Examinades les opcions i presa la decisió final, es bolcaren en el plançó, en la seua educació i formació, que per a disgust del matrimoni no va agafar els viaranys de la música. Una petita tragèdia per als progenitors melòmans. Malgrat tot, Tristany va tenir quasi tot el que va voler, quan ho va voler. Perquè no hi havia competència i perquè el seu rendiment acadèmic sempre va ser irreprotxable. Mai no va necessitar mostrar-se afectuós amb els pares per obtenir recompenses en una família no massa efusiva, ineficient en el terreny afectiu. Tal vegada, un quart membre hauria servit per modificar els afectes i la manera dexpressar-los, però sho plantejaren quan ja havien fet tard. Se sentien impotents per les poques habilitats socials de Tristany, davant els comptats amics que portava a casa i per la nul·la interacció amb les visites adultes, quasi sempre fans de lòpera i persones interessades en la música clàssica. És el que hi havia. No tenien alternativa, havien de llegir la partitura triada.
Tristany, certament, va tenir pocs amics. I un parell de relacions amb xiques per cada cicle formatiu, més provocades per les hormones que per pulsions romàntiques. Quasi sempre suficientment breus per no enfrontar-se a la cruïlla del compromís i el termini mitjà. Tampoc no havia tingut gaire relació amb els dos cosins que li tocaven per banda paterna, els únics que tenia. A diferència del pare, loncle Arseni sí que havia tocat els cims de la professió com a oboista reclamat per algunes de les millors orquestres simfòniques de lhemisferi occidental. Visitar la família no era barat: ho van fer un parell de vegades, durant les vacances, a Viena i Nova York. Aprofitant el viatge per fer turisme i, per descomptat, per assistir a alguna representació dòpera. No hi hagué massa reciprocitat. Els compromisos professionals de loncle, que el portaven arreu del món, eren lexcusa perfecta per no tornar les visites.
Lúltima vegada que Tristany va veure Arseni fou en el funeral dAdolf. Els dies posteriors va trobar a faltar un germà o una germana per repartir la càrrega, fins i tot per barallar-se pels detalls del sepeli o negociar lherència del pis. Qui sap si la companyia fraternal haguera filtrat part daquell tarannà aspre i socialment disfuncional. Sense saber-ho, prenia forma una decisió que sadoptaria uns anys després. Lhora que Minerva i Tristany, els meus pares, decidiren que tenir un segon fill seria bo per a mi, per salvar-me de les mancances emocionals que ells havien viscut. Sense garanties que això ordenara una mica el trànsit en un matrimoni sostingut amb cures pal·liatives i que amenaçava amb el col·lapse.
Aleshores, va arribar Chloe, batejada amb un altre nom elegant i francòfil, com el meu. Anaïs i Chloe: com una parella de protagonistes duna pel·lícula de Rohmer o Chabrol. O dalguna de les moltes novel·les en francès que habitaven els racons nobles de la biblioteca.
Chloe era un nadó preciós que havia de corregir el que no havien pogut o volgut fer uns avis que ja no vivien per poder contemplar-la.
Que la seua fora una vida desesperadament curta va ser el designi duns déus de latzar rabiosos.
Llibreta
Quan vaig aterrar en leducació primària, una mestra ens va encomanar un diari. La mare em va comprar una llibreta petita amb tapes multicolor i dibuixos boniquíssims danimalets, ossets redons com a pilotes de tennis i conillets dun blanc exageradament albí. Vaig començar a escriure amb fruïció, adreçant-me a una nena anomenada Irene amb la qual havia coincidit en preescolar i que no havia tornat a veure perquè se nhavia anat a una altra ciutat. Era la manera intuïtiva de no haver de dirigir-me a un objecte, benvolgut diari, soc Anaïs, com van les anelles? Et fa mal quan aprete fort el llapis? Records a la senyora llibreta i a les llibretetes. Etcètera.
La llibreta es va perdre al cap de poc dacabar-la, enclaustrada com el pernil dun sandvitx entre els llibres i contes vells i rebregats que la mare havia empaquetat per donar-los a una institució benèfica. La vam reclamar, però el quadern no va aparèixer. Va ser com si hagueren esborrat una part de la infantesa, vaig plorar i bramar durant hores, vaig llançar foc pels queixals i vaig fer ús dun vocabulari impropi duna nena. Hom diria que estava sent objecte duna possessió demoníaca. Em sentia furiosa, incapaç de perdonar la mare. Allà estava reflectit tot el que importava. Havia omplit la llibreta de dalt a baix, escrivint a llapis amb una bonica lletra redona amb les cues molt marcades, una escriptura treballosa, traçada enèrgicament, com si lobjectiu fora foradar el paper. Ho feia a totes hores, en el xicotet escriptori que després va heretar la petita Chloe, en els viatges en cotxe, en la consulta del dentista, quan mhavia de quedar amb Berta i Sara. Contava coses sobre amistats indestructibles que es destruïen, sobre viatges reals i imaginaris, sobre els somnis i malsons que podia recordar o sobre uns pares que, malgrat el caos, em semblaven gegants, éssers bells i perfectes que a la nit macotxaven i em contaven rondalles fins que sem tancaven les parpelles. Fins i tot hi havia passatges en forma de conte, idees soltes, trossos de redaccions del col·legi que allargassava sense saber on em portaven, amb solucions màgiques que podien convertir el rei Jaume I en un alienígena que aniquilava ciutats des duna nau espacial i la mestra en una superheroïna voladora que destruïa amb poderosos feixos de llum uns monstres que volien envair el col·legi per raptar-nos.
Però no tot era ensucrat, bonic i màgic. També hi havia fragments de realitat menys amable, bolcava la frustració per com shavia modificat aquell món idíl·lic amb el naixement de la germaneta. Passatges sorgits del rancor per haver de compartir els afectes: els éssers màgics que eren els pares també podien rebre la fúria de la xiqueta que se sentia desplaçada. És cert que anava per temporades: després del primer impacte, dels dos o tres primers mesos intensius, la mare em va implicar en la cura de Chloe, em va ensenyar a donar-li biberons, a canviar-la, a adormir-la. De vegades dormíem juntes, perquè a la nana, quan encara era un cigronet, li encantava dormir al meu costat, sarrimava a lescalforeta com un cadellet de gos. Això magradava. Magradava molt.
Quasi tot el temps el passàvem les tres. Tenia el seu punt: Chloe podia ser lésser més feliç de lunivers, algú que feia goig de mirar, però també treia de polleguera perquè ho tocava tot, ho preguntava tot, ho cridava tot, ho interpretava tot. Era com una diva infantil, capritxosa i inestable. Absorbia els recursos de la casa amb la voracitat dun forat negre. I supose que la meua manera de competir i reclamar atenció era obrir successives capsetes de Pandora irades i destructives.
Anys més tard, Anna, una professora de literatura, ens va dir que la infantesa consisteix a gestionar sense descans legoisme, a desbocar-lo i domar-lo a cada segon. I ladolescència?, preguntàrem intrigats. Un adolescent és algú que tracta descapar desesperadament de la infantesa, ens va respondre enigmàtica. Bum. La massa encefàlica de tota la classe escampada pels racons, embrutant folis, cabells, pissarres i jaquetes. Pau, el professor de Valors, em va aclarir després que Anna ens havia llançat al cap una mena de sil·logisme bastant cabró. Ho va dir estirant la comissura dels llavis, aguantant dificultosament el riure. Era cert. Després daclarir el significat de la paraula em vaig adonar amb quina elegància ens havia dit egoistes i immadurs. Vaig voler ser com ella. Vaig voler fondrem amb ella.
Però no avancem esdeveniments.
Quan es va perdre la llibreta, la mare va comprar uns quaderns molt bonics, una miqueta menys colorits, com de doneta, elegants sense ser massa infantils, mira, Anaïs, quina preciositat, tagraden?, em va preguntar una mica poruga. Degué estar hores buscant-los per tota la ciutat, però els vaig llançar a terra, encara enrabiada. Ella els va arreplegar amb paciència i els va deixar en un calaix, assegurant-se que havia vist on els guardava.
Vaig jurar que els llançaria al fem, però prompte va emergir aquella necessitat de passar a paper les idees que em saltaven, cantaven i ballaven pel cap. La llavoreta dunes històries màgiques amb criatures monstruoses, galàxies llunyanes i una heroïna amb superpoders que sanomenava Irània, lúltima representant duna estirp que guardava els secrets de lunivers i vetlava per lequilibri còsmic, o alguna cosa semblant. Una protagonista dulls grossos i cos petit, amb una cuirassa com de deessa grega que ressaltava la feminitat i uns cabells arreplegats en un pentinat absurdament barroc. Que senamorava fugaçment dels herois amb els quals es creuava, sense donar-los massa corda, mantenint les distàncies. Que combatia amb ferocitat els dolents.
Quan tenia dotze anys vaig començar a penjar els relats en Instagram, amb il·lustracions boniques que furtava dací i dallà, sense saber que tenien drets dautor. Mai no va passar res, clar. Vaig arribar a tenir un parell de centenars de seguidors.
A la mare li encantaven els relats. No ho deia per quedar bé, sé que era així perquè ara ho sé tot. No li vaig dir mai que el personatge dIrània estava inspirat en ella. De quan encara la veia com un ésser màgic, bell i poderós.