LAdela torna a passar el drap per tot arreu. El petit marbre de la cuina, la taula de menjador, que la Lívia farà servir per a lordinador, les dues cadires, espolsa la nevera i la tauleta de nit. Surt amb els nois escales avall cap al carrer. El drap el fa baixar per la barana.
Ara hem danar al carrer de les Costetes. Cap on cau, això? demana el que condueix el camió.
Això és a les torres. Anant cap a la piscina. Sortiu per aquí, travesseu la carretera i tot amunt. Ja veureu la piscina, doncs allà al costat.
Els nois diuen gràcies i senfilen al camió. Amb la porta del conductor encara oberta, lAdela diu:
Deveu anar a ca la Diva. Que diu que en Marcel sha separat.
Sí, Marcel Ribó.
Si mho fas dir, trobo que ja no tenen edat per aquestes bestieses. Que si han aguantat tants anys, ja no ve daquí. LAdela sespolsa la bafarada que deixa el camió. Però cada casa és un món i a mi no magraden les tafaneries. Perquè els de la torre del costat... la filla va plantar el nuvi a laltar mateix. Com si la veiés ara. Davant dels testimonis. A lúltim moment va dir que no. Però, ves, si ja has dit que sí, i tota la vida junts, amb el fill a París, a ca la Diva, que som de la mateixa quinta amb la Carmina, que quan ve i ens posem a xerrar és com si ens haguéssim vist la vigília. I aquest parell, engegar el matrimoni daquesta manera, ara què han danar a descobrir? Em sembla a mi, vaja, però cadascú sho sap.
6
Els nois de les mudances han esmorzat a La Pansa i fan la segona parada a ca la Diva.
Moooc... moooc...
En Marcel surt al jardí.
Marcel Ribó?
Jo mateix, però no he demanat res.
Portem unes caixes de Barcelona. Aquí hi diu Rosa Balaguer.
En Marcel els obre el garatge i aparta trastos. Els fa lloc perquè hi deixin les caixes i surt a encendre un cigarro. Es recolza a la barana del jardí, mirant enfora. Només va omplir de roba una bossa desport, va arreplegar un parell de llibres dels de la pila de pendents de llegir i dues canyes de pescar. Aquí li cau una mica lluny el mar. Un dia marribo a Sitges i provo sort a lespigó.
Passa en Pitu. Primer es veu la gorra que ell. Ve de lhort i satura a fer-la petar.
Què són aquestes caixes?
Corre la llegenda rural que quan treballava a la vinya, ara està jubilat i es cuida de lhort, feia les gestions amb els dels tractors i que li van regalar una carretada de gorres amb el cérvol. Sempre la porta acabada de sortir de la capsa. Encara no sha descolorit que ja nestrena una altra. Un armari ple, diu que en té.
Mira, la Rosa me les ha enviades.
Si que està decidida, nano. En Pitu li clava un bon cop a lespatlla i li agafa un cigarro del paquet que du a la butxaca de la camisa. Davant daquest panorama, no hi ha marxa enrere. Li agafa lencenedor. Ja tho podia haver dit. Que les coses es parlen.
Ha tirat pel dret la disculpa en Marcel.
Ara no et quedis moix, tu.
És que sembla que tot lo meu li faci nosa.
Un dels nois sels acosta.
Això ja està, eh?
Molt bé, gràcies.
El camió maniobra per tornar per on ha vingut i agafar la carretera. Esquitxa una mica de grava.
Marcel, una propineta, home, que els nanos no en tenen cap culpa que la Rosa hagi fet dissabte. Ho deu voler tot ben net per si passa un tren.
En Marcel tira avall la porta del garatge.
Res de propines, Pitu, no em toquis els ous.
7
La Lívia ha començat de zero altres vegades. Ja ha hagut de fer la bossa uns quants cops. Avui mateix deixa la ciutat per un poble que no sap on para. No lhavia sentit anomenar mai. Tant li fa on és i quants nhi viuen. Lúnica condició és que al pis hi hagi internet a tota castanya. També ha preguntat si hi ha discoteca.
No, aquí som quatre gats. No nhi ha pas, de discoteca. Ni gaire a prop tampoc, sha dagafar el cotxe va respondre lAdela quan hi va trucar la Lívia per demanar pel coniller. Linternet, sí, el meu net sha cuidat de fer-ne la instal·lació.
Perfecte, és el que volia saber.
Si vols tranquil·litat, aquí hi estaràs molt bé, maca.
La discoteca va ser la gota. Lúltima nit de disco ha estat la gota que li ha tornat a destarotar la vida i lha obligada a canviar de trajecte. Ara la parada és en un poble enmig de la serra. Ha llogat un antic coniller que la mestressa ha fet arreglar. El primer cop va ser quan es va morir la mare. La primera motxilla. Tenia deu anys, es va canviar el nom i a tirar milles endavant. Es feia dir Pili, com la mestra de cinquè.
Quina bestiesa és aquesta de dir-te Pili?, li va preguntar làvia mentre li desembolicava lentrepà quan sortia de ballet. És la persona que em cau més bé de tot el món. I ara em dic com ella.
Dient-se Pili se sentia protegida. Perquè a lescola van començar a dir que la Lívia era òrfena. Jo no he fet res. Quina culpa en tinc, jo? Per què minsulten? Àvia, diuen que soc òrfena del tot. Com que no té pare i sa mare sha mort, és òrfena, la Lívia. És òrfena per totes bandes. Ara em dic Pili i si no, no contesto. No satreviran a dir la Pili és òrfena, perquè la Pili és una altra. Soc jo però amb una altra closca. Com un cargol, el cargol Pili, i que no em diguin res. Només sortiré de la closca quan jo vulgui. Perquè no serveix de res fer el que no vols fer. Els grans diuen el que hem de fer i també sequivoquen. Perquè no ho saben tot. I la mare sha mort igual. Doncs a partir dara trio jo. I a mi que no em diguin res.
La Lívia als deu anys es va buscar un nom nou on arrecerar-se i allà va començar a fer la motxilla. No havia tingut temps de pensar que la seva habitació deixaria de ser-ho. Que no saludaria mai més en Leo per lescala. Primer va anar a viure a cals avis. I sempre més ha dut la casa a sobre. També es va dir Consol, a linstitut. I Kathy, a lèpoca de Londres. A la motxilla de supervivència sempre hi posa les mateixes coses. Una muda perquè tant és si agafes un cotxe de línia per anar a un poble a menys de cent quilòmetres o si agafes un avió per anar a laltra punta de món. No saps mai què et pot passar ni on aniràs a parar. Unes calces, uns mitjons, una samarreta, uns texans i un jersei. Les botes de muntanya lligades a fora. La part de baix del biquini. Hi fica el portàtil, la novel·la que està traduint i la funda de plàstic amb les quatre fotos. La resta, roba, llibres, música i la cadira japonesa, ho ha empaquetat en caixes i els de la mudança les duien aquest matí al coniller.
A la Diagonal, on es va acabant la ciutat, agafa lautobús cap al poble a les sis de la tarda. La majoria dels passatgers són joves amb pinta destudiants i quatre vells amb pinta dhaver anat al metge. La Lívia, tota sola en un seient de dos, va mirant el paisatge. No el podia denunciar. No em faran cas i diran que és culpa meva.
Així que deixen lautopista, tot són camps, a banda i banda. Una carretera amb revolts suaus que ressegueix la plana, Montserrat va quedant cada vegada més lluny, la terra és cada cop més vermella, la vinya verdeja i, a la cruïlla de la benzinera, lautobús senfila per la carretera que va serra amunt i dibuixa uns revolts més tancats. Entre el blat i la vinya, hi ha camps on shi fan plaques solars. La Lívia va amb el nas enganxat al vidre mirant uns arbres que no sap que són alzines, pins i castanyers, com tampoc no sap que la creu de pedra que veu és la Creu del Pla. Daquí quatre dies, quan surti a caminar cap a la cova, hi passarà per davant i ja ho sabrà. El poble que surt de la muntanya és el que ha triat per viure-hi.
És un indret camí denlloc. Hi moren tres carreteres i el comitè de recepció és un molí eòlic, un de sol plantat enmig dun camp, ben dret el gegant solitari, i a la Lívia li fa lefecte que deu produir prou energia per endollar el seu portàtil. De moment, el sol baix enrogeix el castell i li regala una postal ben bonica de benvinguda.
LAdela lestà esperant al pedrís de la font de la Mandra, allà on satura el cotxe de línia. Saluda a tothom que en baixa i per eliminació:
Tu deus ser la Lívia. Au, som-hi.
Shi agafa de bracet i se lendú cap a casa.
Aquí hi estaràs molt bé. Hi ha poques botigues, però tenen de tot. Hi ha jovent de la teva edat, que hi pots fer colla.
La Lívia fa que sí amb el cap, però ella no és de fer colla.
El mes que ve és la festa major. El poble somple de gom a gom. Ara quan arribem a casa et donaré uns ous i així ja tindràs sopar. De les meves gallines. I quatre mongetes de lhort. Arriben al coniller. Això és casa teva. Per a lhivern tens foc a terra. Ja demanarem la llenya. Ara hi he posat un senatxo amb flors seques per fer bonic. Tens feina?
La mestressa vol saber si ha de patir pel lloguer.
Sí, soc traductora.
A la Lívia li ha caigut bé la vella, però ja en té prou de conversa.
Ah, linternet. Ho tens tot a punt. Jo també el faig anar perquè la meva neta gran viu als Estats Units i xerrem per lskype... La Lívia va dir als del pis que res de skype, que passava destar pendent dels horaris de lArnau a Nova Zelanda. Watsaps i avall. ...Menvia fotos dels menuts, que jo soc besàvia... oi que no ho sembla? Jo penso com tu, que quan thi has acostumat, ja no pots viure sense. Va molt bé. I per buscar receptes...
LAdela li ensenya com va tot i la Lívia es fixa en els llençols ben plegats en una punta del llit, tovalloles a larmariet del lavabo, plats, gots, tot a punt a la cuina. I una espelma per estrenar enmig dun prestatge buit.
És dolor. Duren molt. Li posa el joc de claus a la mà i li clava un parell de petons amb rebregada de galta inclosa. Res que necessitis, casa meva és aquí davant.
La Lívia ha triat el coniller pel preu, perquè té internet i perquè no hi ha discoteca a prop. La resta tant li és. Tant se lin fot viure aquí com a la Xina o a la Selva Negra. Si no hi ha gaire soroll, millor. I aquest poble sembla tranquil.
No se nha adonat i se li ha fet fosc. Es treu els pantalons, amb líndex ressegueix la branca de cirerer florida que li puja per la cama, sestira de través al llit sense fer i sadorm pensant que ha fugit. I què si fujo, qui nha de fer res? No el podia denunciar. No soc valenta. Que no em diguin res. Aquí no em diran res.
Demà serà un altre dia. De bon matí obrirà les caixes i ho posarà tot a lloc.
8
Amb tant de silenci, la Lívia ha dormit com un soc fins que la claror lha despertada. Es lleva, salta unes caixes per anar a pixar i rentar-se la cara. Vol un cafè amb llet urgent i endreçar les seves coses per no tenir-ho tot pel mig. Però, esclar, no té ni llet ni cafè. Nhaurà danar a comprar o esmorzar al bar. Em dutxo i surto.
Ara ves i endevina en quina caixa hi ha el gel i el xampú! I comença a llegir els requadres amb les lletres majúscules que diuen roba, llibres, música, papers... Ei, ei, que no és la meva lletra. Si ni tan sols va identificar les caixes, ara que ho pensa. No es va dedicar a escriure roba, llibres, música... Ara ja no està buscant el xampú, ara agafa un ganivet del calaix dels coberts de la cuina i talla la cinta adhesiva duna caixa. La primera que li ve bé. Són llibres ben arrenglerats, en treu uns quants, un per un. Monzó, Monzó, Mendoza... Goita, la pila de la ema. Auster, Shakespeare... ah, venen barrejats, estava a punt de desmaiar-me dun atac dordre alfabètic. Pàmies, Kotzwinkle, aquest no el conec, Víctor Català, més Monzó, Calder, aquest és més gros, per les fotos... el fulleja.
Repeteix loperació del ganivet contra la cinta marró i en surt una camisa de quadres, una de blava llisa, una pila de samarretes, texans... A fora hi diu roba destiu. És roba dhome ben plegada. Que tampoc no és seva, esclar.
La Lívia busca la motxilla i en treu el mòbil. El connecta per trucar a les mudances. Sempre el du apagat. Només el té per trucar als avis de tant en tant o per fer watsaps amb els del pis. Làvia li deixa missatges de veu. Lívia, nena, quan vindràs?, que fa dies que no sabem què fas... Tecleja el número que hi ha escrit a les caixes i diu a la noia que shi posa que li han enviat uns paquets que no són seus, que hi ha un error. La deixa en espera amb una musiqueta.
Apuja lespatlla per enganxar el mòbil a lorella i que no li caigui, i obre una altra caixa. Louis Armstrong li va cantant a lorella que el món és meravellós i entre els devedés apareix Treme, una sèrie que passa a Nova Orleans. Llegeix la sinopsi al darrere, és després del Katrina. Mmm, aquesta no lhe vista! Hi ha les quatre temporades! I nobre una altra, la que diu papers. I a dins hi ha carpetes descolorides i llibretes velles. Nobre una per qualsevol lloc i va passant fulls. És una lletra malgirbada, sembla de criatura. Paraules que costen dentendre i les ratlles es van torçant avall a final de línia.
«Vaig buidar la bossa de golf, hi vaig entaforar totes les peces del mòbil, em vaig posar la roba a sobre del pijama per fer via. La mare cridava que mafanyés».
Diguim, senyoreta, que hi ha hagut cap error? Ja no és Louis Armstrong, és un home amable de la casa de mudances.
No res, perdoni, està tot bé. Mhavia semblat... però està tot bé.
La Lívia es posa una de les camises i sarremanga les mànigues. La de quadres verds i vermells. Hi posarem una mica de color, que sembla que aquest cop començar de zero va de debò. Es planta davant del mirall del quarto de bany. Es fa un nus amb els faldons de la camisa per sobre el melic. On hi havien viscut conills, ara hi viurà la Lívia amb les coses de la vida dalgú altre.
Surt a comprar llet, cafè i xampú.
9
En Marcel viu a lúltima torre de les torres de la piscina. És un petit turó a laltra banda de la carretera on sapinyen una colla de cases amb jardí i amb vista a la serra o al pla. Ca la Diva és la que queda més aixecada i més allunyada de la piscina municipal. Sa mare, filla del poble, es va fer fer la torre quan va començar a tocar quartos i quan la casa del poble ja demanava un teulat nou, es bellugaven més rajoles que no pas les que sestaven quietes, i calia posar-hi calefacció perquè el foc a terra sí que acompanya, sí, però descalfar, només si thi estàs ben bé al davant. Shi va fer la torre per anar-hi a descansar quan la feina lhi permetia i per passar-hi lestiu amb en Marcel i convidar-hi amics. De marit, no nhi ha hagut mai. I la piscina al jardí, per banyar-shi en pèl. Va ser la primera torre amb piscina.
En Marcel surt ben dhora a caminar, com cada dia. Pel cor, pel colesterol i tot plegat. Camí de la font dels Horts, tot planer avui. Al cap duna hora llarga torna a casa, deixa els bastons al porxo i es dutxa. Esmorza a la cuina. Torra pa dahir, fa cafè i pensa que, ara que shi queda a viure, potser no aniria malament una mà de pintura pertot.
A mig matí va a trobar en Pitu a casa seva. La dona li diu que no hi és.