Això és cap al mar. Potser ataquen la Campsa.
Ningú no ho sabia, però. Era difícil didentificar de quina banda venia el soroll, el qual es barrejava amb el de les bateries de la DCA. I la prova que es van equivocar és que els avions eren més a prop que no es pensaven.
Es pot dir que no es va adonar de res fins que es va veure sota les runes de les parets caigudes, entre el mur mitjaner i un tros de biga que va subjectar-lo pels pantalons sense arribar a esquinçar-li la pell. No sabia si havia perdut el coneixement, però la muntanya denderrocs lofegava i el feu tossir repetidament amb un esbufec cavernós provocat per la pols. Tot era fosc i li semblava com si es trobés enterrat entre quatre parets, en una cambra molt reduïda, on era molt difícil de fer un moviment sense ensopegar amb cantells i arestes inesperats.
Es va arrossegar, però tot just havia avançat uns pams quan va aturar-se amb la mà sobre una massa blanca i fina, encara càlida. Sen sorprengué i, desesperadament, provà dacostumar els ulls a lobscuritat. Després va desplaçar la mà una mica més lluny, palpant els contorns daquell cos.
El cataclisme devia haver-lo trastornat una mica, perquè fins que arribà a la forca de les cames no sadonà que palpava lentrecuix duna dona. Amb un gest nerviós i gairebé horroritzat, va enretirar els dits.
Fora se sentien veus i el xiscle duna sirena. Devia haver passat més estona que no es pensava, o latac havia estat de curta durada. Va acudir gent amb llanternes i els raigs lluminosos es filtraren entre els enderrocs. Van rodolar uns maons i ell va avançar per damunt del cos de la noia. El cap, esclafat, li penjava cap a una banda, sobre el buit que deixava el tors empresonat entre dues pedres.
Algú cridà:
Aquí, aquí!
I una mà sallargà per ajudar-lo a sortir de lencreuament de bigues que latzar havia disposat per salvar-li la vida. De primer es creia que tota la casa havia saltat enlaire, però després va veure que lobús només hi havia fet un esquinç que la separava de ledifici proper.
Va sentir que li preguntaven:
Hi havia algú altre?
Va assentir i, com que no estava ferit, es posà a ajudar els voluntaris que acabaven dacudir, però no van trobar ningú més amb vida. Tres cadàvers.
La Cecília havia dit alguna cosa, però va haver de fer-li-ho repetir.
Deia que el teu germà no en voldrà saber res...
De què?
Daixò daquest del bar.
Ah, sí!
Shavia allunyat tant, amb el pensament, que li costava de tornar a fer-se càrrec de la realitat actual.
I al meu veure, farà bé.
Es va treure la pipa de la boca i colpejà el forn contra el ferro de la barana per tal de fer caure la cendra.
No costa res de provar-ho.
Vagament, continuava pensant en els Rocalla. En Xavier, el seu company, va morir tres nits després. Ell ja no els va tornar a veure, perquè el permís era de vuit dies.
La Cecília insistí:
Et compromets amb massa facilitat. Sempre has estat igual...
Ell es redreçà, llambregant la nit trencada per uns fars que senfilaven per la carretera de lArrabassada.
Més val pecar per excés que per defecte.
Feu una pausa i afegí:
Bé cal compensar duna manera o altra legoisme dels prudents... o la prudència dels egoistes, si vols...
Va separar-se de la barana, i ella es girà.
Però no sé per què sempre has de ser tu!
Doncs perquè soc així, tu mateixa ho has dit... Bé, men vaig a treballar una estona més. Fins a la una...
Ella va seguir-lo cap a dins, fins al menjador, però ja no tornà a obrir la boca.
Al matí havia plogut, però a primeres hores de la tarda, quan va sortir de casa amb la cartera a les mans, els carrers ja eren secs i dels xàfecs més o menys intermitents tan sols restava aquesta dolcesa de laire que sembla fer-lo més fi, més respirable. El miracle dun món nou es devia vestir per la muntanya, els arbres de la qual, com els que vorejaven la carretera, treien una ufana renovada, però les cases eren les mateixes de sempre i idèntica era la gent que circulava amunt i avall o esperava a la parada del tramvia.
Quan el vehicle arribà, va quedar-se a la plataforma mentre tot de dones i uns quants soldats de lHospital Militar corrien cap a dins a apoderar-se dels seients. El cobrador va canviar lorientació del tròlei i el conductor es traslladà al motor de laltre extrem. Aleshores engegà.
La gent enraonava i, un cop més, lAlbert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit de lany i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no shi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia lefecte que era com una illa enmig dun mar immens que pujava i pujava amb lamenaça dengolir-lo. Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobrevivent duna raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses. La feina que ens espera, es deia aleshores. Però feina per a qui, per quan? Havien passat els anys i tot continuava igual; tots els símptomes que semblaven presagiar un canvi es convertien immediatament en mentiders. És perquè volem, es deia també. I languniejava un neguit estrany en pensar que ell, ben mirat, era també un dels qui ho consentien. No es limitava a la seva vida diària rutinària, sense fer res, absolutament res, per millorar aquell estat de coses? Lexclamació final era: Pobres de nosaltres! Una mena de compassió sense eficàcia, una cosa epidèrmica, uns mots que no amagaven res i que ja eren com un costum.
Nera agudament conscient mentre el tramvia davallava per la República Argentina. Mirava els rostres que lenvoltaven amb la intenció de distingir llurs característiques racials, però mai no havia estat gaire fi en aquestes coses i no sempre li era possible decidir de quina regió procedien els nouvinguts ni a quins dells esqueia el nom docupants. I tot duna se li va acudir de pensar: tampoc ells no poden estar conformes amb el que passa. Però això no era suficient perquè els estranys fessin causa comuna amb un poble que soblidava. Sempre hi hauria una barrera. No era merament la parla, sinó una disposició de caràcter espiritual, una manera de ser, denfocar lexistència, quelcom que ell no sabia definir amb precisió, però que, així i tot, reconeixia quan li ho posaven davant dels ulls.
També ho reconeixien els altres, i això era precisament el que més els coïa: constatar una diferència. I, més que constatar-la, saber que en ella es recolzaven unes aspiracions a les quals mai no accedirien de bon grat. La història era allí per demostrar-ho. Com també demostrava que no tots els enemics eren de fora, sinó que molts pertanyien al mateix poble oprimit. El seu germà mateix, per no anar més lluny.
No ho havia confessat mai, és clar, però ell sabia molt bé que a casa seva es parlava castellà. És a dir, el pare continuava expressant-se en català, no pas perquè cregués en la virtut o en la necessitat daquesta parla, sinó perquè era un home senzill i, a les seves velleses, li devia venir costa amunt canviar de pell. Però ell, en Josep, la seva muller i els dos fills, tots enraonaven sempre amb la llengua imperial. Era tanmateix curiós que, fins a cert punt, haguessin volgut amagar-li-ho, perquè en les rares ocasions que els visitava cedien a la parla materna i eren només els nois, formats en un ambient netament castellà, de Front de Joventuts, que ara i adés es traïen. Allò, aquell dissimular-li que havien travessat la frontera lingüística que era tan sols el símbol duna altra barrera dimplicacions més greus, indicava, però, una mena de sentiment de culpabilitat que, per a molts optimistes, hauria estat un motiu irrefutable desperança. Ell, però, no confiava tant. Perquè si en Josep encara es mig avergonyia dhaver canviat didioma, els fills ja no experimentarien aquest complex, o lexperimentarien en un grau mínim. Si de grans es casaven amb una dona de laltra banda, el canvi potser ja seria definitiu. És a dir, definitiu...? No podia assegurar-se mai res, és clar, però li semblava que les coses sordenaven de tal manera que aquests catalans que renegaven dells mateixos venien a ser la contrapartida dels fills dels castellans que, dins lambient novell, acabaven per incorporar-se als usos i costums i al mateix imperatiu de la llengua del poble dadopció dels pares, i això fins a lextrem de convertir-se, alguns dells, en perfectes separatistes, més violents, més convençuts, a vegades, que els catalans en els quals la virtut de la raça deixava doperar. O és que potser les virtuts de la raça eren unes altres?...
Si us plau.
Els mots, que trencaven els seus pensaments, li van caure al cor com un bàlsam. Va mirar lhome que els havia pronunciats, però, és clar, pertanyia a la seva generació. Cap jove de menys de trenta anys no els hauria dits, va pensar. El seu cor va rebutjar el bàlsam i el convertí en quelcom de verinós i de malsà. Eren precisament els joves de menys de trenta anys els que importaven. Ells decidirien el demà. Ja sabia que a laltra banda de la frontera no sopinava igual. Allí tothom semblava convençut que els mateixos que havien menat el joc antany el dirigirien en canviar les circumstàncies, les misterioses circumstàncies. I ell també ho havia cregut, perquè els pares de la pàtria, per dir-ho dalguna manera, eren un mite que pesava. Fins al seu retorn no va canviar dopinió.
Era sorprenent, de tan natural, trobar-se que durant aquells anys havia crescut una altra generació. Una generació que ja no sabia res de la guerra, o res dautèntic, perquè, en termes generals, shavia deixat enganyar per les versions dels vencedors. Però fins i tot els qui no shavien deixat ensibornar, aquells que procedien de famílies tradicionalment liberals i catalanistes...
No era gens estrany, si bé es considerava. Les famílies eren catalanistes i liberals, sí, però per a la majoria delles lexperiència de la guerra havia estat un malson; algunes foren perseguides perquè pertanyien a la classe benestant, o anaven a missa, o no eren prou extremades en llurs ideals. Aleshores, apressadament, havien fet marxa enrere i, sense junyir-se potser al carro del vencedor, shavien quedat a la cuneta del camí, esperant. I encara esperaven, amb una vaga hostilitat contra tot allò que podia alterar lordre de coses existent, però alhora ideològicament contràries a la situació. Amigues del compromís, els pesava i no sabien com sortir-sen. Devien afitorar àvidament una tercera solució.
Més val lladres que assassins... Li ho havia dit el cunyat den Roure, amb el qual va parlar uns moments al despatx del seu amic, quan aquest els presentà. La frase lhavia sorprès i impressionat. Molts opinaven igual. Més val lladres que assassins. Però, on eren els assassins? Hi havia dret a jutjar duna manera tan primària, sense coneixements de causa? Hi havia hagut violències, és cert, com nhi ha en tots els períodes de desordre, quan linstint domina la raó. Però també els enemics havien traït la seva humanitat percaçant els adversaris polítics, i això durant més temps, duna faiçó més organitzada. La traïen encara, i amb menys excusa, quan al cap de tretze anys dacabar-se la guerra, continuaven silenciant els oponents verbals entre els murs duna presó. El seu germà un dia li havia dit: És que no sha acabat, la guerra!
Tenia raó. No havien permès que sacabés. No sacabaria durant molt de temps. No era daixò mateix que es lamentaven ells, els exiliats, daquell estat de guerra civil que el règim franquista mantenia a la península? Però era un error queixar-sen. Perquè aquell estat de coses només els afavoria. Els qualques joves que semblaven tornar a sentir la pàtria, molts dells fills de famílies poc simpatitzants amb les aspiracions nacionals catalanes, o de famílies escamnades per la sang i el carnatge, no es despertaven precisament a limpuls daquest clima irrespirable? I els altres, molts indiferents, que mai no havien sabut decidir quin era el seu camp, no començaven a entreveurel ara, quan sentien pesar damunt dells, i a lentorn, una hostilitat que es manifestava en tots els aspectes de la vida?
Un moment...
El tramvia era aturat al passeig de Gràcia, cantonada Provença, i havia estat a punt de deixar-lo engegar de nou sense baixar. Gairebé mhavia oblidat que he de veure el meu germà, va dir-se.
Travessà la breu calçada, fins a la vorera, però aleshores es va recordar que la parada de lautobús quedava molt més enllà. També podia creuar el passeig i anar-lo a buscar davant la Pedrera... Uns segons, va quedar-se palplantat, indecís. Però lurbà va donar pas als vehicles que pujaven i ell, per no esperar-se, va seguir pel carrer de Provença, cap a la rambla de Catalunya, cap a Balmes després. Tanmateix, era molestosa, aquella combinació. Tramvia, autobús i, aleshores, un parell de blocs de cases a peu. Per això anava tan poc sovint a casa den Josep. No, no és per això, va reflexionar. Eren un a cada banda de la barricada i era natural que limitessin llurs freqüentacions a les estrictament indispensables. Per això cada dia es freqüentarien menys. El dia que el pare es morís... Perquè les poques vegades que hi anava, ho feia pel pare. Ells acabarien per perdre tota mena de contacte. Si no és que em decideixo a demanar-li favors, va burlar-se dell mateix.
Tot duna va comprendre que, aquest cop, la seva dona tenia raó. Ben mirat havia estat una ximpleria pensar en en Josep a propòsit del pobre Maristany. I més ximpleria encara intentar de fer honor a la paraula mig donada a lEugènia. Que potser no ho sabia, que no en trauria res? Nhi hauria prou de pronunciar la paraula patruller perquè saltés com un home que sha assegut sobre una mata dortigues. No era que li haguessin fet mai res, a ell; mai no havia estat un home prou important perquè el molestessin. O potser és això el que li cou, va mig riure mentre evitava una criatura que acabava de sortir disparada duna botiga.
Sempre havia estat igual, aquell. Allò que ell mateix en deia un home dordre. Volia dir, és clar, del seu ordre. Un ordre on ell pogués ocupar un lloc més o menys responsable i sentir-se important, amb la possibilitat, per damunt daixò, datropellar els altres, els qui no pensaven com ell o no li eren prou simpàtics... Caldria trobar una excusa per decidir-lo a interessar-se per en Maristany. El més difícil era que ell mai no havia sabut mentir amb prou convenciment. Més valdrà, va decidir, que no li doni massa explicacions. Al capdavall, què volia, dell? Simplement, que li indiqués una persona, un advocat hàbil, capaç de defensar el nebot del vell Cedó. Però no, tampoc no era ben bé això. El que calia era un home prou ben situat, prou influent, perquè no fos necessari de defensar-lo. Somio despert, va dir-se. No pot conèixer ningú de tanta influència; potser no existeix ningú que la tingui. Ara que la maquinària sha engegat, ha dacomplir el seu procés.
Havia obrat a la lleugera, sense reflexionar en tots els aspectes de la qüestió, en el que seria més indicat de fer en aquest cas. Per això provava de reflexionar-hi ara, mentre saturava a la parada de lautobús i esperava darrere les tres persones que el precedien. Sí, en Maristany no era possible de treurel de la presó així, per les bones. Era més encertat allò que shavia dit de primer: interessar-hi un bon professional, un advocat expert i, alhora, ben vist entre les autoritats. Daquests, en Josep en devia conèixer més de quatre. Només que pogués aconseguir que li fes unes ratlles de presentació... A nom de lEugènia, és clar, perquè era ella qui shavia despavilar. No era que ell no ho volgués fer, però, com podria justificar el seu interès per en Maristany? Ara que... També valia la pena de pensar en com podria justificar el seu lEugènia, que no li era res, absolutament res. Es pot presentar com la seva promesa, va dir-se. Daltra banda, duna dona sempre sen fa més cas.
Lautobús saturà a ran de vorera. Van saltar-ne set o vuit persones i el cobrador deixà pujar tots els qui esperaven. A baix anava ple, de manera que va haver denfilar-se a limperial.
Lassumpte era aquest: demanaria al seu germà una bona recomanació per a un advocat ben situat, llest, intrigant i tot... Però li caldria explicar alguna cosa, dir que lEugènia... El seu germà era un home meticulós. Voldria saber a què es comprometia, i amb qui. La faria passar per una amiga... No, seria un error; aquell de seguida hi veuria algun embolic inconfessable. Potser valdria més dir que lamic era ell, en Maristany, i que la seva promesa, que estava al corrent de llur amistat, lhavia anat a trobar. Semblava raonable. Però també li caldria explicar què havia fet lamic en qüestió o, si més no, de què lacusaven. Si deia que algú lhavia denunciat per fets de guerra, en Josep es negaria a barrejar-shi...