A mesura que passen els dies, se sent més a prop de lobjectiu, simagina larrancada de cabellera, el trofeu, el triomf. I afila les ungles damagat de la Delfina i de la seva presa. Per fi podrà allunyar el monstre Bouvila de la seva propietària. Per fi podrà restituir lhonestedat a la pensió. Per fi podrà tornar a mirar els ulls apagats de la Del-fina sense veure-hi els dubtes de lamor.
Una freda nit de gener, quan queden pocs mesos per a la inauguració de lexposició que endeutarà la ciutat, però que també la distanciarà de lantiquada Espanya, en Belzebú planifica els darrers detalls del seu pla des de les golfes de la Delfina.
Dotze del migdia: en Belzebú travessa la palissada de les obres. Dotze del migdia i dos minuts: la víctima treu els productes per als cabells de la bossa dels fulletons. Dotze del migdia i tres minuts: en Belzebú sarrauleix rere un tronc, que ell mateix ha transportat expressament els dies anteriors, amb fatiga. Dotze del migdia i set minuts: arriba lalcalde conservador Francesc de Paula Rius i Taulet, amb set minuts de retard. Dotze del migdia i vuit minuts: xiulets dels treballadors, defensats pels membres dels sindicats i que compten amb el suport dels polítics contraris a lexposició, com és el cas de Valentí Almirall. Dotze del migdia i nou minuts: rebombori general. Dotze del migdia i onze minuts: atac a la víctima, liquidació de la víctima. Dotze del migdia i vint-i-cinc minuts: neteja del pèl i de les ungles amb un llepat rítmic, perquè no quedin rastres de la matèria gris de la víctima. Tornada a casa. Roncs innocents a la Delfina.
Mentre en Belzebú, el sanguinari i atroç Belzebú, està orgullós del seu detallat i escrupolós pla, algú lagafa de la cua i el llença daltabaix de la finestra. Un miol infinit acompanya els últims instants de lucidesa i de vida del gat. Deu haver estat cosa del seu objectiu, el criminal den Bouvila? Tot i que el darrer record de lhabitació que té és un floc de cabells rossos, llargs, bruts, desordenats...
- IV -
Jo? No hi tinc res a veure, ho prometo. Passo el dia llepant-me i dormint. A tot estirar, menjo una mica de sobres, però passo gana. La seva dona, a més, em tracta molt malament. Sí, molt malament, ho heu sentit bé. Ahir al vespre, entre les nou i les onze? No ho sé, dormia. Us diré més: roncava. Pregunteu-ho a la dona, a aquella dallà, que ara ploriqueja, però que en realitat es passa el dia cridant. És una explotadora. Envia els nens a la fàbrica, ho sabíeu? Tenen cinc i sis anys. A la fàbrica, sí. Una mica de menjar per a mi? Ni parlar-ne. Mai, mai una sola carícia daquells nens: sempre estan cansats. Per culpa daquella bruixa, òbviament, perquè els envia a treballar. Si he notat alguna cosa estranya en els darrers temps? No ho sé. Jo sempre dormo. Si ella estava estranya últimament? No ho sé. Ja us ho he dit, jo sempre dormo. Esclar, els seus cops descombra em desperten, però després vaig a dormir al terrat. Si ell estava estrany? No ho sé. Jo dormia. I, quan no dormo o no soc a dalt, mamago sota lúnic llit, ja que com a mínim allà estic segur. No veig res i faig les meves coses. Em llepo. Ahir al matí? Dormia. Pamflets? No ho sé. No sé llegir, jo. Els roncs? Nooo, mai. Quins roncs? No! No pretenc estovar-vos, no ho controlo... Si mai he vist sospitosos per casa? No ho sé. Sempre dormo. Tinc un son profund, sabeu? No hi sento, no hi veig. Si estava més nerviós del que és habitual? No ho sabria dir. Què insinueu? Quin engany? En Santiago sempre és fora. La dona va a treballar a la fàbrica de cotó o és a lhabitació. Els nens surten a les cinc del matí i tornen al vespre. En aquesta casa, qualsevol drap és més important que jo! No, ja us he dit que no. Dormia! Dormia! Dormia! Anàrquic jo? No! Còmplice? Mai! Jo dormo! Sempre!
- V -
Un nassarró tigrat blanc i taronja apareix darrere els vidres de les finestres. Els bigotis es belluguen amb els crits que venen del carrer de Sant Antoni Abat. Les petites orelles, amb tímids blens de pèl blanquinós, es mouen cap enrere. El gat obre els narius cap a lolor de sec, de fum i de xivarri.
Just a sota, hi ha tot de gent que observa alguna cosa, davant les portes destruïdes del convent de les monges de lorde de Sant Jeroni. El gatet veu les dones de casa que xiuxiuegen, mentre que alguns homes amb les gorres sobre els ulls es mouen dun lloc a laltre impetuosos.
Durant lestrèpit sord que sha produït poca estona abans, el gat sha amagat sota una cadira de vímet, però ara, curiós, posa primer una pota al vidre de la finestra i després una altra. Saixeca una mica i inclina el caparró cap endavant.
Distingeix dos cossos que ballen, units lun a laltre. Aleshores desapareixen. Fan alguna cabriola: voleteja una tira de tela centenària. Desapareixen. Són un jove de cabellera fosca i una dona. Però és realment una dona? El gatet no nestà segur. Desapareixen. Aixeca una mica més les potes del darrere. La parella torna a aparèixer. Ell, formós, joliu. Ella, amb teles i pell: arrugades, tèrries, àrides. Duu les robes enganxades a la pell, que està adherida als ossos, unida com si es tractés duna broma macabra.
I aleshores el gat entén que la nina de la pell seca no balla, que és lhome qui la mou, qui la fa girar: ell guia el vals dels senyors, mentre que les pobletanes del voltant xiuxiuegen i els homes esclaten a riure i linciten amb crits. Durant uns minuts que es converteixen en hores, el gat blanc i taronja es queda a la finestra: miola i mou el nassarró a ritme del vals, gairebé com si es divertís amb aquella dansa grotesca.
Lhome, en Ramon Clemente García, que té una discapacitat mental, morirà mesos després al castell de Montjuïc. Afusellat. No van servir de res les peticions damnistia i el suport dintel·lectuals com Joan Maragall, que, per a un altre acusat dels fets de la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia, va demanar lexcarceració per tal que «Barcelona no pugui seguir dient-se la ciutat de les bombes [...], sinó la ciutat del perdó».
La nina de teles i pell, la monja Margarida, Morlana o Oliva, mai no en sabrem el nom, havia mort el 1657 i fins poques hores abans reposava tranquil·la a la cripta del convent. Juntament amb les monges del mateix orde, havia estat saquejada de la tomba i exposada a lentrada del convent a la vista de tothom durant la Setmana Tràgica del 1909, que va ser la resposta contra el Govern i lexèrcit per part de les masses enfurismades de pobres, cridats a la guerra espanyola del Marroc. Entre els miols llunyans i dèbils del gat, en Ramon Clemente García lha agafada i lha feta ballar, sense que toqués a terra: feia com si la seduís i sen mofava. Li ha concedit un darrer ball abans que, davant les pupil·les grogues del gat, dilatades i consternades, cremés amb tot el convent, un de tants que el poble va incendiar el 1909, però també el 1835 i el 1936. Després, al seu lloc, van aixecar-se edificis, mercats, presons i esglésies, com la del Carme.
Les flamarades sarrelen als trossos de tela de la monja, les línies seques de la Margarida es fonen, les bogeries den Ramon cruixen entre el foc, els ulls de brasa del gat cremen de terror. Les flames dansen de manera macabra en aquella Barcelona tràgica, mentre que un lent vals de foc devora les mòmies i els morts de gana.
Pobres, pobres mòmies embalsamades, tan diferents de nosaltres, del gat, den Ramon, de les dones de casa plenes de vida, però en el fons tan semblants, o millors, com dirà en Juli Soleràs vint-i-cinc anys més tard, quan es torna a exhumar-les per fer-ne escarni. Les mòmies, aquells objectes incomprensibles que es poden moure, cremar, fer caminar i fer ballar, posar de cap per avall. Aquells objectes que semblen nines, tot i que temps enrere hagin estat com nosaltres. Objectes buits, però buits de què? El gat tigrat blanc i taronja tampoc ho sap.
- VI -
Existència no documentada. Si tenim en compte lestudi de lesquelet, sembla que hagi estat un gat polidàctil de sexe masculí. Alguns estudiosos sostenen que podria tractar-se dun dels gats que Ernest Miller Hemingway va tenir durant la seva primera estada a Espanya, lany 1921. Altres, com Ramiro Melíndez Espinal, refuten aquesta hipòtesi, ja que no hi ha proves que el cèlebre escriptor hagués estat realment a Barcelona en aquestes dates.
- VII -
Quin dia tan esgotador, estimats. Bona nit, petit Narcís... Què fas? Et fregues? Molt bé, tresor, creixes tan de pressa. Digues, sha portat bé el dolentot den Joaquim? Joaquim, amic inseparable, mira de ser bo. I no ajupis el cap. Tentenc, ja ho saps. Encara és una cria, no sap res daquest món. Veniu aquí, va. He dexplicar-vos tantes coses...
No imagineu quina delícia que és tornar a casa després dun dia llarg. Lolor de la sopa de farigola... Fora aquestes sabates incòmodes! A nosaltres, els vells, sens inflen els peus, ho sabíeu? Uhm... Aquesta xocolata Amatller és exquisida. Quina panxolina tan blanca, Narcís, que dolç que ets: així estoves una mica aquest cor endurit amb els anys... En Quim abans també ho feia, saps? I la Montse, on sha amagat? És incorregible, la Montse. Quin caràcter, eh, Joaquim? Una trapella! A saber don ha sortit! Tens raó, estimat Quim, només necessita temps; abans o després sacostumarà a en Narcís. Tu no et preocupis, petit, i deixa que et grati aquesta panxa tan suau. Què fas? Que rius? Quin goig i quin plaer tornar a casa...
Quin dia, nois! Hi havia tanta gent que no us ho podeu ni imaginar, era un deliri! Com a mínim dues-centes mil persones, totes vestides de festa. Un espectacle de colors! La plaça dEspanya estava desbordada de gent. Fins i tot hi havia el rei Alfons i la reina. I no podia faltar aquell ésser, sí, Quim, també hi havia Primo de Rivera. No bufis, sé perfectament que no tagrada. Si lhaguessis sentit, ha fet un discurs com si fos un gran orador, però quines bajanades que ha dit! I encara té el valor de presentar-se a Barcelona, després de totes les injustícies. Però no hi pensem, no... Endevineu amb qui hi he anat? No? Amb lEduard Fontserè, el Fontserè! El recordeu? El director del Servei Meteorològic. La bestiola de la Montse sempre li para trampes, pobre Eduard, precisament a ell, que no faria mal ni a una mosca. Ah, i ens hem creuat amb el fill den Domènech i Montaner, també arquitecte. Mmm, com es deia? Pere, això mateix! Sha tornat cregut com una mala cosa, perquè ha fet el projecte de lestadi i de part del Palau Nacional. Lhauríeu de veure: no feia altra cosa que repetir que aviat reprendrà la feina del pare a lhospital de Sant Pau... Uf!
Però bé, tornem a nosaltres. He passat a buscar lEduard per lAteneu Barcelonès i des dallà hem fet una bonica passejada pel Barri Gòtic. Sí, el Barri Gòtic és del 1911, sanomena així des de larticle den Ramon Rucabado. No facis aquesta carona! Ja ens hi hem acostumat, estimat Quim. Lhome és un animal de costums... Vosaltres, els gats, no feu bromes, oi? Així que resignem-nos: el Barri Gòtic ara es diu Gòtic i ha de semblar gòtic... Vet aquí com sha inventat!
Amb el Fontserè discutíem de números, de quant ens costarà aquesta exposició massa, massa, massa diners, quan hem vist una parella de france... Montse! Què passa, has sentit parlar de lEduard i has vingut corrents? Bé, quedat aquí tu també. Si no vols apropar-te, ningú thi obliga, però, per favor, no miris així en Narcís.
Santa paciència! Sempre he de començar des del principi! Estàvem passant sota larc del carrer del Bisbe, aquell elegant pont amb la trífora, quan hem vist una parella de francesos amb classe. Le gothique catalan, le gothique catalan... Du treizième siècle! Quelle merveille du gothique catalan! Quin atac de riure, amb lEduard! No ens hem atrevit a dir-los que fins lany passat no hi havia cap pont, que sho ha inventat tot la Societat dAtracció de Forasters juntament amb en Joan Rubió i Bellver, que la plaça del Rei tenia dues escalinates i que a sobre el Saló del Tinell hi vivien els morts de gana. Et fa riure a tu també, oi? I que, fins fa cinquanta anys, la catedral era baixa i rabassuda i, com cantava Verdaguer, sòbria i severa. Res a veure amb el Gòtic! Aquesta ciutat lhem reinventada de cap a peus.
Què vols ara, Montse? Va, para de bufar! Com pot ser que thagis tornat tan insuportable? Inquieta, llunàtica i esquerpa. I no moguis la cua, que ja the vist!
A veure... On mhavia quedat? Ah, sí, a la inauguració de la plaça dEspanya. Quanta gent. Dues-centes mil persones. El dictador. Però hauríeu hagut de veure com sha transformat! Un dia daquests agafarem un taxi com cal i us portaré a descobrir el Palau Nacional, el Poble Espanyol, lEstadi Olímpic, la Font Màgica. Estic segur que tu, petitó, et divertiràs amb els brolls daigua. I que a tu, Quim, tagradarà el Palau: és immens, majestuós, de color ocre, igual que tu... De fet, avui ho pensava: que gran que és! Per fi podem competir amb les altres ciutats europees.
Ep, Montse, deixal estar! Si continues així, no vindràs amb nosaltres! Res dexposició, res de res. Ni tal sols la passejada habitual pels edificis de lEixample. Mhas sentit, Montse? És inútil que ara testarrufis així! Un diable, senyors! Saps quant vaig haver de pagar al taxista la darrera vegada? Incroyable! Havies esgarrapat tots els seients de pell. Ets una salvatge! Ja no et portaré a veure més edificis! Ah, ara tornes? I ronques, que múrria!
Dacord, hi anirem dilluns que ve, i tu també vindràs. Però quina monotonia, quina manca de gràcia que hi ha a lEixample! El tal Gaudí, que en pau descansi, no és un arquitecte de cases, és un arquitecte de coves! No puc entendre com hem tolerat aquesta mena dedificis. Sort que no soc lúnic que ho pensa, si no em pensaria que repapiejo. Què passa, Quim? Sí, tens tota la raó, lEixample és un desastre de proporcions bíbliques. No miolis, Narcís meu, tho ensenyaré, tranquil, i portarem una bona ampolla de xampany i brindarem per la teva primera visita fora de casa! És més: convidarem també lEduard, els altres de lAteneu i aquell jove escriptor, en Josep Pla! Magrada! Però el tal Pere evidentment que no, segur que sofendria, perquè la meitat dels edificis els ha projectat el seu pare... Tot i que, entre nosaltres, petitons, en Domènech i Montaner és el meu arquitecte preferit, magrada molt més que en Gaudí i que en Puig i Cadafalch. De totes maneres, no ho admetré mai! Mai!
Per tant, decidit: beurem i riurem a la salut daquests edificis avorrits! I serà parada obligatòria aturar-se davant dels grans: Dant, Cervantes i Milton, a leditorial Montaner i Simon. Aplaudiments, xiulets... i xampany per a tothom! Bé... A saber si un dia no es faran famosos, aquests edificis. Potser un dia seran assaltats pels besnets dels francesos extravagants davui... Impossible, oi? Us ho imagineu? Quin riure! Le modernisme! Quelle merveille! Le modernisme catalan...