Vulnerabilitats insurrectes en la terra de mai, dilema final i pregunta oberta per cloure. Estem a laltura del llegat? Resposta incerta, desigual i fractal; però si no ho estem, sempre podrem posar-nos-hi. Què fa el poder sempre? Repetir-se com lall. Què hem de fer nosaltres? Repetir-nos també. Reiterar-nos. Insistir-hi. Perquè cada cop que ens repetim en la solidaritat entre iguals, en el suport mutu recíproc, en lètica de la resistència, en el somni de les justes interrompem breument la seva comptabilitat patriarcal, criminal i assassina.
Raó del cos, escola de rebel·lia entre latzur i latzar, algú va dir que les grans batalles es guanyen per tossuderia. Desglaç. Foc que no es consum, foc que no és consum. El de les bruixes, com diu una vella samarreta, dahir, avui i demà als Països Catalans. Des de les nits lliures, la barqueta de la Marçal no ha deixat mai de solcar totes les aigües de cada contradicció, contra les aigües glaçades del càlcul egoista. Al capdavall, és la barqueta en què hem crescut i en què creiem: la barqueta des don resistim encara. Per sort marçaliana, uns quants menys dels que voldríem, moltes més dels que voldrien ens en vam anar cap als marges i allà, perduts en la intempèrie i cercant laltra història, la vam retrobar. Aquests plecs de la memòria resistent dahir ens ho recorden avui, solcant un demà on poder reteixir llibertats, caminar els dies i cuidar les vides. Tant com declinar ara i aquí, i poema a poema, laltre futur marçalià el que ens queda per fer que ens espera.
Gràcies, MMM.
Gràcies sempre.
David Fernàndez, aprenent.
En algun indret dels Països Catalans,
en un ranvespre estrany
dun juliol convuls
enfront dun 2019 incert
__________________
1 Julià, Lluïsa: Maria-Mercè Marçal: una vida, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2017.
2 De Miguel, Jordi; Maria-Merçè Marçal, la revolta permanent, Sentit Crític, 12 de novembre del 2017.
3 Ibarz, Mercè; Maria-Mercè Marçal en present continu, Barcelona Metròpolis, octubre del 2018.
UNA FEMINISTA KILLJOY
HELENA GONZÁLEZ FERNÁNDEZ
Maria-Mercè Marçal, cronista política i en gallec? Com va arribar a publicar vint-i-sis cròniques al setmanari independentista A Nosa Terra entre 1979 i 1980? Què aporten aquests textos perduts a la comprensió de la trajectòria política i intel·lectual de Marçal, llavors col·laboradora habitual a Lluita, revista del PSAN? En quin sentit trastoca el relat de les relacions polítiques entre Catalunya i Galícia? Què documenta i per què eixampla el relat polític del postfranquisme? Des de quina posició ressegueix les tensions existents entre independentistes part dels quals havien defensat la lluita armada en un marc global de descolonització dels pobles, constitucionalistes del 1978 i autonomistes del 1979? En quins termes es va produir el debat sobre lanomenada «doble militància» que van obrir les feministes independents? Encara espurneja aquest debat? La figura autoral que salbira en els textos polítics de Marçal en la premsa independentista gallega i catalana es correspon a la feminist killjoy de Sara Ahmed? Anem a pams.
El 25 de juliol de 1979 Marçal participa, com a representant del PSAN, en el Día da Patria Galega. La diada reivindica la pàtria i no pas la nació per tal de refermar, des del pensament fort, el nacionalisme i lindependentisme envers la idea de nació del galleguisme. Aquell dia la catedral separa dues concepcions divergents de Galícia: per davant, des de la Praza do Obradoiro, saccedeix a la catedral per a la litúrgia oficial, amb refermament monàrquic; per darrere, la Praza da Quintana somple per al míting polític de lesquerra independentista. Hi ha encara dues manifestacions més convocades a Compostel·la.
El 1979 la Unión do Povo Galego (UPG), lAsamblea Nacional-Popular Galega (AN-PG) i el Bloque Nacional-Popular Galego (BN-PG) organitzaven la diada no unitària de lesquerra independentista. La UPG i el PSAN-p mantenien contactes des de 1974, un moment marcat per lagonia del franquisme, ETA i aquella espurna de felicitat que va provocar la Revolução dos Cravos del 25 dabril entre els partits desquerra. Una revolució que barrejava la pèrdua de les colònies portugueses, la victòria contra la dictadura militar, laliança entre exèrcit i ciutadania, la flor als fusells i la utopia de lalliberament socialista i popular vinguda dun Portugal precari.
La crònica fotogràfica que fa Xan Carballa aquell 25 de juliol brinda una imatge desconeguda fins ara: Maria-Mercè Marçal porta una pancarta a la manifestació prèvia al míting de la Praza da Quintana, al costat de representants del Frente Sandinista, lOLP, Herri Batasuna (HB) i Herriko Alderdi Socialista Irautzalea, IPC o el bolivià MPLN. En el reportatge gràfic que Pablo Viz i Xurxo Fernández fan per A Nosa Terra (2/08/1979) al fons de la Praza da Quintana destaquen lestelada i la pancarta del PSAN, que portava escrit «INDEPENDÈNCIA». I a lescenari, Josep Guia, del PSAN, comparteix parlaments amb lhistòric dirigent basc Telesforo Monzón, que en aquell moment milita a HB, i Bautista Álvarez per la UPG, entre daltres.
Una mica més tard, a la romaría de San Domingos de Bonaval, Margarita Ledo Andión (Castro de Rei, 1951), que va ser dirigent de la UPG i era llavors directora dA Nosa Terra, li proposa a Marçal (Ivars dUrgell, 1952) col·laborar en la secció «Estat». Són dues dones amb experiència en els òrgans de partits per lalliberament, amb una idea formada sobre el feminisme i alè literari. Marçal accepta i, de diada de Galícia a diada de Catalunya, el primer text que dicta és la crònica de lOnze de Setembre, marcat també per la divisió davant dels estatuts, «molles caigudes de la Puerta del Sol». Així els anomenava Telesforo Monzón el 25 de juliol. La secció «Estat» resseguia des del primer número, lactivitat del nacionalisme a Euskadi i els Països Catalans, però el 1979 shi produeix un canvi: passa de les col·laboracions de to periodístic per entendre lactualitat política catalana de dreta a esquerra, a les cròniques posicionades de Marçal, fetes des de lindependentisme, i fins i tot com a candidata a les eleccions al Parlament de Catalunya. La seva incessant activitat situa Marçal en un lloc molt interessant per fer crònica de la campanya electoral, del joc descacs que durà cap a la primera legislatura del Parlament en democràcia. Com a independentista de lalliberament valora les estratègies dels sectors autonomistes i les friccions entre les organitzacions desquerres, configurant una constel·lació canviant de partits i coalicions. També la creació de Nacionalistes dEsquerra, amb la seva Assemblea de Dones, i lobertura de lindependentisme cap als moviments socials.
A «Països Catalans» escriuen també el periodista Emilio Prado signava Emilio Veiga, el director de Lluita, Xavier Romeu, que entra per proposta de la Maria-Mercè, i, de tant en tant, apareixen comunicats i declaracions de diversos sectors de lindependentisme sobre les eleccions, les diades o els presos independentistes catalans detinguts, com ara un article dEva Serra sobre lanomenat cas Batista i Roca. Afonso Eiré, Pucheiro, director molts anys dA Nosa Terra, suggereix que la secció Catalunya servia per informar a Galícia de lactualitat als Països Catalans però també per participar per via indirecta en el debat nacionalista a Catalunya. Com argumento en el meu capítol al quadern de les VII Jornades Marçalianes que publica la Fundació Maria-Mercè Marçal (en premsa), la sospita dEiré és certa. A Barcelona es rebia el setmanari per subscripció, intercanvi aquest és el cas dEva i Blanca Serra o es comprava a quioscos i llibreries barcelonines, com la desapareguda Sargadelos, al carrer Mallorca.
A «Països Catalans» escriuen també el periodista Emilio Prado signava Emilio Veiga, el director de Lluita, Xavier Romeu, que entra per proposta de la Maria-Mercè, i, de tant en tant, apareixen comunicats i declaracions de diversos sectors de lindependentisme sobre les eleccions, les diades o els presos independentistes catalans detinguts, com ara un article dEva Serra sobre lanomenat cas Batista i Roca. Afonso Eiré, Pucheiro, director molts anys dA Nosa Terra, suggereix que la secció Catalunya servia per informar a Galícia de lactualitat als Països Catalans però també per participar per via indirecta en el debat nacionalista a Catalunya. Com argumento en el meu capítol al quadern de les VII Jornades Marçalianes que publica la Fundació Maria-Mercè Marçal (en premsa), la sospita dEiré és certa. A Barcelona es rebia el setmanari per subscripció, intercanvi aquest és el cas dEva i Blanca Serra o es comprava a quioscos i llibreries barcelonines, com la desapareguda Sargadelos, al carrer Mallorca.
La darrera crònica de la Maria-Mercè, del 7 de novembre de 1980, just abans del naixement de la seva filla, se centra en les tensions entre Adolfo Suárez i Jordi Pujol. Després encaminarà el seu activisme cap al feminisme independent, la defensa de la llengua, el pacifisme o la creació dorganitzacions feministes, com ara el Comitè dEscriptores del PEN Club català. Totes aquestes passions apareixen en aquests escrits polítics de 1979 i 1980.
Malgrat que en la xeira galega Marçal socupa sobretot de la política de partits o el confrontament electoral i pot semblar allunyada, doncs, del seu activisme feminista, una lectura atenta, com ara la de Lluïsa Julià a les VII Jornades Marçalianes, permet comprovar que les cròniques gallegues completen i refermen els textos sobre política feminista de lautora a Lluita en un període clau per als nacionalismes, els feminismes i la trajectòria ideològica de lautora. I encara més. A A Nosa Terra sesmenten debats que es desenvolupen als seus articles a Lluita, com ara la doble militància feminista, lavortament encara una prioritat feminista pel persistent totalitarisme gestacional o lemergència del moviment organitzat gai i lèsbic.
Aquesta coherència no amaga, però, la diferència en el to i la temàtica. Que potser les cròniques gallegues, centrades en lactualitat política, responen a la lògica del «paraigua totalitzador» de la nació? O només es deu a un condicionant formal, que tenia a veure amb els continguts que sesperaven de la secció «Estat» del setmanari? Justament en aquest període Marçal és ben conscient de la doble, o més ben dit, la triple militància feminista que prioritza com a assumpte «de tots» lagenda pàtria envers la democràcia i lalliberament nacional i posterga les reivindicacions «de part», en aquest cas les dones, relegades a la simple condició de minoria. Algunes de les reivindicacions feministes sanaven recollint en el nou marc legal, ja que eren una prova de modernitat imprescindible per a la democràcia postfranquista, com ara labolició de ladulteri, la consecució de drets civils per a les dones, el divorci... Lavortament, sempre el dret més fràgil, arribaria més tard, i en aquests textos tenim la crònica dun moment fonamental en la seva legalització: la campanya arran del judici de «les onze de Bilbao».
Marçal, doncs, obre escletxes feministes en la crònica política amb mencions puntuals a lactivisme feminista i daltres moviments socials, però també, subratllo, amb la força de lautoria: ella, com a dona, era «autora» dopinió en una secció en la qual només sesperava el punt de vista masculí. I, reforçant el poder del cos com a lloc dafirmació, una de les seves col·laboracions portava foto seva. Cap altre col·laborador de qualsevol secció del setmanari en va tenir en aquella època! Marçal, fins i tot, va entrar al consell de redacció dA Nosa Terra. És clar que A Nosa Terra, el principal mitjà informatiu nacionalista gallec, era un setmanari singular. Tenia com a directora Margarita Ledo, periodista, escriptora i cineasta, mediadora entre Galícia i Catalunya en els àmbits polític i cultural, amb un perfil públic i polític contundent. Dirigent de la UPG exiliada a Portugal poc després de la Revolução dos Cravos, més tard farà el disseny de la revista de referència del feminisme independent (FIGA), Festa da Palabra Silenciada, però també col·laborarà a Andaina, la revista del nacionalisme feminista.
Per tal de fer un retrat integral del posicionament polític de Maria-Mercè Marçal, en aquesta edició dels seus escrits polítics saplega i es posa en diàleg la xeira galega amb set articles a Lluita del 1979 i 1980, i es completa amb altres textos que permeten entendre més bé el perfil polític i activista en un període en què la política catalana viu un gir fonamental. Lobjectiu daquest volum, Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980), és deixar que Marçal parli des dels seus textos per tal de no caure en un retrat polític esbiaixat. I potser, a més a més, aquest llibre ofereix arguments per a un debat no resolt. En un moment transicional com lactual, en què els partits i organitzacions que lluiten pels alliberaments per dir-ho amb Marçal defugen la lògica del paraigua totalitzador i alhora encaren lembat de la reacció misògina i homòfoba, com han canviat els dilemes que afronten els feminismes, dits en plural? ¿Com ha permeat el feminisme radical lespectre polític independentista i nacionalista? ¿Quina posició cal ocupar per fer avançar lagenda dels feminismes i el moviment LGTBQ+: dins dels partits o en organitzacions independents?
Els textos polítics de Marçal de 1979 i 1980, permeten albirar una feminista killjoy. Una embrutasopars per a lindependentisme, per causa dun feminisme que començava a anar més enllà de la igualtat, i alhora per al feminisme pel seu independentisme. «Una lluita constant contra la inèrcia».
Manifestació del Dia de la Pàtria Gallega. Santiago de Compostel·la, 25 de juliol de 1979. Al centre, Maria-Mercè Marçal. Fotografia de Xan Carballa.
AQUELLA OLOR: TRADUIR MARIA-MERCÈ MARÇAL AL CATALÀ
PERE COMELLAS CASANOVA
Jorge Luis Borges, en una nota a peu de pàgina del famós conte «Pierre Menard, autor del Quijote», diu que satribueix al simbolista francès una «versión literal de la versión literal que hizo Quevedo de la Introduction à la vie dévote de san Francisco de Sales», cosa que ell desmenteix perquè «en la biblioteca de Menard no hay rastros de tal obra». Aquest conte és moltes coses, entre les quals una broma enjogassada: Borges sen fot de la traducció, o si més no duna manera molt habitual dentendre-la, aquella que creu que el text traduït ha de ser una còpia al més exacta possible de loriginal, una rèplica idèntica, i com que això no sarriba a assolir mai, tota traducció és per definició un fracàs més o menys escandalós.
Si Pierre Menard hagués fet una traducció al francès de la traducció literal al castellà que Quevedo va fer duna obra en francès, i traduir fos efectivament replicar exactament, el resultat hauria de ser forçosament, fins a lúltima coma, el text original. I per tant, es confondria perfectament amb loriginal: no hi hauria «rastros de tal obra», perquè tal obra seria exactament el que ja va escriure sant Francesc de Sales. Però qualsevol que hagi provat de retraduir a la llengua original un text ja traduït sap perfectament que el resultat mai no serà un text idèntic. Potser si és un text de sintaxi senzilla, i la traducció és entre llengües pròximes, shi acostarà força, però sempre hi haurà diferències. Això, que sovint sha considerat la prova del fracàs inevitable de qualsevol traducció, és per a Borges i per a molta gent justament la gràcia de traduir, la característica clau que converteix aquesta operació en un acte creatiu, en un gènere literari més. Tot gènere té les seves normes i les seves restriccions; la més important pel que fa a la traducció és que ha daconseguir fer creure malgrat levidència que ni una sola paraula hi coincideix que de fet allò que llegim és loriginal. Quan diem «he llegit Tolstoi» o «he llegit Safo» no diem cap mentida, simplement acceptem la convenció segons la qual una traducció és (tot i saber perfectament que no ho és) Tolstoi o Safo.