999. Les primeres dones d'Auschwitz - Heather Dune Macadam

999

Títol original: 999: THE EXTRAORDINARY STORY OF THE FIRST WOMEN IN AUSCHWITZ

Publicat per Kensington Publishing Corp. Drets de traducció acordats amb Sandra Bruna Agencia Literaria, SL.

Primera edició en català: gener del 2020

Segona edició en català: abril del 2020

© Heather Dune Macadam, 2019

© Traducció: Jordi Cussà i Balaguer, 2020

© Imatges: Autories i arxius respectius

Un agraïment especial per la gestió de les imatges a la USC Shoah

Fundation - The Institute for Visual History and Education

© Editorial Comanegra, 2020

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Disseny: Irene Guardiola

Fotografia de coberta: Anna Herskovicova, Lea Friedman i Debora Gross, amb dues noies sense identificar. Vacances de Pasqua

Fotografia de contra: Edie Friedman i Ella Friedman a Kapušany, amb dues noies sense identificar

Supervisió de la traducció: Anna Camps

Correcció: Gemma Sardà i Gemma Garrigosa

Producció de lePub: booqlab

Amb el suport del Departament de Cultura

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Queden rigorosament prohibides i es sotmetran a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució dexemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de lEditorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra.

999

Les primeres dones dAuschwitz

Heather Dune Macadam

Traducció de Jordi Cussà

Durant la major part de la història, les dones eren anònimes.

VIRGINIA WOOLF

La vara per mesurar qualsevol societat és com tracta les dones i les noies.

MICHELLE OBAMA

La dona sha descriure a si mateixa: ha descriure sobre les dones i convèncer-les descriure... La dona sha de situar a si mateixa en el text, igual com en el món i en la història...

HÉLÊNE CIXOUS,

La rialla de la Medusa

Prefaci

Per Caroline Moorehead

NINGÚ SAP DEL CERT, ni ho sabrà mai, la xifra precisa de persones que es van transportar a Auschwitz entre 1941 i 1944, ni qui hi va morir tampoc, tot i que la majoria dinvestigadors accepten la xifra dun milió de persones. Però Heather Dune Macadam sap exactament quantes dones dEslovàquia van carregar al primer tren, que va arribar al camp el 26 de març de 1942. També sap, gràcies a una investigació arxivística meticulosa i a entrevistes amb supervivents, que a les gairebé mil noies jueves, de setze anys com a màxim, les van capturar a Eslovàquia la primavera de 1942, i els van dir que les enviaven a treballar al servei governamental a Polònia, acabada docupar, i que només serien fora uns quants mesos. En van tornar molt poques.

Basant la seva investigació en llistes que es guarden a Yad Vashem, a Israel, en testimonis de lArxiu dHistòria Visual de la Fundació de la Xoà de la USC, i buscant el rastre de les poques dones que encara són vives actualment, així com en converses amb els seus parents i descendents, H. D. Macadam ha aconseguit recrear no solament el rerefons de les dones del primer comboi, sinó també la seva vida dia a dia, i la seva mort, durant els anys que van passar a Auschwitz. La seva tasca va ser més difícil, i les seves descobertes més impressionants, per la pèrdua de registres i els diversos noms i sobrenoms que utilitzaven, a més de les diferents maneres de lletrejar-los, i del lapsus de temps que ha transcorregut des de la Segona Guerra Mundial. Escriure sobre lHolocaust i els camps dextermini no és fàcil, com ella mateixa molt bé diu. La manera com ha escollit fer-ho, utilitzant una llicència novel·lística per imaginar escenes i recrear converses, aporta molta immediatesa al text.

NO VA SER fins a finals de lhivern de 1940-41 quan linspector general Farben va escollir Auschwitz i rodalia, convenientment a prop dun enllaç ferroviari i un seguit de mines amb una gran provisió daigua, per construir-hi una gran planta nova on fabricar goma artificial i gasolina sintètica. Auschwitz, a més, tenia el mandat dexercir un paper en la «solució final a la qüestió jueva», un lloc on, juntament amb les assignacions laborals, es podia assassinar els presoners ràpidament i desfer-se dels cossos amb la mateixa celeritat. Quan, al setembre, un primer experiment amb àcid prússic, o Zyklon B, es va demostrar efectiu gasejant 850 interns, Rudolf Höss, el comandant en cap del camp, ho va considerar una resposta al «problema jueu». Com que els metges del camp li havien assegurat que el gas no «provocava sang», va concloure que així estalviaria als seus homes ser testimonis dimatges desagradables.

Dentrada, en tot cas, calia construir el camp. Un arquitecte, el doctor Hans Stosberg, va rebre lencàrrec de dibuixar els plànols. A la conferència de Wannsee el 20 de gener de 1942, lOficina Principal de Seguretat del Reich va estimar que lEuropa ocupada donaria com a total la xifra de poc menys de dos milions i mig de jueus. Tal com va dir Reinhard Heydrich, segon en la jerarquia de les SS després de Heinrich Himmler, caldria «posar-los a treballar de manera eficaç en el marc de la Solució Final». Aquells que fossin massa dèbils, massa joves o massa vells per treballar, els haurien dassassinar immediatament. Els més forts treballarien i esperarien el seu moment per ser assassinats, atès que «aquesta elit natural, si quedés lliure, shauria de contemplar com el germen potencial dun ordre jueu nou».

Eslovàquia va ser el primer país satèl·lit que es va convertir en un territori de deportació. Eslovàquia havia estat prop de mil anys part del reialme dHongria, i des de la fi de la Primera Guerra Mundial formava part de Txecoslovàquia, i no havia assolit la independència fins al 1939, sota la protecció alemanya, i encara cedint bona part de lautonomia a canvi dajuda econòmica. Josef Tiso, un capellà catòlic, va arribar a president, va prohibir els partits de loposició, va imposar la censura, va formar una guàrdia nacionalista i va atiar lantisemitisme, que havia augmentat des de larribada donades de refugiats jueus que fugien dÀustria després de lAnschluss. Un cens va xifrar els jueus en 89.000, un 3,4 per cent de la població.

Lordre dirigida a les dones jueves solteres entre els setze i els trenta-sis anys, perquè es registressin i portessin les seves pertinences a un punt de reunió, dentrada no es va considerar alarmant, per més que algunes famílies clarividents van fer intents desesperats per amagar les filles. Efectivament, algunes noies pensaven que la idea danar a treballar a lestranger era emocionant, particularment quan els van assegurar que tornarien a casa aviat. La seva innocència va acréixer la crueltat del xoc quan van arribar a les portalades dAuschwitz, i allà no hi havia ningú que pogués preparar-les per als horrors que havien de venir.

Aquell mateix dia, van arribar 999 dones alemanyes provinents de Ravensbrück, un camp que, amb 5.000 presoners, ja era ple i no en podia allotjar més. Les havien seleccionat abans de partir com a funcionàries capaces, per supervisar la feina de les noies jueves, que desmantellaven construccions, netejaven la terra, cavaven, transportaven terra i materials, i es cuidaven a més de les tasques agrícoles i de criar animals, per alliberar consegüentment els homes que ja hi havia a Auschwitz, perquè poguessin treballar en feines més feixugues de cara a lampliació del camp. Les noies eslovaques venien de famílies nombroses i afectuoses, i es van trobar que les esbrocaven, les despullaven de cap a peus, les rapaven, les sotmetien a crides interminables per passar llistes a lalba gèlida, les forçaven a caminar descalces sobre el fang, i a barallar-se per les racions de menjar, i que eren víctimes de càstigs arbitraris, i treballaven fins a lesgotament i sovint fins a la mort. Tenien gana, estaven malaltes i aterrides. Les guàrdies de Ravensbrück, com després va admetre Höss, «sobrepassaven de bon tros els seus equivalents masculins en duresa, vilesa, rancúnia i depravació». A finals de 1942, dos terços de les dones del primer comboi havien mort.

I Auschwitz, en canvi, continuava creixent. Hi van abocar jueus de tota lEuropa ocupada, de França i Bèlgica, Grècia i Iugoslàvia, Noruega i més endavant Hongria, i van arribar aviat a una mitjana de tres trens cada dos dies, i cada tren arrossegava 50 vagons de càrrega que portaven 50 presos cada un. El juny de 1943, hi havia quatre crematoris establerts i en funcionament, capaços dincinerar 4.736 cossos per dia. La majoria dels que hi arribaven de nou, famílies senceres amb bebès i criatures, anaven de dret cap als forns de gas.

Les dones eslovaques supervivents, que shavien endurit físicament i mental, van enginyar-se estratègies per sobreviure, com ara presentar-se voluntàries per a les tasques més desagradables, o buscar seguretat com a cosidores, cuidant-se dels horts, o a les oficines del camp, per escapolir-se de lexterminació diària de les persones més febles, de les que queien malaltes o estaven massa demacrades per treballar amb competència. Tal com remarca H. D. Macadam, va ser «un puja-i-baixa de supervivència». Les més afortunades trobaven ocupació al «Canadà», el terme irònic de la presó per referir-se a les propietats saquejades pels nazis als jueus que arribaven, als quals havien indicat que portessin cada un entre 30 i 45 quilos darticles que consideressin necessaris. Mantes, abrics, ulleres, vaixelles, instruments mèdics, màquines de cosir, sabates, rellotges de polsera i mobles inundaven una xarxa extensa de magatzems, on els equips de les persones més afortunades, o homes astuts i dones internes, treballaven en torns continus preparant els embarcaments per reenviar els trens a Alemanya. Més endavant es va estimar que, com a mínim, cada setmana senviaven a Berlín dos contenidors de 1.000 quilos cada un.

A casa, durant molt temps, les famílies eslovaques daquestes dones no tenien ni idea don havien anat a parar les seves filles. Les poques postals que rebien, amb referències críptiques a amistats mortes temps enrere, resultaven desconcertants, i a vegades tan estranyes que molts pares es van poder convèncer que les seves filles eren en un lloc segur i les cuidaven bé. Però a mesura que passaven els mesos, la por sescampava, i va empitjorar quan captures posteriors semportaven lluny famílies senceres. Un dels moments més punyents del llibre de Macadam és larribada dels parents a Auschwitz, on les dones supervivents els rebien horroritzades, massa conscients del destí que esperava als seus pares, mares, germanes o germans.

Sha escrit molt sobre lexperiència dAuschwitz, la batalla per la supervivència, el tifus, els assassinats amb gas, les condicions que sempre empitjoraven, la fam i la brutalitat, i Macadam no sespanta davant de lhorror. Els llibres com aquest són essencials: recorden als lectors moderns esdeveniments que no shaurien doblidar mai.

El seu llibre és bo, també, pel que fa al rerefons de les deportacions eslovaques, sobre la vida de les comunitats jueves abans de la guerra, lorganització de la persecució jueva i la innocència de les famílies quan preparaven les noies per a la deportació. Escriu, amb la mateixa capacitat devocació, sobre la tristesa de les poques supervivents que van tornar a casa i van trobar els pares morts, les seves botigues tapiades, i que les cases i possessions les hi havien rampinyat els veïns. De la població eslovaca jueva dabans de la guerra, nhavien mort 70.000 (prop dun 80 per cent); el règim unipartidista de postguerra havia prohibit qualsevol comentari sobre lHolocaust. Les del primer enviament, quan van marxar eren noies. Tres anys i mig després, van tornar i ja eren dones, velles més enllà de ledat, que havien testimoniat, patit i suportat massa desastres. El simple fet dhaver sobreviscut les convertia en sospitoses: què devien haver fet, quines concessions morals havien assumit, per no haver mort amb les seves amigues.

AL FINAL DAQUEST LLIBRE esplèndid hi ha una imatge que roman molt temps al pensament. Una de les noies supervivents, la Lucie, després descapar-se dAuschwitz i de les marxes mortals que van costar la vida a moltes supervivents, després de travessar països en caos i devastats per la guerra, i en risc constant dacabar violades, finalment es troba dalt dun tren en direcció a casa. Els vagons són plens a vessar de refugiats, així que senfila al sostre, i és allà, aferrada dalt dun tren lent, que contempla un paisatge que no és ple de tanques de filferro, ni torres de vigilància ni sentinelles amb metralletes. Sadona, per fi, que és lliure: és primavera i els arbres verdegen.

Nota de lautora

ÉS MASSA PETIT, MASSA TARD diu la Ruzena Gräber Knieza en alemany.

La línia telefònica espetega. El meu marit, que em fa de traductor, arronsa les espatlles. En aquell moment, la Ruzena era lúnica supervivent que havia trobat viva, de totes les noies que havien format part daquella primera tramesa a Auschwitz; el seu número de presonera era el 1649. Uns quants mesos abans, havia acceptat de bona gana una entrevista per a un documental sobre les primeres noies dAuschwitz, que jo volia produir. De totes maneres, la meva pròpia salut mhavia impedit volar a Suïssa per entrevistar-la. Ara, la que està malalta és ella.

Intento explicar-li que el meu màxim interès és parlar amb ella dEslovàquia, i de la manera com ella i les altres noies van acabar capturades i traïdes pel seu govern. Ella sospira i diu:

No vull tornar a pensar en Auschwitz abans de morir.

Als noranta-dos anys, qui lhi podria retreure?

Li vaig enviar una nota dagraïment, i després vaig localitzar el seu testimoni a lArxiu dHistòria Visual de la Xoà de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). És en alemany. El podem traduir, però larxiver de la Fundació de la Xoà no va fer les preguntes que volia fer jo. Preguntes que havien sorgit el 1992, uns vint-i-cinc anys abans, quan havia conegut i treballat amb la Rena Kornreich Gelissen, una supervivent del primer comboi. Arran dhaver escrit La promesa de Rena, parents de les noies que van viatjar en aquell primer tren shavien posat en contacte amb mi i mhavien explicat molts més relats de cosines, tietes, mares i àvies, i a partir daquesta informació van sorgir més preguntes encara. He filmat i enregistrat entrevistes amb aquestes famílies, però, sense una supervivent que volgués parlar amb mi (i una família que mhi deixés parlar), aquestes preguntes no obtindrien mai resposta. Comprenc la voluntat de protegir aquestes senyores ancianes; si vas sobreviure tres anys a Auschwitz i els camps dextermini, i has viscut fins a arribar als noranta, per què hauries de tornar a pensar en aquell infern? No vull ferir ningú, i aquestes dones formidables encara menys, formulant preguntes doloroses que desvetllin els espectres del passat.