La meva estratègia per espantar-la no lespanta. La seva obsessió alimentària és molt gran.
Prefereixo no tenir cervell i morir-me abans dempassar-me res fregit.
Estàs boja! Perdona, no ho volia dir.
La degeneració mental ja deu haver començat. Aviat seré una borderline. Millor que desaparegui abans de caure tan baix.
Pren una mica de te. No engreixa. Has de prendre líquids.
No men refio. Pot tenir sucre.
Quan li asseguro que no en té, en fa un glop.
@Vodkas Prefereixo ser a casa ajaguda i a Twitter en lloc de sortir amb les amigues. Per què? Soc gorda i antisocial.
La meva mare pensa que em vull suïcidar perquè les cançons que escolto parlen de la mort. No ho entén.
Com que conec el seu elitisme, li dic que lanorèxia la tornarà ruca; en lloc de respondre: «Que fatal, doncs ho deixo; no vull ser com les altres; mhe de mantenir al dessus la mêlée», pensa: «Ni això no faig bé, he sucumbit a una passa vulgar». Pobreta, no nhi ha prou amb estar malalta, sinó que li presento com si en fos la causant. Mestic equivocant de mig a mig. No la puc fer sentir culpable.
LElexa es nua els cabells i em demana un mirall. No en tinc cap a mà. Es toca la cara ossuda. Mentalment se nha anat de la meva consulta. Amb les informacions que en tinc i les gravacions de la seva webcam, puc reconstruir el seu món. És a casa seva, ara. Saixeca la brusa i es pessiga. No veu les costelles marcades ni la panxa convexa que té. Índex de massa corporal per sota del quinze per cent. Els ulls la deformen. Ningú no veu el que ella veu. Té la percepció distorsionada. Els romàntics també creien que el món era com se linventaven. Els que lidealitzaven, eren feliços; però no pas els que nexageraven els horrors, com lElexa. Les seves visions són pitjors que la realitat. I, com aquells, senfronta a la societat. I com més se lestimen, pitjor. Li menteixen. Li diuen que és maca (fals) i que, com més safarti, més ho serà (falsíssim). Té cabells de rata i el cos escanyolit com una biafrenya; les dents fetes pols, les genives llagades i el morro dun gos xacrós. Els plats li fan basca. Tot nhi fa. La seva boca es nega a empassar res. Carn, nata, fal·lus, ous. Tot li fa venir basques. Serra els llavis. No els obrirà més. Per ningú. Ni sexe, ni dinars, ni porqueries. Així no veuran la seva boca llardosa. Tampoc no parlarà més. Per què ho hauria de fer? Ningú no lentén. Fa limmens esforç de comunicar-se debades. No estaria malament tornar-se muda. Ho apunta a la llista de propòsits: no menjar, no mamar-la, no parlar. Té al·lèrgia a la gent: no suporta que la toquin ni que la taquin. No vol que lembrutin: ni per dins, ni per fora. Només fa una excepció. Adora la seva mare. Les uneix la música. Si no lobligués a engreixar-se, no seria la seva enemiga. La mania dels àpats i dhaver de créixer: com si no fos prou alta! Per què la força a atipar-se? Que no ho veu que li repugnen les neveres i els supermercats? «Som uns Østergärd, sheesh! No em facis entrar a la cuina, mare, se mentravessa lesmorzar. No et puc acompanyar a comprar amb un carro rebotit de menjusses; és un calvari. I és tan vulgar. Vols que torni a caure plana als passadissos dun atroç hipermercat? Mestimaria més desmaiar-me per amor. Una família refinada no pot barrejar-se amb la massa ni fer cues en un polígon industrial. No, mare, tampoc no magrada el dolç. Ni que sigui de la Grand Pâtisserie Royale. Per què insisteixes a oferir-me quilos de nata que em regiren lestómac?». LElexa sestira les parpelles inferiors fins que aconsegueix veures deforme.
Compra en línia dues o tres talles de cada model, per si sengreixa o per si saprima. No sempre li va bé la del mig. A voltes se sent millor si la brusa li va folgada i no ha de donar explicacions de com nestà, de seca. També acostuma a comprar-ne de dos o tres colors, perquè és difícil saber quin color del vestit lafavorirà. Surt car quintuplicar les comandes, però a casa seva els diners no els fan patir. De tota manera, quan ja sho ha emprovat, a voltes retorna la roba que no li escau. Normalment li fa mandra, així que es queda la roba repetida, la qual cosa langunieja; és com tenir clons de vestits, un munt de bessons i trigèmins amargant-li la vida i mirant-la quan obre un calaix. Però és tan insegura. Tot és tan insegur. Potser saprimarà una mica o sengreixarà un munt.
Sequivoquen. El problema no és halar, sinó el que cavil·la. La família creu que està obsessionada amb el menjar. Just al contrari. Si alguna cosa no vol tenir al cap, és precisament allò. Odia el tema. Tanmateix, és de lúnic de què li parlen. Els seus pensaments van molt més enllà. I són pitjors del que simaginen. La seva ment discorre pel dolor existencial.
LElexa està capficada amb la pilositat. «Que peluda que estic», mormola tot sovint, «sisplau, mhe de depilar». El lanugen és un efecte de lanorèxia nerviosa. Els cabells es tornen raquítics però apareixen per tot el cos. Li dic que no se li nota; que és un borrissol; que, com que és rossa, es dissimula. No la reconforto; em demana insistentment un mirall. Al despatx, no en tinc cap. No para fins que aconsegueix que la Karla nhi dugui un. Ens estem saltant les normes; els miralls estan prohibits per a moltes patologies, a la clínica. Temo, però, que si mhi nego tindrà una crisi. No soc tan severa com creuen. He de semblar autoritària perquè és el meu paper, però no ho soc gens. Mels estimo molt, els meus pacients, i em fan molta pena, però he de ser forta perquè ells també ho siguin. LElexa massegura que es troba bé; que només té una mica danèmia; que si no fos pels pèls mutants que li creixen, estaria més maca. Que el pèl masculí detestable delata el seu petit trastorn alimentari. La meva pacient ullerosa afirma que es coneix millor que els metges. Em demana pastilles de ferro perquè li pugin els glòbuls vermells i sen pugui tornar a casa. Es fa la llesta. La inversió de papers és tan tendra i tan grotesca que marrenca un somriure. Si la deixés, sescriuria ella mateixa les receptes. La solució no és tan fàcil. No li fallen només els hematies. Quan la Karla li dona lespill, shi aboca desesmada. No para de tocar-se, sobretot la panxa, que considera greixosa. Asseguda, hi veu un munt de plecs i sacsons inexistents. Em fa molta llàstima, perquè lElexa està gairebé cadavèrica.
@Llunàtica No sé si vull començar un altre dia. Em sento com si fos en un film mal fet amb un sol actor i un sol espectador. No paga la pena rodar tant. Sobra pel·lícula.
La música majuda a no morir. Les melodies alegres només et fan feliç uns minuts, però les fondes ajuden sempre perquè et comprenen i fan que no et sentis sola.
Ningú vol estar sol; tothom cerca un lloc acollidor per viure declaro mirant lestesa de boscos que mencercla.
Jo lhe trobat. A internet hi ha un xat que és casa meva.
On et renten el cervell?
No! És el meu refugi. Són les meves amigues...
Anorèxiques. Estàs posseïda per elles. Voleu estar malaltes per continuar juntes. Algunes són No tho prenguis malament: envejoses. Com que elles no poden curar-se, no volen que ho facis tu. Volen que tuneixis al seu desvari i que lluiteu contra els pares, contra el món i contra la raó. Has de sortir de la secta. Tens massa personalitat per ser com elles, Elexa. Als xats compartiu secrets sobre laxants, trucs per enganyar i pellucar en lloc de menjar i continuar essent «especials». I com fanàtiques, moriu per la vostra causa. No cal ser una màrtir de lanorèxia; qualsevol altra vida seria millor. Vius en una presó digital. Vull ajudar-te a sortir-ne.
El proper dia li preguntaré per lÍndia. Vull saber què en pensa. La seva amiga també em preocupa.
Per què sap tantes coses de mi? Mha estat espiant? Doncs aleshores ja deu saber que no són només amigues, que són família; més que els meus pares. Ni tan sols mha deixat la meva càpsula. I, mentrestant, vostè mespia a internet Em sento nua sense el zòrbing. Em trencaré. Deixim una estona lordinador, sisplau...
LElexa saboca al meu teclat com si estigués posseïda. Shi aferra. Em costa calmar-la i treure-lhi de les mans. No és una bona idea tenir un ordinador al despatx i rebre-hi els pacients. Ens hem de reunir en una sala més neutra. Ha estat culpa meva. No els puc demanar que renunciïn a un objecte que els domina, si els entra pels ulls. Me lenduc al jardí. LElexa té fred. Li demano a una infermera que ens dugui unes flassades a la glorieta.
LElexa lamenta que no sinterpreti música al quiosc. «És com jo», afegeix. «Un lloc que, podent ser bonic, està buit». Faig veure que no lhe sentit. Quant a la construcció rodona, té raó; sha tornat merament decorativa i ha perdut la funció original. La posaré en contacte amb els pacients i el personal de la Lúbol que toquen instruments. Lesgarrifo. Lanimo a preparar un petit concert. Sacovardeix. Em confessa que és una violinista mediocre. Que no suporta escoltar-se. Aleshores, li proposo que muntem una coral i que la dirigeixi. Odia les veus apegaloses sonant totes a una. I un grup de cambra? Se li fa costa amunt. Em diu que parli amb la seva mare. Tot i que dubta que pugui fer-sen càrrec. «Està molt ocupada amb les seves gires». Detecto el símptoma dabandó filial. «Aviat me naniré; no crec que tinguem temps per preparar-ho», considera. No li dic ni que sí ni que no. Millor que canviem de tema. A la seva fitxa també em consta que li interessa la robòtica. Lhi pregunto. Lexpressió del rostre se li suavitza. Mexplica que té tres robots que tenen la sort de poder viure sense haver dempassar-se coses per la boca; qui pogués ser només intel·ligència matemàtica! Sels estima molt. Es diuen Eco, Tritó i Fafà. Els pensaments de lElexa tenen una part sentimental. Aquesta és la seva grandesa. «Aquest és el problema. Que en lloc dun jo, dun I mha dit en anglès, el meu cap és ple dais».
9. LA DONA AMAGADA AL QUARTO FOSC
Això està bé. No ho sé. He de fer el que sigui per estar una mica bé. Espero al meu amagatall fins que deixo de sentir sorolls. Com cada nit, escolto com tanquen la porta principal cinquanta vegades i les converses interminables del personal dirigint-se cap al pavelló de les seves habitacions. Mimagino la doctora agafant el pom de bronze treballat; jo tinc la mà en un mànec de níquel. La porta de ledifici pesa i costa destirar-la per no facilitar sortides intempestives; com més entrebancs hi hagi per eixir de la presó, millor. La meva porta és un contraplacat fals. La metàfora em fa mal. La doctora sen va a dormir; jo, si fos a casa, començaria la nit. Aparto la mà de lansa. Encara és massa dhora. Prudència. Cap a les deu ja no se sent res, però prefereixo quedar-me una estona oculta per assegurar-me que no ensopegaré amb ningú. Pregunten, volen saber: don surto, a quina cambra vaig. Ni que sigui un «bona nit» em molesta. I si em coneixen, pitjor. Que si lElexa, que si jo, que si millora, que si no; que si ha menjat, que si sí; a mi què em contes, jo què sé. Nestic tipa, de repetir la mateixa conversa inútil. Aquest quarto em salva. Mhi puc tancar per dins. Em sento a recer. Aconseguir la clau va ser una odissea. Primer vaig buscar un lloc idoni, el més discret possible, dins el mòdul A, per no haver de caminar massa. Espiant per aquí i per allà, de reüll, vaig veure un quarto de trastos ple de carpetes a rebotir a la vora del de la llum. Sabent que, tant en ladministració com en la sanitat, el volum de paper ha disminuït notablement a favor dels arxius informàtics, vaig considerar que el quarto devia ser poc freqüentat, perquè les dades dels malalts estaven digitalitzades. Si no els calia recórrer a historials dantics residents, podia refugiar-mhi amb tranquil·litat. Només em calia la clau. A la sala dinfermeres, havia vist un armariet metàl·lic. Als centres hospitalaris, les rutines són diàries i els horaris es respecten al màxim. Sabia quan feien la ronda de la nit. Només em calia esperar que fos mitjanit, atansar-me a la sala dinfermeres i endur-me la clau del quarto dels arxius. Em vaig felicitar; lendemà vaig passar el meu primer dia aquí, reclosa. Sola, per fi! La culpa era seva per informatitzar-se tant. Ens critiquen el que ells també fan. Si una clínica dedicada a la desintoxicació computeritza tota la seva activitat i la seva memòria, quin exemple dona per allunyar-se de labús digital? Ningú vol tornar al món pesat del paper. Els metges són els primers a girar-li lesquena. La doctora treballa amb un ordinador com jo i com tothom. Van de sants i són igual de pecadors. O millor dit: el pecat se linventen ells. Ens fan sentir culpables del progrés de la nostra civilització.
El meu pensament discorre bé en aquest lloc fosc apartada del món, però un cop en vaig obtenir la clau, em vaig sentir insegura. Desconeixia cada quan consultaven els arxius. Ni que fos un cop per setmana, les secretàries em podien enxampar in fraganti. Els havia pres la clau, calia que anés al poble a fer-ne una còpia. Però em feia peresa. No estic per viatjar i menys per una fotesa així. A qui li importa una clau? Aleshores vaig rumiar i recordar que els zeladors també es passaven el dia obrint i tancant portes (en aquesta clínica hi ha una gran psicosi amb la seguretat; tenen por que els bojos es matin els uns als altres o cremin els mòduls). Els zeladors devien tenir còpies de totes les dependències. Com que era poc probable que entressin a consultar els arxivadors, trobarien menys a faltar la clau. Una nit vaig escolar-me a la saleta dels zeladors; amb un cop dull, vaig detectar un armari metàl·lic idèntic al de les infermeres. Les claus estaven etiquetades igual. Era ben idiota ser tan escrupolós tancant i barrant-ho tot i deixar larmariet obert amb les claus penjant. Per ser un espai ple de desequilibrats, la seguretat era més aviat insegura. Vaig agafar la clau anomenada arxiu i la vaig deixar a larmari de la sala dinfermeres. Soc bona fent despia. Els milers de thrillers que he vist han servit per a alguna cosa.
Quan torno de nit a la 143, la cambra que comparteixo amb lElexa, i veig llum pels passadissos, mamago. Les crosses em delaten. El quarto on em passo el dia és molt estret. Al començament masseia a lescaleta de tres graons que tenen per arribar als prestatges de dalt. Però lesquena em feia tant mal que no podia aguantar-ho. Calia que trobés alguna cosa per jeure: un matalàs, una gandula del jardí, el que fos. Mhi passo massa hores, mhe destirar. Vaig fer una inspecció pels passadissos per veure què podia agafar. Mhavia daïllar del terra; les rajoles són massa fredes i dures. Els sacs de roba bruta eren temptadors i fàcils de transportar. Flonjos i voluminosos, ideals. Llàstima que tinguessin els bacteris dun altre. La roba neta està apilada llençol a llençol i tovallola a tovallola. Però amb les crosses, mera difícil endur-men una pila de cop. Prendre un matalàs duna cambra buida seria massa descarat i no el podia dominar anant coixa. Em calia un futon. A la Lúbol, però, no veia cap malalt japonès. O sí. Els ulls ametllats dels orientals sem van transformar en els ulls dels residents amb síndrome de Down. A la Lúbol no atenen nens, però sí adults amb aquesta alteració genètica. A la sala lúdica, havia vist els pufs on sasseien per cantar i fer exercicis de coordinació envoltats de proteccions toves per evitar fer-se mal. Ateses les seves limitacions, devien tenir una trisomia severa. Molt bé. Ja havia localitzat la meva chaise longue. Còmoda, adaptable i lleugera. Ara calia transportar-la. Els lladres sempre hi tornen, ja se sap. La mania de tancar-ho tot daquesta santa casa. Torna-ten a la sala dinfermeres i agafa la clau dels pufs. No es queixaran. Aquest cop la tornaria de seguida. Plic-plac, plic-plac, repiquetejaven les meves ortopèdies pels passadissos. No podien armar menys escàndol? Estava robant! Despertaria a tothom! Ranquejant com podia, vaig arribar a la sala de jocs. Hi havia molts pufs; no es notaria si en desapareixia un. Satisfeta per la meva troballa, em vaig endur el meu sostenint-lo amb un braç procurant no perdre lequilibri. Plic-plac, plic-plac. Que a poc a poc que avançava. A lalçada de larmariet de les claus, vaig deixar el puf al passadís i vaig reintegrar la clau tan de pressa com vaig poder. Potser no havia de córrer el risc dabandonar el meu trofeu, però temia trobar-me una infermera de nit a la sala. Sempre podia dir que venia a preguntar-li alguna cosa, però entrar-hi amb lembalum no tenia cap justificació. Un cop resolt el tema de la clau, vaig prosseguir la meva peregrinació plic, plac; plic-plac fins al quarto carregada amb el puf. Fantàstic! Quedava molt ben encaixat entre els prestatges. Des daleshores, el meu amagatall ha millorat molt; estar-hi ajaguda, ni que sigui arran de terra, és una meravella, penso mentre faig girar novament la maneta de níquel i em preparo per anar-men. Aguditzo loïda. No se sent res. Endavant. És hora destirar-se al llit. Maleïdes crosses! No podrien fer menys soroll? Som-hi, va. Només he de recórrer dos passadissos, passar el revolt i ja hi soc. Soc més a prop del que creuen. Un dia vaig sentir que em buscaven i que em cridaven pel nom. Devien estar molt amoïnats perquè aquí normalment regna el silenci. Jo, òbviament, vaig restar callada. Ja en tinc prou, amb els meus problemes. Quan em cansi daquest cau, men buscaré un altre. Perquè aquest no és una delícia. Des que em passo el dia repanxolada al quarto dels arxius, se madormen les cames i em tornen a fer mal com a casa: no és gaire bucòlic que un patiment et recordi casa teva. I, a més, és injust: enyoro molt el meu sofà llit. I sobretot els meus ginys. No em penso queixar. He estat pitjor. He arribat a arrossegar-me per terra per arribar als llocs. Ara em mantinc dreta recolzada a les crosses. Vaig fer bé de comprar un sofà llit gegant. Això sí que és vida. Jo ben allargassada amb un ordinador a cada banda i tot daparells electrònics al meu voltant fent de satèl·lits, que només aparto quan tinc visites masculines i la cosa, com sé per experiència, se surt de mare. Tot i que el meu pis pugui semblar desmanegat, tinc cura de les meves possessions. Al començament tenia por dadormir-me a sobre dels aparells i esclafar-los, com quan dorms amb un bebè... Però no és moment de pensar en criatures... Llevat que siguin, com els musculosos fisioterapeutes, molt grans.