Havia obrat a la lleugera, sense reflexionar en tots els aspectes de la qüestió, en el que seria més indicat de fer en aquest cas. Per això provava de reflexionar-hi ara, mentre saturava a la parada de lautobús i esperava darrere les tres persones que el precedien. Sí, en Maristany no era possible de treurel de la presó així, per les bones. Era més encertat allò que shavia dit de primer: interessar-hi un bon professional, un advocat expert i, alhora, ben vist entre les autoritats. Daquests, en Josep en devia conèixer més de quatre. Només que pogués aconseguir que li fes unes ratlles de presentació... A nom de lEugènia, és clar, perquè era ella qui shavia despavilar. No era que ell no ho volgués fer, però, com podria justificar el seu interès per en Maristany? Ara que... També valia la pena de pensar en com podria justificar el seu lEugènia, que no li era res, absolutament res. Es pot presentar com la seva promesa, va dir-se. Daltra banda, duna dona sempre sen fa més cas.
Lautobús saturà a ran de vorera. Van saltar-ne set o vuit persones i el cobrador deixà pujar tots els qui esperaven. A baix anava ple, de manera que va haver denfilar-se a limperial.
Lassumpte era aquest: demanaria al seu germà una bona recomanació per a un advocat ben situat, llest, intrigant i tot... Però li caldria explicar alguna cosa, dir que lEugènia... El seu germà era un home meticulós. Voldria saber a què es comprometia, i amb qui. La faria passar per una amiga... No, seria un error; aquell de seguida hi veuria algun embolic inconfessable. Potser valdria més dir que lamic era ell, en Maristany, i que la seva promesa, que estava al corrent de llur amistat, lhavia anat a trobar. Semblava raonable. Però també li caldria explicar què havia fet lamic en qüestió o, si més no, de què lacusaven. Si deia que algú lhavia denunciat per fets de guerra, en Josep es negaria a barrejar-shi...
Començà a suar. Era molt més difícil que no shavia imaginat. De fet, era tan difícil que, en abandonar lautobús a la cantonada del carrer Urgell, encara no havia fet cap progrés substancial. Ni lhavia fet tampoc quan posà els peus a lentrada de la casa on vivia en Josep. Mentre pujava amb lascensor, decidí: no importa, improvisaré. Però no estava tranquil.
És per això que gairebé es va treure un pes de sobre quan, a dalt, la criada va dir-li que el seu germà no hi era. És clar que allò només significava ajornar lafer, no deslliurar-sen. Però li donava temps de reflexionar-hi més a fons.
El pare era al menjador, al costat del balcó obert, amb el diari a les mans. Però no el llegia, sinó que feia una becaina. Era una dormida de vell, perquè va sentir que algú entrava a lestança i immediatament obrí els ulls i alçà el cap.
Ah, ets tu!
Anà per aixecar-se, però ell ja havia travessat el menjador i el va retenir amb una mà a lespatlla.
Com va, això?
Bé... Vaig fent.
Parlava amb una indecisió penosa, a la qual ell encara no shavia pogut acostumar. Aquell era lhome que tenia una amigueta i donava disgustos a la seva muller? Sen recordava, a vegades, daquells temps? Tot duna se sentí molt trist. Però una altra veu, femenina aquesta, deia darrere seu:
Hola, Albert.
Era la Francesca, la seva cunyada.
Hola, noia. Com va, això? I els nois?
No són a casa. Se nhan anat dexcursió, amb els del campament...
Està bé, això!
Es va asseure, i la dona limità. El pare va plegar el diari treballosament i preguntà:
Has vist el discurs que ha fet el ministre del Treball...?
No. No els llegeixo mai, els discursos.
Mal fet.
La seva cunyada va riure.
Tu tan expeditiu com sempre!
No... Diu que en Josep no hi és? Jo que precisament he vingut en aquesta hora...
Ha dinat fora de casa i no sé quan tornarà. Tant pot tardar cinc minuts com no venir fins a la nit.
El pare es va interessar.
Què fan, en Jordi i la Rosa? No els veig mai...
Ara vindran més sovint. Ja fan vacances.
Després, com cada vegada que els visitava, afegí:
Però viviu tan lluny!
La cunyada va dir:
Quan hi ha bona voluntat...
No és això...
Se sentí molestat i afegí:
Vosaltres sí que no veniu mai.
I va pensar: per què soc tan hipòcrita? Si ni ho vull, que vinguin.
Què vols que et digui? Sembla més natural que vingueu vosaltres, vivint com viu el pare aquí.
És clar, tenia raó.
Mira, em sembla que és ell!
Era veritat, acabava de sentir-se el cop de la porta del pis.
Has estat de sort, encara.
No nestava tan segur. Ara caldria improvisar, com shavia dit. Però va descobrir que continuava tan buit dexplicacions convincents com una estona abans.
En Josep va retallar-se al llindar de la porta. En veurel mostrà una expressió sorpresa.
Tu per aquí?
No semblava hostil. Probablement havia fet un bon dinar.
Sí; et volia veure.
Lexpressió de sorpresa va accentuar-se.
Ah!
Et volia parlar dun assumpte.
Laltre plegà el front.
No et deus pas haver posat en algun embolic...
No, no!
Bé, és que tu...
No va invitar-lo a passar al despatx, sinó que penetrà al menjador i anà a asseures al costat del vell.
De què es tracta?
Sempre apressat!, va pensar. Va ficar-se els dits a la butxaca, a la recerca de la pipa, però aleshores es va recordar que a la Francesca li molestava el fum. En Josep no fumava i el pare era només un fumador ocasional al qual havien acabat per fer perdre el vici.
Sen sentí contrariat. Sense la pipa tot seria encara una mica més difícil. Poc hàbilment, va començar:
Tu, pel lloc que ocupes, deus conèixer molts advocats...
En Josep, sense comprometres, va reconèixer vagament:
Alguns, sí... Necessites un advocat?
No, jo no. Un amic meu.
El germà sel va mirar com si li semblés una mica ximple allò danar a preguntar-li el nom dun advocat per compte dun amic, però va limitar-se a preguntar:
Què li passa?
Aquell era el moment dimprovisar.
Veuràs, es tracta dun xicot, en Maristany, amb el qual fa anys que ens coneixem i que... Una vegada, durant la guerra, es pot dir que em va salvar la vida!
No sabia per què ho havia dit. Per ganes de brodar, de fer-ne una cosa personal. Que laltre veiés que el seu interès era sincer, que ajudar aquell amic era com ajudar-lo a ell mateix. És clar que ni a ell no lajudaria si hagués estat de les patrulles...
En Josep no es va deixar impressionar per aquells mèrits. Insistí:
Què li passa?
Bé, el cas és que es troba en un compromís i la seva promesa, que coneix la nostra amistat, mha vingut a veure...
Immediatament, sense cap raó especial, va semblar-li que sonava artificial. El seu germà va encreuar les cames.
Per què?
Doncs per això, perquè com que som tan amics...
No. Vull dir què volia.
És una noia senzilla, que no coneix cap advocat, i aleshores...
Impertorbable, en Josep el va interrompre:
Què li passa?
Ah, sí! El van detenir.
Lexpressió den Josep canvià una mica. A lAlbert li va semblar que fins aleshores shavia imaginat alguna altra cosa.
I bé...?
Li cal un bon advocat que el defensi, algú que tingui... agafadors. Ja mentens, oi?
En Josep assentí.
Per això he pensat en tu. Pel càrrec que ocupes, deus tenir relacions que... Ja saps què vull dir...
Anava pèssimament. Sembarbussava i devia fer una mala impressió. Però en Josep no semblava preocupar-sen gens, daixò. No sense una mica dironia, preguntà:
Suposo que em diràs què ha fet...
Vols dir de què lacusen?
Exacte.
Bé... ja saps com són les dones. He parlat amb la seva promesa i prou. Pel que he pogut deduir, no es tracta de res dimportant; converses imprudents i coses per lestil...
I què entens, tu, per converses imprudents?
Semblava un capellà darrere el confessionari, o un policia. Es va empassar la saliva.
Alguna brometa sobre el règim...
En Josep es mostrà escèptic.
I per això lhan detingut?
Cal que pensis que durant anys ha estat exiliat. A nosaltres sens mira sempre duna altra manera.
Ja ho havia dit. No nhavia tingut la intenció, però ara va comprendre que era inevitable. Afegí:
Una cosa es complica amb laltra i... Si es busca bé, sempre sens pot retreure algun pecat.
El germà tornà a plegar el front.
Vols dir que va tenir activitats delictives?
Que jo sàpiga, no. No ho crec. Però com que ja és un delicte haver combatut a laltra banda...
En Josep no va permetre que lobservació passés sense comentari.
No crec que a tu thagin molestat mai!
No, és clar. Per començar, i ho saps tan bé com jo, vaig estar sis mesos detingut; després, no em permeten dexercir la carrera. És veritat que...
El germà va tallar-lo.
Això és el que teniu vosaltres de bo: que després dhaver empunyat les armes, encara voldríeu que se us passés una pensió!
Ens acontentaríem amb molt menys; en tindríem prou que ens deixessin tranquils a casa nostra, i en dir casa nostra ja saps que no em refereixo a les quatre parets del pis.
Ets un ceballut! Doncs, mira que si aquesta és la teva manera de venir a pidolar favors...
No pidolo favors! No pas per a mi. De tota manera, ja veig que mhe equivocat de porta.
Es va aixecar duna revolada, sobtadament molestat i penedit.
Albert!
Era el pare que implorava. Es va quedar mirant-lo, sense saber què fer, sense saber què dir. Com que la cosa no li venia de nou, la seva indignació no era prou forta per obligar-lo a un gest definitiu. En el seu desig de restablir la concòrdia, però, el pare gairebé va acular-lo en dir:
Sha de ser una mica més humil...
Us sembla que no ho som prou, potser? Ens trepitgen com si fóssim insectes, i el pitjor és que els mateixos insectes...
El pare no ho va entendre. Tremolosament, afegí:
En Josep no tha dit res que no fos veritat...
Naturalment, vós sempre li feu costat. Si ell ho veu blau, blau ho veureu vós!
En Josep, que no havia perdut la serenitat, va dir:
No et desfoguis amb ell, ara, que no hi té cap culpa.
No la té ningú, és clar. Per això anem com anem!...
No saps el que et dius.
El que em dic, sí. El que no sé és el que em faig. Mira que haver pensat que podries ajudar-me... que podies ajudar algú desinteressadament! Devia estar boig!
En Josep va replicar:
No recordo que mhi hagi negat, encara. Simplement preguntava...
Però ell ja havia perdut el sentit de les proporcions. Era inútil que es digués que no nhi havia per a tant, que allò que havien dit no tenia tanta importància, i menys entre germans, sobretot quan no ignorava com era aquell...
Preguntaves, preguntaves! Quina por de comprometres. Que et creus que mhas de perseguir com un inquisidor només perquè et demano el nom dun advocat?
Però és que em devies voler demanar més. No puc recomanar ningú sense saber de què es tracta, de qui es tracta...
Nhavies de tenir prou amb el que the dit, que és un amic.
En tens de força indesitjables.
Com ho pots assegurar, si no saps res de mi?
Sé suficientment per comprendre que em cal obrar amb prudència. Ets un cap calent.
LAlbert es va asserenar de cop. Per què discutia? Es coneixien de tota la vida. Quan el pare es morís, probablement ja no es veurien més. Tot duna va trobar absurda la seva presència allí per demanar un favor a en Josep. Tenia raó, era una idea de cap calent.
Exagerant la nota polida, va dir:
No en parlem més. Em sap greu haver vingut a amoïnar-te i haver-te fet perdre el temps duna manera tan inconsiderada...
Tots sel van mirar com si li hagués agafat alguna cosa. Però ell no en va fer cas. Posà la mà sobre lespatlla del vell.
Adeu-siau, pare. Fins un altre dia.
Satansà a la seva cunyada, que no havia dit ni un mot en tota lestona.
Encantat de saludar-te, Francesca.
En Josep va preguntar:
Però què tagafa, ara?
A mi? Res. És que tampoc no aproves la meva manera dacomiadar-me? És clar, com que soc jo...
El seu germà feu un moviment amb els llavis i arronsà les espatlles. Ell sencaminà cap a la porta.
No cal que us molesteu. Ja conec el camí...
La cunyada, però, va sortir darrere seu. El va seguir fins al vestíbul, on va dir-li:
Dona records a la Cecília i als nois...
Gràcies.
Després va afegir:
Veniu a veurens, un dia daquests.
Se sentia gairebé ferotge.
Vindrem amb molt de gust.
Ella sel va mirar inexpressivament i ell saltà escales avall. Després es va girar i pregà:
Tanca, tanca, no et molestis!
Tornava a estar enfurit. No tan sols no havia aconseguit res, sinó que shavia posat en ridícul per la seva còlera intempestiva. Sempre passava el mateix: es captenia de tal manera que en Josep acabava per tenir raó. I el pitjor era que allò només li passava amb ell. Com que és el meu germà, va dir-se, no puc perdonar-li que sigui com és. A més, va pensar, com que ni pots fumar...
La primera cosa que feu, en arribar al carrer, fou encendre la pipa. Després, com que encara era aviat, va emprendre el camí de lacadèmia a peu.
Molt abans darribar al carrer dAribau ja havia comprès que el seu capteniment fou absolutament idiota. Absolutament idiota, es va repetir, com si el mot li agradés. Qualsevol altra persona que no fos el seu germà li hauria pogut dir tot allò, i molt més, sense provocar en ell una resposta tan forassenyada. Perquè, al capdavall, què li havia dit? I no havia estat ell mateix qui començà a descentrar la qüestió? Quan hom va a demanar un favor, i dun favor es tractava encara que aleshores shagués refusat a admetre-ho, lorgull, ja que no la dignitat, més val ficar-sel a la butxaca. Però és que en Josep lexasperava. Sho confessava i no sho confessava, perquè gairebé li sabia greu, però la veritat era que lanimadversió que sentia pel seu germà augmentava en relació directa amb el seu parentiu. Si hagués estat algú altre, un conegut, un indiferent... Les persones podien desagradar-li com a tothom, però en general no aportava cap mena de passió, o una passió molt moderada a tot estirar, a les relacions que hi sostenia, ja que comprenia que cadascú, per molt equivocat que anés al seu veure, tenia dret a ser qui era i a pensar com pensava. Però no en Josep. És a dir, en la mesura en què era una persona com una altra, participava també daquest privilegi. Però és que per a ell no podia ser una persona com qualsevol altra. I, ben mirat, no sabia per què. Mai no havien estat units, mai no shavien captingut com dos veritables germans. Allò que operava, doncs, era només el coneixement que, malgrat tot, tenien de llur lligam fraternal en termes de sang, no llur afecte o llur desamor. Tampoc no és ben bé això, va reconèixer. Era més senzill i, alhora, més complicat. Potser per això resultava més difícil veure-hi clar.