BARCELONA
NUA
Barcelona desnuda dAmaranta Sbardella
© Exòrma Edizioni, 2018
© Amaranta Sbardella, 2018
© de la traducció: Marina Laboreo Roig, 2019
© del pròleg: David Guzman, 2019
© de les fotografies: Emiliano Maisto
© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2019
Primera edició: novembre del 2019
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Correcció: Gemma Garrigosa
Disseny de col·lecció: Virgínia Pol
Maquetació: Virgínia Pol
Imatge de portada: Alexandre Perotto (Unsplash)
Producció de lePub: booqlab
Amb el suport del Departament de Cultura
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
TAULA
PRÒLEG
PREÀMBUL
MEMÒRIES DUN GAT
GARROT VIL PER A ANICETO PEINADOR
BARCELONA ATACADA
LA GRÀCIA DELS COLOMS
DE TOT A RES
FRAGMENTS DEL RAVAL
UNA PASSIÓ CEGA
UN SOPAR PER A PEPE CARVALHO
VEUS DUNA ALTRA BARCELONA
FUGUES MODERNISTES
EPÍLEG
A lEmiliano
Al petit Leonardo
BARCELONA ERA UNA FESTA (INTERTEXTUAL)
David Guzman
Si la literatura no sabés emmirallar-se en la pròpia literatura per vindicar-la, per rellegir-la, per qüestionar-la o per matisar-la, algunes de les grans creacions de la història no haurien vist la llum. Escriure amb un ull posat al retrovisor del cànon no únicament és poc evitable sinó que acaba generant, de manera conscient, inconscient o decididament lúdica, textos que esdevenen ells mateixos un capítol més en la immensa enciclopèdia de la tradició. Fer dialogar entre línies autors destil i procedència diversos és un regal per a lectors hipercodificats. Fer el que fa Amaranta Sbardella a Barcelona nua és directament una festa de la creació i la recreació. Una invitació sense dress code a vagarejar al costat dalguns dels personatges que han dibuixat històricament el que hem anomenat la Barcelona literària. Protagonistes i secundaris, herois i antiherois, justos i pecadors. Amb una col·lecció abracadabrant de referents de la literatura catalana moderna, el llibre admet una lectura en clau de tessel·les que fa pensar en les tesis de Julia Kristeva: «Qualsevol text es construeix com un mosaic de cites, qualsevol text és absorció i transformació dun altre text». I un dels mèrits més encomiables daquest mosaic celebratori que ha creat Sbardella és que acaba per constituir-se en un tot multireferencial, sí, però sobretot en un tot autònom, vivíssim i musculat.
En la seva dimensió formal, Barcelona nua és una antologia de relats. Deu històries amb connexions visibles i invisibles que neixen a partir del MacGuffin més lletraferit: de les fitxes que cataloga un jove bibliotecari, basades en obres literàries vinculades a la ciutat, comencen a escapar-se els personatges. De sobte no hi són, shan esvaït (el subtítol original resa, no perquè sí, fuga nella città). Són criatures de ficció que prenen el carrer i que des del preàmbul prenen també la paraula. Hi desfilen Cecília Ce, lOnofre dels prodigis, Pepe Carvalho, Petra Delicado, Gurb, la Colometa, Ocaña i Nazario, en Quimet i la vila de Gràcia a vista docell. Un veritable festival alla Sisa, un «qualsevol nit pot sortir el sol» literari que convoca algunes de les grans icones de la narrativa nascuda a Barcelona. La ciutat de les bombes i la de les dues exposicions, el senyor de Barcelona de Pla, el Gòtic, lEixample incipient, Montjuïc, «la Lavínia envaïda pels sorolls»... Els espais evocats són coneguts i reconeixibles, però la pulsió fabuladora de Sbardella, des de la veu alliberada dels personatges, els resemantitza i ens convida a rellegir-los. «Barcelona ens espera, la nostra Barcelona, la ciutat que coneixem, que expliquem i que veurem novament, potser per primera vegada». I per primera vegada tornem a trepitjar la ciutat lletraferida com en la gran lliçó del formalisme rus: literatura que desfamiliaritza la realitat, lestranya, la renova i la transforma.
Així sopera, per citar només un cas, amb lAndrea, la protagonista de Nada de Carmen Laforet: la reinterpretació sarticula aquí a través duna nova mirada omniscient que neix duna lectura en detall de lobra: entenem millor lAndrea, la Barcelona que descobreix camí del carrer Aribau, els somnis en plena mutació. I en un procediment transficcional que enriqueix i amalgama el conjunt, irrompen en el mateix capítol criatures daltres ficcions: «La Teresa de Marsé i lEna de Laforet són boniques, rosses, decidides. Tot i que són molt diferents entre elles, totes dues són filles daquells que han fet fortuna durant la guerra. En canvi, lAndrea i el Pijoaparte, o el Manolo Reyes, són un altre món, i aquell altre món potser només té dret a un sol petó, a exhaurir un únic desig».
El punt de vista és una de les grans troballes de Barcelona nua, amb un ventall de narradors que per procedència, llinatge i estil dibuixen una realitat plural i rica en matisos. És laltre sentit de la fuga del subtítol, el sentit musical que remet a la polifonia i a la superposició de subjectes. Les veus dels personatges es persegueixen, ocasionalment se superposen i sovint es requereixen en forma de perfecte contrapunt. Parlen burgesos, anarquistes, prostitutes. Fa parlar els animals, invoca fantasmes i treu vida dels marbres de Montjuïc en un habilíssim exemple de comunicació mediúmnica. Entre les xemeneies del Poblenou i la fumera de lEspanya Industrial, celebrem el punt de vista felí perquè ens arriba amb la nitidesa de qui percep més enllà de la vista, el gat arraulit al voltant de la Teresa dEspriu o el gat interrogat que es declara innocent en latemptat del Liceu. La perspectiva que narra, però, no es limita a rellegir (i recrear) a partir de personatges literaris, sinó que indaga en formes diverses de representació de la realitat. Hi ha un capítol que recrea «El garrot vil» de Ramon Casas, tant el quadre com la peripècia dAniceto Peinador a la Barcelona que veu néixer lEixample. El cèlebre homicidi de Banys Vells i el mateix Ramon Casas contemplant lexecució. A la combinació de materials reals, ficcionals, literaris, pictòrics, shi afegeixen les excel·lents fotografies dEmiliano Maisto, que rescata en blanc i negre imatges duna ciutat en construcció al costat de fotos actuals que capturen i homenatgen, entre daltres, lesperit de Joan Colom (també present en el llibre).
I tots ells, animals o persones, quadres o fotografies, parlen i narren i actuen amb el teló de fons duna Barcelona canviant que travessa moments delicadíssims. Sbardella té un coneixement profund de la història de la ciutat i dels seus cronistes (compareix també lhomenatge de George Orwell), i aborda fins i tot episodis tan sagnants com els bombardejos de laviació italiana: veiem el Ramonet dIncerta glòria novel·la que la mateixa autora ha traduït per primera vegada a litalià al refugi antiaeri, jugant als vaixells amb la seva mare la primavera del 1937, amb les sirenes com un baix continu.
Explícita o implícita, entre línies o amb rotunditat poètica, la dimensió crítica és present en gairebé tots els capítols de Barcelona nua. Una crítica que dispara lato sensu contra la manera com sinstrumentalitza, també literàriament, la imatge de la ciutat. «Malgrat els esforços de lalcadessa Ada Colau, el Raval sap perfectament que el turisme dicta llei: el turista va abans del bohemi, que va abans del treballador, que va abans del drogoaddicte, que va abans de la prostituta, que va abans del ciutadà». Sens dubte el personatge que epitomitza millor que cap altre aquesta mirada és Pepe Carvalho, duna acidesa implacable ja des del seu naixement en la ploma de Vázquez Montalbán. A través del seu passeig en aquest nou marc, (re)descobrim una Barcelona «venuda a banquers i multinacionals», una ciutat «pasteuritzada i avorrida», una ruta demolidora per la ciutat de finals del mil·lenni que no és aliena al tuf de «paella bioluminescent, danelles de calamar amb elasticitat olímpica i de croquetes congelades amb pernil de lany de la picor». Ni tan sols el Barri Xino surt indemne de la condemna en la seva conversió en Raval. Carvalho, «com a mínim de moment, sestalvia dhaver de veure el luxós hotel de cinc estrelles i la plaça de formigó dedicada al seu pare literari, que havia lluitat en va contra la despersonalització del barri». El turisme massiu com a demolició de la memòria i, doncs, de la identitat col·lectiva. De la destrucció de la Rambla a laparició dun gat que qüestiona la goticitat del Barri Gòtic. I, en un gir estupefaent, el drac del Park Güell, cansat de selfies, protagonitza una fugida on acaba topant fins i tot amb el rei del page-turner de manual. Novament el punt de vista no humà per explicar situacions enormement humanes. La salamandra com a mirall deformant on es reflecteixen els pitjors malsons duna ciutat solipsista i parctematitzada. I una manera òptima de coronar el llibre a través duna mètrica musical que aproxima el relat a la poesia.
Lestil se suma a la festa coral, narrativa i de focalització que és Barcelona nua. Monòlegs interiors, cartes, narració zenital (a vista docell o de colom) que sobrevola lespai i la història, pulsacions, prosa sincopada, prosa poètica, prosa musical. La mirada pictòrica, la imaginació lírica, el relat visual. Per dificultat i per varietat de registres, és remarcable la feina de traducció de Marina Laboreo, que fa fluir en català litalià serpentejant dels protagonistes.
Perquè la llengua és una de les virtuts dAmaranta Sbardella, que domina leina tant com la història de la ciutat i de la literatura catalana (i castellana) que ha generat. Quan feia el doctorat a Siena, investigant les reescriptures del mite del minotaure, Sbardella va descobrir lAriadna de Salvador Espriu i va entendre que aquell idioma i aquella cultura li parlaven de manera directa. La literatura (i uns manuals de gramàtica) van ser el seu únic camí en laprenentatge autodidacte de la llengua, de la qual ha acabat sent traductora. Va visitar fins i tot el famós cementiri de Sinera per obtenir el plàcet dEspriu abans de traduir-lo. Un cop de vent en el moment precís va ser la millor resposta.
Sbardella ha signat un llibre singularíssim. Una carta damor a la literatura de i sobre Barcelona no desproveïda de tota la càrrega crítica que necessita la ciutat. Una ciutat que ella coneix de prop i que en aquest llibre ha pogut mostrar als italians des duna òptica diferent, no postalitzada. Més que un pasticcio tal com lentenia el barroc, Barcelona nua és sobretot un gran palimpsest. Una escriptura que solca de manera libèrrima i desprejutjada empremtes de paraules, personatges i criatures dun imaginari compartit, duna Barcelona intertextual disposada a trobar nous matisos en cada reescriptura de la seva història.
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
SALVADOR ESPRIU
PREÀMBUL
De com el jove becari duna biblioteca no troba algunes de les fitxes al catàleg, perquè se les han emportades els mateixos personatges de diverses obres ambientades a Barcelona. De com aquests personatges es dispersen pels carrers de la ciutat, que tornarà a viure amb els seus ulls i les seves veus.
~
Barcelona. Raval. El sol, que ha sortit fa poca estona, entra a través de la finestra trencada i cau sobre una fotografia en blanc i negre de Joan Colom, també al damunt duna mata de pols, duna desena de folis escrits una mica greixosos i de la pota dun escarabat que fuig.
Linsecte corre pel parquet fins a laltre costat de lhabitació, sesmuny entre les muntanyes de manuals, antologies, florilegis i enciclopèdies. En castellà, en català, en francès, en anglès, en italià. Nhi ha un parell en romanès, en rus i en suec. Postals antigues. Mapes de la Barcelona dahir, davui i de demà. Fotografies. Un mar de papers, de notes adhesives plenes de gargots i apunts. Fitxes del catàleg a mig omplir amb una grafia incerta. I també mànigues de camises, camals de pantalons i mitjons solitaris que pengen, nàufrags, de les piles de llibres.
Hi ha un noi rosset, prim i nerviós que dorm, que dorm i sestremeix. Potser somia petons robats entre els nenúfars de Montjuïc. O danses gitanes que giren. O postes de sol caloroses des de la sorra de la Barceloneta. O potser no somia. Mentre sendormiscava, ha entrevist una mena despurna vermella, un vestit ajustat, un fil de sang i una espelma encesa a la petita estança duna endevina. Les ulleres shan desmuntat i han quedat abandonades a un costat del llit, entre un cendrer ple i una ampolla gairebé buida.
Hi ha un ambient realment irrespirable aquí dins, ja fa mesos que ho dic.
A mi no mho digui. Aquest tuguri és un cercle infernal... I aquest noi, un desastre. És impossible de suportar!
El noi rosset es desperta sobresaltat, xop de suor, i no pas per les veus, que en realitat no sent. No aconsegueix adormir-se amb aquelles quatre novel·les de Mercè Rodoreda i aquell volum de Carlos Ruiz Zafón clavats entre les costelles i les vèrtebres. Saixeca de sobte. Fa un ràpid inventari a les burilles, lampolla i els folis escampats per lhabitació. Agafa un dels tres paquets de tabac rebregats que hi ha sobre la taula i sencén la primera cigarreta. A treballar. Recopila tots els apunts, obre tres llibres i comença a recórrer amb el dit una línia del primer i després una altra del segon. Agafa un bolígraf i anota paraules esveltes en una fitxa immaculada. Satura.
Què ha estat fent les últimes hores? Si no recorda malament, no ha estat prenent notes... Recull un llibre de terra i va directe cap a aquella espècie de classificador de fitxes que sha construït manualment, amb uns llistons que va agafar dimarts al vespre del carrer, el dia que Barcelona somple de matalassos vells, mobles mutilats i records dinfantesa. Busca una fitxa, concretament la número cent trenta-set. El dia abans va escriure aquesta referència al llibre que ara té a les mans. Amb la cigarreta entre els llavis, va passant totes les fitxes. Res. No hi és. A prop daquella, també en falten daltres.