Ara explicava:
Encara no mhavia acostumat a veurem de color...
Què volia dir? Havia perdut el fil de la conversa? No. La noia es limitava a prosseguir loració on lhavia deixada, la continuava:
... i em trobava tota estranya.
Va contestar-li:
Estic segur que mai no et pots trobar estranya.
Era una ximpleria, però ella va riure.
Sí, sí! No vull dir que els altres se nadonessin, és clar...
I ell, sense que tingués res a veure amb la conversa, va pensar: ja ho sap, que soc casat? De sobte, li semblava que allò tenia la seva importància. Potser no shavia adonat de laliança que duia a la mà, potser... Però, sí que corro!, es va renyar. Ella probablement no havia pensat en res de res. Shavia sentit atreta i, com una criatura que era, havia seguit la inclinació del seu cor. Massa senzill, va dir-se. I aleshores va enretirar la mà de lagafador que penjava del sostre i la reposà en el respatller del seient, al costat mateix de la seva, fent per manera que lanell quedés ben visible.
La noia va seguir distretament el seu gest, però res, en el seu capteniment, no va indicar que aquell detall la impressionava. O potser no ho sap interpretar... Era impossible. Totes les noies, des de la primera infància, sabien identificar una aliança matrimonial. Tant li fa, doncs, va concloure.
Sentia, però, la necessitat urgent daclarir-ho, ni que fos per un camí esbiaixat, i comentà:
De manera que vius amb el teu pare i la germana...
Sí.
No va fer-li cap pregunta. És clar, va dir-se; per què mhavia de preguntar amb qui visc jo? Probablement no li interessava en el més mínim. O potser ja ho sabia. Podia haver-se dedicat a investigar dissimuladament la seva vida. Potser sabia moltes més coses que... Sí! No li havia preguntat, una tarda, quan tot just feia uns quants dies que assistia a la seva classe, si va passar gaire temps a França? O més ben dit, no ho preguntà; a propòsit dalgun comentari suscitat per la lliçó, va dir-li:
És clar, com que ha viscut tants anys a França!
Aleshores no hi va donar importància, però en tenia. La noia no devia haver parat de fer preguntes a tort i a dret...
El tramvia shavia aturat i tothom saixecava dels seients. Ella, precedint-lo, va desplaçar-se cap a la porta, on va esperar que baixessin dues velles i una dona amb una criatura mentre ell es quedava al seu darrere, i aleshores va saltar àgilment, prescindint del marxapeus. A baix, es girà a esperar-lo.
Bé...
Somreia. Com ara, exactament com ara, a laula. Però els quaderns i els llibres ja eren a la cartera i no podien entretenir-se més; res no justificava aquell silenci. Per dir alguna cosa, va preguntar-li:
Quina classe tens, ara?
Cap. Per avui ja he acabat.
LAlbert va penjar-se la cartera als dits i es redreçà. La Neus digué:
Fa una tarda molt bonica per passejar.
Ell va mirar cap a la finestra, com si encara no hagués tingut ocasió de fixar-se en el temps que feia. Assentí:
Sí...
I va començar a caminar al llarg dels pupitres. La noia el va seguir. Vol que li proposi que anem a passejar, es va dir. Però no ho faré. Sen moria de ganes, ho reconeixia, però... Estúpidament, com si donés una explicació, lassabentà:
Jo encara tinc la classe superior...
Però entre una classe i laltra hi havia una hora. Es mirà la cartera i va alçar-la una mica, sospesant el seu contingut, com si allò tingués algun sentit. Però només en tenia la temptació que guanyava terreny. Sempre li passava el mateix. Es feia els grans propòsits i... Apressà el pas cap a la porta, amb la noia sempre al seu darrere.
En arribar a laltre extrem se li va acudir que, si ella havia acabat, res no era tan natural com que sortissin junts. Les circumstàncies els empenyien lun cap a laltra, els obligaven a fer-se companyia... No és culpa meva, va dir-se, i sestremí, anguniejat. Però una noia que entrava va precipitar-se cap a la Neus:
Oh, tu! Precisament et volia veure...
El món es va esfondrar, però lAlbert saludà polidament mentre ella, amb la mirada desencisada, es quedava amb lamiga. Obrí la porta, gairebé sense sentir el timbre que es disparava, i va trobar-se sol, escales avall.
El taulell, de proporcions reduïdes, era a lesquerra; les taules sarrengleraven a la dreta i cap al fons del local, on hi havia un entrant que, de banda de vespre, es devia omplir de parelles. Ara, quan lAlbert hi penetrà, la clientela era escassa: tres homes a la barra i una taula ocupada. Però allí, la gent es renovava molt de pressa, com en un orinador.
Es va poder asseure en una de les taules de primer terme, al costat mateix del carrer, només separat del trànsit pels vidres, i va deixar la cartera a la cadira de lesquerra.
De primer va encendre la pipa, lentament, rumiant la seva sortida de lacadèmia, recordant la cara amoïnada de la Neus en veures interceptada per lamiga... Sacsejà el cap.
En Justí va acostar-se-li i el saludà amb la cordialitat que es mereix un vell client. Sabia que es deia Justí perquè laltre individu, de més edat, que no es movia mai de darrere el taulell, lanomenava així. Possiblement eren pare i fill, no ho havia pogut esbrinar, ja que no tenia cap contacte amb els altres clients del bar i el xicot sempre tractava el vell de vós, sense precisar.
Porteu-me una cervesa...
Tornà a agafar la cartera, lobrí i en va treure el text mecanografiat. Confiava enllestir-lo aquella mateixa tarda. No tenia ganes de corregir, no nhavia tingudes mai, però era una feina que calia fer. Tampoc no li agradava gaire de treballar a lacadèmia, si més no en aquella, on nois i noies anaven i venien, es matriculaven, assistien o no assistien a classe i acabaven per desaparèixer sense donar explicacions. Eren pocs els qui tenien constància. La majoria feien festes repetides, sobretot ara, a lestiu. I no sels podia dir res, allò no era un col·legi on es porta una llista de faltes. Hom considerava que tots eren prou grans per fer el que més els convenia.
Va obrir el quadern i es va treure la ploma de la butxaca. En Justí retornava amb la cervesa i va deixar-la en un costat sense dir-li res, respectant la seva feina. En va beure un glop i, absent, llambregà els altres clients. No nhi havia cap dinteressant. Gent jove, un vell, una parella... Com sempre. La mena de gent que sacostuma a veure als bars.
Va posar-se a la tasca i pensà: em cal fer tres pàgines per pagar la cervesa. Hauria pogut estalviar-se aquella despesa si shagués quedat a la sala de professors, com feia el vell Flema. Però lambient era mesquí i la presència del professor de matemàtiques no el millorava pas.
Llegí el primer paràgraf del capítol i, una darrere laltra, va haver desmenar tres construccions defectuoses. Aquestes entrades el posaven nerviós. Va beures un altre glop de cervesa i recordà que, abans dacceptar aquella feina de corrector destil, havia vacil·lat una mica. Per dos motius. De primer perquè no estava gaire segur de sortir-sen bé, cosa que demostrava que era massa modest. Laltre, perquè era una feina mal pagada. En dir-li el preu, lArtigues va observar el seu moviment de sorpresa i explicà: En tenim que encara treballen més barat, a pesseta. En aquestes condicions, és clar, no veia per què a ell lhavien dafavorir amb un suplement de quaranta cèntims, però laltre va puntualitzar: Són gent en la qual no podem confiar gaire. Vull dir que ho fan a hores perdudes, i mai no saps quan acabaran.
Era una mica espès. També ell ho faria a hores perdudes. És clar que en tenia moltes... En comunicar els seus dubtes a la Cecília, va resultar que ella, com sempre, no en tenia cap. No siguis ruc. Sempre és això de més. Sí, però és una feina tan explotada... Si no pots escollir... I no, no podia escollir. Ja comprenia que a partir daquell instant shauria de resignar a moltes coses que abans no hauria tolerat de cap de les maneres. El més curiós era que tanta gent se sentís atreta per aquella mena de feina; si és que lArtigues no havia mentit en assegurar-li: Cada dia ve algú o altre a proposar-me els seus serveis. Tothom es pensa que la sap fer, aquesta feina. Tothom llevat dels escriptors, naturalment, perquè si no fos així ja no els caldrien correctors. Ara, que dir-los escriptors potser era fer-ne un gra massa... De primer es pensava que els devien pagar una misèria per aquell tipus dobretes, però més endavant, amb gran sorpresa, va assabentar-se que cobraven de dues mil a dues mil cinc-centes pessetes, segons el nombre dobres que escrivien i lacollida que tenien per part del públic. LArtigues va dir-li tot rient: Si us hi veieu amb cor... I ell: No, gràcies.
No era el seu ofici. Quan ho va contar a casa, la Rosa va exclamar: I per què no, papà? Perquè no en sabria, digué ell. Si no ho has provat mai... En això tens raó. La Cecília també opinava que podia fer-ho, si sho proposava. Però ell sabia que ni podia ni en tenia ganes. En aquell moment ja començava a estar fastiguejat de novel·les sentimentals i daventures. Ah, doncs, són força interessants!
És clar, la Rosa tenia setze anys; era natural que les hi trobés, sobretot quan ara el tipus de novel·la sentimental que sescrivia era tan diferent de la novel·la rosa dabans de la guerra. Hi abundaven les escenes atrevides, els protagonistes solien abraçar-se i besar-se sovint i els autors no paraven de fer referències a les perfeccions corporals dels herois. Per això mateix, de primer, havia mostrat una certa repugnància a deixar-les-hi llegir, però a la fi va pensar que, si no ho feia a casa, també ho faria a fora. I al capdavall, reflexionà, tot això respon a la realitat. Perquè lestúpid daquelles narracions no eren les escenes amoroses en elles mateixes, sinó la manera que els autors tenien de presentar-les, la prosa que usaven i els diàlegs que anaven a treure Déu sabia don, car ell no nhavia sentit mai cap de semblant no era possible que lhaguessin sentit ells. Tanta cursileria tampoc no existia!
Va continuar corregint, una mica distret. Ara shavia acostumat tant a aquella feina que sovint la feia gairebé automàticament. A vegades, fins i tot es deixava anar tant a aquest automatisme que, després, li calia repassar un seguit de pàgines. Això sesdevenia quan tot duna sadonava que feia molta estona que no feia cap esmena. Començava a mirar els fulls, sorprès que lautor ho hagués fet tan bé, i els rellegia amb la seguretat que no tardaria a descobrir que, simplement, havia badat. Gairebé amb satisfacció, exclamava: Ja deia jo...!
No experimentava la més petita simpatia per tots aquells embrutapapers. En Jordi tenia raó de no voler llegir cap daquelles ximpleries. Un dia va començar-ne una, de les daventures, és clar, però en va tenir prou abans darribar al tercer capítol. Ell hi va voler veure una prova de maduresa que lafalagà. Però de fet no era això, perquè massa i tot que li agradaven les bestieses del cine! La veritat era que, a en Jordi, el molestava la lletra impresa. No li agradava destudiar, si bé shi havia resignat, sobretot per no disgustar la mare. Ell, el que volia, era dibuixar. Naturalment que això agrada a molts noiets. També a lAlbert... No estava convençut el seu pare que seria un artista? En Josep, sempre que li trobava un dibuix lhi esquinçava. Em tenia enveja, es va dir. El seu pare, en canvi, els col·leccionava. Havia resultat, però, una falsa vocació, com també ho era lensenyança. Aquesta feblesa de destinar-se a una activitat determinada perquè abans lhan seguida els pares... Li havia dit: Sempre tindràs el pa assegurat. Devia voler dir el pa sec, que era el que havia menjat tota la vida. I ni aquest pa no era tan segur com lhome es pensava, perquè no havia comptat amb la guerra.
Algú shavia aturat al seu davant i, maquinalment, va alçar el cap. Va tenir un petit sobresalt en veure que era la noia.
Neus!
Tots els seus pensaments i divagacions es precipitaren com a través dun embut, fins que restà net i disponible al moment actual. Ella va dir:
Sí...
Com sabies que era aquí?
I mentre feia la pregunta saixecava i li indicava la cadira de laltra banda de taula, una mica atabalat a despit dels seus quaranta anys, o potser precisament per això. Shavia desacostumat de sortir amb noies.
Ella replicà:
Que no hi vens sempre?
Lhavia espiat. No tan sols devia haver preguntat a tort i a dret, com shavia dit, sinó que després es dedicà a espiar-lo per tal de conèixer els seus costums, les seves preferències...
Seu, seu!
No et molesto?
Molestar-me? I ara, què dius!
Va envermellir, penedit daquella espontaneïtat de jovencell. Per amagar el seu atabalament, se li acudí de dir:
Però no volies anar a passeig?
Però la pregunta potser encara ho empitjorava tot. Ella va somriure, acalà els ulls i digué:
Tota sola...
En Justí shavia atansat.
Volen alguna cosa?
Sí, sí...
Sinclina endavant, cap a ella.
Què vols beure?
Ella sho va pensar una mica i, a la fi, en adonar-se del got que hi havia sobre la taula, decidí:
Cervesa, també.
En Justí sallunyà.
Tagrada, la cervesa?
Sí. Per què?
No ho sé. A les noies em sembla que no els agrada tant...
A mi, sí.
Va callar, i ell reflexionà: ara podria preguntar-li per què ha vingut. Només que mho proposés... Però no sho proposava. Ja ho sabia, que lestimava. I també ell a ella. Lhe destimar per força, tan jove i tan bonica... Però això no el va confortar gens, ben a linrevés; langoixava.
Ella va preguntar amb tota naturalitat:
Què feies?
Corregia un text. Una novel·la.
La noieta sadmirà:
Que potser escrius?
No, no! Faig correccions per a una editorial.
O sigui que he vingut a destorbar-te...
Tu no destorbes mai.
Sho podia haver estalviat, també. Nhi hauria hagut ben bé prou amb un desmentiment polit. Però havia dit la veritat. Com podia fer-li nosa, ella, una criatura tan... Rebutjà la paraula adorable, car la trobava massa sovint sota la ploma daquells embrutapapers.
Per això te nhas anat tan de pressa...
Era un retret! La va mirar, vagament embadalit, i va continuar contemplant-la en descobrir que no sabia què contestar-li. Li va semblar que es trobaven en un moment decisiu, i pensà: he de fer alguna cosa per desenganyar-la...
Va sentir que ella preguntava:
Per què em mires així?
Jo?
Desvià lesguard.
No ho sé.
Va tancar el text i el deixà sobre la cartera que continuava a laltra cadira. Cargolà la ploma, però en lloc de ficar-se-la a la butxaca la conservà entre els dits, joguinejant-hi.
En Justí va atansar-se amb la cervesa.
Si és servida...
Gràcies.
Era imaginació seva o sels havia mirat amb una insistència particular? De segur que es pensa que és la meva filla, va dir-se. La llambregà de nou mentre ella agafava el got i se latansava a la boca. Quan va deixar-lo, li digué: