I en aquell temps em semblava meravellós, va dir-se amb una certa pena. Hi havia aquella primera vegada, a casa seva. Aleshores vivien a la torreta del Clot, en un carrer on abundaven més els solars que les cases.
Ella mateixa va obrir-li la porta:
Ah, hola! Entra.
Fins després, quan ja era dins, no va dir:
No hi ha ningú.
Va observar que no anava mudada, tot i que havien quedat que sortirien. Va menar-lo al salonet, perquè a casa seva sempre havien tingut salonet, i el va fer seure.
Oi que tés igual que ens quedem?
Sassegué al seu costat i es va inclinar endavant. Ell, com altres vegades, la va besar. Ella se li repenjà immediatament, maniobrant de tal manera que, quan se nadonà, les seves mans reposaven sobre els pits que el desig enduria. Perquè tot sho va fer ella, es digué ara.
La sang el fuetejà a la cara i al sexe mentre ella sinclinava endarrere amb la boca entreoberta i els ulls mig closos, com si anés a desmaiar-se. Va tocar-li les cuixes per sota de la roba.
Cecília...
Ella se li va abraçar molt fort. Mai no se li havia abraçat tan fort, tot i que no era pas el primer cop que lacariciava. Cap de les altres vegades, però, no havien estat sols. Ella va dir:
Espera...
Es va desenllaçar per descordar-se la bata. Gairebé no hauria calgut, car no duia sostenidors i els pits ja se nhavien escapat. Un moment, va venir-li a la memòria el record daquella noia que, quan només tenia setze anys, li mostrava les sines i les cuixes des de la finestra de casa seva, somrient i ruborosa, però descarada, provocativa. Era estrany; sempre havia sentit dir que dexhibicionistes només ho eren els homes. Devia haver-hi de tot. El record, però, va ser fugaç, perquè ja shavia abocat de nou cap a la Cecília, sense preguntar-se què feien, com acabaria allò, ni si els podien sorprendre. Va besar-la des dels ulls fins als genolls, sobretot al ventre i als mugrons, i ella acabà per preguntar:
I aquí, no?
No ho havia fet mai, però ella era jove, anava neta i ningú, simaginava, no lhavia tocada. La seva repugnància teòrica va desaparèixer en veure lengrescament de la noia, que ja es badava. Sinclinà cap al sexe rosat i els llavis entraren en contacte amb uns altres llavis, humits i olorosos, que el van acabar denfollir. Hi endinsà la llengua i ella sobrí més mentre sestremia violentament i exclamava:
Ai, no sé què em passa.
Però quan ell va arrossegar-la cap a terra, encara, en ple orgasme femení, i enfonsà la seva erecció en la carn tendra, va queixar-se:
No, Albert, no!
Ell va tenir una vacil·lació i retrocedí lleugerament. La noia labraçà més fort i li enfilà les cames a lesquena per lligar-lo contra seu.
No, no!
No ho va saber interpretar i xiuxiuejà:
No ho vols?
Sí, sí! No sabia que fes tant de mal...
I avançà tot el cos, gemegant sota la penetració sobtada. Ell, potser sense motiu, es va sentir triomfant. Cada renill della era una estranya victòria que aconseguia.
Havia de passar molt de temps abans no es digués: gairebé parlava com les noies de les novel·les pornogràfiques...
Novel·les pornogràfiques, novel·les sentimentals, es digué ara amb disgust. Va comprendre que no havia dhaver pensat en la desfloració de la Cecília. Un cop més, sense excitar-lo del tot, aquelles evocacions el feien posar neguitós. Encara pitjor. Perquè la imatge de la Cecília entre els seus braços, quan només tenien vint anys, donava pas a una altra imatge. La Neus és diferent, va assegurar-se.
Però no ho seria tant. Era una dona, subjecta a les mateixes cobejances. No puc fer-li això, va dir-se encara. Però li ho acabaria fent si lafer continuava, si ell no es preocupava dallunyar-la com fos. Encara que li hagués de donar algun miquel en públic... Sí, calia fer alguna cosa, lliurar-se a algun acte ofensiu que lobligués a odiar-lo. Lestranya resistència que sentia dintre seu, però, li provava que no seria senzill. Lestimava massa per ferir-la.
Es veia a laula, davant els alumnes, en un moment que ella es mostrés distreta o poc interessada en els estudis, dient:
No creu, senyoreta, que en lloc de perseguir els professors li seria més útil preparar degudament les lliçons?
No podia ser. Seria injustificat. I massa dur. No podia fer-li passar aquesta vergonya. I més si tenia en compte que ella, al capdavall, shavia mostrat tan discreta com li ho permetien les circumstàncies. A classe, és clar, li deia de vostè. Encara més: procurava no haver de dir-li res. Els encontres sempre els havia buscat fora de lambient escolar. Estava segur que, a lacadèmia, ni professors ni alumnes no estaven al corrent de llur relació. Les poques converses que temps enrere, abans dinscriures ella a la seva classe, havien tingut al passadís, no podien haver cridat latenció de ningú. I si lhavien cridada, ara, en veure que no es repetien, tothom sen devia haver oblidat. Sí, shavia mostrat discreta. Shi havien mostrat tots dos. Llevat davui, va dir-se. Avui havia comès la primera imprudència. Potser en seguirien daltres...
Sobre això sí que lhe dadvertir, es digué amb fermesa. No vull que anem per les boques dels altres. I aleshores va adonar-se de la forma del seu pensament. En plural. Tots dos. Se solidaritzava amb ella, doncs. Si més no, en això. Era simptomàtic.
Hi penso massa, va concloure. Però, què podia fer? Confiava que, un cop dins lambient familiar, aconseguiria de foragitar-la. Fins aleshores bé ho havia fet durant hores senceres. Però no era el mateix, és clar. Fins aleshores tot havia estat imaginació més o menys autoritzada pels fets. Ara, en canvi, havia tingut lloc una entrevista en el curs de la qual shavien dit coses que no podien oblidar, que obligaven a una continuació, de la mena que fos.
Si la Cecília ho sabia!, va pensar. Ella ja no lestimava, era inútil repetir-sho. Ja feia molt de temps que tot allò havia passat. Ara només restava la carn. Però aquesta, la carnal, era precisament la pitjor de totes les gelosies; la més incomprensiva. I si sassabentava que una criatura de disset anys... I els fills, com el mirarien si arribava a llur coneixement que el pare havia relliscat?
Era un afer perfectament insensat. Duna manera o altra, hi havia de posar punt final. Començant per les seves il·lusions. I això era el més difícil de tot. Com no ho havia de ser si ara mateix, en contradicció amb tots els seus pensaments, encara es deia: podríem viure uns anys perfectes...?
Tot li feia mal, el cos i lànima. Més enllà del seu dolor, però, no podia desfer-se dun sentiment dexaltació. Digués el que digués, era meravellós haver aconseguit lamor daquella criatura. Una noia intacta... Va sentir, físicament, la seva presència al seu costat. I la sensació fou tan intensa que fins i tot es va girar, convençut que ella era darrere, somrient i disposada a seguir-lo on fos. Però només hi havia persones indiferents.
Sen va sentir desil·lusionat i tot ell udolà, ferit per aquell desencís. La necessitava, la necessitava. Ella li faria oblidar les humiliacions de lexistència, els fracassos, les insatisfaccions del viure familiar, professional... Començaria de nou. Començarien tots dos. Com si mai no hagués passat res, com si el món fos acabat de crear.
Era una follia. I, per si fos poc, ara la sang el fuetejava. Darrere la dolcesa daquells llavis hi havia quelcom més. Un món. El seu món. Va pensar: ensenyar-la a estimar, a ser dona... Però, i després? La veuria fugir dels seus braços per caure en els dun altre home, més jove. No ho podria suportar. Era preferible renunciar-hi des dara. Daltra banda, justificaven uns quants anys de felicitat que ho llencés tot per la borda, sense escrúpols? Però, què és el que he de llençar?, va preguntar-se. La dona, els fills, la llar... I ella és una menor, va acudir-se-li aleshores. El podien perseguir en justícia.
Era una follia. I, per si fos poc, ara la sang el fuetejava. Darrere la dolcesa daquells llavis hi havia quelcom més. Un món. El seu món. Va pensar: ensenyar-la a estimar, a ser dona... Però, i després? La veuria fugir dels seus braços per caure en els dun altre home, més jove. No ho podria suportar. Era preferible renunciar-hi des dara. Daltra banda, justificaven uns quants anys de felicitat que ho llencés tot per la borda, sense escrúpols? Però, què és el que he de llençar?, va preguntar-se. La dona, els fills, la llar... I ella és una menor, va acudir-se-li aleshores. El podien perseguir en justícia.
És clar que no calia arribar a aquests extrems. Daltres homes tenien una amigueta. Jo mateix lhe tinguda, es va dir. Però les circumstàncies eren unes altres i la dona en qüestió havia viscut. A la Neus no li ho podia fer, allò. Una amiga que hom té damagat... Lestimo massa, va dir-se.
Per força hauria de fer un acte de voluntat, posar-la en evidència, i fins i tot avisar el seu pare perquè lallunyés de lacadèmia. Ben mirat, puc fer moltes coses, va tranquil·litzar-se.
Al cap dun moment, però, quan ja pujava al tramvia, estava gairebé segur que no en faria cap. No podria.
Tot just entrat al pis, les primeres paraules de la seva dona foren:
Què, ja has vist el teu germà?
Va arronsar-se despatlles, sobtadament malhumorat. Des de la seva entrevista amb la Neus que no hi havia tornat a pensar. Breument, digué:
Sí.
Ella es va esperar, per veure si explicava com havia anat la cosa, però, en veure que lAlbert no semblava tenir la intenció de continuar, insistí:
I què?
Res. No sabia que tinteressés tant...
És que em sembla que avui el diari parla del teu patruller...
No és el meu patruller.
Oi que es diu Jesús Maristany?
Sí...
El diari era sobre al taula i va agafar-lo. Tombà fulls, a la recerca de les informacions locals.
I que no lhan detingut a ell sol...
La Rosa va fer:
Jo també ho he llegit.
Vagament, va pensar: per què sen preocupen tant, les dones, dels fets diversos? La majoria no llegien res més. La muller parlà de nou:
Suposo que tha donat una negativa...
Qui?
El teu germà.
Ja el coneixes, aquell.
I tu encara més. Per això encara no entenc...
Ell no la deixà acabar.
Està bé, està bé! Tenies raó.
I va abocar-se sobre la notícia, molt breu. Amb poques paraules, informava de la detenció de dos patrullers, els anomenats Jesús Maristany i Mateu Estarell, els quals, convictes i confessos, havien passat a disposició de lautoritat competent. Estarell?, va pensar immediatament. Mateu Estarell? Va alçar els ulls del diari i, sense proposar-sho, va dir:
També el conec, aquest...
Qui? Laltre?
Sí, lEstarell. És a dir, suposo que és ell.
Mira que bé!
Explicà:
Ens vam fugar plegats dun camp de concentració...
En Jordi, que recollia els objectes escampats damunt la taula perquè la seva mare la pogués parar, demanà a lacte:
Vas fugar-te dun camp de concentració, papà?
Sí.
Aquí? Durant la guerra?
Afirmà amb el cap.
I era com els dels alemanys?
Què vols dir?
Si també mataven la gent... com tots aquests jueus que van gasejar.
Ell va fitar-lo.
Don ho has tret, això?
Ho sap tothom... Que no és veritat?
Ell assentí lentament.
Sí. Aquí, però, era diferent. I tampoc no era ben bé un camp de concentració, sinó més aviat de triatge. Un indret don destinaven els homes a altres camps o, si tenien avals, els deixaven tornar a casa.
La Rosa preguntà:
Què són, avals?
Doncs, mira: si coneixes algú important, podies demanar-li que respongués de tu. Hi havia moltes maneres. Un militar, un capellà, un feixista que fins aleshores ho havia dissimulat...
I tu no coneixies ningú?
No.
En Jordi va voler saber.
I com és que et van agafar? No ens ho havies dit mai!
Ves... Em van fer presoner durant una retirada dels nostres. Uns quants ens vam perdre per uns boscos i vam tenir la mala sort danar a caure a mans duna patrulla enemiga.
I què us van fer?
Com totes les criatures, no en tenia mai prou; volia saber tots els detalls.
La mare va dir:
Treu això duna vegada, que hem de sopar.
El noi va obeir i deixà els seus instruments de dibuix damunt una cadira. La dona protestà immediatament:
Et sembla que és lloc, aquí? Quantes vegades vols que et digui...
Està bé, ja ho vaig a desar...
La Rosa va repetir la pregunta que havia fet el seu germà.
I què us van fer?
Com a fer-nos, no ens van fer res. Ens van dur...
El fill el va interrompre.
Esperat! No ho contis fins que torni.
Però si gairebé no hi ha res per contar!
Així i tot va callar mentre el fill abandonava el menjador i se nanava a desar tot el seu material. Estarell, es repetí, i de nou va donar un cop dull al diari. No li havia pas dit, aleshores, que era patruller. És a dir, que ho havia estat. Però no tenia res destrany. Gairebé no havien tingut ocasió de parlar, sobretot per la presència daquell soldat, el gallec, a qui obligaren a seguir-los. En recordar-ho, va tornar a somriure.
La Cecília, que era a laltre extrem de taula, posant les estovalles, va sorprendre la seva expressió.
Deu ser una cosa molt divertida...
No, divertida no...
Daltra banda, ella ja coneixia lepisodi.
Pensava en aquell soldat que ens en vam endur.
Ja ho veig...
Indiferent, sense impressionar-se. Tampoc no shavia impressionat quan li ho contà. No hi donava cap importància. Potser no la tenia. Però estava segur que, si ho contava a la Neus, ella ladmiraria. La Neus, es repetí. Deixem-la... Però encara no la va deixar. Ella ja ladmirava una mica pel sol fet dexistir. Exactament com fan tots els enamorats: com si assistissin a un misteri en la persona de lésser estimat. Nosaltres, va reflexionar, mai no hem estat ben bé així. I tot duna va sentir-se defraudat, gairebé estafat, com si li haguessin pres una cosa a la qual tenia dret, a la qual tothom té dret ni que només sigui una vegada a la vida...
En Jordi tornava a entrar al menjador.
Ja pots contar, ara.
Però ell ja no tenia ganes de fer aquella relació. Va estar a punt de dir que no valia la pena, i ja obria la boca quan lexpressió interessada, atenta, dels seus dos fills, va fer-li comprendre que no tenia dret a negar-se. Inconscient, arribà a un compromís amb ell mateix i, amb poques paraules, va dir:
Doncs bé, ens van agafar i ens van tancar en un camp de triatge, un dels molts que hi havia, perquè estàvem en plena ofensiva i els presoners abundaven. Molts, també, es passaven.
En Jordi preguntà:
Es passaven?
Sí.
A ells? A aquests?
I va fer un gest com si els al·ludits fossin a tocar o els envoltessin.
Sí, aquests.
Va sentir-se satisfet que ho hagués dit daquella manera. Era curiós el que passava amb els seus fills. Exiliat a França com estava, no havia pogut dirigir llur educació, però ells, instintivament, shavien anat orientant en un sentit determinat, amb la mateixa seguretat amb què la planta sorienta cap a la llum. Moltes coses els deixaven indiferents, daltres les creien naturals i alguns problemes no els acabaven de comprendre perquè eren massa joves, però el fet dhaver tingut el pare exiliat els diferenciava una mica dels nois i noies de llur edat. Una estranya intuïció els havia dut a considerar anormal, enemic, un ordre de coses que retingué tant de temps el pare a laltra banda de la frontera. Potser també era que la Cecília, sense adonar-sen, havia dit a llur davant un seguit de coses que els van fer obrir els ulls. I en darrer terme també pensava, i molt, aquest any i escaig darrer, des que tornà. No havia desaprofitat cap avinentesa per explicar-los, sense que ho semblés, què havia estat la guerra civil, per què ell havia hagut de marxar, per què tanta gent encara estava fora de la península, què significava ser català, quins eren els seus drets i per quins motius ara sels negaven. Havia mirat de posar tot això a labast de llur intel·ligència, evitant conferències i lliçons, però aprofitant els fets diaris, els episodis de la vida corrent, les converses de sobretaula.