La Lívia no és de quedar bé i saixeca duna revolada.
Vaig a sopar, que tinc gana.
Des de la cuina sent lArnau i lAina:
No et deixarem penjada.
No, no, tajudarem a buscar nous companys.
El pis és gran, té molta claror, està al rovell de lou de Gràcia.
Sí, sí, no et costarà gens, ja ho veuràs.
I on ten vas, tu?
A Berlín, és una beca per fer el doctorat. Jo puc penjar anuncis a la facultat i farem entrevistes als candidats, eh, Lívia? LAina afluixa el to de veu i torna cap a lArnau: Per estudiar els inicis de la medicina en els papirs egipcis. És que tu també, Arnau, ho has deixat anar així, pam, sense anestèsia.
I tu, què?, que les mòmies ja tesperen i no deies res.
Que no són mòmies, hòstia. Sembla que no sàpigues com és, que és especial, la Lívia.
Jo no penso entrevistar ningú, rondina la Lívia mentre porta la plata de special sushi festival for two cap a lhabitació i se li fan nusos al cap, dins del cap. El que sent de fora, les veus de la saleta de tajudarem a trobar nous companys, senreda amb el que sent per dins, una muntanya, sem fa una muntanya conèixer gent nova, sempre igual, sempre començant de zero, un altre cop, és el meu aniversari, aneu tots a la merda.
Sinstal·la al terra del quarto. La plata, els bastonets i dues ampolles de Sapporo per beure a morro. Seu sobre un coixí pla i col·loca la safata damunt dun pedestal que ha fet amb llibres com si fossin maons. La plata és de plàstic i té tot de compartiments per a les diferents varietats de muntanyetes darròs coronades per un tall de peix rosat, un de vermellós, un llagostí arrebossat, embolcalls dalgues i un compartiment buit per posar-hi la soja i sucar. Posa música sense lletra per desfer els nusos.
Sempre està sola pel seu aniversari, però sempre hi ha menjar per a dos. Dençà que no hi ha la mare. El primer aniversari sense la mare, làvia sen va oblidar. Ai, nina, em sap greu, són tantes coses, i goita... que ahir no hi vaig pensar, em va ben marxar del cap, però diumenge et faré el teu plat preferit i ho celebrarem. Amb la setmanada es va comprar dos dònuts i sels va menjar mossegant-ne ara un ara laltre. Asseguda al terra de lhabitació. Diumenge làvia li va fer ous ferrats amb patates rosses, però ella ja ho havia celebrat.
Dubta si deixar per al final el llagostí o el maki de cranc. Les peces estan duplicades i col·locades simètricament als calaixets. Ara una de salmó daquesta banda, suca a la soja, regalima, i ara la de salmó de laltra banda, suca. Costa de decidir si és més bo el maki de cranc o el llagostí. Un glop duna birra, un glop de laltra. I si ara marxen aquest parell, qui es menjarà tots els tàpers de llenties que vaig fer ahir i vaig congelar? Per acabar es guarda el llagostí, que té aquell punt cruixent.
3
Què diu, que thas separat? Així que en Marcel posa un peu a La Pansa li cau el xàfec a sobre. Ha arribat aquest matí al poble. Ha decidit instal·lar-se a la torre i que la Rosa es quedi al pis de Barcelona. És el més pràctic. Aquí hi té roba i les quatre coses que necessita, no li cal res més. Entra al cafè i des de la taula del fons en Jaume tira carta i deixa anar un dard de veu enrogallada:
Te nhas buscat una de més jove o què, torero?
En Marcel demana un cafè amb gotes a la barra, agafa una cadira i sasseu a la taula on en Jaume i els altres juguen al truc.
La Nati li porta el cafè i li passa la mà per lespatlla.
Què ha passat, Marcel? Que és de debò que thas separat?
Mhan separat, més aviat.
Ui, sí, mi-tel, el sant, ell que no ha trencat mai un plat shi afegeix en Sendo.
Ha anat així, que mho he trobat. Jo no hi he tingut res a veure.
Pobrissó, alguna en deus haver fet. Una de ben grossa... que hagis fet emprenyar la mestressa. Perquè diu que ha sigut ella que tha donat passaport? li engalta la Nati amb la confiança dels que shan pelat els genolls junts de petits.
Nano, et pensaves que passaries fluix? En Pitu li pica lullet i la Nati recull veles i torna cap a la barra.
Mira, coses que passen.
La partida de cada dia havent dinat. El cafè a aquesta hora està a mig gas; al vespre sanima amb el jovent. Toca el sol a les taules de fora i la Nati, que ja té a tothom servit, sentreté amb els mots encreuats a la punta del taulell.
Sendo, no badis i tira.
Sí, sí, ara ens ho expliques i amb detalls, cap de suro. Que potser et penses que ja està: Ai, mira, mhe separat, jo no en sé res... en Jaume fent veueta fotent-se den Marcel ...jo no he fet res, coses que passen, va, que aquí ja som tots calbs i no ens queda pèl perquè ens el prenguis.
La notícia ha volat, ja sho podia esperar. En unes hores, tot el poble en va ple. Innocent de mi, que em pensava que arribaria a casa i salvat. Doncs, no senyor, passes a fer el cafetó i tercer grau al canto. En Marcel és de poques paraules i li hauran destirar molt la llengua perquè digui res de la Rosa. Ni bo ni dolent. En Jaume i companyia no perden pistonada de la partida, però no el deixaran que sescapoleixi fàcilment. Tenen ulls per a les cartes i la llengua esmolada per seguir linterrogatori. El van collant i en Marcel sen surt com pot:
La Rosa, que es veu que li ha agafat allò que se li escapa la vida.
Ai, pobra Rosa sospira la Nati fent giravoltar el bolígraf.
Que se li escapa el tren. Que savorreix i li sembla que sense mi lesperen grans emocions. Que li falta aire, que sestà perdent coses es desfoga en Marcel, que fins ara no nhavia parlat amb ningú.
Que sestà perdent què? Aquí de trens, res de res, el cotxe de línia i para de comptar riu en Jaume i riuen tots.
Ara maniria bé un tres.
Conxo, quines cartes més dolentes.
No ho sé, que se sent jove i que vol fer coses. També hi ha en Lluís, que se nha anat a París pels estudis i sestà amb ma mare. Això tampoc no se li ha posat bé.
Ui, nano, mala peça al teler. Quan es posen així, val més tocar el dos ben lluny fot cullerada en Pitu. No les vulguis entendre, nhi ha per parar boig.
Això rai, ja li passarà diu en Jaume.
A en Marcel li sembla que ja ha fet massa safareig.
I prou, que són coses nostres i no nheu de fotre res.
En Marcel ha abaixat el to de veu; sha adonat que els quatre que hi ha a la barra paren lorella.
Així thaurem de fer lloc per a la partideta a partir dara? el salva en Pitu en to de pau.
I en Jaume tira carta i contraataca, rient rient:
Ai, Marcel, fa ser burro deixar escapar una mossa com la Rosa.
Vet-ho aquí, que encara es pensa que és una mossa la clava en Pitu.
Va, nano, a mi també em va passar i mira ara, estic més bé que mai shi afegeix el de lestanc, que era a la barra. Sestarrufa la camisa i es pica la panxa per fer notar que sha aprimat.
Mi-tel, el figurí, que totes li ponen.
I no haig de donar explicacions a ningú. Ara comença la vida!
Vigila que aquella viuda que empaites no et lligui curt i ja hi tornarem a ser.
Riuen tots. En Marcel ho va entomant amb bon humor. En Pitu, amb la seva gorra verda faci fred, faci calor, remena i li posa la pila de cartes al davant.
Escapça.
4
La Lívia entra a la discoteca de la part alta. Lha vista anunciada al Time Out. És la primera vegada que hi ve i serà lúltima, perquè no repeteix local. Sí que nha repetit algun, però han passat anys entre una visita i laltra. Ha triat aquesta perquè ha llegit que té terrassa i avui és Sant Joan i fa molta calda. Els del pis anaven a la revetlla dels Lluïsos de Gràcia. Lhan convidada, com sempre, com a tots els concerts, calçotades, festes i festetes, anades al cine, foguerons, però la Lívia sempre té altres coses a fer.
Són les dues de la matinada i això està ple de pijos. La Lívia va tota de negre, com sempre que surt a buscar guerra. No vol pensar en la feinada que li està costant trobar nous companys per al pis. Es vol desfogar. Leggings, samarreta de tirants amples, una bossa petita en bandolera amb peles, condons, targeta del bicing i les claus de casa. Els llavis pintats de vermell danar a fer mal ressalten entre luniforme fosc i la pell blanca. Du un cinturó també vermell com els dels avions. Clac. Li dona un toc passengers please proceed...
Mirada de reconeixement i demana un gintònic a la barra per poder-se moure pel local amb alguna cosa a la mà. Posa el radar cap al material que ronda els trenta. Hi ha coses que les té clares i una és que els que carden millor són els de trenta. És una conclusió empírica i ara ja no fa més provatures, va de cara a barraca. Els bollycaos no saben el que toquen i els puretes esbufeguen. Radar posat. Objectiu: pijo de trenta. Els nens de casa bona no li agraden especialment, però avui nestà envoltada. No hi ha gaire per triar.
A la barra de la terrassa demana un altre gintònic. El segon és per agafar el puntet. No repeteix local per no repetir tio. No és de nòvios, la Lívia. Busca un paio, fot un clau i fora.
En balla un parell mentre empassa glops llargs perquè li pugi de pressa la ginebra. La penya està de celebració i ella avui va per feina. Està neguitosa, no shi vol estar tota la nit. Posa la directa cap a un grup de catxes. Nhi ha un que servirà. La música és patxanga i les línies fredes del local avui estan guarnides amb globus, garlandes i banderetes.
És un armari dhome, ros, polo blau cel arrapat, pantalons marcant davants i darreres i les ulleres de sol penjades al pit a punt per quan es faci de dia. La Lívia passa fregant-li el cul, sel mira descarada i sen va cap a una barana de la terrassa. Shi repenja amb els colzes, obre i tanca una cama a poc a poc i no para de clavar-li la mirada. Clac de cinturó. De fons, els focs artificials que esquitxen el cel de la ciutat. Esclata una palmera fúcsia i la Lívia llegeix el pensament del tio: Collons, aquesta me la faig! Sempre es pensen que és idea seva.
La Lívia torna a passar a frec, un pit satura al braç dell i tira cap al lavabo. Ell no sho deixa escapar. La segueix. Fan la cua i quan li toca el torn a la Lívia, li allarga la mà i entren junts al vàter. Bum-bum, els greus peten a dins. Cada cop que sobre la porta, la música hi entra nítida.
La Lívia es posa desquena. Du els cabells molt curts, negres, amb el clatell ben dibuixat i un serrell en caiguda lliure fins a les pestanyes. Nota lalè calent del tros de tio darrere lorella. Si pot, sempre mira de col·locar-se desquena per estalviar-se les baves a la boca. No shan dit res. Ell li queixala el clatell i sarramba a ella perquè noti com se li ha posat de grossa. Lhi va prement contra el cul i es descorda els pantalons. Ella la nota molt dura i en té moltes ganes. Obre la bossa i en treu un condó. Ell li magreja els pits i li retorça pits i mugrons. Fort, cada vegada més fort. Bum-bum, els greus es barregen amb els petards. Ja la té fora i ella sestà abaixant els leggings. Amb les dents estripa lembolcall del condó. De color negre. Ell li va passejant la cigala, potent, pica a la ratlla del cul i li fica un parell de dits ensalivats. La Lívia es mig tomba i li passa el condó. El tio té els ulls ensangonats, ha mamat molt.
What the fuck is this piece of shit?
Guiri de merda!
Li fot ben endins, amb força i no para. En fa quatre della. La té agafada pels pits amb un braç i carda amb força pel forat que no toca. La Lívia diu que no. Para, tio, i prova de desfer-sen. No, no, no, però no crida. Amb el mal que li està fent i la venç la vergonya. Perquè és ella qui lha dut allà dins. Torna a entrar la música patxanga. Lestà destrossant per dins. I no crida.
Quan la bèstia es deixa anar, la Lívia cau a terra. Les rajoles estan brutes, hi ha papers xops de ves a saber quins sucs, i no li fa ni fàstic, perquè li fa mal tot per dins i per fora.
El guiri torna amb els seus col·legues a fer el merda i la Lívia es queda al lavabo posant-se la roba a lloc. Es renta les mans i la cara. Peta una traca a la terrassa. Es tira aigua als cabells i es refresca el clatell. Surt de la disco sense córrer, amb passes curtes i molt ràpides i mirant a terra. Baixa carrer avall com una zombi fins a la parada del bicing.
No el puc denunciar, no em faran cas. El seient de la bici li fa mal al cul. És tot baixada fins a casa, no cal que pedali. Baixa dreta. Continuen els petards i se li amunteguen al cap les preguntes que li faria una policia molt amable: El coneixia? Com shan conegut? Li ha entrat ell? Lha obligat...?
Arriba a casa. No hi ha ningú. Engega lordinador. Merda, merda, no el puc denunciar. Perquè jo... Perquè diran que he estat jo... Es despulla i va cap a la galeria a fer punteria al cistell de la roba bruta. Sota el raig de la dutxa es frega bé cada racó. Torna a lhabitació, es posa una samarreta neta i tecleja frenètica la pàgina de cerca de pisos. Fora, fora de la ciutat, començar de zero un altre cop. Agafa un got de llet freda de la nevera i el paquet de galetes. Estan remollides. Segur que ha estat lArnau que les ha deixat destapades. Empassa llet i galetes i a la cinquena pantalla de files de fotos de pisos, moltes fotos de dutxes antiquades, una li crida latenció. Antic coniller rehabilitat, un sol ambient. Shi veuen les bigues i uns coixins de color blau, de ratlles.
La Lívia sesperarà que sigui una hora decent per trucar-hi.
5
Moooc... Moooc...
LAdela treu el cap per la finestra de la cuina i veu que ha arribat el camió de les mudances.
Mestressa, portem unes caixes.
Sí, sí, ara baixo i us obro. Van aquí davant.
LAdela surt amb el davantal posat i les claus del coniller a la mà. Es toca els cabells per assegurar-se que està presentable. Ahir va anar a la perruquera i encara li aguanta el pentinat.
La noia que ho ha llogat vindrà aquesta tarda. Ja podeu passar.
Amb el camió aparcat a la porta mateix, els dos nois descarreguen les caixes que han danar allà on serà ca la Lívia a partir dara. A peu pla, lAdela hi ha fet fer un quarto de mals endreços i a sobre un apartament. Pugen el tram descales i les apilen a la sala. Bé, és sala, menjador, cuina, estudi, tot plegat, dormitori a una banda. LAdela feineja. Mentre els xicots carretegen paquets, ella dona els últims retocs al coniller. Deixa un joc de llençols sobre el llit i tovalloles al lavabo. A la llar de foc hi ha posat un cistell amb flor seca. Per fer bonic.
Les caixes són les que reparteix la companyia. Blanques amb lletres vermelles i en un requadre fet exprés hi diu: roba, llibres, música, de llibres nhi ha més duna, papers, sabates, coses diverses... Tot identificat amb lletres majúscules fetes amb retolador.