I ell?
Com vols dir, ell?
Si no ens va denunciar a tots... Perquè bé devien provar de fer-lo cantar!
En Balsells va riure, divertit per primera vegada.
És clar que ho van provar, i que ell va haver de cantar, si no de grat per força. Però mai no diries què va fer.
Lespiava, satisfet de lepisodi que es preparava a contar, com si ell mateix en fos lheroi i no en Malats, que havia acabat davant del piquet dexecució precisament ell que tenia les mans més netes que ningú perquè sempre duia el cotxe, de darrere el volant del qual no es movia mai, o gairebé mai, quan saturaven a les portes del cementiri de Montcada.
No. Què va fer?
Va donar el nom de cinc o sis persones mortes! Companys que sabia que havien caigut al front...
I tornà a riure, joiosament, perquè sí que era divertit que en Malats, un xicot sense la més petita espurna dimaginació, sortís amb aquella per tal de restar fidel fins al darrer moment al grup 11!
I sho van empassar?
No els va quedar altre remei.
En Jesús va acabar dexpulsar el fum que li omplia la boca, agafà la copa de conyac i va beure lentament. No havia rigut mentre laltre reia, ni ho va fer ara. Per a ell, allò era greu, fins i tot tràgic.
De manera que, a en Mateu, no lhan molestat mai?...
No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts daltres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb larma al damunt...
Sí que ho recordo. Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.
És cert. I això és el que ens ha salvat. Perquè és massa casual anar a ensopegar amb un parent que et recordi de quan vas entrar a casa seva. Li va passar a en Malats, però això és tenir mala sort.
Un dels dos clients que eren a laltre extrem va cridar: Voleu cobrar? En Jesús i el seu antic company callaren mentre loncle sortia de darrere el taulell i satansava a la taula. Els altres dos ja shavien aixecat. En Jesús escurà la seva tassa, on ja només restava un glop gairebé fred, i va preguntar:
I els altres: en Joan i lArés?
LArés és mort.
Al front?
Si no hi va anar mai! Al llit i gràcies!
Loncle embutxacava els diners, sense ni regraciar la propina, si nhi havia hagut, perquè alguns clients, sobretot amb ell, se noblidaven. Els dos homes van fer: Bona nit!, i sen van anar cap a la porta, on coincidiren amb la parella de cada vespre, avui no tan puntual com de costum. Van instal·lar-se a la taula del costat, massa a prop perquè la conversa, ara, fos segura. En Balsells va mirar el seu interlocutor, el qual digué:
Vols que pugem al dormitori? Allí estarem sols...
Laltre vacil·là un moment, però a la fi shi oposà:
No. Escolta, per què no macompanyes fins a la parada del tramvia? Ben mirat, ja comença a fer-se tard, i jo demà he de matinar...
Sen va sorprendre una mica, perquè no feia pas tanta estona que eren allí, entaulats, i va arronsar les espatlles.
Està bé.
Van acabar-se el licor que quedava al fons de les copes i, en aixecar-se, en Jesús va comprendre que laltre no sabia què fer. Shavia ficat la mà a la butxaca, com si anés per treure diners, però no gosava preguntar quant valia. Va dir-li:
Apa, home!
I la cara de laltre es dilatà amb un petit somriure. En passar per davant de loncle, lhome els va fitar amb curiositat, perquè per força devia haver observat que es parlaven en veu baixa i continguda, tots dos una mica excitats. En Jesús va fer:
Ja torno. Lacompanyo fins al tramvia...
I tot seguit va sentir-se com el noiet que era a disset anys, quan havia dimaginar-se tota mena dexcuses per sortir de nit, amb el pare sever que tenia i la mare que en cada dona veia un enemic. Aquella mare que no fou capaç de veure res quan al cap dun any, ja vídua, el posava a treballar a la llibreria de la Samarachs, don ell sempre tornava tard a casa perquè es quedava quan els altres se nanaven, o feia mitja volta a la cantonada i retrocedia cap al pis, on ella lesperava amb els braços oberts i de primer, quan ell gairebé ni gosava, fins li acompanyava les mans cuixes amunt però no ho va haver de repetir gaire, car ell en va aprendre molt aviat, i després, si feia com aquell que no shi atreveix, era només per veure què intentava la dona per despullar-se sense quedar nua, per quedar més nua que si shagués despullat.
Fora circulava una brisa apagada que encara no shavia endut la xardor acumulada en els arbres i les pedres durant les hores fortes del dia, i per això en Balsells va conservar lamericana al braç, on se lhavia penjada en recollir-la del respatller de la cadira. Carretera enllà, va dir:
Vius molt apartat. Em pensava que no ho trobaria.
Has hagut de preguntar?
No, en Mateu ho ha buscat al plànol i...
Ell es va aturar i el fità a través de lobscuritat emmagatzemada entre dos llums, a la zona neutra on la pal·lidesa de lun destruïa la pal·lidesa de laltre.
En Mateu? Que potser tho ha dit ell, de venir?
En Balsells va contestar massa ràpid, massa ansiós:
I ara! Per què mho havia de dir? Soc jo qui tenia ganes de reveuret...
En Jesús va reprendre el pas, insegur.
Què fa, ell? És veritat que té una botiga de queviures?
Una botiga... Bé, és més que una botiga; un establiment important, on també ven a lengròs.
I don ha tret els diners, per fer tot això? Era tan pobre com nosaltres.
Una noia satansava en direcció contrària i els va passar pel costat amb una llambregada tímida, però ni lun ni laltre no lin van fer cas, atents a la pregunta, atents a la resposta que en Balsells ajornava, potser precisament per la presència de la noia, tot i que no se la mirà gens ni mica. Quan contestà, ho feu encara amb la veu més baixa:
Don vols que els hagi tret? Es va fer un tip destraperlejar.
I saturà en sec, duna manera poc natural, massa abruptament, a desgrat de la frase acabada, per no cridar latenció den Jesús, el qual no va tenir temps de fer-li cap observació, perquè en Balsells ja li subjectava el braç i, exteriorment deseixit, però sense reeixir a dissimular una certa inquietud, feia:
No magradaria que sabés que tho he dit, això... Comprens? No sé si li faria gràcia...
Però si tothom deu haver fer el que ha pogut, durant aquests anys!
Ja ho sé, però en Mateu sha tornat una mica especial.
Vols dir que els diners li han pujat al cap?
Laltre sapressà a negar-ho:
No, no, res daixò! La prova és que no trobaràs ningú tan bon company com ell. Volia dir que..., no sé si mentens..., que als negocis els va bé una façana respectable.
En Jesús sel mirà, o provà de mirar-sel, mig amagat com estava per les taques dombra i de llum que arbres i fanals combinaven. Quan va posar-se a riure, fort, en Balsells gairebé salarmà.
No veig que hagi dit cap cosa divertida...
No?
I va tornar a riure amb una rialla antipàtica a les orelles del seu company, el qual es va canviar nerviosament lamericana de braç.
No veus que hagis dit res de divertit! Però, home! Que en Mateu, que nosaltres, parlem de coses respectables com uns burgesos que...
No veig que hagi dit cap cosa divertida...
No?
I va tornar a riure amb una rialla antipàtica a les orelles del seu company, el qual es va canviar nerviosament lamericana de braç.
No veus que hagis dit res de divertit! Però, home! Que en Mateu, que nosaltres, parlem de coses respectables com uns burgesos que...
Va callar. Burgesos? Què podia dir contra en Mateu? Que potser no tenia ell vint-i-sis mil pessetes a la butxaca i no vivia sense fer res, a lesquena de loncle? I no tenia també, en algun lloc, una filla per a la qual desitjava un futur honorable en termes convencionals? Va fer:
Perdona. Potser no hauria dhaver-ho dit.
És clar que no. Tot és diferent, ara. Que no ho veus?
Sí, em sembla que sí.
Malgrat tot, però, es revoltava. Com era possible que es resignessin a la riquesa, al profit personal, a lesclavatge en què vivien, renegant, doncs, amb la seva activitat posterior, daquella joventut idealista que els havia convertit fins i tot en assassins? Perquè ells mai no ho van fer per treuren un avantatge personal, i en Mateu menys que ningú, tan íntegre, tan sencer com era... Què havia passat?
Deixem-ho. Dius que treballes amb ell... Què hi fas?
Soc una mena dencarregat, de... de factòtum. Se mha portat molt bé, ja tho he dit. I estic segur que també faria qualsevol cosa per tu.
Sí, ja mho va dir.
I ara fins i tot lestranyava que ho hagués fet tan aviat, abans de demanar-li res. Li digué: Vine quan vulguis. Miraré què puc fer per tu.
I ara aquest, en Balsells. Perquè no tenia el més petit dubte que ell lhavia enviat. Quins motius tenia, si no, danar-lo a buscar allí, ja gairebé fora ciutat, quan de fet mai no havien estat allò que sen diu amics?
Té molt de personal i et podria col·locar.
El mirava de reüll, ho va veure; lespiava per sorprendre la seva reacció. Però no podia sorprendre res, car tot era massa fosc i les cares només es distingien duna manera global, sense detall gairebé; si més no, no prou detalladament per examinar-hi una expressió de sorpresa, de perplexitat, de desconfiança, del que fos.
De moment, puc anar tirant.
Sempre és bo de saber que tenim amics, però...
Això sí.
I aleshores va explotar:
Però no magrada que sigui daquesta manera! Que potser té por? De què?
Por? No diguis ximpleries!
Fins i tot tu sembla que en tinguis, ara! Us deveu haver begut lenteniment! Que potser et penses que us he de denunciar?
Va picar-se el pit, gairebé teatral:
Jo, precisament jo que men vaig anar per no caure en la ignomínia...
Però què tempatolles? És clar que, dexaltat, sempre ho havies estat una mica...
De sobte, tota aquella ira, potser immotivada, va abandonar-lo. Agafà laltre pel braç.
Escolta: he passat tretze anys a lexili i nhe vist de tots colors. També jo tinc ganes de descansar una mica. I, com tu deies, les coses han canviat, o potser és que nosaltres ens hem fet vells... No ho sé, i tant li fa. Daltra banda, tots ens trobem en la mateixa situació. És per això que no entenc en Mateu.
A cent, cent vint-i-cinc metres, es va fer visible el llum del tramvia. En Balsells va dir:
Tot tho fas tu. És clar que cadascun de nosaltres és un perill per a tots els altres, però en Mateu no ha pensat mai, nestic segur, en res daixò que insinues. Ni jo, naturalment.
Davant les cotxeres tancades de lantiga línia de lArrabassada, va apressar el pas, arrossegant-lo cap al tramvia que arribava a final de trajecte.
Però no thas destranyar que thagi vingut a veure ni vull que pensis que ell mha enviat... Aquest se mescapa.
Què dius?
El tramvia...
En Jesús no va haver de fer cap esforç per amagar el somrís de menyspreu que de sobte li entreobria els llavis: laltre ni el mirava.
Si corres, encara lagafaràs.
Va semblar-li que, indecís, sospesava aquella possibilitat. Després, però, devia recordar que el conductor havia de travessar el cotxe fins a laltra banda, ja que ara el vehicle, de cara a ciutat, sorientava en sentit invers.
Em penso que sí. No et fa pas res, oi?
I ell, sorprès per tanta impaciència:
No, home!
És tard. Ja continuarem parlant un altre dia. Sempre em trobaràs al magatzem; em penso que en Mateu ja va donar-te ladreça...
Sí, sí, corre...
Laltre va seguir el consell.
Bona nit, doncs. I gràcies, eh?
Es devia referir al cafè i al conyac. En Jesús es quedà mirant com feia els darrers passos cap al vehicle, feixuc i amb lamericana encara al braç, però no va esperar-se que el tramvia engegués, sinó que feu mitja volta i retrocedí carretera avall, per on venia un cotxe que lenlluernà amb la claror despietada dels seus fars. Prudent, va arranar-se a la cuneta.