Mudances - Gemma Sardà Llavina

MUDANCES

Primera edició: febrer del 2019

Segona edició: març del 2019

© del text: Gemma Sardà

© daquesta edició: Editorial Comanegra

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Edició: Jordi Puig

Revisió de proves: Gemma Garrigosa

Disseny de col·lecció: Virgínia Pol

Maquetació: Virgínia Pol

Producción de lePub: booqlab

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

GEMMA SARDÀ

MUDANCES

Taula

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

Al Magí

1

Com cada primer dijous de mes des de fa un segle, en Marcel espera que la Rosa torni a casa amb la capsa de cucs. A ella no li fa res anar-los a comprar. Sortint de la feina, li agrada baixar fins a la Ribera, recollir el paquet a la botiga de pesca, passar per la pastisseria i tornar a peu cap a casa. I lendemà al vespre, mes rere mes, en Marcel seguirà el seu ritual d'anar-se'n tot sol a lescullera. Desemboira, diu. Laire de mar desemboira.

En Marcel posa un cedé de Thelonius Monk a lequip de música de la saleta. El mateix que va estar escoltant ahir. Quan va començar a comprar compactes, es va endur la col·lecció de vinils a la torre. I el tocadiscos. Al segon tema apuja el volum per sentir-lo des de la cuina mentre fa el sopar. Tria un parell de patates del cistell i treu la bossa de mongeta tendra de la nevera. Deixa els ous fora també. Talla les cues de les mongetes i en fa tres trossos de cadascuna. Fa dos mesos que sha jubilat, ha traspassat el taller de rellotger. Encara no sap ben bé si ho enyora. Ara té tot el temps lliure del món, però continua anant a pescar el primer divendres de mes, sigui festiu o feiner.

Si no obrissis el taller els dissabtes al matí, divendres al vespre ja podríem marxar cap a la torre i lendemà ja ens llevaríem allà i sembla que així allargues més, li ha retret la Rosa a en Marcel mil vegades. Però ell vetllava per les veïnes del barri que dissabte al matí havien de canviar la pila del rellotge. Anaven a plaça i aprofitaven per passar per cal rellotger. Per vendre una corretja i canviar dues piles, thi has destar fent guàrdia com si fos un hospital durgències?

Potser no que no troba a faltar la feina, però el que sí que ha notat és que la Rosa està diferent. Sembla que li faci nosa. Mhauré de fer fonedís, anar més a passeig, a fer un cafè o a la biblioteca per no ensopegar amb ella a cada moment. Està neguitosa. Tampoc no se li ha posat bé que en Lluís, el nen, shagi instal·lat a casa de ma mare a París. El nen que ha acabat la universitat i el doctorat i que no deixarà mai de ser el nen. Mira, menys feina, va dir la Rosa, amb un deix demprenyada quan els ho va fer saber. Tot plegat, ara té més temps per rumiar i això no pot dur res de bo, li sembla a en Marcel. Segons de quina lluna vingui avui, li demanaré si li passa res.

Quan en Marcel omple lolla daigua i engega el foc per coure la verdura, la Rosa es planta a la plaça de les Olles a comprar lesquer. La porta de fusta grinyola, la campaneta avisa i un cop dins de la botiga es troba envoltada de canyes dretes per tot arreu.

Bona tarda. Vostè em coneix, oi?

I tant que sí. Bona tarda. Posarem el de sempre?

Goiti, mirim bé perquè no em tornarà a veure.

La Rosa, amb la determinació que li puja cames amunt fins al pit, respira fondo i es pica les galtes perquè lhome de la bata que lestà despatxant des de laltra banda del taulell shi fixi bé. I allarga el coll. No la tornarà a veure mai més.

Tal com lhi dic. Facim el paquetet de sempre que ja mha vist prou.

Tanca la porta de la botiga duna revolada i la campaneta diu que sí, que aquest vespre entre la mongeta tendra i la truita li dirà a en Marcel que sha acabat, que cadascú per ell.

Arriba a casa amb els cucs, la barra de pa i un braç de gitano. Tampoc no cal acabar malament. La gent civilitzada es pot separar amb un tall de pastís i una copeta de malvasia, ha pensat pel camí. En Marcel està parant taula. La Rosa deixa la capsa de cucs davant del plat dell. Es posa el davantal i fa un parell de truites. Ella hi té més traça, sempre les fa ella. Les posa totes dues en un plat i cap a taula. En Marcel aixafa la mongeta tendra i la patata amb la forquilla. És especialista a fer un turó de verdura que va llaurant com si a la mà tingués un rasclet de jardí zen. La humitat traspassa el cartró i taca les estovalles.

Ja no puc més. Cada dia em fan més angúnia aquests cucs fastigosos.

I ara què tagafa? La Rosa calla. Ja els aniré a comprar jo si no tagrada.

Sempre mhan fet fàstic. I ja no vull viure més amb tu.

Ha quedat descol·locat, però ni la veu no li tremola.

Veig que ja no parlem dels cucs. En Marcel continua fent ratlles al turó verd. Que et passa res? Que the fet res?

Doncs sí, mira, que estic avorrida.

La Rosa sel mira i no li diu que el que passa és que està tipa de veurel. Que dençà que thas jubilat, tot el dia que topo amb tu. Que el nen sestà amb ta mare, estudiant o ves a saber què, i no truca mai. Que jo també vull plegar de la feina, que ja en tinc prou. Aviam si marreglen els números i toco el dos i canvio descenari i de personatges. Vol que corri laire. Té molta feina per fer. O sho pensa. Coses noves. Encara no les sé, però això rai, tot és posar-shi.

No li ve pas davui tot això. Sha anat avorrint, ho pensava i no ho deia. Li falten dos anys per a la jubilació. Treballa a les tardes al despatx duns advocats. Paperassa, rebre visites, atendre trucades. Fa trenta anys. Sha aturat a mirar enrere i de tot ja fa molt de temps. Ben casada, sí. Amb el fill criat, sí senyora, però de principi dany que li ha marxat a París. Potser va ser això el que li va encendre la llumeta. Sha de poder començar de zero. En qualsevol moment. Qui ho diu, que no? Ara, per exemple, sembla un bon moment. Està avorrida de la feina, del marit, de viure sempre al mateix pis, al mateix Eixample de la mateixa ciutat. Del mateix marit. De què et queixes si no et falta res, li diran les amigues del bus. No et falta res, no et falta res... aquesta és la clau de la gàbia. Nestà tipa, potser della mateixa. Cada dia el mateix autobús, a la mateixa hora, idèntic recorregut, el conductor que saluda i la colleta que cada dia hi coincideixen. Quatre dones que van pujant en parades diferents del mateix trajecte. Primer un gest de reconeixement, després és maco aquest conductor, és dels que et veuen que vens corrent i sesperen. Sí, perquè nhi ha un al vespre que no diu mai ni ase ni bèstia. Que tampoc no costa tant. I a partir daquí, bona tarda. I què, com va? I se nhi afegeix una altra. Sempre agafeu aquest, oi? Sí, ara amb les obres han canviat la parada de lloc i em queda més lluny. I així fins que es van ajuntar quatre dones atrafegades que van començar parlant del conductor i ara ja se saben el nom dels fills, dels marits i si tenen pedres al ronyó. Tot el dia amb el coet al cul, però fan un sopar per Nadal i un a lestiu, abans de les vacances.

Si plego ara, em quedarà una pensió més justeta, prou per espavilar-me.

Va embalada. Ha dit el que em penso que ha dit? Callen tots dos. Ella sel mira fixament per veure com reacciona. En Marcel no diu res. Agafa els cucs i sels endú per desar-los a la bossa danar a pescar. Han quedat serradures sobre la taula. Sacabaran barrejant amb les molles de pa. Torna a taula i, davant del que sap que serà inevitable, diu suau:

Fes, dona, fes.

Sacaben la truita alhora, en silenci. Amb la petjada humida dels cucs al davant. La Rosa mira lhora al rellotge del bufet i ell reprèn la conversa:

Per mi no tamoïnis. Fes el que hagis de fer.

Un tall de braç de nata per a cadascú en els plats de festa.

Treu la malvasia, Marcel. I les copes.

De quan es van casar només queden aquestes dues copes. Per quan tenen gent en van comprar unes de més modernes a lIkea. Les de floretes shan anat trencant.

Què celebrem? diu en Marcel de bon rotllo, per no fer sang. I ja té el cap a lescullera, demà. Laire de mar desemboira.

2

Ei, noies, que us haig de dir una cosa.

LArnau crida les noies del pis perquè vagin a la saleta. La Lívia és a la cuina i treu el cap:

Ha de ser ara? arrossega les paraules.

Va, sí, veniu!

Ja va remuga la Lívia. Avui és el seu aniversari i sestava preparant el seu banquet particular per celebrar els vint-i-sis. Tapa la plata de sushi per a dos que sha comprat, lspecial festival sushi for two, un dia és un dia!, amb un cop sec de mà de morter recol·loca la xapa de les dues cerveses que acabava dobrir, ho torna tot a la nevera i truca a la porta de lhabitació de lAina.

Ei, que lArnau no sé què diu que vol.

LAina es treu els auriculars, apila els apunts a un costat de la taula i va cap a la saleta. LArnau ha endreçat els coixins que hi havia per terra, ha estirat el pareo delefants que cobreix el sofà, ha posat un bol de patates de bossa al centre i destapa tres cerveses.

Nenes, que us haig de dir una cosa.

Tants preparatius, xungo, pensa la Lívia, i diu:

Va, dispara!

Uix, que emocionant deixa anar lAina, que ja ha fet un glop de cervesa.

LArnau ni beu ni menja. Mira a terra, pica un coixí, belluga el bol de patates per acostals-hi.

Arnau, és per avui o què? hi torna la Lívia.

Sí, va, és que duna banda estic content i de laltra em fa pal. Però va sí...

Sí, què?, pesat.

Que marxo del pis. Que foto el camp. Que men vaig a Nova Zelanda. Que aquí no hi ha curro ni res i que men vaig a collir kiwis a Nova Zelanda.

La Lívia fa ah, mira, i lAina queda callada com una morta. LArnau, com que ja ha tret el tap, engega.

Faré surf, escalada, barranquisme, esquiaré...

I colliràs kiwis diu la Lívia com per dir alguna cosa.

LAina escura lampolla. No ha dit ni piu. I pensa que si no ho diu ara, encara li costarà més. I se li escapen els pensaments en veu alta:

No ho tinc acabat de lligar, però sí, gairebé és segur. La setmana que ve mho confirmen, només falta un tràmit, però sí, es pot dir que ja està, de fet mhan dit que ja puc començar a buscar allotjament, que la beca és meva, és per començar al setembre, però ja aniria tirant cap allà, acabo el curs aquí i ja vaig cap allà i aprofito per voltar una mica pel país abans no comenci les classes. I em situo i tal.

I tal, vol dir que també fots el camp? escup la Lívia.

Collons, sembla que ens haguem posat dacord, eh? riu lArnau de nervis.

Ei, Lívia, que no, eh?, que no ens hem posat dacord. Que jo em volia esperar uns dies per dir-ho, però, esclar, si thas de posar a buscar gent per al pis, mira, que així ja ho saps.