En Flema va alçar el cap del llibre i digué:
Ja és lhora.
LAlbert, instintivament, va mirar el rellotge. Sí, ja era lhora. Va sospirar, però el sospir no tenia res a veure ni amb el rellotge ni amb la classe que estava a punt diniciar, sinó amb aquella conversa que, un any enrere, havia tingut amb en Roure. No podia negar que lhavia impressionat una mica. En Roure semblava molt segur del que deia i, en la mesura en què era defensable, sabia defensar-ho. Però després va veure que tot allò era fum, un camuflatge darrere del qual amagava la seva derrota definitiva. Però havia estat un xicot intel·ligent i lluitador i, malgrat tot, li dolia la renúncia. Per això no tolerava que els altres sadonessin del seu enderrocament interior. Sí, li faltava fibra davant ladversari.
El més estrany de tot, va pensar ara, com ja ho havia fet aleshores, és que em volgués admetre entre el personal de lacadèmia. Perquè ell venia a ser una mena de retret vivent. I a ningú no li agrada de tenir el retret davant el nas, o prou a prop perquè impossibiliti loblit. Potser era que aquell enderrocament era més profund, més definitiu que no simaginava. O potser, més fàcilment, que no shavia atrevit a dir-li que no. Al capdavall, havien estat força amics. Va explicar-li: Si tesperes un parell de mesos, et podré confiar una classe de francès. Tu ja el sabies bé, amb la teva estada a França...
Sí, en això shavia portat magníficament, com un veritable amic. El seu professor de francès el deixava a finals dany, però podria haver-sho callat i dir-li que tenia tot el personal que li feia falta, cosa que en aquell moment era veritat.
Per què ho devia fer?, va preguntar-se mentre saixecava per dirigir-se a la seva aula. I tampoc posteriorment no havia desmentit la seva benvolença. Això sí, de política ja no nhavien tornat a parlar, era una mena dacord tàcit que tots dos respectaven escrupolosament.
Mentre travessava la porta de la sala de professors, es va adonar que se sentia trist. Malgrat tot, estimava en Roure. I ell... Inesperadament, es va aturar. En Roure... en Roure per força havia de conèixer gent, i servicial com era... Va brandar el cap. Sí, coneixia gent, però això era en un altre temps. Ara, encara que hagués renegat dels seus ideals, no havia fet front comú amb ladversari. Amb un lleuger retard sobre lhorari, començà a caminar cap a la seva classe.
Ja hi era a tocar quan va aturar-se per segon cop. La seva dona! La seva dona era filla dun antic magistrat, ell mateix li ho havia dit. Sí, però a València, don procedia la família. No serviria, tampoc.
Va obrir la porta de laula. Dins només hi havia tres alumnes. Ja es veia que era lestiu. Es van girar tots tres i la Neus li va somriure. Ell mirà de reprimir el seu i saludà amb una petita inclinació. Però, aleshores, decidint-se tot duna, va dir:
Si em permeteu un moment...
Ells, és clar, en el fons, contents. Per no deixar-los lliurats a llur pròpia iniciativa, sempre curta en qüestions destudi, va manar:
Comenceu la traducció del diàleg de la lliçó... Toca la trenta, oi?
No, la vint-i-nou.
De la vint-i-nou, doncs.
Va tancar de nou la porta i es dirigí al despatx den Roure. Acabava de decidir-se. Ben mirat, no hi perdria res. En canvi, li venia molt costa amunt haver de confessar a lEugènia que no havia aconseguit el que es proposava, pitjor encara: que gairebé ni havia tingut loportunitat de parlar-ne!
Davant el despatx, va tustar amb els dits. Havia sentit una enraonadissa a linterior. La veu den Roure va contestar:
Un moment!
Es va esperar, una mica anguniejat, car era conscient que furtava quelcom als seus alumnes. De fet, ben poca cosa, va reconèixer, ja que si sespavilaven aquell diàleg el podien traduir sense cap dificultat. De tota manera, no és ben bé el mateix, va dir-se. La seva obligació... En soc massa esclau, reflexionà. I això era un error, perquè quan sera tan escrupolós hom acabava per convertir-se en el servent dels altres. Ara, en lesclau de la paraula tan irreflexivament donada a lEugènia.
Per sort, parlar de lafer amb en Roure no languniejava gens. Amb ell no li caldria dissimular la veritat. Sen faria càrrec i si, fet i debatut, acabava per dir que no, tan amics com abans. Amb ell, encara que es molestés, no se sentiria ressentit. No era com el seu germà. I, naturalment, va dir-se, quan la Cecília ho sàpiga encara em donarà la culpa a mi. És clar que la tenia, en aquell cas concret, però és que ella no sabia tot el restant. O, més ben dit, sí que ho sabia; quan festejaven lin va parlar una vegada, però de segur que ella ja feia temps que ho havia oblidat.
La porta es va obrir i un parell de jovenets, un noi i una noia, en van sortir silenciosament. Tots dos tenien la cara vermella i la noieta semblava que hagués plorat. Ben just si els mirà, però. En Roure, que treia el nas darrere dells, va fer:
Ah, ets tu!
I, faceciosament, afegí:
Que potser fas vaga, avui?
LAlbert va somriure.
No; és que et volia parlar...
I aleshores, per primer cop, se li va acudir que no corria tanta pressa, que també hauria pogut esperar la sortida de classe. Laltre, però, havia parlat per parlar, i la prova és que ara deia:
Thas fixat en aquest parell?
Com?
Ja veig que no!
Vols dir aquests jovenets?
Sí. I bons jovenets, a fe! Comencen dhora. Els he sorprès al guarda-roba.
Ah!
La noieta no devia tenir pas més de dotze anys, i potser tretze el xicot.
No és que hagi passat res... Es miraven!
No semblava indignat, sinó divertit, potser perquè lepisodi, fins on sabia lAlbert, era nou.
Suposo que no hi tornaran, després de la vergonya que els he fet passar.
Es va instal·lar darrere la taula.
Però dius que em volies parlar... Seu.
És un moment.
No hi fa res. Apa, home, apa!
Es va asseure.
Veuràs...
Es va interrompre i pensà: sí, més val ser franc; comencem pel començament. Repetí:
Veuràs. Han detingut un amic meu, un tal Jesús Maristany, i la seva... bé, digues-li com vulguis...!, la seva amiga... mha demanat si podia trobar-li algú que lajudés. És un patruller. Vull dir que ho era.
Tu sempre una mica Quixot, eh?
Què vols dir?
No, res...
Sí, tens raó. El fet és que mhe compromès, ja mentens...
Per què se servia daquella expressió tan estúpida, el tic den Roure anys enrere?
Li he dit que faria tots els possibles, però el fet és que no conec ningú. Suposo que el que caldria seria una persona amb influència, o un bon advocat. I he pensat que potser tu que coneixes tanta gent...
Bé... Advocats sí, un grapat. Però... però... Un patruller encara és una cosa greu, no sé si ho saps...
Sí, ja mho penso.
Aleshores en Roure va recordar.
Però, no tens un germà al Palau de Justícia?
És agent judicial, sí. Però el meu germà i jo... Ni per mi no faria un pas.
Ja ho entenc.
Va reflexionar.
De moment, no sé què dir-te...
Tornà a reflexionar, amb el cap inclinat, com si li pesés massa.
És clar que hi ha el meu sogre...
A lAlbert li va saber grat dhaver-ho dit tan espontàniament. Ell, tot i que aquell fos el motiu que lhavia induït a parlar-li de lafer, no satrevia a recordar-li-ho. En Roure va afegir:
És clar que hi ha el meu sogre...
A lAlbert li va saber grat dhaver-ho dit tan espontàniament. Ell, tot i que aquell fos el motiu que lhavia induït a parlar-li de lafer, no satrevia a recordar-li-ho. En Roure va afegir:
Precisament aquests dies és aquí, a Barcelona... És cert que ell, personalment...
Deu estar ben relacionat.
Relacionat, relacionat... Ho estava, sí. Ara els de la seva promoció ja gairebé són tots morts. Després, les seves simpaties tampoc no han estat mai pel règim. Si més no duna manera declarada. I aquestes coses, encara que ell no se signifiqués, fan mal.
Sí, ja ho sé.
En Roure va dir:
De tota manera, llops amb llops no es mosseguen! Van a tornajornals.
Va fer una pausa, i lAlbert esperà. Després, com si tornés a reflexionar-hi, exclamà:
Però mira que tens unes amistats, tu!
Va explicar-li:
És un xicot veí. Jo ni ho sabia, que havia estat patruller. Fins ara, quan lhan detingut.
El deu haver denunciat algú...
No ho sé. I als seus familiars, un oncle i para de comptar, més val no preguntar-los-ho. El bon home es veu que tampoc no ho sabia i diu que sen renta les mans.
I per això tu... És el que et dic, ets un Quixot.
LAlbert va tornar a somriure, sense contestar.
En fi, no em costa gens de parlar amb el sogre.
Gràcies.
Ja ho sabies que ho faria.
És clar. Per això te nhe parlat.
Però no era cert. No ho sabia. Fins i tot ara se sorprenia de la facilitat amb què havia aconseguit la seva col·laboració. Perquè allò, fins a cert punt, era comprometres. Fet i fet, en Roure potser no era tan burgès com shavia imaginat. Resultava una mica difícil dentendre.
A veure si aquesta nit lensopego de bon humor. Perquè amb ell tot és qüestió dencertar-la. Què hi vols fer, és vell!
LAlbert es va aixecar.
Gràcies, ja sé que faràs tot el que puguis.
Apa, ves, que ja deus tenir la classe damunt davall...
Quan va entrar a laula, però, tots tres alumnes escrivien tranquil·lament.
Havia tingut la intenció dabandonar la classe a lhora en punt, mentre els seus alumnes encara recollien les coses; així evitaria la Neus. Cap al final, però, la voluntat li començà a flaquejar; vulguis o no, i sho confessava entre trist i esperançat, entre ells dos ja existien uns lligams. Uns lligams que mai no hauria hagut de permetre que es forgessin. Però, com rebutjar la sol·licitud duna cara bonica i dun somrís gentil en uns llavis vagament malenconiosos de disset anys?
Durant aquells tres quarts havia oblidat del tot lafer Maristany, perquè ara tenia la consciència tranquil·la. Havia fet tot el que havia promès, i més i tot, car en trobar tancada una porta, trucà en una altra. Tenia, doncs, el pensament i el cor lliures per turmentar-se a propòsit de la noia. La qüestió era turmentar-se sempre, no conèixer ni remotament aquella pau a la qual aspirava tan sovint, feta de menudes satisfaccions i de petits contratemps que no pertorben el ritme de la vida. Però potser ni existia, això. Era massa fàcil de pensar que els altres, o molts dels altres si més no, assolien aquest ideal mediocre. En definitiva, era fins i tot possible que fos una aspiració inoportuna. De tota manera, per a ell, tristors i alegries es convertien sempre en quelcom dabsorbent que potenciava desmesuradament aquells estats dànim.
Sempre perdut entre tensions, es deia. I així era. Ara mateix, aquell voler i no voler accentuava la importància de la seva aventura. Perquè era una veritable aventura. I podia menar-la, ho pressentia, pel camí que li plagués. Això era el més terrible de tot, que en aquell afer comptés únicament la seva voluntat. Ella prou disposada que estava a seguir-lo. Comprenia que, en certa manera, ja era com si la noia shagués lliurat. I ho havia fet amb limpudor dels pocs anys, quan les barreres convencionals encara no han estat dreçades en llur totalitat. Després daixò, del que fos que acabés per haver-hi entre ells, la noia ja no tornaria a ser la mateixa. Mai més no retrobaria aquella disponibilitat, aquella espontaneïtat dara. Per això era tan trist saber que, dacord amb una moral que reconeixia com a pròpia, li calia rebutjar-la.
No shi decidia del tot, però. La seva vida havia estat massa miserable per no desitjar amb la mateixa ardència della, o amb més fervor encara, perquè hi aportava els dons preciosos de lexperiència, un acompliment que, a més dafalagar-lo, omplia un buit que, a la seva edat, ja no podia esperar, raonablement, de curullar per aquells mitjans.
Ella li somreia des de darrere el pupitre, com li havia anat somrient ara i adés en el transcurs de la classe. I ell li retornava el somrís, una mica contingut potser, com feia sempre per culpa daquell mateix voler i no gosar que posava tot el seu ésser en tensió. I mentrestant lexaminava una vegada més per dir-se com era de dolça i dencisera amb el seu rostre fi i acollidor, tot bolcat en els ulls i en la corba dels llavis entreoberts ara que recollia els llibres i quaderns amb les mans distretes, perquè lúnic que importava era lhome que tenia davant.
Hauria volgut penetrar dins daquell ésser per saber exactament de què era fet el seu amor. Hi endevinava tot delements tèrbols que encara no havien aflorat a la superfície i que ella, probablement, ignorava. Però aquests elements, conscients o no, formaven part de lencís. Perquè ella, no calia enganyar-shi, no era res sense el cos, sense la seva intimitat carnal. Era prou vell per adonar-sen. No creia en amors desencarnats, i aquell reducte dell que restava adolescent, disposat, doncs, a satisfer-se amb una relació tota platònica, havia crescut també, shavia modificat per convertir les seves exigències en una mena de dolor urgent que sobrepassava el propi objectiu. Per tant, només podia enfocar aquell amor duna manera concreta, no exempta de puresa, si la puresa resideix en la intenció, però que potser no coincidia del tot amb la idea que la noia, si hi reflexionava, sen feia en aquell estadi de la seva jovenesa. Era cert, com pensava, que ell menaria laventura al seu grat i que ella no faria més que seguir, però això no volia pas dir que en aquell moment hagués previst totes les eventualitats daquesta aventura. I tampoc no desvirtuava lencert darrer del seu pensament el fet que, en el passat recent, la iniciativa partís de la Neus. Ella potser no ho sabia, però ara ja lhavia perduda. Podia perseguir-lo si ell intentava defugir-la, però la iniciativa ja no tornaria a canviar de mans.
Ho sabia molt bé, car havia examinat llargament lafer, potser no amb tant de rigor com calia, però sí que prou de prop per veure-hi relativament clar a despit de la passió que el pertorbava. De tota manera, res daixò no servia en aquell moment, quan eren lun enfront de laltra, cadascú amb el seu somrís.
Els altres dos alumnes ja se nhavien anat, amb aquella impaciència de tots els estudiants que obeeixen a tocs de campana, ni que siguin inoïbles, i ara ells disposaven, si volien, de deu minuts, els deu minuts de soledat que separaven una classe de laltra sempre que per atzar no entrés algun professor, cosa ben poc provable. Deu minuts, però, que, tot i ser tants, tampoc no eren res, car els malversaven en aquell somrís inacabable, darrere del qual amagaven una timidesa no totalment provocada per lambient. Al capdavall, era la mateixa que havien experimentat setmanes enrere, a la plataforma del tramvia que els reuní.