Aquí hi havia ordinadors. Els han tret.
Si sels han endut, han de ser en algun lloc. Sentusiasma, febril. La doctora en té. I les infermeres.
Juguem net. Hem vingut a desintoxicar-te.
Merda, no li hauria dhaver esmentat el seu vici més gran. També macomiadaran de dama de companyia. Primera regla duna teràpia: si un amic alcohòlic et demana ajuda, no li regalis una ampolla.
No men sortiré. Tampoc és el dimoni, Google. Bé, sí, estic una mica posseïda. Igual que tothom, no?
Estàs superenganxada. No dorms.
LElexa assenteix i somica:
Gràcies per acompanyar-me, Índia. Sola no hauria vingut.
Em calia desconnectar de la gent. Dissimulo el nerviosisme mossegant-me les ungles. No la suporto.
No em suportes?
A voltes, ni tu taguantes, Llunàtica.
Jo modio. Com és que no hi ha mirall al lavabo? Tan lletja em deixaran? Mhan agafat el mirallet de la bossa. No hi ha dret. És la meva intimitat. Lhe de mirar tot sovint. No sé com soc si no em miro.
Sha fet de nit. Men vaig a dormir sense sopar. Estic feta pols. Quan era adolescent, no volia ser jo; volia ser moltes persones diferents. LElexa també vol ser una altra. El que aspirem a ser ens millora, és el nostre repte; però també la nostra frustració, perquè mai no aconseguim ser el nostre ideal. La doctora mha dit que el tic de lElexa de mirar-se al mirall no és perquè sigui presumida, ni perquè estigui massa pagada de si mateixa, sinó tot al contrari. Així mateix, fer-se tantes fotos revela inseguretat, li cal que li diguin que és maca i que la tenim present perquè ella no sho creu.
He de corregir lescena del trauma del marcià. A veure com ho faig, sense internet. Estic de molt mal humor. Prefereixo no menjar que sofrir una altra conversa de compromís amb el personal de la clínica. Estic prou grassa, em puc saltar un àpat. I què en direm de la resta dacompanyants desvagats? Que se men fot el que els passa als seus familiars. Nestic tipa, dels seus planys. Jo també tinc molts maldecaps. I sobretot soc duna altra espècie. No magraeixen que tingui la deferència descoltar-los, quan tot el que diuen és insuls. Són duna vulgaritat que mata. Sento les meves crosses pel passadís. Plic, plac. Plic, plac. Plic, plac. Les odio. Després diuen de la xarxa. Allí sí que hi ha gent interessant i webs sorprenents. És pura màgia, no aquest ensopiment mortal dels prats i del silenci hospitalari. Hem evolucionat molt, senyors! El camp és la prehistòria. No em poden obligar a perdre mesos en un món pretecnològic. Fuck! Fuck! Shit! Més val que no pensi que no tinc línia o em posaré més nerviosa. Plic, plac. Plic, plac. Però on dimonis vaig? Si no vull anar a la cafeteria! Soc imbècil. Girem cua. Men torno a la nostra cambra. Espero que lElexa em deixi dormir. Estic atacada. És com si un malparit mhagués lligat de mans i amb un somriure cabró em digués: «Escriu, nena, escriu...». La trampa que mha parat lElexa no té nom. La setmana vinent foto el camp, estigui ella com estigui. Estic perdent el temps, hòstia, no puc fer res meu. Ella no em necessita. Les muntanyes no minteressen, i és lúnic que em proposa el Carles. Mhe de guanyar la vida, coi. Esclar que em mereixo més que fotre dajudant de guionista tan negra i mal pagada que no surto ni als títols de crèdit, però el món és injust i no puc acabar la carrera que tinc entravessada. Encara no he fet res del que vull a la vida. Tothom em posa traves. Ni dormir no puc, aquí dalt. Visc en una cel·la dun asil psiquiàtric. Ni ganes tinc de dutxar-me. Els mataria a tots, de debò.
La primera pregunta elevadíssima amb què la meva malalta em desitja bon dia lendemà és:
Mhauria de venjar del meu ex pel que mha fet?
Eeecs! Vomitaria. Contén-te, Índia. Aconsella-la.
Els homes fan anar la psicologia inversa per subjugar-nos: «Nena, no testimo» (quan és que sí). I: «Et deixaré perquè ets una puta». Però no ens deixen; volen que els fem de mamàs.
Laltre dia ell va escriure al Friendglobe que... Era una indirecta cap a nosaltres...
No li miris més el compte. No es mereix que hi perdis més temps. La millor venjança és labsoluta indiferència. Per sort, aquí no tenim internet. Venceràs les temptacions. Tornaràs nova.
Em moro sense les meves webs. Mhe de connectar, Índia. Desfes-me aquestes corretges. A més..., mhe de pesar.
No taixequis, encara és aviat li faig quan prova dincorporar-se; descansa.
Soc com un Tamagotchi. Si no mestimen i em cuiden, em moro. El meu Fafà...
Dorm, Elexa, dorm.
En el seu desvari mormola que enyora els mòbils, el Fullpad, lebook i les pantalles que belluguen sens parar. Qui no, filla? Hauré de callar. Per a mi són eines normals, però a una addicta se la mengen. Recordo els ordinadors de casa seva. En un, apareixien joves ullerosos connectats. En un altre, parelles besant-se i follant, una mena de porno romàntic. En el tercer, salternaven obeses i anorèxiques. Veure les imatges de reüll, saber que eren allí observant-la, li excitaven el desig i la repugnància. La meva amigueta shaurà de reinicialitzar.
Un cop vaig perdre lAerytod, puf... exclama entre deliris. Va ser terrrrrrrrible, però em va quedar la música del cel... Del cel... lular. No sé com parlo, tinc un embolic de llengües... pastoses. Què mhan donat? Estic drogada? Mel van robar, encara ploro, però vaig recuperar la llista amb el disc dur. Espero que, quan torni, ho trobi tot igual. Em tenen despullada: sense ni una màquina. Aquesta camisa tan lletja... On és la meva roba? Molt cel i pocs cel·lulars. Pel bé de les meves cèl·lules, diuen.
@CatalunyaMúsica Tens obert lordinador i no tens música? No et despertes amb la nostra emissora? Relaxat i deixa que soni sens parar tot el dia. No podràs viure sense ella.
Unes hores després, torna a desvetllar-se. Faig memòria dels meus apunts de classe i me ninteresso.
Notes que es gira el llit o que es mouen les parets? Fa que no. Així no és un mono tan greu. Els ulls no et surten de les òrbites. Al·lucinacions?
Veig mòbils i xarxes flotant. I, a tu, borrosa. Tinc fred. I basques. I molt mal de cap.
Ja en som dues. No, perdona. Tu tremoles. Sigues bona, Índia, anima-la. Les vitamines fan efecte. Fas més bona cara.
Perquè mestan encebant com a un ànec. Em noto supergrassa. Em convertiran en foie-gras amb tanta benzo-no-sé-què.
Odio la meva debilitat. Soc insignificant. On tinc el cap? Quan escolto segons quina peça és com si em drogués. Em col·loca... en un espai astral. Fora de la música, res. Dins els sons, la solitud i lèxtasi són reals; fora, la solitud és més sola; i, lèxtasi, menys grandiós.
Em fa por imaginar com puc acabar. Down, down, you bring me down. Es nota que sobro. Aquí no trobareu històries de color rosa. Ni tafaneries sobre famosos com a Go Fug Yourself. Els meus ídols són filòsofs existencialistes. La meva contradicció és voler-ho tot sense desitjar res. Només una cosa: ella. I no em refereixo a la bleda de la Bree de Lonelygirl15. Ni als estúpids quinze milions que shan descarregat els seus vídeos.
Segons mha explicat la doctora Neuska, tens una poliaddicció.
Sona meravellós comenta abatuda. Ahir em van fer un TAC, oi que sí? Lhi confirmo. No vaig tenir claustrofòbia. Magraden els llocs tancats on em sento ben serrada. Laparell feia sorolls fantàstics com si fos música aleatòria. Txu-txu-txu. Tiuuuuu. Pup-pup-pup. Crrrrrrccccc. Eren timbres avantguardistes, amb silencis i sorpreses. Crohh-crohh matisa arrossegant les síl·labes. És lúnic que he pogut escoltar des que soc aquí. Tinc son...
Em fa por imaginar com puc acabar. Down, down, you bring me down. Es nota que sobro. Aquí no trobareu històries de color rosa. Ni tafaneries sobre famosos com a Go Fug Yourself. Els meus ídols són filòsofs existencialistes. La meva contradicció és voler-ho tot sense desitjar res. Només una cosa: ella. I no em refereixo a la bleda de la Bree de Lonelygirl15. Ni als estúpids quinze milions que shan descarregat els seus vídeos.
Segons mha explicat la doctora Neuska, tens una poliaddicció.
Sona meravellós comenta abatuda. Ahir em van fer un TAC, oi que sí? Lhi confirmo. No vaig tenir claustrofòbia. Magraden els llocs tancats on em sento ben serrada. Laparell feia sorolls fantàstics com si fos música aleatòria. Txu-txu-txu. Tiuuuuu. Pup-pup-pup. Crrrrrrccccc. Eren timbres avantguardistes, amb silencis i sorpreses. Crohh-crohh matisa arrossegant les síl·labes. És lúnic que he pogut escoltar des que soc aquí. Tinc son...
Per combatre el seu comportament patològic amb internet i el menjar, li han prescrit abstinència del xat danorèxiques del Tumblr; canviar horaris, nous entreteniments i un munt de teràpia. A les sessions de grup, hi estic convidada a la força. Al Raül fa dies que no el veig; també deu estar out, narcotitzat fins al cul. Serà graciós veuren la transformació. En què el convertiran? En un home educat i avorrit? Avui he relliscat. Em fa mal tot. No es pot anar amb crosses i talons. Sí, ja ho sé, merda, però faig el que em rota.
Per què no em fan sessions delectroxocs i acaben amb mi?
Elexa, no...
I la música quina culpa en té?
Segons la doctora, tota.
La música del cel...
8. TERÀPIA EXISTENCIAL
Mentre espero la senyoreta Østergärd penso en les cèl·lules. No nhi ha ni una que sàpiga qui som. Si ens escoltéssim el cos, tan mecànic i impersonal, ens rebaixaríem larrogància de lego. Es creu tan important, lElexa, malgrat la seva feblesa. Avui passo consulta amb ella després de la seva cura de son. Si tira endavant, daquí un mes li reduirem els fàrmacs. Les seves respostes són lacòniques i abatudes. Continua tocant-se els cabells neguitosa. El tic tricotilomaníac és una ansa neuròtica de suport.
@Tovàritx A una cèl·lula, li pot tocar ser neurona o pèl de cul. Si ets pèl de cul, ho acceptes i punt.
Deprimida?
Sí.
Trencada.
Sí.
Inútil.
Sí.
Menyspreada.
Sí.
Esgotada.
Només veig terres cremades, il·lusions malgastades, incoherències. Falsedat. Hauria destar estudiant. Però no puc. Em sento buida. Soc una fracció.
Tens lanatomia del gris.
És tot tan cansat, trist, lleig. Un dia amunt, dos dies avall. Fotent-me els bons moments.
És la sénia de la vida: a vegades a dalt, a vegades a baix.
Tots som dos? Som jo i el meu avatar?
Lordre és mantenir lequilibri sobre labisme li plantejo mirant els cims dels Tammarians. La muntanya del Maruni, la més alta de la carena, despunta a lhoritzó.
Pocs aconsegueixen crear el seu jo. La majoria actua de manera mecànica, seguint patrons socials o animals. Tenir personalitat és bo intel·lectualment i artísticament. Però també pot ser perjudicial. LElexa té tant de caràcter que es fa mal.
Les persones pensen i després actuen. Jo actuo, la cago i després penso.
«Hi ha gent subnormal que es creu la millor; i gent genial que es creu una merda», em va comentar ahir lÍndia. Vaig entreveure-li un punt de narcisisme, però també una angoixa que és plausible que comparteixi amb la seva amiga. És evident, però, que lÍndia està més ben alimentada. Com tothom hauria de saber, lalimentació és la base del caràcter. Tanmateix, les anorèxiques separen lesperit del cos, al qual mortifiquen com si fossin místiques de ledat mitjana.
Sabies que el teu cervell està format per un seixanta per cent de greix?
Un seixanta per cent de greix! exclama lElexa amb fàstic.
És laliment de la mielina. Els axions envien instruccions al cos, patinant amb les lipoproteïnes. Si els senyals no flueixen, caput...
Doncs, caput! Lipo... succió! em talla amb cara de mania. Prefereixo que minternin per anorèxica que per obesa. No vull ser una massa de carn deforme.
Pots ser una noia normal.
Voldria ser més. Ser única. Si, per curar-me, mhe de convertir en una fleuma normal i corrent, mestimo més morir-me.
Li ofereixo una tassa de te. La refusa. No sé si hem fet bé dadmetre-la com a pacient. Li vaig dir al director que recomanés als seus pares que la ingressessin en una clínica de nutrició. No ho va trobar necessari. «A la Lúbol, tractem tota mena de trastorns mentals. I lanorèxia nés un; que, en el cas de la senyoreta Østergärd, està barrejat amb una addicció electrònica i musical. A la nostra clínica, la rehabilitarem en tota lextensió i complexitat que requereix». Continuo dubtant-ne. Al director, el mouen els principis mèdics però també els pecuniaris. Els Østergärd es poden permetre el luxe de pagar el que calgui per refer la filla.
No pertanys a cap grup? No tassembles a les teves amigues?
LÍndia i jo som molt diferents.
Diria que sí. I, a les amigues secretes dinternet, no hi tens una retirada?
Física o psíquica?
La teva malaltia és una moda. Per ser tan original com vols ser, no lhauries de seguir. Deixo caure buscant tota mena destratègies per convèncer-la; gràcies a Déu, per la cara de disgust que posa, veig que té un cert efecte.
Vol dir que soc la típica anorèxica?
Fas esforços per ser-ho. No et cal una dieta alimentària, sinó digital.
No tinc mesura. Soc radical i bulímica. Si començo a menjar, no paro. Alcohol zero, sels diu als alcohòlics. Doncs, igual per a mi: menjar zero.
Hi ha addiccions com les drogues i el tabac que shan deliminar del tot. Però el menjar no és una droga!
Per mi, sí. Mataria per tenir la boca plena de xocolata.
També és la meva debilitat. Te la pots permetre. Vols uns bombons? dic oferint-li una capsa abellidora. No lhauria dhaver incitat a pecar. LElexa saixeca horroritzada del divan com si hagués vist el dimoni.
No mho faci, això, doctora... No saprofiti de la meva debilitat... Vostè, no...
Perdona, Elexa. Gitat tranquil·la. Esperaré que tu mho demanis. Ho faig pel teu bé. Si no tens greixos essencials, els impulsos nerviosos baixen entretallats per la medul·la i la comunicació cel·lular no funciona.
Mhe precipitat. He danar a poc a poc. Per moltes ganes de curar-la que tingui, he de vigilar. LElexa és hipersensible i, davant dun obstacle, reacciona deprimint-se perquè se sent incapaç de superar-lo.
Només sentir «greix» i «lipo»... em venen ganes de vomitar.
Dis-li omega tres, si et sembla més futurista. Si no ho vols fer pel teu cos, fes-ho pel teu cap. Ets intel·ligent. Per què vols tornar-te idiota i crear-te una esclerosi? Per això es diu anorèxia nerviosa, perquè afecta el cap.
La meva estratègia per espantar-la no lespanta. La seva obsessió alimentària és molt gran.