25
Verdaguer surt de palau. Camina apressat per la Rambla amb una cartera a la mà, trenca per la Portaferrissa i més enllà pel carrer de Petritxol i la plaça del Pi. El vent esbarria les fulles i el raig de la font. I encara pel carrer de Banys Nous. Un retall de cel acanalat entrelluca les giragonses. La petja sobre les llambordes es fa més sinuosa, cap avall, en direcció al mar. I encara més enllà on els carrers són calls, el seu nom es perd en el coneixement dels visitants i on la sotana i el mateu de bon cotó negre comencen a desentonar amb els captaires, la canalla que juga, els badocs, la noia que surt amb un farcell al cap, el manobre que creua amb el cabàs de les eines, el baladreig dels qui fan la manilla a la taverna, el grinyol del carro que amb prou feines passa entre façanes, el bullici. Fins a lúltima entrada del darrer racó, on fa mil anys que no hi entra el sol, on el terra cria molsa i res és més lluny duna passa i mitja. Entra a la casa miserable, amb pudor de conillera, fosca en ple dia, puja graons desiguals, de fustes i rajols desbastats, sense ni barana. En la foscor incerta, posa la mà a la paret descrostada, titubeja, arriba al primer replà, al segon, al tercer, on la llum de la claraboia li recorda que és de dia. Se sent cridòria de mainada. Truca dues vegades, sense obtenir resposta, entreobre, treu el cap. Lentrada dona a la cuina. Els fogons estan apagats, amb la sutja freda. Al mig del pas, un home seu de gairell davant la taula, parada només amb un got i una ampolla de vi a les acaballes, porta posada una gorra embetumada. Al racó, tres nens han deixat els seus jocs i sel miren fixament. Més que vestits, porten parracs. Lhome no ha ni alçat el cap. Al fons, una minúscula alcova, separada amb una cortina, amb un llit i una dona a dins que saguanta la manta fins als ulls. Ah Maria puríssima!, saluda el mossèn a mitja veu. Ara sí, lhome sel mira però no respon ni salça. Del fons, i amb veu feble, la dona: Sens pecat fou concebuda, entreu, entreu. Verdaguer sapropa a la taula i, després dun moment de dubte, sasseu davant de lhome, però mira al llit i és a ella a qui sadreça: Us duia això de part de don Claudio. Lhome torna a acotar el cap i és altre cop la dona qui respon: Gràcies, mossèn Cinto, i doneu-li també les gràcies al senyor López, digueu-li que si no fos per ell els nostres fills es moririen de gana. El capellà fa lesforç de donar-li conversa: Com us va la salut? I per fi el marit es decideix a enraonar: Cada dia més flaca, ja no es mou del llit ni per menjar. I ella rebla: aixafada, molt aixafada, i aquesta nit he tornat a treure sang. Verdaguer sinteressa: Us ha visitat el metge? Però és lhome qui respon amb un deix dimpertinència: El metge?, però no veieu que està tísica, que no hi ha res a fer? La dona vol dissimular el mal efecte: Us agraïm molt la caritat que ens feu, però allarga poc més que per les boques daquests fillets. I el marit, fent una ganyota: I jo, sense feina des de fa tres mesos. Al mossèn se li escapa: Però, ja en busqueu?, i mig penedit, afegeix: Miraré què shi pot fer. La dona, com reviscolada: Feu-li un sermó, mossèn, que si no anés tant a la taverna ni es fes amb qui es fa... I lhome també, contrariat, linterromp: I què vols, que mestigui tot el dia aquí dins sentint com gemegues? Verdaguer sels mira alternativament. Si no fos pels diners del senyor Claudio ens hauríem mort de fam, sexclama ella. Vols callar?, la talla novament el marit, només falta que em facis passar per gandul i que el mossèn no ens porti ni això! I, a la fi, ella sesforça a donar al diàleg un to conciliador: El mossèn és un sant i sap molt bé la falta que ens fa la seva caritat. Però la rèplica, amb veu més baixa, no es fa esperar: Algun dia hauran de canviar les coses. Verdaguer se sent incòmode: La caritat és tan necessària per al que la rep com per al que la fa. I lhome salta: Però millor ser dels que la poden fer..., la vostra caritat, mossèn, és molt dagrair, però no és bo que al món nhi hagi tants que la necessiten i tant pocs que la puguin donar. El capellà fa com si no lhagués sentit: La caritat és com la botiga de lespecier, que si no tots senduen les espècies, tots participen de la bona olor. El marit endureix la mirada, reprimint la ira: Lolor no atipa, ens fareu creure que és bo que hi hagi miserables perquè els rics puguin ser bons? I ara sí que Verdaguer sel mira als ulls: No, no us dic pas això, però sí que la caritat pot fer impossibles i lliga als que la fan amb els que la reben com cap altre vincle a la vida, i no és millor que els actes de barbàrie que shan vist, amb crims i atemptats de tota mena? La dona sesforça per acabar la discussió: Gràcies, mossèn, gràcies, no feu cas del meu home, tothom sap que sempre hi haurà rics i pobres, Déu així ho ha volgut i sort en tenim de la vostra generositat. El mossèn assossega el to: Bé, no allargo més la visita, parlaré amb don Claudio per si el mes que ve em pot fer a mans uns quants cèntims més per al metge. I ella li estira la mà per poder-li fer lamistat: Gràcies, mossèn, gràcies, us devem la vida. Lhome resta taciturn i callat. Verdaguer: Quedeu amb Déu. I ella: Adeu-siau..., nens, beseu la mà de mossèn Cinto, que sen va. Verdaguer els acaricia els caps, surt al replà i tanca la porta.
26
A aquell replà, llòbrec, hi ascendeixen totes les pudors de cuines i comunes de la casa. La porta, de nyigui-nyogui, deixa sentir la veu de la dona: Ets ximple?, per una vegada a la vida que tenim qui ens ajuda! I la de lhome: Calla, collons, ja em diràs, quina sort! Verdaguer baixa curosament lescala, agafant-se a la paret, per no fer soroll ni fer un mal pas. A punt de sortir al carrer lesperen donya Deseada, la filla geperuda i el fill amb posat de pinxo. La mare parla un català acastellanat: Mossèn, podem parlar un moment amb vostè? Ell respon amb un gest destranyesa: Com sabíeu que era aquí, donya Deseada? Una casualitat, us hem vist entrar i hem pensat desperar-vos. El fill la talla amb impaciència: Sí, us hem dexplicar un mal tràngol que estem passant, però hauríeu de venir a casa, perquè aquest veïnat és molt xafarder... Verdaguer posa cara de contrarietat, però els segueix.
27
Simó Gómez Polo, als vint anys, quan encara no havia conegut lobra de Velázquez al Prado de Madrid, pintà Verdaguer vestit de pagès, el despertar dun poble, amb la barretina al cap plegada a lesquerra, coll de camisa balder amb llaç, patilla i mirada translúcida, llavis lleument premuts, nas recte i mentó ben dibuixat. Les seves sabates eren atrotinades, li insisteix Collell al capellanet, tot i que aquell dia anava amb espardenyes de set betes, però els déus eren amb ell, no era cosa de sabates ni despardenyes, si jo mateix el vaig disfressar!, un xicotet de vint anys. Espardenyes i mitges blanques, caminant per la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume, sota la llum intensa del primer diumenge de maig. Moviment i gent que es gira a mirar-sel. La llum del sol de maig penetra pels rosetons laterals del Saló de Cent de lAjuntament de Barcelona, els de la dreta laboquen amb un traç oblic i daurat, datmosfera sumptuosa. Al fons, un quadre dIsabel II sota un baldaquí de vellut granat ribetejat dor. Les làmpades estan enceses, tot i que no caldria. Més cap aquí, el jurat que presideix lacte. El president dels Jocs Florals, vestit de frac, conversa a banda i banda. El secretari està assegut davant, amb la taula perpendicular a la de la presidència. En un costat, cinc fileres de notables com els cent ciutadans honrats dantany, asseguts en cadires sobre una tarima. I a baix, el públic, els cavallers de levita i frac funeraris, el copalta a la mà, daltres duniformats, amb el sabre penjant del cinyell. Les dames, amb dobles i triples faldilles lluminoses, amb mirinyacs que deixen arrossegar la cua. Alguns sestan drets, la majoria, asseguts. Lenraonia salça fins a les voltes i el teginat. I llavors va entrar ell, recorda Collell, amb la faixa i la calça curta, i el secretari va obrir la plica: La Flor Natural dels Jocs Florals daquest any de 1865 és per a Jacint Verdaguer i Santaló. La gent fa cara de sorpresa i obre pas al pagès. Que revolucionari!, exclama una dama en veu baixa. Que guapo, respon la del costat. Lenvolten i el feliciten. Dotze anys després, a La Llumenera de Nova York, Apel·les Mestres dibuixarà un cartell commemoratiu amb les efígies de Guimerà i de Verdaguer presidint una escena de lany mil, amb la imminent fi del món, el naufragi i lenfonsament de lAtlàntida. Un arbre darrels descomunals saluda el lliurament de guardons a lescenari del Teatre Principal sota un tàlem descenari. Els aplaudiments, com un clapoteig, no defalliran fins després del te literari de la tarda. La gent surt i enfila Rambla amunt. Al Pla de la Boqueria, Battistuzzi ha perpetuat els tendals de les botigues i el rètol de Fca. de Sombreros A. Fontcuberta. Al darrere creix el campanar gòtic de Santa Maria del Pi.
28
Sacseig donades. Març de 1883. Cabina luxosa del iot Vanadis. Vanadis, Freia, deessa de lamor, la bellesa i les bones estacions. Balanceig. Don Claudio està llegint al llit. Truquen a la Porta: Pase! Entra Verdaguer: Amb el vostre permís, don Claudio, venia a saber com us trobàveu avui. Don Claudio tanca el llibre: Una mica refredat. Vanadis. John Bauer, el pintor suec de follets i trolls, la representarà amb una desmaiada cabellera rossa que destria amb les mans, com un mantell i un fermall dor, asseguda davant dun mar àrtic ombrejat per uns núvols llagrimosos en un cel crepuscular, el pintor, la dona i els fills moriran ofegats al llac Vättern, en el naufragi del seu vaixell. Verdaguer sapropa al llit: Heu esmorzat ja? Sí, no gaire però he esmorzat. Heu de menjar si voleu restablir-vos, us ho dic per experiència..., quan vaig estar malalt els millors guariments van ser els aliments i laire del mar, vindreu a passejar, avui? No, fa un temps massa ventós i no em ve de gust sortir..., només dono voltes a la pèrdua del pare, a la meva edat i encara... Això diu molt de vós, don Claudio, lamor als pares el premia ja Déu en aquesta vida i el difunt marquès era un home excepcional i un bon pare, però heu de fer-vos a la idea que ell no us voldria veure trist ni malalt i teniu lobligació de refer-vos de lànima i del cos. Claudio mira el sostre: Sí, la resignació hauria de ser també una virtut. Verdaguer assenteix mentre sencamina cap a lull de bou: I ho és, encara que no estigui escrit, ja que forma part de la fortalesa dels esperits. Claudio es redreça i posa bé els coixins: Vau pujar a la ciutat, ahir? Sí, vaig voltar tot Tànger..., ara que ja la conec un xic, de veritat que magradaria que hi anéssim plegats. El marquès shi interessa distretament: Hi ha molta gent als carrers? Verdaguer aparta la cortineta i mira la ciutat des de la finestrella. Vanadis, ressons wagnerians: Der Ring des Nibelungen.
29
Llarga platja, falutxos atrotinats, mariners bruns. Verdaguer explica el seu passeig: Al port, alguns homes remant a les seves barques i molts altres ajaguts al sorral de la platja, mirant arribar les ones, sense sortir daquella estranya somnolència que domina els altres dies terribles fills del profeta. I els carrers?, ha insistit don Claudio des del llit. El poeta enfila un carreró de la medina. Pot sentir el seu respirar. Per una finestra, perduda en el blanc i locre de les façanes, treu el cap una bonica noia somrient, una cara ornada per cabells negres sota una esquitllada de sol. Entra en un carrer més ample on una filera de vells esparracats sestan asseguts a terra, silenciosos. Se sent de lluny una queixosa música mora. Sapropa al so. Ve dun cafè. Verdaguer hi entra. Uns quants clients, amb gel·laba, estan asseguts a terra fumant dels narguils, lesquena arraconada a la paret. Enraonen calmosament i callen en veurel. Davant seu, uns tamborets amb les tasses de te. Al fons, el grup de tres músics. Segueix la melodia: Solemnitat, melancolia dolça, sabor de pobles i temps antics. La darrera elegia dels bards del mahometisme, plorant sobre les tombes dels conqueridors de mig món. El poeta assegut també a terra, davant la tetera, sels mira fascinat. Tanca els ulls i aquells estranys acords li amaren la imaginació. Vau visitar algun monument interessant?, vol saber don Claudio. Estances buides de lalcassaba, passeig solitari i sinuós per la vastitud decadent de cambres i recambrons, corrents daire que alcen una pols cendrosa. Surt a la terrassa des don es veu el mar. Mira lhoritzó indefinit per boires llunyanes. Les cigonyes es deixen portar pel vent: Com un món de color i fantasia. Com una pintura de Fortuny. Com magradaria tenir la paleta dels grans pintors per traduir al llenguatge aquestes impressions. Cloqueig planyívol de gavines.
30
Color i fantasia, recalca el canonge Collell al seu pupil, tanta fantasia com color, el món és la infantesa i la joventut..., tot el que ve després..., però no creguis, en Cinto tenia el seu caràcter, i tant si el tenia! Un cop de porta furiós retruny per tota laula del seminari. Un jovençà Verdaguer nha sortit duna revolada. Es mira irat un paper que duu a la mà. Suspens!, exclama en veu baixa. Lestripa, larruga i el llença. Es topa amb dos companys: Ei, Cinto, on vas amb tanta pressa? No respon, arriba al final del passadís i tanca furibund una altra porta. Entra a la saleta on Collell, el seu confident; està assegut, llegint. Lamic alça la vista sense fer gaire cas de la indignació del poeta: Si no fos perquè aquí vaig néixer, crida, perquè és aquí on tinc els amics, on un dia em vaig enamorar, on tinc pares i germans i el cor i la vida, et diria que no mhi tornaran a veure mai més!, solament per fugir de persones que ni de persones mereixen el nom! Per tota resposta obté un: Caram!, abans de prosseguir: Gent sense llei ni raó, sense amor ni pietat, sense pàtria! Lamic fingeix sorpresa: Fotre! I Verdaguer, sense adonar-se del poc cas: Gent sense sentiments, sense cor, com són els que han comès el crim dinsultar a qui els dona glòria, i després dhaver comès el crim... Criminals?, alça les celles Collell: Refotre...! Han escampat maledicències de mi. I què han fet aquests criminals, doncs? Mhan suspès de teologia, i cap dells confessa haver llençat la pedra! Verdaguer surt de la saleta sense esperar resposta. El vell Collell reafirma: Tenia el seu caràcter, i tant si el tenia, poc després també sabrandaria, però amb la política, La Gloriosa és cosa den Prim, però no sen sortirà pas, deia, el carlisme és el regionalisme de la dreta i el federalisme és el de lesquerra, Torras i Bages diu que la revolució és obra de la maçoneria, el krausisme és laïcitat, racionalisme, mentida. Lany 68 tot es va trasbalsar: Ja ha caigut la botiflera!, li vaig sentir cridar. Es referia a la reina Isabel II, que tu no deus ni saber qui era.