Escrits de ranvespre, paraules recuperades i silencis esbotzats. I tornen les bruixes que mai no van poder cremar. Hereves de dones escarnides. Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostres el carrer i la nit. Consciència serena i severa de no ser les úniques ni les primeres. Rellegir-ho avui, ara i aquí, collapsa. El juny passat el macabre comptador escopia la xifra de mil feminicidis a lEstat des del 2003. Mil dones mortes. Assassinades. Però abans del recompte oficial, quantes van ser les bruixes de tantes fogueres? Res no canviarà mai si abans no canviem nosaltres també. El moll de los del feminisme, allò que ens ha sabut transmetre, allò que provem daprendre: pràctica quotidiana contra la bilis de la violència i lhybris de la dominació, alternativa diària de la transformació personal i lemancipació social, ja indestriables. «El punt de les dones», escrit el 1991, com a clau de volta, programa i principi: Si no volem que la revolució ens neixi morta.
Contra tots els reialmes del patriarcat val a dir, contra tota imposició i cada desigualtat, topareu amb paraules compartides a «Dona i nació», enfocades a les II Jornades Catalanes de la Dona (1982). Com si fos avui quan no ens serveixen les avaries que ens venen com a solució; «perquè pensem que no ens serveix tampoc el concepte de política i de nacionalisme». Ni cap dimensió que reprodueixi, maquilli o amagui el darrer privilegi. Unitat familiar, unitat de la pàtria, unitat de mercat: «En primer lloc cal establir que de la mateixa forma que feminisme no és un masclisme a la inversa, el nacionalisme duna nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu dEstat». Sense obviar riscos, avís remot per a navegants contra les males còpies de funestos originals, perquè, si no, «aquest nacionalisme perpetuaria en la nació els mateixos esquemes que la nació opressora». «Per canviar-ho tot», es podia llegir al carrer, fertilitat marçaliana, la vigília del primer dia doctubre.
Opció antiga també i, per tant, sòlida i arrelada per un independentisme conseqüent. Com si fos avui també, maldestrament: «Per uns altres eixos de treball i de mobilització i per unes altres formes dacció, més que per les reduïdes actuacions parlamentàries que lEstatut sucursalista pugui permetre. Lindependentisme no es pot perdre en estèrils triomfalismes parlamentaris quan la política real dels nostres opressors ja té el seu lloc fora daquests organismes». De nou, el vell torna nou contra cada desigualtat: o ens en sortim més lliures o ens engabiarem més esclaus. Com escrit ahir nit de nou: «Amb la nostra derrota col·lectiva a lesquena, avancem a poc a poc però sense aturall. Tirar a terra la muralla».
Mots directes, al gra i sense giragonses que també basteixen, rememoren i projecten una crònica sentimental i enxarxada dels Països Catalans que giraven els setanta i entraven als vuitanta. Falta de places de mestres, sí i una morterada per a la privada concertada; mobilitzacions pel dret a lavortament empresonaments inclosos i el dret al divorci; un Estatut ribotat entre Sau i la Moncloa passat present; el dinamisme de base dels Consells de Cultura Popular Catalana; la cantarella Tarradellas; trens durani que encara surten avui des de Vandellòs; els intents lerrouxistes roïns de sempre; grups feixistes al 9-O de València agredint autoritats i cremant eufòricament ninots de Pujol trenta-cinc anys abans que esclatés la deixa andorrana. I fins i tot un rector, universitari irònic, afirmant: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil». Ahir o avui? La UCD contra la unitat de la llengua i encara la Reial Acadèmia sortint a defensar-la. La transició en lespiral de la tesi del fatal mal menor, punt de partida per a una denúncia inequívoca dels «límits de la tan pregonada democràcia espanyola», quan la llei mordassa setge i cotilla existeix des daleshores.
Contra tot mite fundacional, aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de laurora. On el dilema neuràlgic no era què faria lEstat sinó com resistiríem nosaltres i si llauraríem la pròpia renúncia hi tornarem avui?. Mirall del temps replicant realitats: «La unitat de les forces dalliberament nacional de cara al Parlament es presenta en aquests moments tan necessària com problemàtica». I intentar-ho sempre: els cinc punts fundacionals de Nacionalistes dEsquerra i lintent dintroduir el 1984 aquell any tan orwel·lià un «tascó electoral» que encara trigaria tres dècades a irrompre al Parlament. Vint-i-vuit anys. És massa agosarat escriure-ho, però voldria creure que va ser així, amb tots els errors i defectes i algun encert improvisat. Perquè em sorprèn que, sense haver llegit aquests articles, la tardor de 2012 empràvem el mateix concepte tascó, cavall de Troia, un peu del carrer allà dins i els mateixos raonaments, prescripcions i alertes. Aquell cop el tasconet sí que va acabar entrant i es va fer el que es va poder. Després abans fou la Rodoreda o la Bertrana han tornat excepcions, garrots i presons i dones engarjolades Dolors, Carme i dones exiliades Anna, Marta, Clara, Meritxell. Cau de llunes, bruixes de dol.
La Maria-Mercè narra la història com qui la resisteix en rigorós directe, de forma viscuda i militant. Shi trobaran, en un país petit, una àmplia galeria de personatges i camaleons: Sànchez Carreté, Folchi o Barrera, per dir-ne tres. Un va passar de lextrema esquerra a assessor fiscal de Pujol; laltre acabà condemnat en la tupinada de Gran Tibidabo, quan loasi català ja feia fetor de femer, i després en el macrofrau del cas Hisenda; del tercer no es recorda tot i soblida massa que va ser un ferotge antiesquerranista de visceral anticomunisme enmig de la freda guerra cantonal. Reviuran els dies de com va ser la història no mistificada del primer Parlament recuperat a la dictadura. 1980: «Per una Generalitat sense aventures», reblava la UCD contra un hipotètic govern protocomunista, acompanyada de la campanya de Foment en què convidava el personal a allunyar-se de les «vel·leïtats marxistitzants». A propòsit del paper mite i realitat de les fundacions europees, recordo la confessió relativament recent de Manuel Milián Mestre recordant que ell duia alguna maleta de diners de Foment cap a ERC. Passeu i ho veureu, al costat duna lúcida dissecció de la dispersió dels mapes hiperdividits de les esquerres la confusionista, la consensual, la rupturista estatal, la dalliberament nacional quan la Marçal ja sospitava que ens podíem estar italianitzant políticament entre el PSUC i CDC al país on la marededeu és negra i el goril·la era blanc.
Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire dun capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i pareu lorella, obriu els ulls «lefecte tralla» daleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men, atiats en la normalització de lodi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, lavui sassembla massa a lahir. Pot avançar graó a graó, pot retrocedir a marxes forçades. I, com sempre, del que es tracta és de fer diferent el present per alterar el futur roí i mediocre que ja ens han dissenyat.
Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire dun capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i pareu lorella, obriu els ulls «lefecte tralla» daleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men, atiats en la normalització de lodi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, lavui sassembla massa a lahir. Pot avançar graó a graó, pot retrocedir a marxes forçades. I, com sempre, del que es tracta és de fer diferent el present per alterar el futur roí i mediocre que ja ens han dissenyat.
Testimoni privilegiat dèpoca i alertadora premonitòria de per on ens enxamparia el pujolisme «nacionalisme patrimoni de la dreta» confonent país i partit, cartera i bandera, el seu bisturí analític ho clava i els retrata. No cou i dol, no podem dir que la Marçal no ens havia avisat. Pocs van descodificar la transició tal com venia dissenyada des de la fàbrica de la dictadura: no, no era un sòl des don construir un punt de partida sinó un sostre punt darribada del qual pretenien pretenen que no puguem escapolir-nos. El preu el sabem ara, nascuts sota la democràcia lobotòmica de lamnèsia i ara el més complicat de la transició és explicar-ho a la mainada. I allà, ella, resistint el pas de loca dels temporals de la història: en les excepcionalitats de lèpoca, neutralitat zero i de resignació, cap. Actitud, militància i compromís. Veritats balbucejades i introspeccions cap enfora, per recordar que els drets humans mai no passen de paper mullat i que una igualtat tan esbombada i gastada resta encara lluny de ser real. Sàvia en la lluita, invencible en cada derrota, ens deia: «Tot optimisme simplista és il·lusori». La memòria té a veure sempre amb el passat, memòria ferida i memòria cicatriu, però potser tant o més amb el present i, en conseqüència, amb el futur. Catalunya és encara un procés obert, quaranta anys després daquests escrits, contra la pulsió del forrellat que ens vol muts i a la gàbia.
Fa vint-i-cinc anys crec que eren unes poques mans les que feien un mural de la MMM a lestrenada Facultat de Ciències Polítiques de la UAB. En fa menys, a la plaça de Santa Maria de Ripoll, que un grupet de dones shi anaven trobant cada 8 de Març per vindicar, vindicar-se i reinventar-se. No eren més de vint, acordió en mà, recitant i cantant «Cançó de fer camí». Era lhivern del 2010. En perspectiva, en la barqueta precària de la llibertat fràgil, penso que si algú els hagués dit que només vuit anys després aquest país viuria la vaga general feminista més important del país, segur que no sho haurien cregut. La lluita val la pena i el més difícil és sempre tornar a començar, resistint la frustració i en unes contrades datrotinada dignitat on ho hem hagut de fer, gairebé sempre, això de tornar-ho a intentar altre cop. Concomitàncies ancestrals, fils liles i país dinsubmissions, aquella vaga general feminista del segle XXI es produïa en el centenari de les revoltes del carbó a Barcelona, protagonitzada per les dones obreres subalternes, precursores de la vaga de la Canadenca.
Apunt final. Itineraris i brúixoles, mapes i estris. Maria-Mercè Marçal va pujar un estiu del 1975 a la Universitat Catalana dEstiu. Va enfilar amunt amb idees properes al PSUC i en va baixar decidida a entrar al PSAN. Amb vint-i-quatre anys i quan ja prenia part en el projecte editorial Llibres del Mall. Una entre tantes, a recer de les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976, van aconseguir el 1978 que el partit, abans de deixar-lo enmig de lenèsima escissió, creés el Front de Dones «voldria evadir-me del món absurd, agressiu, on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins». Obrint pas, el 1979 impulsa la secció de feminisme de la Universitat Catalana dEstiu. Tot es complica, com la vida, i arriba també la Marçal candidata: a les legislatives al Congrés dels Diputats del 1979, com a cap de llista per la Lleida natal i en la candidatura del Bloc dEsquerra dAlliberament Nacional (BEAN), que encapçalava Xirinacs. Només un mes després, al Sant Boi del Baix Llobregat on exercia de mestra de català, serà la número 6 de la coalició PSAN-LCR a les primeres municipals. I un any després, temps de doloroses divisions i dualitats irresoltes en la mirada curtes, immediatistes, simples; o fondes, llargues i amples, anirà a la llista electoral per Lleida de Nacionalistes dEsquerra (NE) a les primeres autonòmiques del 1980, malgrat que una part de lindependentisme de combat sostenia que anar a les eleccions sota el signe de Sau no pagava ni la pena ni el frau. Lapunt: els articles gallecs de la Marçal subiquen enmig de tot aquest interval, de més implicació partidària i que sesgota un orwel·lià 1984, desencantada amb la institucionalització del moviment, uns resultats més aviat magres i una dispersió desgavellada en sigles i retrets.
Llistes electorals on va concórrer Maria-Mercè Marçal, del PSAN i de NE.
Sí, cada generació té la seva desil·lusió. El propi desencís. Tantes mudes, diria la Mireia Calafell. «Però, guaita, ¿tadones que ens cus el mateix vesc i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes? Laplaudiment dels déus ens marca la desfeta». Mai deixar un partit significa deixar la política. Mai. A penes saber que un estri sha rovellat, esgotat o espatllat i que cal cercar-ne daltres. La literatura, escriu lamic i aliat Jordi de Miguel, fou la continuïtat de la política per altres mitjans i la saba de Renée Vivien va irrompre com esperó vital fins a lilla de Lesbos. La seva companya de lluites i fatigues Tona Gusi2 xiuxiueja i parla per totes dues: «Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa [], estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més». A la retina de la memòria quedaran les assemblees, els grups de dones, les renovacions pedagògiques, lecologisme, lantimilitarisme o el batibull dels moviments populars de quan tot semblava possible, urgent i necessari.
Acabo, ara sí. No hi ha llibre confegit amb cura que no requereixi agraïments. A lHelena González, per aquest esforç impagable de recuperar el que donàvem per perdut i que hem tornat a guanyar; a en Pere Comellas el traductor, lescriptor més lleial i el meu insubmís empresonat de referència, i a lequip de Comanegra, avui tocats de coma lila, per posar-nos a labast «la possibilitat de dialogar amb aquesta creadora punyent»3. A lHelena també, per facilitar-me el primer recull darticles per poder intervenir a les jornades biennals marçalianes de lhivern del 2018 a Lleida. Mels va fer arribar, com una descoberta, com un tresor perdut, i guardo amb cura els apunts presos don han acabat sortint aquestes paraules: «la no renúncia contra la llei del silenci», «doncs sí, és ella», «lucidesa sense excuses en temps difícils», «crònica intravenosa», «saber-se explicar», «mirada lila per qüestionar tot poder», «cultura antídot», «barricada memòria», «aprendre a dir no», «feminització/humanització de les militàncies sociopolítiques», «la paraula com a territori alliberat». I només em quedava, a penes, un dubte tècnic i tecnològic de com enviava els articles abans de la revolució digital que ens engabia i incomunica avui: per fax, per correu, dictats per telèfon? En Pere Comellas, teoria general del record i insubmissió contra tot oblit, ens ho resol a la seva nota.