que lhavia arrossegada a tot el que havia fet, i que lhavia portada fins a quedar ingressada al sanatori psiquiàtric de Sant Sebastià, on lhavia trobada. Nom fals, i papers i informes mèdics també falsificats.
Avantatges de la nostra formació li havia dit la Nora durant el viatge de tornada, més silenciós del que segurament desitjaven les moltes preguntes que tenia sa germana.
Quan sen va anar, es va dir a si mateixa que si algú de la família la podia trobar, malgrat haver esborrat bé les seves petjades, només podia ser lAmàlia, la intel·ligència tenaç de lAmàlia. Només ella havia estat capaç de trobar els papers que havia acumulat durant anys. Les seves investigacions familiars, causa i efecte del que ara, després de mesos al sanatori, veia com una malaltia.
Lautocar amb què havien tornat cap a Barcelona anava mig buit. Elles dues shavien assegut al mig; la gent que té preferències clares ocupa els seients del davant o del darrere, i se sol distribuir per edats, els joves al final i la gent més gran a prop del conductor i de la porta. Tot i així, parlaven en veu baixa.
Et donen medicació?
No. Ja no va matisar sense entrar en detalls. Ara tenia converses amb la meva psiquiatra i teràpia de grup.
Nhi havia més, com... com tu?
No exactament, eren pacients amb algun tipus dobsessió.
I els vas explicar el que et passava? Els vas explicar que eres detectiu i que durant anys, des de ladolescència, havies estat investigant la teva família?
No exactament amb aquestes paraules.
Però sí que havia explicat que no es tractava només duna obsessió, sinó també dinfringir una de les regles paternes, en realitat, un manament: «la família no sinvestiga».
I saps don et ve?
No mha donat temps desbrinar-ho.
La seva germana ho va entendre com un retret.
Thauries pogut quedar allà, si haguessis volgut. Jo mhauria limitat a dir a tothom que estaves bé. LAmàlia es va tombar cap a la finestra.
No tenfadis; si no ho volgués, no tornaria...
No en tinc cap dubte.
Feia dies que pensava que potser no volia arribar tan a fons...
I en cap daquells moments de dubte set va acudir trucar-nos, trucar-me a mi?
Que no ho sàpiga no vol dir que no ho intueixi. A veure, don et sembla que em pot haver vingut una cosa així? Per això havia de tallar amb tot duna manera tan radical.
I, doncs, per què tornes?
Perquè mhas vingut a buscar.
Li va agafar la mà.
Però lAmàlia no es deixaria enganyar per aquella frase sentimental.
Va, ara de debò, per què?
També perquè estic millor, em trobo més tranquil·la i capaç de contenir-me, de controlar lànsia. Ja no soc un perill per a mi mateixa.
I tampoc per als altres?
Què vols dir?
Vaig llegir les teves notes. Sé allò de lElsa. Sé que la va matar la tieta Claudia, que va ser un accident, que ella li va donar aquell medicament perquè no sortís a comprar-se droga i que no sabia que lElsa ja la tenia a lhabitació, que va ser una sobredosi accidental... LAmàlia parlava a borbollons, mentre anava mirant al voltant, tot i que la resta de passatgers eren lluny i el soroll del motor impediria que algú sentís aquelles paraules.
Llavors, també saps allò altre?
Era impronunciable, ni tan sols durant les sessions amb la psiquiatra havia aconseguit explicar-ho. No podia dir a ningú que sempre havia sospitat que hi havia alguna cosa oculta en la mort de la seva cosina Elsa, una de les persones a qui més shavia estimat a la vida. I que, com no podia ser duna altra manera, aquella sospita va perdurar durant anys, i que van ser unes paraules de la seva àvia, que estava agonitzant a lhospital, les que li van revelar la veritat. Però ella no volia el balboteig duna anciana, volia una confessió.
Va veure un altre cop el cos diminut i exhaust de làvia, intubada sota els llençols blancs, solcats per una franja blava amb el nom de lhospital descolorit per les rentades. Havia arribat a la fase terminal i, sense el pal·liatiu dels calmants, els dolors eren molt intensos.
Els ulls espaordits de làvia després que ella li digués:
Si no mho expliques, te la trec.
El seu dit assenyalava amenaçador la bomba de la morfina.
Nora.
El seu nom era una súplica.
La mà dreta de làvia anava temptejant laire buscant el botó per cridar les infermeres. Auxili, allibereu-me del monstre en què sha convertit la meva neta.
Sí, un autèntic monstre que se li va abraonar i li va agafar la mà amb tanta violència que la va fer gemegar, un monstre enfollit que va ser capaç de mirar làvia als ulls.
Diguem la veritat.
Nora.
Digues-me-la o ho faré.
Làvia es va lliurar al monstre, i li va explicar el que ella ja sospitava, que la tieta Claudia havia matat lElsa.
Va ser sense voler, Nora. Ella es pensava que lestava protegint. Làvia respirava amb dificultat. Deixam anar la mà..., em fas mal.
I així ho va fer.
És que jo..., lElsa.
Ja sé com testimaves la teva cosina... Jo també... Làvia va tancar els ulls. La Nora no els tornaria a veure mai més. Però la Claudia és la meva filla. I ara, ves-ten.
Va morir aquella nit mateixa.
Assassinada, si no per la seva pròpia mà, si pel dolor provocat per la seva obsessió immisericorde. Els ulls tancats de làvia, que li demanava que se nanés daquella habitació, eren més acusadors que la mirada que li hauria pogut dirigir. «No et vull veure mai més.»
I, com un autòmat programat, la Nora havia arribat fins i tot a anotar-ho als papers que la seva germana havia trobat amagats a casa de la tieta Claudia. Els mateixos papers que lhavien portada fins a la clínica.
Per què ho vas fer? li va preguntar lAmàlia.
Es van quedar totes dues amb la vista clavada als seients del davant, com si estiguessin llegint alguna cosa en aquells reposacaps atrotinats.
Finalment, li va oferir una espècie dexplicació, lúnica que tenia.
Necessitava saber-ho.
En aquelles dues paraules hi havia tot el que li passava. Només dues paraules, males herbes a sota de les quals socultava un entramat darrels fondo i enrevessat. «Necessitava saber-ho.» A qualsevol preu. Per això sen va haver danar, perquè es va adonar que estava malalta.
I ara tu també ho saps li va dir.
Només una part, no vaig llegir tots els teus papers.
Carpetes plenes dinformació sobre tota la família: els negocis esclavistes de lindià; les especulacions brutes del besavi estraperlista, les seves connexions polítiques, les seves amants; unes trajectòries que el seu fill, lavi Salvador, havia intentat imitar, i en què havia fracassat sempre. Havia aconseguit resoldre el misteri més gran de la família, sabia qui era la mare de la seva cosina Sílvia, un nom que loncle Basilio no havia revelat mai a ningú i que la Sílvia va rebutjar quan ella lhi va voler regalar perquè complia divuit anys. Coneixia el passat delictiu i les activitats il·legals del seu pare. Els noms dels que havien intrigat per fer fora la mare de la universitat quan va començar a deixar de ser excèntrica per convertir-se en una malalta mental. Va saber abans que la seva germana que la seva parella anterior lenganyava. Sabia que en Marc ocultava el seu alcoholisme i que lAlícia lenganyava amb un company del bufet. Coneixia el passat brutal de lAyala... Ho sabia tot.
Doncs no ho facis. Encara que, de tota manera, ja tens el pitjor.
LAyala es va endur la seva carpeta. No he arribat a veure què hi havia.
No és tan interessant com timagines. Com que lAmàlia se la mirava amb incredulitat, va afegir: Baralles per aquí, batusses per allà. Com una pel·li de... de Chuck Norris. Es va estimar més desil·lusionar-la directament. I fer-li la pregunta més important: Ara que saps la veritat, la podràs guardar?
Sí.
Nestàs segura, que podràs suportar això? Amb la càrrega de tot el que saps ara?
Sí.
Bé. Ara em fa falta descansar una mica.
Va tancar els ulls i es va quedar daquella manera com a mínim durant una hora. No dormia, ni ho feia veure. Els va tornar a obrir quan el conductor va fer una parada al camí perquè els passatgers mengessin alguna cosa i estiressin les cames. Quan van tornar als seients, va començar a explicar a lAmàlia historietes de la seva estada al sanatori. Una mica exagerades, com sempre, buscant la part còmica per fer-la riure. Sempre ho aconseguia.
Imaginat, Amàlia, que jo era la que semblava més normal.
Quan la Nora va tornar amb dues tasses fumejants que va deixar a la taula, la seva germana li va preguntar:
Tu estàs bé?
I tant, per què?
Doncs perquè the de cuidar. És la meva missió va dir en un to de solemnitat exagerada perquè no es notés que estava parlant molt seriosament.
Vinga, que et dicto. A veure si una de les dues acaba datrapar aquest paio.
Li va començar a llegir el text. LAmàlia escrivia i completava a lordinador. De cop i volta, es va aturar amb les mans en laire a pocs centímetres del teclat. La Nora va creure que buscava una formulació millor, però la seva germana va deixar que les mans reposessin a la taula i li va dir:
Saps el que em va dir la tieta Claudia laltre dia? Que jo no soc una dona Obiols.
I això què se suposa que vol dir?
Que em falta alguna cosa.
Si es referia a la tendència a la deriva mental de les dones de la casa, a aquella ombra que les perseguia i les atrapava en algun moment, en realitat li havia dit que era una afortunada.
No sé què se suposa que et falta, però és cert que tassembles més al papa. LAmàlia se la mirava esperant algun exemple. Tu ets més, diguem-ne, física.
No és veritat.
És clar, perquè tu boxeges perquè és espiritual. I qui es pegava amb tots els nois a lescola?
Ells sho buscaven. LAmàlia va tornar a col·locar les mans al teclat i les va aixecar de sobte com si estigués cremant. També em va dir que sha adonat que jo sé coses.
I què se suposa que saps?
La història de lElsa va dir abaixant la veu.
Els ulls se li van anar a la paret que les separava del despatx del costat. Potser el seu pare havia tornat, i ell no en sabia ni nhavia de saber res. Ara que lAmàlia també coneixia el secret, ja el coneixien totes les dones de la casa. I només elles.
I lAyala? li va preguntar la Nora.
LAmàlia va negar. Era cosa delles, de totes elles, digués el que digués la tieta Claudia. Però ja que la seva germana havia tornat a treure el tema, era hora de renovar els vots.
Amàlia, si el papa arriba a saber mai això de lElsa, tant el que va passar com que totes nosaltres lhi hem estat amagant, no sé què seria capaç de fer.
I si els seus pares arribessin a saber lautèntica causa de la seva fugida, el seu crim, perquè havia estat un crim, lona expansiva daquella explosió ho destruiria tot, la família, lagència...
Nestàs segura, que ho podràs guardar?
Sí.
Amb la càrrega de tot el que ara saps?
Sí.
Se la va mirar. Sí, lAmàlia sí que podia.
11
Una tarda més rere les passes daquell home. LAlejo Vera va baixar del metro a Sants i va comprar un flascó de Chanel núm. 5 en una perfumeria de lestació. O tenia poca imaginació o certa mitomania, «Juguem que jo soc en Kennedy i tu ets la Marilyn, dacord?». Va sortir al carrer.
Barcelona té llocs definitivament sòrdids, bruts, lletjos, degradats, però pocs són menys hospitalaris que lestació de Sants i el seu entorn. Dos ermots amb nom de plaça recoberts per un paviment irregular i raspós, el fregament del qual frena els que nintenten sortir i ofereix una benvinguda esquerpa als que hi arriben. A lhivern, el vent i la pluja shi diverteixen canviant de direcció per atacar per tots els flancs; a lestiu, el sol abrusador converteix la travessia en una gesta bíblica. Ni tan sols si la primavera i la tardor tornessin a Barcelona, no aconseguirien esborrar tanta aspror, no hi hauria flors que poguessin tornar a brotar ni arbres amb fulles groguenques que caiguessin a terra. Només formigó.
LAlejo Vera caminava a pas lleuger. Anava a trobar-se amb la seva amant a casa seva, però més tard de lhabitual. El va fotografiar obrint el portal amb una clau pròpia. Aquella vegada, la Nora es va esperar en un altre bar. Si repetia el lloc dobservació, podia acabar cridant latenció dels propietaris. Va agafar un diari, va demanar un cafè i, envoltada pel soroll de les veus, la musiqueta infantiloide duna màquina escurabutxaques amb tecles greixoses i el televisor, es va posar a esperar que lhome tornés a aparèixer. Aleshores hauria dabandonar el local immediatament, de manera que va pagar la consumició i només va treure el mòbil de la bossa.
Quan van sortir, tot just acabava de revisar les necrològiques. Va deixar els morts del dia als seus tanatoris i va començar a seguir la parella. No anaven de bracet, ni hi havia res que els delatés com a parella. La dona deixava anar un rastre excessiu de Chanel, fruit potser de lentusiasme o de la inexperiència; en qualsevol cas, hi havia alguna cosa a celebrar i anaven a fer-ho fora. Van caminar fins a un local petit de la carretera de Sants, on els van donar una taula en un racó recollit. El local tenia una barra destil retro on servien cerveses artesanes. Des dallà va ser tan fàcil fotografiar-los mentre es feien petons que li va semblar gairebé ofensiu. No es va esperar que acabessin de sopar. Tenia el nom de lamant, la seva adreça i les fotos, just el que lesposa necessitava. No li havia demanat que esbrinés res més sobre la dona, què feia, si també era casada ni des de quan tenien aquella relació. La dona treballava en una notaria, potser shavien conegut durant una gestió. Allò, a la seva clienta no li interessava. No interessava a ningú. «I tampoc a tu.»
Portava gravada al cervell una conversa amb la doctora que lhavia tractada al sanatori:
No ho faré més. No ho faré més, doctora.
És clar que no. Ja nhas tingut prou, oi?
Prou? No.
Aleshores?
Ho vull controlar.
Això és el que diuen tots els addictes.
I això què vol dir?
Que hi tornaràs a caure.
No, no hi cauria.
Va pagar.
Cas tancat.
Va trucar a lAmàlia:
Ja ho tenim.
Feina feta, només quedava redactar els informes. Això ho farien lAmàlia i ella lendemà al matí. Res més, ja no hi havia res més a fer.
La bullícia de la carretera de Sants latabalava. Els negocis estaven tancats, però la gent seguia omplint les voreres, entraven i sortien de les estacions de metro, estretes com forats de formiguers, els autobusos esbufegaven sota la càrrega humana, veus al carrer i daltres de més esmorteïdes a linterior dels locals. Es va ficar per un carrer lateral, una mica més tranquil·la. No sabia on anar. Tornar a casa volia dir sopar amb els seus pares, amb la interrogació tàcita del pare i la sospitosa tranquil·litat de la mare. Seria millor endarrerir-ne el retorn. Però al carrer, sense res a fer, tampoc shi sentia còmoda. No era com lAmàlia, a qui li encantava vagarejar o sortir a córrer pels parcs. Per a ella, els parcs hi eren per travessar-los o evitar-los. La Nora no havia estat mai una passejadora.