© Ernest Estornell
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes en el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en tertúlies de ràdio i televisió. Actualment forma part del planter dEl Temps de les Arts. Fins ara ha publicat sis novel·les: Si no ho dic, rebente; Els neons de Sodoma (Premi Andròmina), Vides desafinades (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians); El meu nom no és Irina (Premi Samaruc i Premi de la Crítica); Dos metres quadrats de sang jove; i Les quatre vides de loncle Antoine (Angle Editorial 2017; Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i Premi de la Crítica).
«Em diuen Anaïs, el nom recargolat i afrancesat que em van posar perquè la mare adorava lescriptora que el va fer famós. I a mi ja mestava bé. Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra història. Perquè morir és lúnica manera de saber-ho tot.»
LAnaïs va morir quan tenia setze anys i té una història per explicar. La dels seus pares, Tristany i Minerva, de com es coneixen, senamoren i comencen una vida plegats. Una història de passió, compromís, ascensos professionals, rutines, traïcions i malentesos que podria ser com qualsevol altra. Si no fos perquè els pares shauran denfrontar a la pitjor de les pèrdues. I hauran de continuar vivint i decidir si encara es podran reconstruir com a parella.
Xavier Aliaga ha escrit una novel·la íntima i colpidora, narrada per la veu emotiva, incisiva i minuciosa dAnaïs, que ens condueix magistralment fins a un final sorprenent en què els lectors també hauran de plantejar-se què som capaços de fer per no trencar-nos.
Ja estem morts, amor
Narratives
135
© 2021 Xavier Aliaga
© Polly Green, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: setembre de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre,
ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,
sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Taula
Vida / PRIMERA PART
Intro
Òrfena
Amor
Solitud
Matrimoni
Regal
German(e)s
German(e)s #2
Llibreta
Diari
Fragment
Reconstrucció
Hipòxia
Fragment #2
Crash / SEGONA PART
Feridura
Consciència
Tracte
Culpa
Ansietat
Reset
Sobreviure
Oferta
Retorn
Pell
Treball
Telefonada
President
Confiança
Rutina
Abisme / TERCERA PART
Revelació
Espiral
Caiguda
Espiral #2
Secrets
Partícules
Fragilitat
Minimització
Notícia
Encontre
Ocultació
Epifania
Epifania #2
Extinció / QUARTA PART
Filla
Bogeria
Comiat
Comiat #2
Final
Desconstrucció
Post scriptum agraït
A la memòria de Raquel Aliaga
Qué callada la casa, sin ti, qué madre la casa, qué útero sombrío recordándote. Tu ausencia queda dibujada en un orden que es un desorden, y el flash de otros veranos fija en las paredes tu brevísima biografía de osos, playas, disfraces, madres y desayunos.
FRANCISCO UMBRAL, Mortal y rosa
Ara sé com traça el dolor rudes pàgines cuneïformes a les galtes
ANNA AKHMÀTOVA, Epíleg
PRIMERA PART
VIDA
diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és
WISLAWA SZYMBORSKA, «Instant»
Está cabrón ser yo, está cabrón ser yo (brr)
Vivo, vivo, vivo, vivo, ta cabrón ser yo
BAD BUNNY, «Está cabrón ser yo»
Intro
Em diuen Anaïs, el nom recaragolat i afrancesat que em van posar perquè la mare adorava lescriptora que el va fer cèlebre. I a mi ja mestava bé. Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra història.
Perquè morir és lúnica manera de saber-ho tot.
Òrfena
Encara era una nena de preescolar quan Minerva, ma mare, va percebre, a través de les despreocupades converses infantils dels companys de col·legi, que la seua disfunció existencial quedava ressaltada en ser contemplada a través dels ulls de les altres criatures, les quals no veien la necessitat de reproduir els jocs de simulació compassiva dels adults. De fills i filles únics, nhi havia molts i moltes, era un estat vital que no despertava estranyesa ni generava tractaments singularitzats. Lorfandat absoluta, tanmateix, era un estigma, com acaben sent-ho totes les rareses. No tens mare? No. I pare? Tampoc. Per què? Moriren en un accident. De cotxe? No, caigueren duna muntanya. Ah... Per això estàs trista? De vegades, sí. Però no sempre estic trista. Sí, no sempre. I amb qui vius? Amb la tia Berta, la germana gran de ma mare. I la tia és ara la teua mamà? Ella diu que no, que només és ma tia. Ah... Jo tinc un papà molt alt que treballa de metge i una mamà molt guapa que té una botiga de roba per a majors i els diumenges anem dexcursió amb el meu germanet, que és un bebè... Sí, quina sort. Continuem jugant?
Si no podia desviar les converses sallunyava, buscava un racó, obria la llibreta de fer dibuixos i lomplia de composicions darbres, flors, astres, muntanyes i animals. No dibuixava mai pares i mares. Ni germanets. Ni avis, perquè els avis tampoc no hi eren, sols els havia vist en fotografies. Quan la mestra demanava que dibuixaren les famílies sempre podia fer un autoretrat agafada de la maneta de Berta, la tieta divorciada, una empresària que no havia tingut fills amb el primer i únic marit. Ella shavia fet càrrec de la custòdia de la filla de la germana, morta en un ridícul accident.
Lúnica família de la nena era Berta, la persona que li va donar la notícia, amb els nervis matxucats i una bola de ferro baixant per lesòfag. També li va preguntar, passats els funerals, si volia viure amb ella, com si hi haguera una altra opció. Per a la petita Minerva, la tia Berta era una versió emocionant de la mare morta, algú que vestia millor i tenia una feminitat més ressaltada i evident. Per a Berta, acollir-la era la manera de mitigar el patiment, de complir amb una germana amb la qual congeniava per obligació, sense esma, perquè eren molt diferents luna de laltra. La cuidaria com si li anara la vida. Ho donaria tot. Li ho donaria tot.
I per què no et cases de nou, tia? No em ve de gust, preciosa. Però si tingueres un altre marit seríem una família. Què dius! Tu i jo ja som una família, responia amb el gest tort. A més, si tinguera un marit no seria ton pare, seria ton tio. Però això és igual!, insistia la menuda. Així no estaríem soles. No estem soles, preciosa, tenim a Sara. A més, no vull lligar-me de nou a un home. A cap home. Sols espere que tingues més sort amb ells... Fi de la conversa. Que gire la roda, va concloure Berta.
La mare va transitar per la seua infantesa disfuncional pintant amb una dedicació indestructible. I també va omplir desenes de llibretes amb històries de xiquetes sense pares que salvaven el món de monstres, invasions alienígenes i virus mortals. Relats escabrosos, explícits en la representació de la violència, que glaçaven la sang de Berta quan la nena lils mostrava. Per algun lloc havia de brollar la desgràcia, es consolava la tia. Es va sentir temptada de buscar ajuda professional per a la neboda, però tampoc no en va voler fer un gra massa: Minerva era una nena de vocació solitària però amb raonables habilitats socials. Moguda però educada. Sol·lícita amb les visites de les amigues de la tia. Discreta amb els homes, cada vegada un de diferent, que acompanyaven Berta a casa i dormien en la seua habitació. Mascles de joventut gimnàstica, fibrosos i trempats, homes de maduresa enformolada, vistosos exemplars dedat diversa amb els quals Minerva es trobava de matí i bescanviava sovint un parell de mots amables, arrogant-se la funció de comitè de recepció. O de comiat, si com passava sovint, els amants eixien esperitats, des de la consciència de la seua caducitat. Una tipologia variada de visites masculines que va anar perdent vigor i periodicitat amb el temps en la mesura que a la tieta se li va anar desapegant la carn dels braços, els glutis perdien redonesa i els llavis, un dia molsuts i orgullosos, sassecaven mentre el cutis el travessaven escamots de solcs immisericordes. Desperfectes que mai no es va afanyar a dissimular amb el compte corrent.
Abans daixò, quan la bellesa de Berta encara acampava en el zenit i Minerva ja era una preadolescent, la jove va acabar assumint que cap daquells rondaires esdevindria un nou oncle, una dèria que hauria damagar en un calaix perdut. Alhora, tanmateix, no entenia la rotació extrema, leixam de borinots, tots diferents, que aterraven en els llençols de Berta. Fins que va tenir edat suficient per entendre la naturalesa de la relació amb els homes. Impressió que va corroborar amb Sara, lesquerpa i fidel secretària de la tia, la persona que atenia personalment totes les necessitats de Minerva i que de vegades passava la nit a casa, quan samuntegava la faena de lempresa, una pròspera factoria de mobiliari i cuines de disseny per a habitatges de luxe. Una especialització que, més endavant, preservaria el negoci dels embats més severs de la crisi. Sara també estava divorciada, no tenia fills i tampoc no havia de retre comptes a ningú. Berta i ella feien un tàndem granític, configuraven un cercle de confiança impenetrable. Una relació que, ja us avance, tan sols va poder dissoldre la mort duna delles.
Un dia que Minerva i Sara shavien quedat a soles en una sobretaula, perquè Berta havia datendre una llarga telefonada de negocis, la jove li va amollar a lassistent les preguntes que no havia tingut el coratge de fer-li a sa tia. Sara va escoltar amb molta atenció abans de respondre. Et pregue que no la jutges malament: el marit de Berta li va fer molt de mal. Lencarregat de vendes de lempresa. Ben plantat, eficient, encantador, esportista, atent. Semblava un caramel desembolicat que havies de posar-te a la boca. Barrejar amor i treball no porta coses bones, però ningú va fer el cor fort dadvertir Berta dels perills, perquè feien bona parella, desprenien un fulgor especial. Es casaren. Aviat, ell va ascendir en lempresa. Però el frec amb els diners el va llançar a perdre. Sovint arribava borratxo i drogat, empestat dalcohol i perfum de dona. Arribava tard a treballar. Ella no ho volia veure. I ell sempre trobava la manera de fer-se perdonar. Potser no tho hauria de dir, però en el llit la tornava boja. I tenia aquell posat de presentador de televisió que desarmava Berta. Un dia, tot va acabar. Ell va dir que havia conegut a algú i que se nanava. Quin malparit. Això va destrossar ta tia.