Primera edició: juny de 2018
© hereus de Manuel de Pedrolo
© de lepíleg: Núria Cadenes
© Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Transcripció: Mar Solé
Primera revisió de proves: Núria Puyuelo
Segona revisió de proves: Antoni Munné-Jordà
Disseny de portada: Virgínia Pol
Maquetació: Eduard Vila
Producció de lePub: booqlab
Amb el suport del Departament de Cultura
Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de la seva elaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses del nostre país. Amb la seva compra has contribuït a crear llocs de treball dignes al teu entorn, a assegurar que cap impost no fugi a lestranger i a minimitzar el seu impacte ambiental, entre altres beneficis.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.Queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució dexemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de leditorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra.
ÍNDEX
LES FRONTERES INTERIORS
LA NIT HORITZONTAL
EL POLS QUE ENCARA BAT (EPÍLEG DE NÚRIA CADENES)
LES
FRONTERES
INTERIORS
Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava dun model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era lestilogràfica que només utilitzava per a les correccions, que sempre feia amb tinta vermella.
El text, una novel·la, era al seu davant, sobre la taula, i va prosseguir llegint els disbarats que lautor deia. Era una feina amoïnosa, perquè li calia corregir força. Va col·locar una preposició de relatiu que faltava, pensant vagament que aquella falta la cometien gairebé tots els autors catalans que escrivien aquella mena dobretes en castellà. Vulguis o no, revelaven la llengua materna, que aflorava en una multitud de detalls. Els que veia i els que se li devien escapar. Però això no tenia cap importància. Ara, moltes coses deixava desmenar-les a posta. Recordava bé la lliçó que van donar-li després de la seva primera correcció destil.
LArtigues li havia dit:
Ho feu massa bé.
Es va creure que sen burlava, perquè era nou a la feina i no li hauria estranyat gens haver fet tot de badades daprenent. Es va mirar, doncs, el seu interlocutor, esperant que aclarís aquelles paraules tan sorprenents. I lArtigues feu:
Mireu...
Va tornar a obrir el text i cercà una pàgina. De fet, qualsevol, car totes eren plenes a vessar desmenes.
Resulta massa complicat. A la impremta no shi entendran...
Què vol dir?
Més val que no corregiu tant. Totes aquestes claus i subclaus...
Aleshores va veure de què anava. Exclamà:
Però si aquesta gent no sap ni ordenar les frases!
LArtigues va assentir.
Teniu raó. Però els lectors no se nadonen. Més mestimo que us limiteu a corregir lestrictament indispensable.
Lobservació no va agradar-li, perquè pertanyia a la mena dhomes que creuen en la feina ben feta, però laltre no va donar-li temps de protestar.
Esmeneu només els errors ortogràfics i les coses sintàctiques més visibles. Vull dir les frases que es prestin a confusió. Tot el que sentengui, deixeu-ho tal com està.
Molt bé.
Li semblava que lacusaven dun pecat que no ho era, i laltre devia comprendre que gairebé lofenia. Per això afegí:
Encara hi sortireu guanyant. No us donarà tanta feina...
No nestava segur. Fins aleshores havia corregit automàticament tot allò que violava les regles gramaticals; dara endavant, en canvi, li caldria decidir quina mena derror deixaria passar sense immutar-se. La cosa no era tan fàcil com semblava. Si lhaguessin deixat fer, aquells textos els hauria canviat, de cap a peus. Però ja sabia que era impossible.
Va arribar al final de la pàgina i, mentre la deixava en un costat, va pensar: una quaranta més. Perquè tot el text valia cent quaranta pessetes, i era de cent folis. Un dia havia controlat el temps que hi esmerçava: unes vuit hores aproximades. No es podia dir que fos ben pagada, sobretot si es tenia present que era una feina especialitzada. Tot es pagava malament. Per això costava tant de viure.
Va deixar la ploma sobre el mateix paper, es va treure la pipa de la butxaca, la va omplir i lentatxonà meticulosament, com si li sobrés el temps; després lencengué i, mentre tornava a agafar la ploma, mirà al seu entorn. Va decidir com feia una vegada cada dia pel cap baix que en aquella cambra no shi sentia bé. Mai no shi acostumaria encara que hi passés anys. En traslladar-se al pis, la seva dona no havia pensat que, més tard o més dhora, ell tornaria a casa i li caldria disposar duna habitació de treball. Perquè no era una habitació de treball, aquesta estança esquifida, on només cabien la taula i una cadira i on gairebé ni quedava lloc per a una petita llibreria en la qual arrenglerar unes dotzenes de volums. Li hauria convingut més lhabitació on ella havia instal·lat el salonet.
El salonet! Sempre nhavia volgut tenir un, i ell encara no havia esbrinat per què, atès que de visites ben just si en rebien. Els familiars i quatre veïns que haurien estat més bé al menjador que en una sala on ni ell ni els nois no podien ficar els peus, perquè la Cecília la volia sempre immaculada, lluent com si shagués de menjar a terra.
Els primers dies, ell ja li ho havia dit:
Necessito un indret on treballar. No deus pas voler que ho faci al menjador.
Ella ho va reconèixer.
No, això no. Et netejaré la cambreta...
Perquè era la cambra dels mals endreços. Ell sestranyava que nhagués pogut reunir tants durant el poc temps que duia instal·lada al pis. Però se nestranyava duna manera superficial. En el fons, la coneixia prou per saber que pertanyia a aquella mena de persones que mai no acaben de decidir-se a llençar res. Un dia o altre, tot podia servir.
Ell va protestar.
És massa petita, per posar-hi un despatx.
Una taula i una cadira bé hi caben.
Però si he de rebre algú...
Per això tenim el salonet.
No es va atrevir a fer-li observar que, si instal·laven un despatx com cal, de salonet no en necessitarien. Ella havia parlat en un to de finalitat, amb una fermesa que no admetia rèplica. Daltra banda, en aquell moment ja havia descobert que la Cecília era una desconeguda. Shi havia tornat durant els anys que restaren allunyats lun de laltra. Era curiós... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Sen va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt tan gran que gairebé hauria plorat.
Però, que no ho hauria pogut veure a través de les lletres, els escassos missatges que es van creuar? Recordava els primers temps, quan ella li demanava que tornés. I com després va deixar de demanar-li res. Havia descobert que no el necessitava.
De fet, no li perdonava que lhagués deixada amb dues criatures als braços. Però no lhavia abandonada; shavia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.
Tot era complicat i confús, i els anys encara havien contribuït a embolicar-ho més. Qui podia dir amb seguretat què shavia esdevingut, i per què daquella manera i no duna altra? Amb ella, nestava convençut, no ho aclariria mai. Shavia fet la seva idea dels esdeveniments i, un cop arribada a una conclusió, shi agafava confiada, violentament i tot, i ja no labandonava. Ell mai no havia comprès aquesta manera danar pel món, tan segura, tan obstinada. Però nhi havia tantes, de coses que no comprendria mai! I per la raó inversa: per una certa desconfiança en ell mateix.
Però tampoc no és ben bé això, va reflexionar amb la ploma a la mà, suspesa sobre la feina interrompuda.
El sogre li havia dit:
Vas demostrar un egoisme...!
Què podia replicar? Era clar que per a lhome no hi havia manera de justificar aquells onze anys dexili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: Que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: Que potser vas assassinar, o robar, o...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos sho creien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no sadonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell lhavia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara.
La diferència era aquesta: mentre els altres sadaptaven, ell no shavia resignat. El sogre, autor de tants discursos inflamats això sí, en làmbit de la llar, com li aconsellava la seva prudència instintiva de funcionari que pretén passar inalterat a través de tots els canvis i situacions, cosa en què havia reeixit perfectament, ara deia:
Al capdavall, no sé de què ens podem queixar! El país sha redreçat i mai no hi havia hagut tant dordre...
Li hauria pegat per aquesta ceguesa. Però, què es podia esperar dun home que llegia dos diaris cada dia, des dels títols de primera plana fins als anuncis de la darrera? Per gran que fos la seva hostilitat primera envers el règim vencedor, tots aquells parlaments i totes aquelles realitzacions sobre el paper havien acabat per convèncer-lo amb el prestigi que sol tenir la lletra impresa.
El que has de fer, ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat.
Resultava cínic i tot. Fer bondat! És clar, marcar el pas amb tots els altres vividors que respiraven amb complaença laire enrarit i es prestaven al contuberni...
Va dir-li:
Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.
Laltre va tardar una mica a entendre-ho i després es va enfadar. Això no millorava pas les seves relacions amb la Cecília, a la qual els mots van ser fidelment repetits.
Gràcies hem tingut dell, durant tots aquests anys!
Es va sentir ferit per la injustícia. No volia negar que el sogre havia fet tot el que havia pogut, però i ell, ell que va viure onze anys a França sense permetres capricis per poder enviar-li mensualment una quantitat? No ho havia sacrificat tot, fet i debatut? I ella que ni es dignà descriure-li que havia aconseguit, això sí que amb lajut exclusiu del seu pare, dentrar a lajuntament!
És clar, jo soc lúnic que no sha portat com cal.
Amb el que enviaves no en teníem per a res.
I no se tha acudit preguntar-te què em quedava, com vivia, com menjava... No se tha acudit preguntar res!
Més mestimo no saber-ho. Si fossis franc, de segur que hauries de confessar moltes coses que no magradaria de sentir.
No, no tagradaria de sentir-les si encara soc alguna cosa per a tu.
Però no era res per a ella, ja ho sabia. Ni ella per a ell. Tot i que aquest no ser res lun per a laltre era ple de matisos. Perquè no podia negar-se que ell, físicament, encara atreia la seva dona. És clar que ella, sota el seu exterior desinteressat i fred, sempre havia estat una femella més aviat ardent. Sempre fou ella qui el buscava. Ja de solters...
Tanta il·lusió que li havia fet antany, ara sen sentia fastiguejat. Però aleshores li faltava experiència, era un pobre noi com tants nhi ha i confonia lamor amb allò altre que només era una simple pruïja física. Damor, no nhi havia hagut mai, ben mirat. Ni ell no lhavia estimada, si volia ser sincer. Aquella il·lusió...
Va brandar el cap, neguitós, i mirà de concentrar-se en la correcció del text. Però no tenia ganes de corregir. Ni tenia ganes de res. Tot li pesava una mica. Allò i lensenyança. I el pitjor de tot és que no es descobria amb delit per cap altra mena dactivitat. Soc un home acabat, va dir-se.
Però aleshores, furtiva, li va acudir la imatge de la Neus. Darrere della, ben material, la presència den Jordi, el fill, que entrava a la cambra.
Hola, papà!
Venia de patinar; encara duia els patins penjats al coll. Ell va deixar novament la ploma, mentre la imatge de la Neus, ben just insinuada, desapareixia forçada per les circumstàncies.
Hola, noi. Ens hem divertit?
Oh, sí!
Va besar-lo i després va dir:
Mhe fet un set als pantalons...
Ell va comentar:
A la teva mare no li agradarà.
I després daixò ja semblava que no hi hagués res més a dir. Amb tristesa, sadonava que les seves relacions amb els fills, si més no per part dell, sempre serien una mica falsejades per aquells anys dabsència. És veritat que no hi pensava sovint, per sort; la seva pròpia vida, sobretot darrerament, labsorbia massa per preocupar-se de debò daquell desconeixement que hi havia entre uns i altres i del qual ell era probablement el més culpable. Ja el primer dia el van reconèixer per qui era sense cap mena de resistència.
La Cecília, una mica teatral, va dir:
El vostre pare!...
Però ells ja ho sabien, tot i que no el recordessin, i se li van llançar al coll. Fou la segona vegada. Fou la segona vegada que se sentí verament emocionat. La primera havia estat uns dies abans, en trepitjar la seva terra al cap de tant de temps.
Va haver descurar-se la gorja per desfer-se del nus que la hi lligava i que amb una mica més es converteix en sanglot.
Jordi! Rosa!