Loncle feia la seva pregunta monòtona, mentre lEugènia sen reia darrere dell.
Podeu comptar!
Quin dia era? Ahir, avui, demà? Podia ser qualsevol dia, ja que tots els dies eren iguals en haver arribat aquesta hora vespral. Ells tres al menjador, la noia dreta, vigilant la taula i la sala, i loncle i ell asseguts davant del menjar mentre a fora els escassos clients bevien mandrosament i, de tant en tant, algú sembriagava.
Què significava, en aquest moment, tenir una filla, o haver vist lantiga amant, o haver matat, tants anys enrere, perquè era jove i creia que la sang no pot desil·lusionar? Va mirar el vell, sempre tan tranquil a laltre costat de la taula, i va mirar lEugènia, sempre excitant perquè mai no soblidava que era una dona, i va sentir una mica de fàstic per tots dos, i també per ell, potser encara més per ell, que alternava lescena i, absent, no sadonava que tot es repeteix dia rere dia, nit rere nit. Es repetiria en un altre indret, duna altra manera, amb daltres persones...
Va menjar apressadament, com si tingués ganes denllestir, daixecar-se de taula i fotre el camp. LEugènia va enretirar-li el plat i va servir els cigrons que comprava ja cuits, perquè a casa mai no queden tan bé; potser ho fa laigua de la ciutat, o potser és que a les botigues de llegums conserven de pares a fills el secret duna fórmula gelosament guardada, hi ha dhaver un motiu.
Loncle, bo i inclinat sobre el plat, devia adonar-se que no tot rutllava bé i va mirar-lo per sota les seves celles espesses i blanques, i mirà després la noia, que, amb els plats a la mà, se nanava cap a la cuina. I ell va sorprendre lesguard i va sentir-se més incòmode encara, però loncle somreia per sota el nas, com si de cop ho trobés tot molt divertit.
Van continuar menjant en silenci, i només soïa la remor de les forquilles, com cada vespre, i veus i més sorolls a fora, i en un moment encara més tranquil, quan tots coincidiren en la immobilitat, el fregadís duna pàgina de diari que algú devia girar. Després, a lEugènia va caure-li un plat, però devia ser a laigüera mateix, perquè no es va sentir que es trenqués i ella, en sortir de nou al menjador, no donà cap explicació. Va deixar dos talls de bacallà al seu davant i, des de la porta, mirà cap a la sala per si algú demanava res.
En girar-se de nou, loncle agafava lampolla del vi, però la noia shavia oblidat demplenar-la i lhome, lacònic, feu:
Vi.
Que no lhe portat?
Loncle, una mica malhumorat, es decidí a fer un comentari en forma de pregunta:
I tan adormits tenies els braços que no thas adonat que era buida?
Ella va agafar lampolla sense replicar, com ho hauria fet temps enrere, en entrar a la casa. Ara sabia que al vell no li agradava ser contradit quan per atzar sortia dels monosíl·labs o de les frases massa breus, perquè eren els moments en què, provocat, es desencadenava.
Els en serví una altra de plena i seguidament tornà a la cuina, on ja va quedar-se fins que el vell saixecà amb la darrera mossegada de bacallà a la boca. Aleshores, en sentir la cadira, acudí de nou al menjador.
Què vols, avui?
El que tinguis.
Ametlles torrades?
En Jesús es va arronsar despatlles i ella va portar-li el platet amb les ametlles. Com que lhome ja shavia allunyat, preguntà:
Que estàs enfadat...?
Però algú havia entrat al bar, car van sentir tots dos la veu desconeguda que sadreçava al vell:
És aquí on viu en Maristany?
Ell va separar la vista de noia i mirà lindividu plantat davant de loncle, un home amb els cabells grisos i lamericana sobre les espatlles.
Si no hagués estat perquè lhavia telefonat aquell vespre, mai no se li hauria acudit de pensar que era en Balsells. Però lera. Un Balsells terriblement envellit, metamorfosat de cap a peus, llevat de la veu, que essencialment era la mateixa, una mica més ronca i prou, perquè durant aquell munt danys que no shavien vist devia haver tingut temps de fumar molts milers de cigars. Aleshores sempre senduia tots els que trobava a les cases que escorcollaven, una cosa que en Mateu no podia sofrir, atès que, com deia, ells no eren lladres i no volia que ningú els en pogués acusar.
Va aixecar-se precipitadament, sense haver tastat les ametlles escampades pel plat i, quan loncle es girava per avisar-lo, ell ja havia corregut cap a la porta i exclamava, no sabia per què amb tanta urgència, per què amb aquella mena dimpaciència que ens precipita cap als actes que, posposats, potser ens perjudicarien:
Balsells!
Laltre mirà i tots dos avançaren amb la mà allargada.
Maristany, carall!
I mentre encaixaven, afegí:
Mhas conegut!
I doncs!
He canviat molt, noi. Tu, en canvi... A tu thauria conegut a tot arreu.
Es va separar una mica, i lexaminava, potser per comprovar, amb retard, fins a quin punt eren justificades les seves paraules. Ell va comentar:
Mhan dit que havies telefonat, però, noi, no tesperava pas!
Sí... Com que de tota manera tenia ganes de veuret...
Sentien, de cop, aquesta curiosa inhibició que sapodera de dues persones que durant molt de temps no shan vist, ni han pensat potser luna en laltra; persones prou amigues, prou conegudes si més no per tenir dret al gest que reservem a les relacions benvingudes, i prou estranyes o distants alhora perquè aquest gest resti balder, potser no exactament fals, però una mica desplaçat, o ni això, simplement aliè a la nostra sinceritat.
En Jesús va agafar-lo pel braç.
Vine, prendràs cafè.
Potser estaves sopant...
Ara mateix havia acabat.
Perquè jo em puc esperar, eh?!
No, home, no, tasseguro que ja havia acabat.
I això sí que era sincer, perquè shavia oblidat de les ametlles que continuaven al plat i que lEugènia va mirar abans de llambregar-lo de nou, amb reprovació.
Vine...
Sel va endur cap a la tauleta del fons, més aïllada, mentre tornava:
Cafè no nhas pres, oi?
No. En havent sopat he vingut de seguida.
Ell va allunyar-se cap al taulell, tot de sobte desitjós dobsequiar-lo, ignorava ben bé per què; potser perquè en el fons estava content de reveurel, potser perquè no ho estava gens i li calia dissimular-ho amb tot datencions superficials, o potser, encara, perquè no estava content ni descontent i pensava que laltre no en tenia la culpa.
Ens voldreu fer dos cafès, oncle?
Bé...
I conyac. És un amic dels temps de la guerra.
Loncle el mirà de costat i repetí:
Bé...
No mostrava gens ni mica de curiositat, però en Jesús sabia que si loncle hagués sospitat de quina mena damic es tractava, li hauria refusat el cafè i el conyac. Potser ni a ell no lhauria volgut a casa, si hagués tingut coneixement del grup 11; o, si lhi hagués volgut, ja que al capdavall, sota la seva adustesa, covava un poderós instint de família, li ho hauria fet pagar duna manera o altra ell que sempre havia estat tan amic de lordre i partidari de donar a cadascú el que fos seu, de quedar-se a casa perquè fora no sens hi ha perdut res i més val no ficar-se en embolics... El cap sota lala.
Va tornar a la taula, on laltre ja havia començat a cargolar una cigarreta després dhaver deixat lamericana al respatller duna segona cadira, i va tustar-li lesquena amb un gest forçadament amical, una mica curt, no pas perquè li volgués cap mal ni li fos verament antipàtic, però forçat a despit daixò, perquè ara, al cap de tants anys dallunyament, eren més estranys lun a laltre que si acabessin de conèixer-se en aquell moment.
Ai carat de Balsells!
No es va asseure, perquè vigilava les maniobres de loncle amb la intenció danar a recollir ell mateix el cafè i el conyac tan bon punt lhome els hagués servit.
En Balsells esbossà una ganyota que no arribava a la rialla, va treure una mica de llengua per passar-la pel costat engomat del paper de la cigarreta, i tot seguit, aplicadament, acabà de cargolar-la. Amb el cap, indicà el paquet:
No fumes, tu?
Sí, quan porti el cafè... Tu abans sempre fumaves cigars...
Abans...!
Sen va tornar cap al taulell, on loncle acabava de treure dues tasses fumejants de sota la màquina per deixar-les sobre la fusta, al seu abast. Al costat hi col·locà dues copes i va omplir-les. En Jesús, que com a cambrer no tenia ni experiència ni perícia, va haver de fer dos viatges per dur-ho tot a la taula, on després sassegué a laltra banda, davant den Balsells.
I com ho has sabut, que era aquí? Com tho has fet, per trobar-me?
No era tan difícil. En Mateu mha donat ladreça.
En Jesús alçà les celles.
En Mateu? Us veieu, encara?
Laltre va fer un gest amb la mà que sostenia la cigarreta.
I tant! No ho saps, doncs?
Va esperar sense dir res, mirant-li les faccions arrugades i envellides, els cabells gairebé blancs, sobretot a les temples, on escassejaven prou per haver obert unes entrades profundes i netes.
Treballem junts.
Tu i en Mateu?
Sí. De fet, treballo per ell. Ho trobes estrany, potser?
Es va arronsar despatlles, recordant com van picar-se tots dos aquella nit, quan el capellà va quedar-se tranquil a la torre on lhavien descobert mentre en Balsells abandonava la casa despitat, sense escoltar raons, i en Mateu deia als altres: Deixeu...
El van retrobar al cotxe que els esperava a la cantonada, amb en Malats al volant, i allí en Mateu va tenir locasió dexplicar-se per segona vegada; ja ho havia fet a la casa, davant la parella espantada i el capellà lívid, que, en el darrer moment, quan va convèncer-se que verament se salvava, si més no per aquella vegada, retrobà la veu i digué:
Gràcies, moltes gràcies... Us recordaré en les meves oracions.
Uns mots que van molestar en Mateu, el qual ja era a la porta del dormitori i va girar-se en rodó.
Ho he fet per nosaltres, no per vós. En el que de mi depengui, no vull que se us doni ni una sola arma per combatrens.
A en Balsells li va repetir el mateix, amb daltres paraules, excusant-se gairebé, no pas per temor, ja que en Mateu era un home de cap a peus, i res no lespantava, sinó amb ganes de ser comprès a fons, de fer compartir al grup sencer les seves idees, els motius darrers de la seva conducta només en aparença insòlita.
No ens podem permetre cap acte que atempti a la llibertat, si no és en defensa pròpia. I què havíem de defensar davant daquest pobre home, què hem de defensar davant de tots els pobres homes que prou pena tenen de viure terroritzats?
I en Balsells, obstinat:
Però són els nostres enemics! Mai no ens han deixat respirar, no ens han donat mai ni una sola oportunitat...
Potser per això mateix cal que ara els la donem nosaltres. Cal que els demostrem que som millors, més generosos...
Lescena tenia quelcom de fantasmagòric en aquella obscuritat gairebé absoluta del carrer, perquè el cotxe, fins i tot ara que llur missió, bé o malament, era acomplerta, continuava amb els llums apagats sota el comandament den Malats, silenciós com ells, en Jesús i lArés, el cunyat den Mateu, que no sabia si aprovar o desaprovar. I en Balsells, des del cotxe, mentre ells encara eren a la vorera, drets i encongits sota el vent fred i ininterromput que bufava, insistia:
Si és així, ja podem plegar. No veig la necessitat de lexistència del grup 11, ni de cap grup... Pel mateix treball, ens podem quedar vora el foc.
No mhas vist mai recular quan ha calgut mostrar-se dur. Fins i tot he passat davant teu. Però mentre jo comandi el grup, només aquells que hagin fet front activament, mentens?, dic activament, a les nostres forces, seran castigats. I, aquests, sense contemplacions.
I, és clar, nosaltres no som ningú per donar la nostra opinió. Si daixò en dius llibertat...
Ho recordava tot, rèplica per rèplica, com si lescena hagués tingut lloc aquella nit, o el dia abans; ho recordava fins i tot més bé que daltres esdeveniments posteriors, potser perquè la mateixa distància sencarregava de subratllar-ho. Va dir:
Estrany, no. Només que no ho sabia.
En Balsells va desembolicar el sucre que hi havia en un costat del platet, va ficar-lo a la tassa i, amb la cullereta, procedí a dissoldrel. Amb els ulls fits en el líquid que fumejava, la capa escumosa del qual trencava amb el seu moviment circular, feu:
Ja sé que vam tenir les nostres diferències, aleshores. Ten recordes, és clar...
Va assentir amb els ulls mentre estirava una cigarreta del paquet que sacabava de treure de la butxaca.
Però es va portar molt bé. Mai no mho hauria pensat. Va ser en sortir de la presó, quan el vaig anar a trobar...
El va interrompre, de primer amb una mirada parpellejant, immediatament seguida dunes paraules:
Vas estar a la presó, doncs?
Laltre deixà la cullereta al costat de la tassa, contra el platet.
Sí, em van processar. I trenta anys que em van sortir!
Trenta anys?
És absurd, oi? Només en vaig haver de fer sis.
Però em pensava que...
Va callar, perquè ja veia que tot era molt diferent de com sho havia imaginat des de fora.
Què et pensaves?
Ens havien dit que afusellaven tothom.
Com, tothom?
Vull dir tots els qui eren de patrulles, tots els qui..., en fi, tots els qui vam haver de fer la feina bruta.
Laltre shavia atansat la tassa als llavis i va beure un glopet abans de contestar. Tornà a deixar-la curosament sobre el plat, on de tota manera el cafè havia vessat, plena com era la tassa, que, ara, va enganxar-se amb un petit «gluc» gairebé inaudible.
És veritat. Han afusellat molta gent...
Va llambregar ràpidament cap a tots costats, però a lestabliment, llevat de loncle, només hi havia dos clients instal·lats unes taules enllà, a set o vuit passes. Tot i això, va abaixar encara la veu per prosseguir:
Molta gent; mai no se sabrà quanta. I molts que no havien fet res més que cridar, o encauar-se a qualsevol ministeri... També militants vells dels partits.
No entenc, doncs, com tu... Influències?
En Balsells va riure secament.
Influències? No, res. És que mai no van saber que havia estat patruller...
Ah!
Van tornar a beure un glop de cafè, ara tots dos.
Per què et van detenir, doncs?
Algú els va anar amb la història que havia estat voluntari.
No fotis! Si no és veritat...
Ja ho sé. Això perquè vegis com anaven les coses. Després es va complicar tot, perquè van saber que havia participat en activitats de propaganda... Van sortir unes quantes històries velles. Hauria pogut acabar molt malament. I més quan després van detenir en Malats arran de la denúncia del familiar dalgú que ens havíem endut. El va reconèixer pel carrer, saps?
I ell?
Com vols dir, ell?
Si no ens va denunciar a tots... Perquè bé devien provar de fer-lo cantar!