La resta ho pots intuir, ja eres prou gran. Tagrairé que no aprofundim en detalls que, en tot cas, no són cosa nostra, ni teua ni meua... I ten diré més: per experiència, lentenc perfectament. Vols dir, Sara? Si arribe a saber segons quines coses, no mhauria casat. Ta tia té raó: amb una vegada és més que suficient. I què va passar amb el teu marit? També era un malparit? Fas massa preguntes, senyoreta. Tabelleix provar uns ditets de Borgonya, ara que no et veu Berta? Sí, per favor. Per què vols brindar? A Minerva no se li va ocórrer en el moment res susceptible de merèixer un brindis. Sara va fer-ne la proposta.
Quan Berta va tornar, les va trobar brindant per un món sense malparits. La tieta va entendre que aquells minuts dintimitat entre la neboda i Sara li estalviarien un cabàs dexplicacions incòmodes. Que lassistent i amiga li hauria contat prou coses per no haver dentrar en segons quins detalls. Que gire la roda, va dictaminar.
Amor
Imagineu la festa daniversari dun gran diari de províncies. De quan la premsa escrita habitava el més alt de la cadena tròfica comunicativa. En un passat remot. Una celebració aixoplugada per un caríssim monstre de ferro, icona dels anys de vi i roses a la riba de ponent del Mediterrani. Bastant abans que el vi començara a picar-se i vessar sobre els lloms de la massa estupefacta i les roses es marciren i cobriren el terra amb un mant de tumefacció.
Un cambrer que camina entre el formiguer de gent endiumenjada i cofoia oferint una safata amb begudes passa per davant dun jove periodista, un valor emergent de la crònica política. A prop, bamba una redactora en pràctiques de la secció de cultura. Dues mans tractant daferrar la mateixa copa de chardonnay. Somriures creuats. Disculpa, agafa-la tu, hi ha més copes. Clar, nhi ha de sobres, sí. Un silenci nerviós, expectant.
Sobserven. El rostre de la jove no és desconegut per a ell. La redacció és gran, però no tant per no reparar en la xicota amb els cabells recollits en una cua de cavall que travessa amb decisió les zones comunes movent els malucs amb lenergia cinètica justa. No han parlat mai. Tampoc no en recorda el nom, perquè no llegeix les altres seccions. I no ha estat fàcil reconèixer-la empolainada i amb els cabells solts. Però ara que la té al davant sacaba dobrir tot un continent càlid i inexplorat. Ella és menuda i proporcionada. Un físic equilibrat, harmònic, no massa espaterrant. Però amb uns ulls verd maragda grossos, gegantescos. Hi ha quelcom de magnètic en la mirada distreta, de globus oculars movent-se de pressa, auscultant lentorn. Hi ha quelcom de suggeridor en els llavis carnosos i un punt asimètrics: abundós el superior, més contret linferior. El nas, petit, de definició perfecta, fa ressaltar aquella boca que, vista de prop, dispara el desig del jove periodista.
Ella shi havia fixat amb molta més intensitat: el xicot és bru, alt i malgirbat. Seriós com un jutge a punt de dictar sentència. Però té el rostre acriaturat i les faccions dolces i agradoses, dalgú amb qui deixaries el gos o els fills per eixir a sopar, enlletgides per una barba desestructurada, feta amb els brots capil·lars aïllats i indecisos duna post-adolescència massa llarga. Llavis fins, en contrast amb una obertura bucal gran. Nas a punt de ser massa llarg. Ulls orientalitzats, més japonesos que xinesos, que evoquen llunyanament una estrella de Hollywood. Avaluat en la distància curta, el xicot li agrada encara més. Molt més. Definitely maybe, pensa, com el títol del disc dOasis, les lletres del qual, si tanca els ulls i es concentra, podria recitar de memòria. Em diuen Tristany. Ho sé, the llegit. Qui no coneix el periodista revelació del diari? I per què estàs sufocant el riure? És graciós. Què és graciós, això de la copa? Sí. Bé, no sols. No sols? Ho sent, però no caic. És que el meu nom és Isolda. Tho pots creure? Hòstia... Sí? Ho dius de veritat? Noooo, faig conya... Però molaria, eh? Eres molt graciosa... Però si no et diuen Isolda, em deus un nom. Soc Minerva. Content? Interessant... La deessa de la saviesa i de les arts, no? Ei, sí, no està malament per a un redactor de política. Oh! Faré com si no haguera sentit aquest comentari injust, diu fent un gest de desaprovació amb les mans amb una teatralitat exempta dencant. Tristany savergonyeix de la poca traça, abaixa els ulls i els clava en les sabates que ja han perdut la lluïssor de fa unes hores. Sent la intimidació de la bellesa intel·ligent de la xicota. I somriu. Somriu amplament, com un nadó que descobreix larena de la platja. És el primer somrís franc que la jove amb nom de divinitat romana arranca del circumspecte periodista emergent que ve de passar uns anys difícils. Traurel daquell pou profund és un bon inici.
A Minerva i Tristany no els lligarà una coincidència nominal, un atzar operístic i artúric. Tot i ser tan diferents físicament com una papallona i un parotet, shan agradat. El vi farà de poció amatòria, desmuntarà barreres pedra a pedra, sobretot les del jove confús i encara expectant davant una ofensiva franca i directa que el desarma i a la qual no està acostumat. Unes hores més tard, el mur caurà totalment, la trobada acabarà desordenant hormones i llençols en la batalla raonablement triomfal de cossos acabats de conèixer-se. Després, Minerva i Tristany ocuparan la resta de la llarga nit a constatar les dissimilituds de caràcter. Tot i que també sadonaran que comparteixen un seguit gens menyspreable de circumstàncies vitals, com ara lorfandat. El sexe ha anat bé. Sobretot la segona vegada, al matí, quan en despertar shan trobat al llit, enredats lun amb laltre. Lestat boirós i babau que deixa la ressaca els ha fet riure. Però no tant com la felicitat de comprovar que han passat la nit amb la persona encertada. Els costarà separar-se, tot i que saben que es tornaran a veure en unes hores. Ell pensa que, tal vegada, ella és el que necessita ara. Algú que desordene lhabitació i faça entrar la llum. Ella pensa que, segurament, ell és el que necessita. Algú que ordene el trànsit en un cap dispers i somiatruites. I que no siga un malparit.
Ella no li va confessar mai que havia provocat la topada, que feia dies que pensava com ho faria. Ell sempre ho va sospitar, però tampoc no va demanar explicacions. Ni aquell dia ni mai.
Solitud
No us he contat lepisodi de la copa de chardonnay solament perquè siga bonic. Sense aquella trobada, Anaïs, aquesta narradora, no hauria existit mai. Tampoc la meua germana Chloe. Tampoc no haguérem existit si abans daixò, altres quatre persones shagueren conegut i enamorat, i hagueren decidit tenir descendència. I això ve a tomb perquè no us havia parlat encara ara dels meus avis paterns. Un any abans de conèixer Minerva, Tristany acomiadava les restes dAdolf, el pare de mon pare i un dels quatre avis i àvies que no vaig conèixer. Una cerimònia civil crematòria consistent en un parell de parlaments bastant freds i laudició dun fragment de lúltim acte de Parsifal, lòpera predilecta del difunt. Així estava disposat i així es feu, tot i que les litúrgies previstes per Adolf subratllaven el desajust entre lèpica wagneriana i la senzillesa trista de la cerimònia, amb uns pocs amics i coneguts sentint la música en una postura absorta i intel·lectual, relligant els records no sempre relacionats amb la víctima. Perquè hi havia qui mastegava les preocupacions quotidianes, la multa pendent de pagament, la reserva de les vacances, la reunió de departament. Quefers miserablement desconnectats de la solemnitat del moment. Adolf no havia deixat grans empremtes en la vida de ningú. Era un individu a qui sestima amb la intensitat justa, com sestima a les persones que ni omplin ni molesten.
No us he contat lepisodi de la copa de chardonnay solament perquè siga bonic. Sense aquella trobada, Anaïs, aquesta narradora, no hauria existit mai. Tampoc la meua germana Chloe. Tampoc no haguérem existit si abans daixò, altres quatre persones shagueren conegut i enamorat, i hagueren decidit tenir descendència. I això ve a tomb perquè no us havia parlat encara ara dels meus avis paterns. Un any abans de conèixer Minerva, Tristany acomiadava les restes dAdolf, el pare de mon pare i un dels quatre avis i àvies que no vaig conèixer. Una cerimònia civil crematòria consistent en un parell de parlaments bastant freds i laudició dun fragment de lúltim acte de Parsifal, lòpera predilecta del difunt. Així estava disposat i així es feu, tot i que les litúrgies previstes per Adolf subratllaven el desajust entre lèpica wagneriana i la senzillesa trista de la cerimònia, amb uns pocs amics i coneguts sentint la música en una postura absorta i intel·lectual, relligant els records no sempre relacionats amb la víctima. Perquè hi havia qui mastegava les preocupacions quotidianes, la multa pendent de pagament, la reserva de les vacances, la reunió de departament. Quefers miserablement desconnectats de la solemnitat del moment. Adolf no havia deixat grans empremtes en la vida de ningú. Era un individu a qui sestima amb la intensitat justa, com sestima a les persones que ni omplin ni molesten.
La cerimònia fúnebre dAdolf era com un intent trist de clonació del comiat, set anys abans, de la meua àvia materna, Andrea. El fragment operístic que ella havia triat procedia de La Bohème, de Puccini: «Adeu, vida de somni, | adeu, baralles i gelosia...». A Andrea, una catedràtica universitària de llengua, calia reconèixer-li que havia conservat el sentit de lhumor fins al final. A Tristany li hauria plagut més el dramatisme de la terra caient sobre el taüt. O de la làpida del nínxol segellada per sempre. Lòpera, tan estimada pels seus progenitors, tan present en els quefers familiars, rebotava en el cervell de mon pare i es perdia per lespai exterior. No li agradava. I la cerimònia de cremació li semblava poc escaient. Adolf, incinerat. Un joc de paraules amb un punt pervers: molts pronunciaven el nom amb accentuació plana, a la manera germànica, per una absurda desconeixença de la llengua del país. Sols per això, Tristany shauria estimat una altra cosa. Amb tot, calia ser respectuós amb les últimes voluntats dels progenitors.
En els seus últims anys de vida, Adolf havia combatut la tristesa i les poques ganes de viure amb el sant grial musical. El pare de mon pare era un daquells músics amb ofici, però sense talent, que, a pesar de tot, aconsegueixen fer de la música un mitjà eficient de subsistència. No havia pogut materialitzar el somni de ser el primer violí duna gran orquestra europea, però el treball de professor de conservatori havia estat un premi de consolació modest però satisfactori. Passa que el conformisme, com la resignació, postren i aplanen, es mengen les defenses, són un mal bagatge contra els avatars inesperats, posem per cas la mort prematura duna esposa. Adolf mastegava les ferides entre àries i simfonies. Vivia el trauma fent puntelletes sobre els pentagrames, dansant entre antidepressius i ampolles de Macallan, en una alternança reglada que generava el miratge de poder suportar el buit de lesposa i el neguit provocat per un fill esquerp i opac, lúnic que havia volgut tenir la parella, el plançó que havia mastegat el sofriment de la prematura absència materna a còpia destudiar i treballar amb una dedicació malaltissa, alienant.
Pare i fill shavien distanciat definitivament amb la desaparició de la mare, el pegament que els unia, lantídot contra lensopiment i les cares de pomes agres. La malaltia i la mort de la matriarca havien abolit lagitació, tan terapèutica i necessària en aquella casa. El pont shavia assolat. Pare i fill no saberen compartir el dol, no reforçaren el seu vincle a partir de la pena comuna. Tristany no trobava el temps per estar amb son pare, ni veia la manera de cauteritzar les nafres del progenitor. El fill sirritava amb les dependències paternes, amb la falta desma. El pare sirritava per la manca de comprensió del fill. Cadascun sanava tancant en la seua pròpia closca.
La mort dAdolf va ser ràpida, indolora i trista. Sol, a casa. Després de deglutir amb parsimònia una truita de creïlles amb uns rosegons i un parell de whiskys. El cor li va presentar la dimissió irrevocable, com un rellotge que es para sense avisar. Una punxada, una mà al pit tremolosa i desconcertada. I abans de prendren plena consciència, ja no hi havia consciència. Tristany va sentir un alleujament mesquí: no hauria de fer-se càrrec duna degradació lenta, medicada i angoixant. Tota aquella merda experimentada sobre les carns flonges i castigades de la mare, la manera en què es consumia a poc a poc, devorada per dintre amb el pas lent i desesperant dun cuc, amb la morfina com a amiga. El pare no passaria per aquell calvari. I ell, tampoc. Millor així. Es tractava dun pensament alhora miserable i balsàmic. Mon pare, amb tot, tardaria una mica a assimilar el significat últim de la desaparició dAdolf.
En tornar després de la cerimònia fúnebre a la casa dels pares, un pis espaiós de lAlbereda de València, prop del Palau de la Música, Tristany va sentir com li aparcava damunt dels muscles un camió de gran tonatge. Va sentir apegada a la camisa la solitud més rotunda. Va restar durant hores escarxofat al sofà, bevent un gran reserva Ribera del Duero i deixant caure sobre el reproductor, un rere laltre, els vinils de la col·lecció dels progenitors. Una manera domplir les absències invocant un gènere que havia arribat a detestar. Un cert masoquisme sofisticat. Adeu, vida de somni.
De matinada, poc abans de perdres entre la boirina alcohòlica, Tristany va decidir que posaria a la venda aquell pis atapeït de records, que donaria a alguna institució la roba i regalaria als amics dels pares tots els seus discos.
Sols va conservar les fotografies i el vell violí del pare. Tot i simbolitzar lagror, el fracàs i lensopiment de la persona que el tocava. O tot just per això: per recordar allò que Tristany no volia ser.
Matrimoni
En els moments de deriva, quan tot semblava a punt de saltar per laire, la mare pensava sovint en una antiga companya de redacció que es vantava de tenir el marit perfecte: atent, ordenat, bon pare i amant complidor. La beneficiària dun matrimoni tan ideal que a Minerva li venien arcades cada vegada que havia de suportar la seva xerrameca més de tres minuts seguits.
Però les felicitats més rotundes poden fer-se miques com una copa de vi estavellada contra la paret. Un dia de diumenge hi ha una bateria de mòbil que expira quan lesposa complaguda pretén telefonar a sa mare. Frustrada, sadona que té a tocar de mà el cel·lular del marit, absent perquè ha anat a comprar pa. La resta és una història que es desencadena perquè lesposa coneix el pin, perquè entre ells no hi ha secrets, això faltava. Llavors, hi ha un missatge entrant duna tal Mari Cruz agraint que el marit ideal atenguera gustós i sol·lícit les seues necessitats lúbriques i reclamara una mica més de. Hecatombe en el paradís. El final de la ceguesa. Hi ha milions de maneres de passar del cel a linfern en el que tarda un raig a besar la terra. A la mare aquella història li servia de reconstituent: potser les dificultats que suren, les discussions, generen fortaleses, solidifiquen. Millor això que pensar que el teu és un matrimoni modèlic i tesclata un dia entre les mans no saps ben bé per què.