Aquella era la teoria.
Però la relació entre els pares shavia deteriorat amb la subtilesa de lerosió. Cap dels dos podria assenyalar-ne un motiu principal, alguna raó veritablement de pes, un detonant clar, el conflicte concret que acaba degenerant en cridòries i agressivitat. Més aviat, hi havia un distanciament que avançava silenciós i imperceptible. Dos trens allunyant-se en direcció contrària a pas deruga. Fins que, en algun moment, van deixar de ser capaços de veure en la llunyania el vagó que transportava laltre.
Tot plegat, era el procés lògic per la manera en què havien organitzat el treball i la convivència. Tristany va passar de puntelletes per la paternitat, no va ser plenament conscient del disbarat que és una casa amb nounats. El seu ascens en el diari fins a arribar a la subdirecció, quan encara no havia fet els quaranta anys, havia estat fulgurant. Havia adquirit posició i ingressos per mèrits propis, sense aixafar cranis ni xuclar glands, treballant com una bèstia de càrrega, sense horaris.
Perquè si eres periodista el temps no et pertany, és duns altres.
Això era possible, en tot cas, perquè Minerva pagava tots els peatges, la càrrega quasi íntegra de les servituds familiars. Un pacte no escrit propiciat per la tia Berta durant el primer embaràs, el meu. Tot el que tinc és vostre, tens la vida resolta, no cal que continues fent els mateixos horaris matxucapersones, et penediràs de no haver fruït de la teua filla. O de no tenir un altre fill, quan toque. No cal convertir-te en una mestressa de casa amargada, però tampoc seria raonable condicionar la carrera del teu marit. Hi ha alternatives, mhas de creure...
Minerva va deixar la tieta fer i desfer. Quan va acabar la baixa per maternitat, ma mare va demanar una excedència al diari i va acceptar un treball de mitja jornada per portar la comunicació i les relacions públiques duna galeria dart propietat duna amiga de Berta. Una tasca agraïda, que li permetia passar les vesprades amb mi i continuar escrivint per a catàlegs i presentacions. Una manera destar en contacte amb el món de lart, ara des de la relativament còmoda vorera denfront, la que no obligava a fer hores a lengròs, ni guàrdies, ni improvisades incursions en altres seccions per cobrir baixes, ni gestionar capritxos i compromisos del cap de cultura o de la direcció, ni entrevistar indocumentats amb ínfules de patums. Ben mirat, passada la trentena, la mare havia vist aigualides possibles ambicions periodístiques. Abans, lescola dart havia triturat antigues pretensions artístiques: va prendre consciència del camí de llepades i rialles de conveniència que acompanyen una carrera en les arts visuals. Potser tampoc no tenia el talent suficient, aquell no se sap què identificable en alguns companys i companyes, com una marca daigua quasi invisible.
En arribar al tercer curs, sense laquiescència de Berta, havia deixat penjades les belles arts i havia arribat a la facultat de periodisme i comunicació com qui baixa improvisadament en una estació per veure com és la ciutat que anuncia el cartell. Per testar si podia ser (realment) bona escrivint.
Una vegada llicenciada, els contactes de Berta (un amic empresari que juga al tennis amb un periodista que és amic dalgú que. Alguna cosa així, ja sabeu com va) li proporcionaren un cau a Minerva. La mare va haver de guanyar-se el respecte lluitant com una lloba acorralada pels caçadors, fent valer el seu imponent fons darmari cultural, construït amb una voracitat fora mida, especialment obsessiva amb lart modern, la música anglosaxona i la literatura francesa. Tenia això i una escriptura sòlida i imaginativa, capaç de comunicar complexitats sense caure en malabarismes. Algú que no tractava de reflectir en les entrevistes la superioritat intel·lectual que sovint lelevava un graó (o dos) per sobre dels personatges. Individus suficients que habitaven un món ple dinsuficiències. Uns anys després de lentrada en el diari i de conèixer Tristany, Minerva es va estavellar contra els límits del treball en la secció cultural dun diari regional. Sentia que la buidor i la indiferència anaven ocupant espais. Quan es va quedar embarassada i Berta li va suggerir de fer el canvi, acceptà sense fer girar massa la troca. Volia ser mare. Ho desitjava. I la seua carrera professional havia arribat a un atzucac.
A Tristany ja li estava bé així, no suposava cap variant en les rutines habituals. Els canvis, amb tot, empitjoraren la relació entre costos i beneficis per a la vida en parella. Sacabaren les trobades a lhora desmorzar o dinar, el sexe improvisat de les hores perdudes, les mirades còmplices duna banda a laltra de la redacció. Els moments que podien passar junts sense plors, farinetes i bolquers. Les estones que feien més suportable el caos nocturn.
A Minerva el nou treball li agradava. Era còmode i interessant. Però quan tancava les portes de la galeria i marreplegava, el nadó que jo era devorava la mare amb una voracitat insaciable. Gairebé no trobava espais per a ella mateixa. I veia fondres com un gelat sobre una vorera calenta el vincle amb Tristany: es veien entrada la nit, exhaustos, amb la mirada perduda i la llengua feta un nus. Ella el trobava a faltar, li reclamava atenció, traure hores de qualitat per a la família. Per a ella. Lexhortava a treballar una mica menys, amb la boca petita, sabent que plantejava un gir fora de guió.
Ell no discutia. Assentia, suportava la bonegada, marxava a la meua habitació a contemplar-me uns minuts, quan dormia arraulida en el meu llit diminut, vigilada per un carrusel que penjava del sostre i mil·luminava tèbiament amb dibuixos destrelles i llunes que giraven lentament. Una imatge hipnòtica, relaxant, que li servia al pare per asserenar-se, ajudat també del ritme calm de la meua respiració. Després, Tristany buscava una copa de vi, la consumia mirant qualsevol informatiu nocturn i contestava amb un so gutural quan Minerva anunciava que se nanava a dormir. Al matí, ella es llevava, sarreglava, em portava al jardí dinfants i obria la galeria. A vegades, Tristany era capaç de llevar-se abans que mare i filla marxaren. Besava la mare rutinàriament, em feia algunes festes i tornava al llit. Ho feia per veurem desperta i somrient. A mi. La mare ensumava el greuge i se sentia desplaçada i sobrera.
Quan arribaven els dies de lliurar o les vacances, els pares eren uns estranys que no sabien què dir-se i que bolcaven latenció sobre la filla per no fer més evident que havien oblidat com estimar-se. Una tensió silent. La corda que els unia sesfilagarsava davant els ulls, entre converses que no arribaven mai i tensions que no es resolien, com dos boxejadors que es temptegen i dansen lun a lentorn de laltre i castiguen el fetge del rival sense trobar el colp definitiu. En algun moment sonaria el gong i sacabaria tot, pensaven. Combat nul. Si feien un esforç, la relació sassemblaria algun dia al que havia estat. Ho creien honestament, era el que desitjaven de tot cor.
Per això, malgrat la incertesa i imperfecció de les vides en comú, compraren la casa de la urbanització. Tres-cents metres quadrats dadossat amb tres plantes, soterrani amb garatge i jardí. Una nova llar, com si no, beneïda per Berta.
Compraren la casa. Decidiren fer això. I unes altres coses.
Regal
Quan vaig fer cinc anys, es va celebrar en la nova casa, un dia perfecte, assolellat i primaveral, una gran festa amb globus, garlandes, tortada de xocolate i galetes, regals i una pallassa que sabia maquillar. Una doble celebració daniversari darribada a un nou entorn. Una barreja estranya. Hi havia companys i companyes del col·legi i xiquets i xiquetes de la urbanització. Hi havia mares que, amb Minerva al davant, elogiaven la decoració infantil, les plantes del jardinet, lespai diàfan i gran de lhabitatge, lencertada tria del parquet de fusta natural o latrevit color taronja del banc de la cuina. Les mateixes mares que, quan Minerva no hi era, malparlaven del tipus de plantes triades per a lespai, de com de car i difícil és el manteniment del sòl de fusta natural o de com de ràpidament savorriria lama de la casa de lirritant color taronja del banc de la cuina que havia triat amb una lleugeresa insòlita. Entremesos entre converses circulars sobre fills, maternitat, paternitat i xafardejos escolars. I tu a què et dediques, Minerva? Treballe en una galeria dart. Ah, molt interessant, pensava que eres periodista, com el teu home... I on has comprat les flors?
També hi havia pares que bevien cervesa i que enraonaven amb una previsibilitat insubornable de coses de pares, sexe, futbol o el fascinant món de lautomoció. Temes que sesgotaven abans dentrar en la polèmica política de la setmana, moment en el qual el pare sesmunyia discretament per no ser objecte dun interrogatori. Tu eres periodista, no?, Sí, però hui faig festa. A més, si em disculpeu, he de fer fotos, he danar a buscar beguda, he de veure si Minerva necessita alguna cosa, sexcusava, la manera de no encetar un intercanvi dialèctic amb senyors als quals no els interessava en el fons la seua opinió, sinó pontificar amb algú autoritzat al davant sobre temes sobre els quals tenien un criteri construït amb prejudicis, llocs comuns, dos titulars mal llegits i una frase agafada al vol dalgun tertulià. Potser algun altre dia dedicaria cinc minuts a posar algun indocumentat al lloc.
Hi havia tota aquella gent, amistats circumstancials, de veïnatge, la immensa majoria de les quals no perdurarien. I el lil·liputenc entorn familiar, representat per la tia Berta, qui shavia reservat el regal més gros i bonic: una preciosa bicicleta amb rodetes, feta portar expressament des dItàlia, que va fer que se meixiren els ulls dòrbita. El moment indiscutiblement estrella després de la tortada, les cucanyes i les cares decorades amb dibuixos de papallones, marietes o màscares de superherois.
Un dia perfecte, ja us ho havia dit. Quan tot va acabar, jo estava feliç, dissimulant amb hiperactivitat el cansament, agitant les noves joguines, demanant aigua, saltant sobre el sofà. La mare estava radiant i exhausta, satisfeta perquè tot havia anat bé. I perquè no havia vist Tristany consultar el mòbil cada vint segons. El pare estava feliç perquè nosaltres ho estàvem. Ha sigut el millor dia de ma vida, els vaig dir. Ens nalegrem, preciosa. Saps què passa, Anaïs? Que encara hi ha un altre regal. Sí? I què és? Puc veurel? No és un regal que pugues veure, encara... La mama està embarassada. Tindràs un germanet. O una germaneta, encara no ho sabem. Què et sembla?
El pares havien decidit no ajornar més allò que tenien previst gairebé des que van decidir portar criatures al món: els seus fills o filles no tornarien a estar sols, com els havia passat a ells. El matrimoni encara no havia passat pels pitjors sotracs. Volien continuar junts. I tenir un altre fill. O filla, tant era. I estipulat això, no convenia que seixamplara la diferència dedat entre germans. O germanes. Intuïen que la meua resposta podia ser escèptica, fins i tot reactiva. Havien debatut molt si el dia de laniversari era el moment més adient, però trobaven que vestir la notícia com un gran regal, solemnitzar-la, podia fer de vaselina. Em vaig quedar mirant els pares, molt fixament. Vaig romandre callada un instant, amb la boqueta oberta, escrutant la mirada dels progenitors. Hi havia tot un discurs molt ben elaborat en funció de qualsevol dels escenaris possibles. Un raonament que esperava la resposta per ser articulat. Lentusiasme desbordat ja es podia descartar. Es covava alguna cosa entre la indiferència i graus variables dhostilitat. Demà anirem al parc i estrenarem la bicicleta, veritat que sí?, vaig dir en acabant. Per tornar a fer salts sobre el sofà com si res.
German(e)s
La mare no estava predeterminada a ser filla única. Aquell no era el pla. Quan tenia tres anys, els meus avis li van dir que, tal vegada, lany següent, laltre, al més tardar, la cigonya portaria un germanet o una germaneta. O qui sap si hi vindrien bessons. Timagines, Minerva? Dos germanets, tot duna! I podem dir-li a la cigonya que millor si és una nena? Em sembla que no, però ens has de prometre que si és un xiquet el voldràs igualment. Fins i tot sense tenir garanties de poder tenir una germaneta amb qui jugar, a qui pentinar i acotxar a la nit, a Minerva li va semblar la millor notícia que li havien donat mai. Saltava esvalotada duna banda a laltra de la casa, feia preparatius i traginava llistes de noms possibles, alternant-ne de masculins i femenins, combinant-los en previsió que, finalment, hi haguera bessonada. O qui sap si més de dos, perquè la mestra li havia confirmat que això era possible. Però tres no, mami, que són molts i cridaran i ploraran i faran molt de soroll, tres no, eh?
Hi ha promeses que sen van a dormir i no desperten mai.
Durant una excursió pel Pirineu lleidatà, en un congost no massa exigent, la meua àvia materna va perdre peu en relliscar amb la grava del camí. Es va quedar amb el cos deixat caure en el pendent, una costera pronunciada però no abissal. No era complicat pujar-la, el perill real era escàs, però ella va tenir por, va començar a cridar i moures. I el marit, espantat, va curtcircuitar, es va apressar, va entropessar i va caure sobre lesposa, colpejant-la i arrossegant-la muntanya avall. Abans daterrar en una roca sortint, dos-cents metres en direcció al final del barranc, els dos cossos havien fet repetidament de sac de boxa contra les roques. Quan lequip de rescat va aconseguir acostar-shi, el meu avi havia mort. I làvia estava inconscient i havia vessat litres de sang entre pedres i matolls. Quan va arribar al quiròfan ja no li podien reconstruir el crani. No per viure.
Minerva no va veure les restes dels seus progenitors, els seus rostres deformats pels colps, irreconeixibles. Anys després, no va tenir tanta sort amb els cadàvers desfigurats de les filles.
German(e)s #2
Us deveu preguntar per la condició de fill únic de mon pare. Tampoc no va ser programada conscientment, però els meus avis decidiren, quan Tristany va fer sis anys, que ja havien fet tard per tornar als còlics, els bolquers pudents, les revisions pediàtriques, els nervis desfets pels plors i la manca de descans i la resta de petits-grans detalls que poden fer de la criança un purgatori. Un nou membre en la família, a més, complicaria els quefers del matrimoni. Ho havien vist en parelles del seu entorn, condicionades per extraescolars, reunions, compres i tot el seguit de petits-grans detalls multiplicats per dos (o per tres). I després hi havia ladolescència, que podia ser igualment enutjosa. La criança no sacaba mai.
Tristany era un xiquet sa i llargarut, raonablement agraciat i indubtablement intel·ligent que els omplia les aspiracions. Tot i que era cert que la idea de la parelleta els seduïa. Una Aida, una Carme o una Dorabella, alguns dels noms que haurien barallat en descartar opcions com Tosca, Minnie i, per raons òbvies, Isolda. Però el sexe dels descendents no es podia triar, aleshores, no hi havia una carta com en els restaurants per triar plats i afegir o llevar ingredients per tenir fills i filles més rossos, més pigats, més estilitzats o més intel·ligents. Millor no arriscar-shi. Definitivament, dos eren una multitud.
Examinades les opcions i presa la decisió final, es bolcaren en el plançó, en la seua educació i formació, que per a disgust del matrimoni no va agafar els viaranys de la música. Una petita tragèdia per als progenitors melòmans. Malgrat tot, Tristany va tenir quasi tot el que va voler, quan ho va voler. Perquè no hi havia competència i perquè el seu rendiment acadèmic sempre va ser irreprotxable. Mai no va necessitar mostrar-se afectuós amb els pares per obtenir recompenses en una família no massa efusiva, ineficient en el terreny afectiu. Tal vegada, un quart membre hauria servit per modificar els afectes i la manera dexpressar-los, però sho plantejaren quan ja havien fet tard. Se sentien impotents per les poques habilitats socials de Tristany, davant els comptats amics que portava a casa i per la nul·la interacció amb les visites adultes, quasi sempre fans de lòpera i persones interessades en la música clàssica. És el que hi havia. No tenien alternativa, havien de llegir la partitura triada.