Jordi! Rosa!
La nena sí que plorava. Tenia catorze anys i, per dins, encara era una criatura.
Papà...
Lexistència prometia reprendre gairebé on la van deixar, una continuïtat feliç, car allò de fora no havia estat vida ni havia estat res: una llarga enyorança i prou.
Tots dos estudiaven el batxillerat i van començar a parlar-li excitadament dels èxits escolars, dels amics i companys, dels professors... La Cecília, condescendent, va dir:
No lamoïneu.
Semblava una mica ferida, potser perquè el retrobament havia tingut lloc duna manera tan simple. Un petó i uns mots:
Què tal, Cecília?
Però ella tampoc no havia donat per a més efusions. Va replicar:
Ja tho pots imaginar...
La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, a la nit, quan tots dos shavien retirat al dormitori i ella lesperava.
Secretament, lAlbert havia confiat que la muller ho disposaria tot per fer cambra a part. Ni que només fos pels fills. Però no havia estat així. El llit matrimonial formava part duna tradició inalterable.
A lhabitació, començà a gravitar al seu entorn, ni que fos amb una discreció continguda, i ell prou que endevinava què volia dir. Un moment, va preguntar-se, i durant aquests onze anys? El va colpir una angoixa passatgera. Era possible que durant tant de temps shagués mantingut fidel, ella que era de sang tan generosa? Com ho havia solucionat? Shavia masturbat, potser?
Va imaginar-se-la en la soledat del llit, mig nua, acariciant dolçament amb les puntes dels dits lentrada sensible de la vagina, el clítoris... O refregant-se contra els llençols, bocaterrosa i humida... Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la imatge. Però després es va dir de nou: Ho deu haver fet amb un altre home? Probablement no ho sabria mai.
A la fi, va sentir que en la fosca, incapaç daguantar-se, li deia amb un accent vexat:
Fa onze anys que no ens havíem vist i, té!, no ets bo per dir-me ni ase ni bèstia...
Aquella avidesa, al capdavall natural, li va semblar una mica indecent, i tot seguit se sentí encara més allunyat della. Tot seria molt difícil, prou que ho veia.
Estic molt cansat, Cecília.
Ja mho imagino. De totes les perdudes que deus haver conegut a París.
Cecília!
Que no és veritat, potser?
Naturalment que no!
Ella va riure amb un soroll agre.
És clar, què mhas de dir, a mi!
La injustícia, sempre la injustícia. Que potser havia tingut temps o humor, a París, de pensar en les dones? És a dir, temps... Però ell shavia proposat de mantenir-se tan cast com fos possible. No per la Cecília, sinó per ell mateix. Es volia donar un exemple de fortitud. Tothom va a París amb la mateixa idea: tirar-se tantes dones com es pugui. Ell volia ser diferent. Només una vegada, amb aquella negra...
La Cecília tornava a dir:
Qui sap si no has agafat alguna porqueria i tot!
Estic tan sa com quan vaig marxar.
Però ella, que ho havia dit una mica perquè sí, després devia reflexionar seriosament en la possibilitat duna malaltia venèria, atès que més endavant, quan a la fi ell va comprendre que no podia fer-la esperar més, que tenia dret a aquella satisfacció, la dona va insistir:
Estàs segur que no tens res?
I què vols que tingui?
Gairebé no havia capit on volia anar a parar, perquè les quaranta-vuit hores transcorregudes des de la primera nit li havien tret de la memòria aquella observació desagradable.
Res, no vull que tinguis. Però si alguna daquelles donotes...
Altra vegada? Si jo tasseguro...
No asseguris res. No hi ha cap home que pugui resistir onze anys sense tocar una dona.
I com ho saps, tu? Que has estat mai home, potser?
No, però no cal. Hi ha coses que ja es comprenen.
El que no entenia era que ell no se li hagués precipitat damunt aquell vespre mateix, des que van trobar-se sols darrere la porta closa del dormitori. Per a ella, era simplement humiliant. I el pitjor és que hi havia lexemple del que havia passat amb altres parelles que tots dos coneixien.
No es va fer cap escrúpol, de contar-li-ho quan, després dhaver-se rentat, tornà prop seu i començà:
Ja em pensava que mai més no em voldries dir res...
No sé per què!
Tha costat tant de decidir-te!
Ell va callar: continuava trobant una mica indecent aquella avidesa en una dona de quaranta anys, mare de dos fills crescuts i daparença tan respectable. Això potser era el més amoïnador de tot.
La Cecília prosseguí:
Lhome de la meva cosina, lEmília, tot i que només va estar dos anys fora, en tornar no va tenir ni la paciència darribar a casa, sinó que a la mateixa estació...
A lestació?
Mho va contar ella mateixa. La va fer pujar al cotxe i es van tancar al lavabo. No va deixar-la sortir fins que en va tenir prou.
Ell va dir:
No mho crec.
I era veritat, no sho creia. Potser tampoc la Cecília, però a ella li interessava de fer veure que sí.
No veig per què no.
Això vol dir que thauria agradat que tho fes a tu. Hauríem pogut deixar en Jordi i la Rosa a landana, esperant! Shaurien pogut quedar vigilant lequipatge...
No cal que siguis tan sarcàstic! No ho he dit per això, sinó...
En Jordi no shavia mogut del seu costat i ara li va interrompre el curs dels pensaments, tan precipitadament acumulats, en dir-li:
Per què corregeixes sempre amb tinta vermella, papà?
Va somriure. Aquesta mena de preguntes li agradaven. Eren preguntes naturals, honestes, demostraven... Què demostraven?
És que així es veu més.
Jo em pensava...
La veu de la Cecília va cridar:
Jordi, que destorbes el teu pare!
Però no era veritat. Tot i que els sentia una mica estranys, els fills mai no el destorbaven. Lúnic que lamentava era no poder dedicar-los més temps, no ser prou vell encara per haver perdut interès en la pròpia vida, en les circumstàncies exteriors, en tot allò que separa lhome jove dels seus fills.
Va contestar:
No em destorba!
Però en Jordi era un bon noi i va obeir la veu de la mare. Digué:
Vaig a deixar els patins...
Va sortir de la cambra, ajustant la porta al seu darrere. LAlbert va observar que continuava fent calor, tot i que fos tan tard. Per la finestra, interior, no entrava gens daire. Però ja començava a resignar-se a treballar en aquelles condicions.
Tornà a agafar la ploma i prosseguí amb les correccions. La protagonista daquella novel·la tenia els ulls verd maragda, i lautor semblava que tingués necessitat de recordar-ho pàgina darrere pàgina. Com que era excessiu, lAlbert es va prendre la llibertat de suprimir lobservació una vegada per altra.
A fora van alçar-se veus. La de la Cecília, irada, cridà:
Et vaig dir que si tornaves a esquinçar-te la roba no thi deixaria anar més!
Però si he caigut!
Era la veu den Jordi, que se sentia tractat injustament.
No hi fa res. No féssiu el ximple, tots plegats.
I tampoc no són els nous!
Només caldria! Té, ja em diràs com ho puc cosir, això!
És clar, la Cecília acabava de descobrir el set al camal dels pantalons.
És clar, la Cecília acabava de descobrir el set al camal dels pantalons.
A veure si et penses que cada dia te nhem de comprar uns!
Però si jo no he dit res, mamà.
Ella va repetir:
Només caldria!
Ell provà de continuar corregint, però els crits el posaven de mal humor i aquella mena de feina, daltra banda, el cansava més que no gosava confessar-se. Més que res, pensà de nou, perquè és mal pagada. Quin estímul podia sentir si cada vegada que arribava al capdavall duna pàgina només podia dir-se: He guanyat una quaranta?
Van trucar al timbre de la porta i tot seguit se sentí la veu de la Rosa:
Bona nit, mamà!
Però la mamà no estava per orgues i preguntà:
I tu don vens?
La noia, sorpresa, va replicar-li:
Del cine! Ja ho havia dit...
La dona emmudí i la noia va avançar pis endins. Va atansar-se a la cambreta on ell treballava, però aleshores es tornà a sentir la veu de la Cecília:
No molestis el teu pare, que té feina!
La noia va fer mitja volta, i ell va reflexionar que era curiosa aquella manera de protegir la seva tranquil·litat. Duna banda, no permetia que els fills entressin a saludar-lo; de laltra, no sestava de cridar tot i saber que, en aquell pis tan petit, no podia dir-se res en una habitació que no fos sentit des de les altres.
Més dun cop se li havia acudit que lengelosia una mica lafecció que ells li mostraven. Era com si el volgués per a ella sola. Però no, tampoc no era això, perquè no feia res per lligar-lo, per atreure-sel. Amb un malestar pregon, va pensar de nou: potser ha conegut algú altre... No podia negar-se que llurs relacions íntimes no eren tan satisfactòries com abans. Ella continuava interessant-shi, això sí, i fins i tot duna manera activa, però... Potser era, simplement, que havia descobert la seva indiferència, cosa que devia ofendre-la. Però què podia sentir, si no indiferència, quan entre tots dos ja només restava allò? Mai no havia pogut comprendre el sexe mancat dafecció. I lafecció no hi era. Ella era una dona brusca i nerviosa que vivia en un món trist i estret on ell no podia penetrar. Ni ganes que en tenia, naturalment. Un dia caldria que pensés en tot això amb calma, que ho analitzés. Sabia, de tota manera, que no ho faria, que no satreviria a fer-ho. De mica en mica, a cop de pensar-hi un dia i un altre dia... No, no seria capaç de fer lesforç sostingut que la situació reclamava i de posar en clar, una vegada per totes, quina era la naturalesa exacta de llur relació.
Tornà a capmassar-se en la pàgina per descobrir que per aquella tarda ja en tenia prou. La culpa potser era una mica del text, que parlava duns amors tan nets i tan purs, tan ridículament romàntics. Sovint havia observat que feia amb molt més gust les novel·letes policíaques i daventures. Les que parlaven damor sempre el disgustaven. Perquè lamor... Soc massa a prop de lamor, es va dir; de lautèntic amor, potser. Però no, no podia ser!
Cargolà la ploma, va deixar-la en una banda de la taula, va encendre novament la pipa, que se li havia apagat, recollí loriginal, el tancà després dhaver-hi deixat un senyal i anà a desar-lo a la petita llibreria que hi havia al fons de lestança.
Va sortir a fora, sense oblidar-se de tancar el llum, car en aquella cambra calia encendrel a partir de mitja tarda. La Cecília, que el va sentir des de la cuina, preguntà:
Ja has acabat?
Per ara, sí.
La Rosa sortí de la seva habitació, on shavia canviat de vestit i sabates.
Hola, papà!
Ell va inclinar-se lleugerament perquè pogués besar-li la galta.
Ha estat bona, la pel·lícula?
Què vols que et digui? Aquestes de gàngsters sempre sassemblen...
La Cecília va atansar-se des de la cuina.
Has vist quin estrip sha fet, aquell?
Per què li ho preguntava? No era insistir massa i donar una importància desmesurada a una cosa que no en tenia?
Sí, ja ho he vist.
La noia va intuir que aquell inici de conversa el fastiguejava i, assenyalant cap a lhabitació on ell havia estat treballant, sinteressà:
És femenina, aquesta vegada?
La va entendre, perquè la pregunta es repetia cada cop que duia un text nou a casa.
Sí, ho és.
Me la deixaràs llegir?
Si ho vols...
Mai no deia que no. La Cecília va fer:
Més val que majudis amb el sopar. Només pensaries a llegir, tu!
No volia dir pas ara...
LAlbert es dirigí al vestíbul, va recollir lamericana i anuncià:
Surto un moment...
La seva dona es va estranyar.
En aquesta hora?
Sí. Per què?
Ja són dos quarts de nou.
No hi fa res. Després dhaver-me passat quatre hores tancat, necessito prendre una mica laire.
Ella va trobar:
Podries sortir al balcó.
LAlbert va assentir.
Sí, és veritat.
Però va acabar de posar-se el gec i, com si no haguessin dit res, afegí:
Fins ara.
La nena digué:
Adeu, papà.
Va sentir que la seva dona remugava:
Quins capricis, també!
Però ell ja tancava la porta del pis.
Al bar del vell Cedó, on acabà per ficar-se per no perdre el costum, hi havia lescassa parròquia de sempre. Amb el cap, va saludar vagament els del segon segona, marit i muller, suposava, asseguts en una taula. Feia poques setmanes que eren a la casa i ni sabia com es deien. Tots dos eren joves.
Davant el taulell hi havia dos xofers o mecànics, probablement això darrer, perquè fora no havia vist cap cotxe ni camió aturats, i aquell parell anaven força bruts. Darrere, el vell.
Bona nit...
Sabia que es deia Ramon i que es deia Cedó, però mai no shavia pogut decidir entre el nom i el cognom. Ramon a seques no esqueia, ja que la vellesa imposava els seus respectes; senyor Ramon encara era més insòlit i, al seu veure, fins i tot resultava una mica menyspreatiu, això de posar un tractament davant un nom propi. Cedó hauria estat més bé, o potser senyor Cedó. Però lhome era massa humil per això darrer, i el cognom tot sol... en fi, no shi havia acabat de decidir mai, tot i que tractar la gent impersonalment, de tu, de vós, o de vostè, ho trobava insuficient. Sempre li havia agradat de donar a cadascú la seva identitat. És a dir, donar-la-hi no, perquè ja la tenien. Reconèixer-la-hi era el mot. Amb el vell Cedó, però, havia de confessar que havia fracassat. No tenia cap importància, però era perfectament ridícul.
El vell va correspondre a la salutació mudament, amb el cap, i es disposà a servir-lo.
Doneu-me un vermut.
Mentre esperava, va mirar al seu entorn. El local no tenia res de particular, però duna manera tota subtil, inexplicable, sempre li havia estat simpàtic. Potser perquè sel veia una mica abandonat i mai no hi havia gaire gent. També li era agradable el desinterès evident amb què el vell el dirigia. Mai no havia vist ningú tan desinteressat al cap dun negoci. Li hauria agradat saber quines eren les seves cabòries, perquè alguna o altra en devia tenir...
En Cedó acabava de deixar-li el vas de vermut i el sifó davant, i ell ho aprofità per preguntar-li:
I el vostre nebot?
Com sempre...
La frase savenia amb el seu laconisme, però no volia dir res. Tampoc no feia la impressió dinteressar-se per allò, el vell. De moment, quan van detenir en Maristany, sí que semblà afectat, però després, a poc a poc, anà replegant-se de nou darrere la seva indiferència habitual.