Ell, de primer, va creure en un encontre casual, però després va saber que la noia ho havia combinat tot. Era, doncs, un gest deliberat. Així i tot, en trobar-se sols entre la gentada, la Neus no havia sabut què dir, com si lavergonyís allò que devia semblar-li una audàcia i que, de fet, ho era; també a ell, però, li era difícil de trobar les paraules davant aquella criatura que no parava de mirar-lo amb les galtes tant aviat pàl·lides com enceses. Daltra banda, no ignorava el seu interès; lhavia palesat sovint a classe, i abans i tot, quan encara no estudiava francès. Ell havia dit: Ah, hola! Que també vius cap a Gràcia? No podia evitar el tuteig. No solament perquè lhi forçava una època en la qual una familiaritat de forma dissimulava com som de profundament estranys els uns als altres, sinó perquè no es podia imaginar tractant de vós o de vostè una noieta de disset anys.
Sí, prop de Lesseps. Vós..., vostè..., també?
Per a ella lafer de tractament havia estat més difícil. Per això mostrava curioses indecisions en adreçar-se-li i, en la mesura del possible, evitava haver de fer-ho directament. Ho va resoldre ell:
Per què no em dius de tu?
Ho havia demanat espontàniament, una mica anguniejat pels seus esforços a sortir-se dun tractament de respecte sense aconseguir-ho, atès que no hi havia una tercera solució. Daltra banda, era innegable que veures tutejat per una noieta que podia ser la seva filla, però que no ho era, lafalagava fora mesura. Com anà descobrint, lafalagaven moltes altres petites coses. Però aquell dia, un cop va haver-li fet aquella proposició, sen va sentir una mica contrariat, no pas pel que podia significar a la llarga, sinó per la manera com podia ser interpretada ara, i no tan sols per ella, que prou que veia que no desitjava res més, ans per qualsevol tercera persona que sescaigués a recollir les seves paraules. Fins a cert punt, era com fer-li proposicions indecoroses. El vell i ladolescent, va pensar. No era exacte, perquè vell encara no ho era. La diferència dedat, però, resultava sensible. No podia evitar, doncs, de sentir-se una mica com el senyor que sinsinua amb intencions inconfessables. I podia ben assegurar que aleshores no en tenia de cap mena. Ni ara, gairebé.
Potser taniria més bé el metro...
No tenia sentit, era una observació massa banal, i va quedar-se espiant-li la cara per veure si ella somreia amb burla, però no, la noia va acollir el comentari amb naturalitat i digué:
Sí, de vegades també lagafo. Va com va...
I tots dos emmudiren, com si no hi hagués res de comú entre ells. Quin tema de conversa pot interessar una noieta de disset anys?, va preguntar-se. I encara ella lhagués ajudat... Però no ho va fer, ni ho faria després, a la segona entrevista. Era curiós. Tenia el valor dimposar la seva presència com si fos un acte desesperat en el qual sho jugava tot. I aleshores es resignava a perdre, perquè callava i esperava, sense prou audàcia per dir el que volia dir i que diria un dia o altre, però no en aquell moment, és clar, perquè era massa aviat.
Resultava desagradable trobar-se tan absolutament mancat de paraules, i per això, a la fi, va resignar-se a fer esment dels seus estudis. Ella, però, es mostrà poc receptiva. Potser estava massa atabalada per recollir degudament el cap salvador, o potser, com li semblà endevinar, era massa pudorosa per exposar res que tingués una relació amb ella, per superficial que fos, davant una colla de gent desconeguda que per força havien de seguir llur conversa. El tramvia anava de gom a gom.
Llavors ja fou diferent. Perquè aquell cop van pujar en un 21 i van poder anar fins al capdavall del vehicle, on, drets i tot, quedaven més aïllats. De moment, a la parada, mentre esperaven, el nerviosisme de lun i de laltra havia estat encara pitjor que uns dies enrere, o més visible o potser era que laltre cop no hi havia hagut veritable nerviosisme per part de lAlbert, mentre avui resultava innegable. Després, però, es va arranjar tot, duna manera un xic misteriosa, car mai no va ser capaç daclarir-sho bo i que aquells encontres eren laspecte de llur relació que considerava més sovint, potser, precisament, perquè dallí partia un lligam de caràcter personal, íntim.
La conversa, dantuvi, semblava calcar-se sobre la de laltre dia, atès que també sinicià amb el tema dels estudis. Aleshores, però, va tenir lloc el canvi. O, més que un canvi, un perllongament que, repetint tot allò que van dir la primera tarda, hi afegia quelcom. En contestar una pregunta dell, la Neus va explicar:
El curs vinent acabaré la teneduria i aleshores ja em podré col·locar.
Què vaig preguntar-li?, sinteressà fugaçment ara, mentre la tenia davant, recollint les coses, i ell socupava també a desar els seus llibres a la cartera. Perquè estava segur que la resposta havia dit més que no demanava la pregunta. Potser havia fet: Quines assignatures estudies? O bé: Estàs molt avançada? O encara: Què penses fer? Però això darrer no era possible. Les altres preguntes semblaven més versemblants. Per això tenia la impressió que la resposta les sobrepassava. La noia intentava de comunicar quelcom, però ell no sen va adonar fins més endavant, en prosseguir:
Però, i el francès? Amb un curs no nhi ha prou.
Ja ho sé que és poc. Però això...
No es va arronsar despatlles; va interrompre simplement la resposta amb la intenció prou clara de deixar-li treure les seves pròpies conclusions sense coaccionar-lo. I ell va deduir, es pensava que correctament:
Vols dir que no és tan indispensable, oi?
Sí, també, però...
Ell la mirava des dels vuit o deu centímetres davantatge que li duia físicament. Semblava una mica més alt ara que tenia el braç estirat cap a la corretja que penjava del sostre, mentre que ella potser semblava un xic més baixa per la lleugera inclinació del cos repenjat contra el seient on se subjectava la mà. El vaivé del tramvia els unia i els separava, però sempre, per poc que fos, hi havia una mena o altra de contacte entre ells a través de les parts vestides del cos.
És bonica, va pensar, i no feia més que repetir uns mots que shavia dit sovint durant els darrers dies. En aquella posició, abocada endavant, la brusa dissimulava limpuls del pit, sense amagar-lo del tot, car era un impuls poderós, de creixença, quan les sines es drecen ferotgement independents, encara no viciades pel pes de la gravetat.
Ja veig que no tinteressa prou...
Ho deia sense despit, perquè lamor propi de professor no entrava en el joc. Ella va alçar la vista, el mirà, acalà seguidament els ulls i, a la fi, adreçà lesguard cap a laltra banda del vidre.
Mai no havia tingut la intenció destudiar-lo.
Aleshores ho va comprendre, és clar, i era com si ho hagués entès des de sempre, però ara amb una seguretat que abans li mancava. Ella li deia tot el que li calia saber. Era el moment de la revelació i els lligams, ja preparats, començaven a junyir-los lun a laltra.
Doncs, per què...?
Ella el va mirar de nou i somrigué llargament, com una dona madura. Sí, com una dona madura, perquè no era ella sola qui somreia; amb els seus llavis sexpressaven totes les dones del món que saben què volen i com obtenir-ho. Només va repetir:
Per què?
Sí, per què?
No hauria hagut dinsistir? Fos com fos, ella sempre hauria trobat el camí; de fet, ja lhavia trobat abans de provocar la pregunta, abans i tot de veures sola amb ell. El descobriment datava daquell dia que es fixà en la seva persona i shi interessà prou per oblidar-se que els separaven vint-i-tres anys.
Doncs, ves, perquè vós, vostè...
Fou aleshores que va proposar-li, novament, amb aquella espontaneïtat:
Digues-me de tu.
No li venia de nou, car no manifestà cap mena de sorpresa ni dastorament. Daltra banda, fou prou discreta per no aprofitar-se a lacte de loferiment. Va dir:
Jo... Bé...
Ell va raonar:
Oi que jo thi tracto?
I es va adonar que era un error; ella hauria pogut contestar-li amb tota naturalitat: No és el mateix; vostè és més gran... Però no ho va dir; ni devia acudir-se-li. Sense alterar la seva expressió, digué:
Sí, però...
Ell es va voler castigar per haver-li posat amb safata una resposta desagradable, ni que ella no lhagués aprofitada, i sinteressà:
Et faig respecte, potser?
No és això. No pas daquesta manera...
Doncs?
La provocava. No es podia pas interpretar daltra manera. Per què shavia dit, en aquest cas, que al principi la iniciativa fou della? Hipocresia? El cert és que en cadascun daquells mots la buscava... Però no és això, va dir-se ara; em somreia per fer remarcar la seva presència, va matricular-se a la meva classe a mig curs, em va seguir al tramvia. Si no hagués fet res de tot això... Evidentment, aleshores no shi hauria fixat mai. O només com podia fixar-se en qualsevol xicota més o menys agradable de mirar. Ella havia cercat les avinenteses, doncs, i instintivament, un cop creades, confià en la seva experiència de mascle que devia conèixer el camí, la manera...
I la conec?, es va somriure. Mai no hi havia pensat, perquè era un home senzill i considerava les coses amb senzillesa. Però era veritat, la coneixia. És clar que mhauria pogut negar a entrar en el joc!, va dir-se seguidament. Es consolava dhaver-hi cedit amb el pensament que, duna faisó o altra, ella també hauria acabat per descobrir què li calia fer. Probablement algun disbarat, és a dir, alguna ximpleria, com, per exemple, escriure-li, o declarar-se-li amb paraules exaltades, tota vermella i alhora apassionada i desvergonyida com només ho pot ser una dona. Ell li havia evitat tot això, i sho havia evitat, ja que tampoc no li hauria estat agradable.
Doncs?
Ella callava, no perquè no veiés que lAlbert li posava els dits a la boca, sinó perquè no satrevia encara a mossegar. Adoptava el capteniment melindrós duna veritable dona. No devia saber ben bé què volia, o com ho volia. O, més possiblement, la torbació que li produïa haver atès els seus propòsits no li permetia de donar una resposta raonable. No hi havia cap resposta raonable.
Al cap duna estona, va dir:
Ja ho faré.
Què faràs?
Dir-li... dir-te de tu.
Ell va somriure.
Ja ho has fet.
El tramvia saturà en sec i la noia fou projectada contra seu mentre assentia:
Sí.
No es va moure, però va riure una mica, tota nerviosa.
Aleshores ell sadonà daquella senyora que els observava amb tanta atenció, com si sospesés quina mena de relacions podien unir-los. Les ulleres que duia accentuaven la seva impertinència. Va separar-se una mica de la Neus i, novament, va tenir aquella sensació estranya dhaver-se dedicat a fer proposicions deshonestes a una criatura. Fou en aquell moment que pensà per primer cop amb tota consciència: podria ser el seu pare... I es va espantar una mica per totes les implicacions que sen seguien. Quines il·lusions es feia, què desitjava, què esperava della? La resposta era unes ganes vehements dabraçar-la, dendur-se-la lluny del tramvia, en algun indret on la pogués besar. Tenia els llavis plens i vermells, ben dibuixats. Encara no deu haver-la besada ningú, se li acudí entre un remolí democions contra el qual lluità mentre se separava una mica més de la noia i tornava a mirar la vella encuriosida. Però entre ells dos hi havia un silenci còmplice, sobretot perquè la Neus no li treia els ulls de damunt.
No està bé, va dir-se, no està bé; és una col·legiala. Va cercar quelcom dimpersonal que permetés una conversa menys perillosa, però només va trobar aquesta pregunta:
I quan acabis... Vull dir si ja tens alguna col·locació en perspectiva...
No. Però això serà fàcil.
Vols dir?
Al diari cada dia hi ha molts anuncis que demanen noies, mecanògrafes, secretàries... El meu pare voldria que entrés on treballa ell, però jo...
El pare! Allò introduïa un element nou. No sabia res de la seva família, ni li havia passat pel cap que tenia pare i mare i potser germans. I què?, va dir-se. No els he de conèixer mai. A ella mateixa la perdré aviat de vista. A desgrat daixò, va continuar preguntant-se quina mena de gent devien ser. Probablement, petits empleats, persones modestes. Ella anava ben vestida, sí, però com hi van tantes noies. La roba que duia, escaient i tot, era senzilla. Va fer:
A tu no tagrada, ja ho veig.
No. És una casa de productes químics, La Química del Llobregat. Sempre fa mala olor, perquè el despatx és a la fàbrica mateix. I després...
Es va interrompre, i ell repetí:
I després...
No ho sé. Magradaria una mica més dindependència.
No deia exactament el que havia volgut dir, però al capdavall aquelles paraules no sallunyaven gaire del seu pensament. LAlbert sinteressà:
Ets tu sola?
No el va entendre.
Com vols dir?
Si tens germans...
Una germana, només. És més gran.
Treballa?
No. Des que es va morir la mare porta la casa.
Ah!
Ella, sense necessitat, va comentar:
Quan et vaig conèixer macabava de treure el dol.
El cor li va fer un salt. Per què les deia, aquelles coses? Quan et vaig conèixer... No era daquesta manera que parlen els enamorats?
Mentre festejaven, i fins i tot durant els primers temps de casats, la Cecília ho referia tot al moment, a lèpoca de llur coneixença. Recordava: Sí, home, potser feia dues setmanes que sortíem plegats... O bé: Era poc abans de conèixer-te... I ell ho trobava natural. Natural i afalagador. Tot començava en aquella data determinada, precisa, entorn de la qual els esdeveniments giraven com si es tractés duna nova naixença de Crist. Després...
Però això era diferent. Ell i la Neus no festejaven, no podien festejar ni enamorar-se lun de laltra. Res no privava, de tota manera, que lespontaneïtat amb què foren pronunciats aquells mots li llevés quinze o vint anys de sobre per encarar-lo amb la seva joventut, quan ella encara no existia. Tot just devia tenir uns mesos quan jo em vaig casar, se li acudí. I una tristesa fonda va escombrar sense contemplacions aquell sentiment de benestar que li havien proporcionat les seves paraules. Ell era un adult quan ella encara no tenia consciència del món que lenvoltava. Feia la guerra quan ella tenia dos o tres anys, sense saber, sense intuir ni remotament que potser... No, es va interrompre. Perquè no podia estar-li destinada. No la volia, ni ella no el podia voler a ell; tot plegat era un error, un error greu que calia desfer tot seguit, allí mateix, duna manera o altra, com fos...
Però no va desfer res. No podia. La noia era al seu davant, el mirava, li parlava de tu amb la seva veu tendra dinfant que fretura per convertir-se en dona. Més enllà dels llavis que parlaven i dels ulls que el fitaven hi havia tota la seva feminitat ardent i preciosa...
Ara explicava:
Encara no mhavia acostumat a veurem de color...