Què ha estat fent les últimes hores? Si no recorda malament, no ha estat prenent notes... Recull un llibre de terra i va directe cap a aquella espècie de classificador de fitxes que sha construït manualment, amb uns llistons que va agafar dimarts al vespre del carrer, el dia que Barcelona somple de matalassos vells, mobles mutilats i records dinfantesa. Busca una fitxa, concretament la número cent trenta-set. El dia abans va escriure aquesta referència al llibre que ara té a les mans. Amb la cigarreta entre els llavis, va passant totes les fitxes. Res. No hi és. A prop daquella, també en falten daltres.
Té tota la raó, estimada. Els llibres shaurien de cremar, tots. A la xemeneia, com feia jo.
No! No ens hem entès, jo parlava del fum. I daquestes fitxes horribles. Li sembla just que se mhagi de catalogar amb una miserable i avorrida sinopsi en una fitxa blanca, en un full solt? És inacceptable! Sort que...
El noi ja va per la tercera o la quarta cigarreta, i continua furgant en el petit arxiu. Ha recopilat totes les fitxes, les ha ordenades. Sap que hi són, que hi han de ser. Només cal posar-se al seu lloc: és la feina que ha estat fent durant set mesos com a becari de la biblioteca. Ha perdut el compte dels dies i de les hores que ha invertit per catalogar, arxivar, classificar i inventariar totes les obres sobre Barcelona, de Barcelona i amb Barcelona. No pot ser que les fitxes shagin esvanit com si res, però efectivament en falten algunes. No hi són. No. Està convençut que les ha omplertes i que les ha desades al seu lloc. No quadra.
És evident que passa alguna cosa estranya, però, abans de deixar-se envair pel pànic, torna a revisar una vegada més cada llibre, cada volum, cada enciclopèdia. No se sap mai, podrien haver-shi colat per error. Safanya a encendres una altra cigarreta.
Sempre he dit que aquest noi és ben ximple. Vostè no ho creu, Fermín? Va, diem adeu a lhabitació per última vegada i toquem el dos.
Sí, sí, per favor. És la meva salvadora, senyora Petra. De dona a dona: ja no podia més, en aquestes fitxes mofegava, em sentia sense vida, com una reclusa. Era com si tornés enrere en el temps, quan en Marc...
Molt bé, Cecília, estimada, estem molt contents que estigui millor, però farem una cosa. Ha agafat la seva fitxa, oi? La número cent-trenta cinc?
Sí, senyor Carvalho. Lhe agafada, aquí la tinc. Miri què hi diu: «Prostitutes al Raval: El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda». I també he agafat aquelles de les meves companyes de desventures, la número cent trenta-set i la número cent trenta-vuit. No mho puc creure: després de la tuberculosi, de lEusebi...
Va, va, estimada, moguis. I pari atenció per no trepitjar la cua den Belzebú, que ja el coneix. Si li esgarrapa aquest vestit tan bonic, no podrà tornar a la Rambla.
Les cigarretes mentrestant ja són sis, després set, però el noi segueix remenant frenèticament. Les piles de llibres sensorren; els folis es desenganxen els uns dels altres i cauen a terra, balancejant-se entre la pols suspesa; les enciclopèdies es bolquen sobre els escarabats que miren descapar. Res de res. Les fitxes han desaparegut. Incrèdul i vençut, es recolza a lampit de la finestra amb lúltima cigarreta que li penja dels llavis fins que, esgotada com ell, sapaga.
Al carrer hi ha una dona amb un vestit de flors que sembla sortida duna fotografia dèpoca. Sallunya en companyia dun home daspecte seriós i dun altre de gras i bigotut que deu tenir una seixantena danys. Els precedeixen una senyora madura i decidida, que podria ser rossa o podria ser morena, així com també una cega sense bastó i un gat negre cautelós. Al damunt, un colom dibuixa cercles al cel. La dona de pas ferm té a la mà una fitxa blanca i verda: és una fitxa que shi refereix, la seva. Hi diu: «Barcelona a les novel·les de Petra Delicado». És una daquelles que el noi rosset ha estat buscant sense èxit.
La dona del vestit de granotetes florides es gira, intercanvia una mirada amb el noi, que és a la finestra. Lhome grassonet del seu costat somriu i la sacseja afectuosament.
No es deixi envair pels remordiments, estimada Cecília. Sen sortirà. I ara marxem: Barcelona ens espera, la nostra Barcelona, la ciutat que coneixem, que expliquem i que veurem novament, potser per primera vegada.
MEMÒRIES DUN GAT
Barcelona entre fàbriques, anarquistes i esplendors
De les set reencarnacions dun gat barceloní.
Primera: de com contempla la nit a finals del XIX. Segona: de com parla amb algú de la mateixa espècie del conte de la Tereseta i el capità. Tercera: de com prepara latac contra la vida dOnofre Bouvila, aquell personatge de la novel·la dEduardo Mendoza. Quarta: de com respon a linterrogatori sobre el destí de Santiago Salvador Franch, autor de latemptat al Liceu del 7 de novembre de 1893. Cinquena: de com observa el ball entre un home i una mòmia. Sisena: no documentada.
Setena: de com rep el burgès Rafael Puget quan torna de la inauguració de lExposició Internacional del 1929, juntament amb la resta de companys felins.
~
- I -
Dos fanals en la foscor. A la paret, una ombra lleugera. Passes ràpides. Un salt. La barraca cruix, el fang sec no resisteix. Millor allunyar-sen de pressa, abans que arribin els xiscles, escolar-se entre les cames dun home begut que tentineja i anar a la vora de la nena dels mitjons vells, la mà de la qual insinua una carícia. Ràpid. Fa equilibris sobre el cordill de la roba estesa, on hi ha les gorres i els uniformes de feina blaus. Un altre salt. A sota, algú mastega sardines i bacallà amb la boca oberta, en reconeix lolor. Larc daquella costa bruta abraça la lluna vidriosa sobre el mar, com si fos un plat blanc a punt de ser engolit per les onades. Se senten els crits silenciosos de la marea, els murmuris duna vella, un gemec sord de ràbia o damor.
Senfila per les casetes baixes de fusta, allà on els matins sarrauleix per contemplar les barques i els pescadors, amb lesperança dalgun cap de mújol o alguna espina. A pocs metres, veu en Gris: devora el cos duna gavina mentre un marrec escanyolit lobserva seriós.
Abandona la sorra i sendinsa a la Barceloneta, entre els carrerons muts, els edificis malmesos per la sal, els balcons rovellats. Salta sobre un carro, del carro passa a un balcó, després a un segon balcó, i a un tercer. Fins a arribar a un terrat blanc, desert i silenciós com ell.
El plat de lluna amb les sobres de menjar és allà darrere, esplendorós. El mar calla. En Gris ja deu haver devorat la gavina, un pit descarnat es deu haver emportat el marrec.
Barcelona, de nit, és màgica. Les muntanyes llunyanes, la llum tènue. Les fumeres blanques que surten de les xemeneies: dun, de dos, de tres fumerals de maons. Precisament al davant, veu el recinte de la Maquinista Terrestre i Marítima de la Barceloneta, sota larc de la qual passen homes, carros i cavalls. A la dreta, al Poblenou, hi ha una altra estructura massissa de la Maquinista, però més recent. A lesquerra, contra la muntanya encara nua i fosca del Tibidabo, salça la fumera de les imponents fàbriques de Sants, de les Corts i, no gaire lluny, també la del Vapor Nou, a Gràcia. Xemeneies com arbres, amb columnes de fum opalescent, troncs dun bosc encantat a les arrels dels quals bateguen els forns, els rodets, els telers industrials i la maquinària.
La brisa de la primavera porta al terrat el cant melancòlic dels treballadors, el soroll mecànic de la seva feina, les incitacions de les prostitutes als dos costats de la Rambla, tant al Raval com al centre històric, els ecos dels acordions, els plors dels nens afamats des de les barraques, els perjuris dels condemnats des de les presons. Porta també els somnis dels milers despanyols que han arribat a Barcelona per construir limperi econòmic de la ciutat, disposats a morir per ella. Els somnis duns, les Amèriques; els somnis dels altres, la igualtat.
La nit sublima Barcelona, el seu silenci, la seva pau i el seu misteri. Callen les obres de construcció de lEixample, que connectarà la ciutat sufocada amb zones com la de Gràcia; calla lenderroc de la temuda Ciutadella, després dels fets del 1714; callen els primers trens, els venedors ambulants i els repartidors de diaris. Callen els ocells, els peixos, els morts dels cementiris de Montjuïc i del Poblenou. Tot és silenciós, la lluna brilla i la cua del gat es belluga en aquell buit.
Daquí a poques hores, milers dhomes i dones, nens i nenes, caminaran endormiscats fins a la Maquinista, el Vapor Nou, el Vapor Vell, Can Ricart, lEspanya Industrial i les altres fàbriques repartides per la ciutat, recentment privada de les antigues muralles defensives.
Barcelona és la màgia, Barcelona és el carbó, Barcelona és la veu, Barcelona és el mar.
Barcelona és la locomotora dEspanya.
I aquests núvols blancs trenquen la nit fosca destels.
- II -
Encara no les havies vistes? On eres? Van tornar ahir. La Teresa, cada vegada més bonica, i també la Júlia. No hi estic dacord: la Teresa és més bonica, i té unes mans tan delicades... El capità nestà orgullós, ho noto. Als vespres, quan tots tres estan davant lescalfor de la xemeneia, marrauleixo a prop seu, al raconet que sempre em deixa a la butaca. Ronco satisfet, mentre explica els viatges a les filles i macaricia. Mendormisco i escolto, badallo i em perdo en somnis. Ilo-Ilo, Mèxic, Nicobar, Terranova. Ilo-Ilo? Havies sentit mai aquest nom? Esclar, tu sempre vas dun lloc a laltre perseguint ratolins! Ilo-Ilo, quin nom tan estrany. Em pregunto si allà, quan bufa el vent, també hi deu haver el mar, que brilla i que riu. Hi deu haver peixos? De seguida que mestiro amb les potes enlaire, se macosta la Teresa, amb la seva maneta delicada, i macaricia la panxa mentre pronuncia el meu nom de manera divertida. El capità somriu. Em quedaria hores i hores així... Ja no és una nena, tens raó. Recordes com nera, de capritxosa? Em bufava les orelles, mestirava la cua i no em deixava mai en pau... Però la Tereseta ha canviat, tot i que segueix tenint les mans duna nena. Terranova, dius? No ho sé. El capità deu haver fet fortuna. És un de tants que van marxar cap allà, però el capità és dels bons. Has vist com et mira als ulls? I té la veu ferma i decidida. Ni tan sols la Marieta, la cuinera, aconsegueix fer-me baixar de la taula, però quan hi ha el capità... Sí, deu haver fet fortuna. Són molts els que van marxar daquí a fer les Amèriques, així és com en deien. I encara hi van, després que sels hagi negat durant molts segles. També hi va anar el net de lAda, la serventa, que plorava darrere larmari quan sen va assabentar. Ell, però, ho va fer com a ajudant, mentre que el capità... El capità va marxar com a senyor: com a capità! Mho va explicar la meva mare, a qui li havia explicat la seva mare perquè li havia explicat el seu pare. Va marxar amb una infinitat de maletes, de baguls grans i resistents plens de teixits de qualitat. I va tornar amb uns altres baguls, que desprenien una olor estranya. Bona, però estranya. Teixits secrets, xiuxiuejava tothom. I ningú podia entrar a veurels, ni tan sols el meu avi, tampoc el rebesavi del pollós. Per descomptat, a ell també el van fer fora a puntades de peu. El capità va tornar amb un munt de coses magnífiques, com una pell fosca i gruixuda o una pipa llarga que encara fuma durant els vespres boirosos, quan està més pensatiu. I sí, és clar, també la nina de drap que la Teresa va heretar de la mare, quan va morir tísica. La Tereseta la té sobre la flassada i, als matins, de seguida que obre els ulls, corro cap a ella i salto sobre el llit. Ella maparta afectuosament amb la seva maneta mandrosa, jo mesmunyo sota els llençols i li mossego els peuets. Sí, la Júlia és més fina, però no té la personalitat exuberant de la Teresa. Ni la seva dolçor. Sento que arriben. Mira com baixen les escales. La Teresa és esplèndida, tu quedat amb la teva Júlia.
- III -
Les obres de la primera Exposició Internacional són intenses a gairebé tota la ciutat laixecament del monument al «català» Cristòfor Colom, la construcció del Gran Hotel Internacional, la il·luminació dels carrers, les proves per a la presentació de les Golondrines, però al parc de la Ciutadella, que és el cor de la remodelació, els treballadors han abandonat els pics i les pales. El sou que reben és ínfim, la precarietat és màxima i els seus drets són inexistents. Sembla que els pamflets i els discursos dels anarcocol·lectivistes hagin fet efecte, tot i que un dels seus adeptes més joves, lOnofre Bouvila, ha passat gairebé inadvertit mentre ven productes que fan créixer els cabells, una activitat molt més rendible.
Gairebé inadvertit. Perquè, cada dia, el venjatiu Belzebú lobserva des del seu amagatall, darrere els arbustos, enmig de les piles de maons, sobre les branques dels arbres, camuflat com un esquirol o agotzonat darrere les pilotes de tela, que són la trista distracció dels treballadors. Cautelós i sinuós, imita el parrupeig dels coloms o el soroll dels ratolins entre els matolls perquè lOnofre no el reconegui, i és que, en absència de lestimada Delfina, no dubtaria a clavar-li una bona puntada de peu.
Encongeix les pupil·les de jade de seguida que el veu i aixeca la seva cua negra com el dimoni quan apareix a la pensió de la Delfina amb aires de camperol indefens. És un lladregot, un estafador i un mentider, res més que això. I limplacable Belzebú no suporta els hipòcrites, per això ha decidit controlar-lo. Ell era contrari al reclutament de lOnofre per part de la Delfina, no volia que li proposés de repartir propaganda anarquista: aquell ésser humà mandrós hauria de tornar allà don havia vingut. No obstant això, qualsevol esforç arquejar-se, estarrufar-se, bufar, ensenyar les dents, miolar o fins i tot escopir shavia demostrat inútil. La Delfina és tossuda i ingènua, sort que el gat sen preocupa.
De fet, després del passeig habitual amb la serventa, que exhibeix el seu caràcter a les parades del Born per obtenir algun descompte una tècnica que ha funcionat molt de temps, en Belzebú sescapoleix i arriba fins a limmens espai verd on hi havia hagut la fortalesa de la Ciutadella, seu de judicis sumaris, afusellaments i infinites condemnes a mort que el Govern central va convertir en el malson duns catalans massa exuberants. Aquell infern de cinc puntes, amb laire fètid de mort, infonia terror i respecte als ciutadans rebels. Cinc puntes, cinc urpes, cinc ungles: les mateixes que en Belzebú, per cada pota del davant, voldria clavar a les natges fastigoses i seques de lOnofre.
A mesura que passen els dies, se sent més a prop de lobjectiu, simagina larrancada de cabellera, el trofeu, el triomf. I afila les ungles damagat de la Delfina i de la seva presa. Per fi podrà allunyar el monstre Bouvila de la seva propietària. Per fi podrà restituir lhonestedat a la pensió. Per fi podrà tornar a mirar els ulls apagats de la Del-fina sense veure-hi els dubtes de lamor.