Aquesta antologia reuneix molts dels seus articles més feministes alguns no recollits mai abans en cap volum, però també algunes pàgines de llibres en les quals trobem reflexions i conviccions. Hem escollit mostres dEl feminismo, ¿Tiempo de mujer? i Digues que mestimes encara que sigui mentida, un assaig de publicació pòstuma que sarticula com una mena dautobiografia intel·lectual al voltant de la seva experiència de dona escriptora en un món dhomes i que posa en relació la seva consciència de gènere amb la seva condició descriptora, formulant la teoria de la mirada bòrnia.
Alternem textos escrits en català amb daltres en castellà no per caprici, sinó perquè ella mateixa va cultivar el bilingüisme al llarg de la seva carrera professional. Ho va fer després dhaver escollit el català com a llengua literària i per raons estrictament crematístiques, ja què en aquells anys el sector editorial en català fos literari o periodístic, per culpa de la llarga sequera franquista, era encara molt reduït. Sha de dir que Roig no es considera bilingüe sinó una «esquizofrènica malalta de llengües». Diu: «Escric en castellà i en soc una, escric en català i en soc una altra», mentre que té el castellà com una «llengua manllevada» que li serveix per guanyar-se la vida però que no és la seva llengua delecció.
Per a Roig lescriptura és «un dels darrers oficis que saguanten només amb la constància, engreixament dels malucs i la convivència amb una munió de dubtes que ningú no et resol». Però és també un exercici de responsabilitat, per la qual cosa els seus compromisos van anar molt més enllà del feminisme, tot i ser aquest, en la seva obra, una pedra de toc. Ferm va ser així mateix el seu compromís amb la memòria històrica, les polítiques progressistes i el catalanisme.
Pel que fa al seu estil literari, amb lescriptura va signar un contracte de claredat que lallunya dels focs dartifici tan propis dalguns dels seus contemporanis, una claredat que en el terreny periodístic la va fer brillar. A mi em fa pensar una mica en un altre prosista transparent, Carles Soldevila també aplaudit com a periodista, qui va avançar-se al seu temps fent servir el que Pla anomenava una «prosa ben nuada, esvelta, neta, viva». I és que si el periodisme és un gènere literari que jo crec que sí, Montserrat Roig el va cultivar amb excel·lència. Alguns dels treballs que ho demostren es troben en aquestes pàgines, on tant ens diu que vol ser sueca com ens explica com se sent quan la criden per participar en una taula rodona sobre la mal anomenada literatura femenina, és a dir, sobre la literatura feta per dones.
Roig va ser la nostra primera periodista mediàtica perquè va triomfar a la televisió amb el seu programa Personatges, on va entrevistar el bo i millor de la cultura catalana i on satrevia a preguntar el que ningú hauria gosat preguntar. Tot i considerant-lo una feina per viure, va practicar el periodisme amb el mateix rigor que la narrativa, per la qual és un nom valorat en la literatura catalana. Una amiga catedràtica dinstitut ja jubilada em recordava que feia servir els seus articles a les classes, perquè eren exemples dintel·ligència i estil excel·lent, a més del seu envejable sentit de lhumor.
En la seva trajectòria periodística, Roig va col·laborar en un bon grapat de diaris i revistes, com és habitual. Ja el febrer de 1972 va publicar a Cuadernos para el diálogo el seu primer article de temàtica feminista, «Algunas notas indiscretas sobre la mujer» després inclòs a ¿Tiempo de mujer?. Era una escriptora novella que apostava per interessar-se frontalment per aquest tema debatut: la dona. Seguia les petjades de Capmany, era evident, que en els darrers anys havia publicat diversos treballs sobre la qüestió que havien ajudat a posar el feminisme a lagenda.
A la segona meitat dels anys setanta, va tenir a Mundo Diario una secció que es deia «Dia a dia». I ja entrats els anys vuitanta El Periódico de Catalunya li va demanar que fes un article diari. La secció es va dir «Melindros» i acostumava a sortir a sobre o al costat duna vinyeta satírica den Perich. Allà, durant quatre anys, Roig va ser en paraules seves «els ulls i les orelles de molta gent». La seva darrera etapa periodística va tenir lloc al diari Avui, on els articles i cròniques que va publicar durant el 1990 i el 1991 van tenir un gran èxit. En un temps en què no hi havia tantes firmes per seguir, els lectors i les lectores que feia anys que li eren fidels sabocaven al seu article diari amb més entusiasme que mai i no era estrany trobar gent comentant el darrer article de Montserrat Roig. Possiblement poques periodistes han rebut cartes tan elogioses felicitant-la per la seva feina. Són nombroses i estan recollides en una de les carpetes de què es compon el seu llegat, dipositat a lArxiu Nacional de Catalunya.
A Diari duns anys, un recull darticles de la segona meitat dels anys setanta, Quim Torra la compara amb Ramon Barnils, periodista també íntegre i desobedient. Justament Torra, quan la compara amb Barnils, fa al·lusió al fet que tots dos tenen en comú intentar «relligar amb la tradició republicana, salvatgement destrossada». Mentre al pròleg a Un pensament de sal, un pessic de pebre, que recull els articles publicats a lAvui durant els seus dos darrers anys de vida un llibre que Roig no va poder enllestir per culpa de la seva mort prematura a conseqüència dun càncer de pit, leditor Josep Maria Castellet parla de la seva «sensibilitat moral».
Es miri com es miri, la Roig periodista i assagista ni fa trampes ni sembarbussa, sinó que parla, com deia abans, alt i clar. Als seus llibres i articles, Roig ens interpel·la sobre temes que estan encara de molta actualitat, de manera que les seves reflexions, tot i no estar escrites des del present, ens poden servir més del que pensem per entendrel.
En aquesta antologia acompanyem Roig per la història dun país que surt del passat fosc i camina cap a un futur millor. Vivim les Jornades Catalanes de la Dona que van tenir lloc lany 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona, les eleccions del 1977, la pujada al poder de Margaret Thatcher la primera dona primera ministra a Europa, el govern conservador dAdolfo Suárez, i així fins a arribar a la guerra dIraq. És una gran sort tenir una cicerone com ella, que ens apropa amb veu crítica i eloqüència a episodis que ja queden lluny.
Hem dividit aquesta selecció en quatre apartats, que volen recollir les seves principals preocupacions en làmbit que ens ocupa. La primera tracta sobre la condició femenina i les relacions de les dones amb el món, que acostumen a grinyolar força. Inclou entre altres peces un fragment dEl feminismo i la introducció a ¿Tiempo de mujer? La segona fa referència a lempoderament femení i inclou un llarg article publicat a Vindicación feminista una revista clau dels anys setanta en el procés de consolidació de la lluita que es diu «¿Por qué no ha habido mujeres genio?», així com pàgines de Digues que mestimes que expliquen en què consisteix la citada mirada bòrnia. La tercera parla del cos i de la relació entre homes i dones; no mhe pogut estar de posar un article sobre lorgasme que no té pèrdua i farà riure.
I finalment la quarta part coincidireu amb mi que era inevitable. Recull textos seus sobre aquesta punta de liceberg del patriarcat que és la violència de gènere i que converteix les dones en «animals en perill» de ser convertides en diana dels més baixos instints masculins. Justament així es deia el penúltim article que Roig va publicar a lAvui molt pocs dies abans de morir, la qual cosa ens demostra que no va abdicar mai del feminisme. Si encara visqués, us puc ben assegurar que estaria al peu del canó de les reivindicacions actuals: hauria participat al #MeToo, hauria escrit contra la sentència de La Manada un article potser titulat «Totes som la manada», hauria sortit al carrer el darrer 8 de Març i, fins i tot, shauria sumat al debat sobre les noves masculinitats. En resum, seguiria fidel al feminisme.
I finalment la quarta part coincidireu amb mi que era inevitable. Recull textos seus sobre aquesta punta de liceberg del patriarcat que és la violència de gènere i que converteix les dones en «animals en perill» de ser convertides en diana dels més baixos instints masculins. Justament així es deia el penúltim article que Roig va publicar a lAvui molt pocs dies abans de morir, la qual cosa ens demostra que no va abdicar mai del feminisme. Si encara visqués, us puc ben assegurar que estaria al peu del canó de les reivindicacions actuals: hauria participat al #MeToo, hauria escrit contra la sentència de La Manada un article potser titulat «Totes som la manada», hauria sortit al carrer el darrer 8 de Març i, fins i tot, shauria sumat al debat sobre les noves masculinitats. En resum, seguiria fidel al feminisme.
Com a darrer apunt deixeu-me recordar que potser lautor que Roig més citava era Josep Pla, a qui en un article va batejar com «aquell cínic genial». Com tots sabem, Pla era un senyor molt masclista, cosa que no li ha impedit de ser lescriptor català més citat, no només per Roig. Quan ella radiant de joventut el va anar a entrevistar, sense embuts ell li va dir: «Senyoreta, amb unes cames tan maques, per què es dedica a escriure?». Per sort, la nostra incipient escriptora no li va fer cap cas perquè tenia el sa costum descoltar només allò que li interessava escoltar, com totes les dones que hem hagut de passar pel sedàs de la sordesa voluntària les moltes barbaritats que ens han dit en lletres de motlle o a cau dorella.
Magrada pensar que aquest país nostre demostrarà haver-se tornat realment feminista i en conseqüència més intel·ligent el dia que se citi més Roig i menys Pla. O sigui que, lectores i lectors, més Roig i menys Pla.
SOM UNA GANGA