No vull tornar a pensar en Auschwitz abans de morir.
Als noranta-dos anys, qui lhi podria retreure?
Li vaig enviar una nota dagraïment, i després vaig localitzar el seu testimoni a lArxiu dHistòria Visual de la Xoà de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). És en alemany. El podem traduir, però larxiver de la Fundació de la Xoà no va fer les preguntes que volia fer jo. Preguntes que havien sorgit el 1992, uns vint-i-cinc anys abans, quan havia conegut i treballat amb la Rena Kornreich Gelissen, una supervivent del primer comboi. Arran dhaver escrit La promesa de Rena, parents de les noies que van viatjar en aquell primer tren shavien posat en contacte amb mi i mhavien explicat molts més relats de cosines, tietes, mares i àvies, i a partir daquesta informació van sorgir més preguntes encara. He filmat i enregistrat entrevistes amb aquestes famílies, però, sense una supervivent que volgués parlar amb mi (i una família que mhi deixés parlar), aquestes preguntes no obtindrien mai resposta. Comprenc la voluntat de protegir aquestes senyores ancianes; si vas sobreviure tres anys a Auschwitz i els camps dextermini, i has viscut fins a arribar als noranta, per què hauries de tornar a pensar en aquell infern? No vull ferir ningú, i aquestes dones formidables encara menys, formulant preguntes doloroses que desvetllin els espectres del passat.
Un any després de la conversa amb la Ruzena, vaig enviar un correu electrònic a les famílies de la segona generació, i els vaig preguntar si algú volia repetir el viatge de la seva mare a Auschwitz des dEslovàquia, en el 75è aniversari del primer tren. Força gent va respondre interessada, però al capdavall es va reduir a un grup petit i íntim de tres famílies: els fills dErna i Fela Dranger dIsrael (Avi i Akiva); la família dIda Eigermann Neumann dAmèrica (Tammy i Sharon, i la canalla de la Tammy: Daniella i Jonathan), i la filla de Marta F. Tuckman (Orna, dAustràlia). Després, unes quantes setmanes abans de la reunió, em vaig assabentar que lEdith Friedman Grosman (1970), de noranta-dos anys, seria la convidada dhonor de la cerimònia del 75è aniversari. Al cap duns quants dies, lEdith i jo vam parlar via FaceTime. Vam sintonitzar de seguida, i em va dir que li encantaria trobar-se amb mi i el meu equip de càmera a Eslovàquia. Dues setmanes més tard, sèiem juntes en un hotel dun bloc destil soviètic dels primers temps, amb parets blanques atrotinades i una decoració esgarrifosa, i jo li feia les preguntes que no havia encertat a fer a la Rena Kornreich (1716) vint-i-cinc anys abans.
Igual que la Rena, lEdith és apassionada, de pensament ràpid i esmolat. Una dona menuda amb ànima docell, que il·lumina la sala. Els dies que vam passar juntes a Eslovàquia va ser un remolí que ens va dur a les barraques on les van retenir i a lestació ferroviària des don les van deportar. A la cerimònia, ens van presentar el president i el primer ministre dEslovàquia, lambaixador israelià a Eslovàquia i descendents daltres supervivents, en un homenatge potent de llàgrimes i abraçades. El grup de la segona generació amb el qual jo viatjava va establir vincles amb les famílies de la segona generació eslovaca. Al final daquella setmana, el meu marit em va dir:
Això no és un documental i prou. Has descriure un llibre.
Escriure sobre Auschwitz no és fàcil. No és la mena de projecte que ningú sagafa a la lleugera, però, amb lEdith al costat, em moria de ganes dintentar-ho. I tanmateix, aquest llibre no seria de memòries. Seria sobre totes elles, o almenys sobre totes aquelles de les quals pogués trobar informació i encaixar-la en aquesta narració complexa. Al Canadà vaig trobar una altra supervivent, lElla Rutman (1950), i vaig volar fins a Toronto per reunir les dues supervivents. LEdith i lElla es recordaven recíprocament, però, fins i tot a una edat tan avançada, es mostraven cauteloses. Mentre parlaven en eslovac entre elles, lEdith, de cua dull, em va llambregar amb expressió adolorida. No era pas la relació càlida que jo havia imaginat: em vaig adonar que a lEdith no li queia bé, lElla, quan eren a Auschwitz. La reunió va resultar incòmoda i distant fins que les dues ancianes van començar a mirar-se els números que duien gravats a lavantbraç esquerre amb una lupa.
Ja no veig el meu número, de tant que sha esborrat va apuntar lEdith.
Els records també sesborren. Però la veritat és allà, si saps on trobar-la. Un dia, mirant fotos velles amb lEdith, vaig clissar la cara de la Ruzena Knieza, de soltera Gräber.
La coneixies, la Ruzena? li vaig demanar.
És clar! va contestar lEdith, com si fos la pregunta més òbvia del món. Anàvem a classe juntes i érem bones amigues, amb ella i el seu marit, lEmil Knieza, després de la guerra. Ell era escriptor igual que el meu marit. Solíem anar a veurels a Suïssa.
Estava completant tot el cercle.
MOLTES DAQUESTES DONES es coneixien entre elles abans dAuschwitz, ja fos dels pobles on havien nascut, o de les escoles o les sinagogues; i tanmateix, segons els testimonis de lArxiu de la Xoà de la USC, és estrany que ningú mencioni el nom de soltera de cap noia. A vegades, una supervivent menciona una noia pel sobrenom, o bé ofereix una descripció física duna amiga, de manera que pot resultar difícil confirmar si els supervivents parlen dalgú del primer tren. El testimoni de la Margie Becker (1955) és una daquelles rareses en què es mencionen els noms complets de les noies amb les quals van créixer ella i lEdith, i gràcies a la foto de classe, lEdith ha estat capaç didentificar la majoria de les noies. Abans de veure-les juntes a la foto de classe, no se mhavia ocorregut mai preguntar a lEdith si coneixia la Ruzena perquè, a la llista de deportades, el nom de la Ruzena figurava com a procedent dun altre poble. No sabia que hagués viscut a Humenné quan era una noia. Si hagués començat aquest viatge quan encara totes eren vives...
Mentre enllesteixo les últimes correccions daquest llibre, el meu correu electrònic sona:
Làvia va marxar amb el primer tren. Recordo les històries que ens explicava. Va escriure un llibre sobre la deportació, però després el va llençar; deia que no se la creuria ningú. La primera pàgina del seu testimoni escrit va sobreviure i la guardo jo. Làvia es deia Kornielia (Nicha) Gelbova, de la vila eslovaca de Humenné. Havia nascut el 1918.
Al cap duns segons, havia obert un Excel meu on hi ha el nom de totes les noies, el lloc de naixement i ledat, i el nom de Kornelia Gelbova és davant meu. És la número 232 de la llista original arxivada a Yad Vashem, a Jerusalem. I encara és més extraordinari que la seva germana surti mencionada al testimoni de la Ruzena Gräber Knieza. Eren juntes a Ravensbrück. Totes dues són a la mateixa pàgina de la llista, així com tres noies que esteu a punt de conèixer molt bé: lEdith i la Lea Friedman, i la seva amiga Adela Gross. I justament en aquesta mateixa pàgina hi ha dues noies que alguns de vosaltres ja coneixeu: la Rena Kornreich i lErna Dranger.
Una de les meves màximes preocupacions en escriure aquest llibre és lexactitud. Pateixo contínuament per aconseguir les dates i la cronologia correctament, i per assegurar-me que els textos estiguin documentats amb precisió. LEdith massegura que «no aconseguiré tenir-ho mai tot bé. Ningú pot situar-ho tot amb precisió. És massa gran. Si no tens una data, què passa? Va succeir. Això basta».
Només puc confiar que sí.
Aquesta història té moltes narratives. El cos principal prové de les meves entrevistes amb testimonis, supervivents i familiars, i els testimonis de lArxiu de la Xoà de la USC. Shan utilitzat memòries, literatura sobre lHolocaust i documents històrics per aprofundir lelaboració daquests relats personals sobre latmosfera i la política de lèpoca. El meu objectiu és bastir un retrat tan complet com pugui de les noies i les dones joves del primer comboi jueu «oficial» a Auschwitz. Per aconseguir-ho, un dels recursos que he usat és la llicència dramàtica. Allà on trobeu diàlegs amb citacions, podeu estar segurs que les citacions són directes dentrevistes amb supervivents, o testimonis que minformen de converses seves o que elles han sentit personalment. En altres casos, per il·lustrar més bé o completar algunes escenes, he utilitzat guions llargs per indicar diàlegs que he creat jo; només ho faig quan són converses o arguments que va referir un testimoni, però sense elaborar-los.
Només puc confiar que sí.
Aquesta història té moltes narratives. El cos principal prové de les meves entrevistes amb testimonis, supervivents i familiars, i els testimonis de lArxiu de la Xoà de la USC. Shan utilitzat memòries, literatura sobre lHolocaust i documents històrics per aprofundir lelaboració daquests relats personals sobre latmosfera i la política de lèpoca. El meu objectiu és bastir un retrat tan complet com pugui de les noies i les dones joves del primer comboi jueu «oficial» a Auschwitz. Per aconseguir-ho, un dels recursos que he usat és la llicència dramàtica. Allà on trobeu diàlegs amb citacions, podeu estar segurs que les citacions són directes dentrevistes amb supervivents, o testimonis que minformen de converses seves o que elles han sentit personalment. En altres casos, per il·lustrar més bé o completar algunes escenes, he utilitzat guions llargs per indicar diàlegs que he creat jo; només ho faig quan són converses o arguments que va referir un testimoni, però sense elaborar-los.
Estic molt agraïda a lEdith Grosman i la seva família, així com a les famílies Gross, Gelissen i Brandel, que em van acceptar en el nucli familiar i em van tractar com una membre honorària.
Ets com la nostra cosina em va dir lEdith a la festa del seu noranta-quatrè aniversari.
Al seu voltant, hi havia el seu fill, la jove, netes, un besnet, i un altre besnet de camí. És un gran honor i un privilegi formar part de la història daquestes dones, ser la seva defensora i la seva cronista. Eren adolescents quan les van enviar a Auschwitz. Molt poques van tornar a casa. La manera com van sobreviure, és un homenatge a les dones i noies de tot el món. Aquest relat és seu.
Personatges principals del primer tren
LA QUANTITAT DEDITHS I MAGDES, de Friedmans i Neumanns del primer tren, em va obligar a inventar-me noms per identificar les nostres dones i adolescents de manera única. Això sovint volia dir usar una versió distinta del nom de fonts. Els nostres personatges principals es mencionen amb el nom real o el nom que tenien a la llista del comboi (pel motiu que fos, les noies sovint donaven un sobrenom en comptes del nom autèntic; per això la meva primera elecció a lhora de batejar-les és el nom que els van donar a la llista). Per a tots els noms duplicats, es pot utilitzar una altra versió daquest nom (per exemple, Margaret es transforma en Peggy). Si un nom es repeteix més de dues vegades, es fa servir lúltim nom o alguna altra alternativa. Aquest és el cas amb les múltiples Magdes i Ediths amb les quals vaig haver dentrevenir. Espero que les famílies entenguin que la claredat de la narrativa ho requeria. No és pas per manca de respecte que vaig canviar els noms, sinó amb lesperança que els lectors puguin identificar (i es puguin identificar amb) aquestes noies i dones sense confusions.
Remarqueu una altra cosa també: en lidioma eslovac ova és lequivalent a senyora o senyoreta. Vaig decidir no usar ova amb els noms de les deportades, perquè algunes eren poloneses i no haurien utilitzat aquesta mena de sintaxi, i la Fundació de la Xoà de la USC tampoc no fa servir ova als seus arxius.
DONES DEL PRIMER TREN DESLOVÀQUIA, PER REGIONS O MUNICIPIS DORIGEN
Humenné
Edith Friedman, 1970
Lea Friedman, germana de lEdith, 1969
Helena Citron, 1971
Irena Fein, 1564
Margie (Margita) Becker, 1955
Rena Kornreich (originària de Tylicz, Polònia) 1718
Dina Dranger (originària de Tylicz, Polònia) 1528
Erna Dranger (originària de Tylicz, Polònia) 1718
Sara Bleich (originària de Tylicz, Polònia) 1966
Ria Hans, 1980
Maya (Magda) Hans, desconeguda
Adela Gross, desconeguda
Zena Haber, desconeguda
Deborah Gross, no deportada
Zuzana Sermer, no deportada
Ruzinka Citron Grauber, desconeguda
Michalovce
Regina Schwartz (amb les seves germanes Celia, Mimi i Helena), 1064
Alice Icovic, 1221
Regió de Poprad
Martha Mangel, 1741
Eta Zimmerspitz, 1755
Fanny Zimmerspitz, 1755
Piri Rand-Slonovic, 1342
Rose (Edith) Grauber, 1371
Prešov
Magda Amster, desconeguda
Magduska (Magda) Hartmann, desconeguda
Nusi (Olga o Olinka) Hartmann, desconeguda
Ida Eigermann (originària de Nowy Sącz, Polònia),1930
Edie (Edith) Friedman, 1949*
Ella Friedman, desconeguda
Elena Zuckerman, 1735
Kato (Katarina) Danzinger (mencionada a les cartes de la Hertzka), 1843
Linda (Libusha) Reich, 1173
Joan Rosner, 1188
Matilda Friedman, 1890*
Martha Friedman, 1796*
Regió de Stropkov
Peggy (Margaret) Friedman, 1019*
Bertha Berkowitz, 1048
Ruzena Gräber (Knieza), 1649
DONES DEL SEGON TREN DESLOVÀQUIA
Doctora Manci (Manca) Schwalbova, 2675
Madge (Magda) Hellinger, 2318
Danka Kornreich, 2775
La classe de lEdith a lescola. De les nou noies jueves de lescola, només en van sobreviure tres. A la fila posterior, desquerra a dreta: lEdith és la segona per lesquerra; la Zena Haber és la noia alta del mig; la Lenka Treil es la segona per la dreta. A la final del mig: la segona per lesquerra: Margita Anis; Zuzana Sermer a lextrem dret; al seu costat hi a lEicherl. A la fila del davant: a lextrem esquerre hi ha la Srulovic; la Ruzena Boruchovic amb un vestit de llunes; al costat dret de la mestra, la Irena Greenberger.
Danka i Rena Kornreich (2775 i 1716; Brandel i Gelissen)
Matilda Friedman (1890; Hrabovecká)
Edie Friedman (1749; Valo), Ella Friedman (1950; Rutman) i altres companyes, a lentorn de 1938. Kapušany.
Joan Rosner (1188; Weintraub)