Amb tot, el món gira a causa de les noies. Quan es mostren dolces i amables, són les mes dolces i les més amables. Quan tagafen els braços, tens la impressió de ser la criatura més estimada i valuosa de lunivers. Fins i tot les estrelles paren de girar al firmament per dir: «Mireu això!». Quan ens fem grans, depenem de les noies per la seva lluminositat, la seva efervescència, la seva esperança. I la seva innocència.
Per això, als pobles i les viles dEslovàquia, els havia costat tant de creures el rumor que circulava; el rumor que estava a punt de convertir-se en llei. Per què havia de voler algú noies adolescents per treballar als serveis governamentals? Per què no agafaven nois? Era un assumpte molt trist, com deia tothom.
___________________
1 Beneït ets Tu, Senyor, el nostre Déu, Rei de lunivers, que ens ha santificat amb els Seus manaments, i ens ha encomanat encendre les espelmes del sàbat.
Capítol 2
On hi ha un eslovac, hi ha una cançó.
REFRANY ESLOVAC TRADICIONAL
ELS FRIEDMAN, A CASA, sonaven com una família Von Trapp jueva en un Somriures i llàgrimes eslovac. LEdith i la Lea cantaven mentre sencarregaven de les feines del matí, així el dia sempre era bonic fes el temps que fes. I qui necessitava una ràdio, tenint unes veus com les delles?
La Hanna Friedman escoltava les seves filles cantant, i sangoixava pel silenci que davallaria sobre la casa si el govern les enviava a lestranger. Qui més faria trins en els tons melòdics duna alosa de lEdith, o amb la veu gutural com un pardal de la Lea? Inconscients de loïda sentimental de la seva mare, les noies encadenaven harmonies mentre rentaven els plats de lesmorzar, mentre escombraven i fregaven el terra de la cuina, i finalment obrien la porta del davant per deixar entrar un cop daire fresc i fred. Al carrer, ja es podia sentir la canalla, cridant i rient a la neu. La senyora Friedman picava els edredons per treuren la pols i la son, després tornava a plegar les fundes al peu del llit perquè els matalassos sairegessin.
A fora, el món era una meravella absolutament blanca. Enmig de la neu, espurnejaven arcs irisats formats per caramells en forma de prismes, suspesos al caire de les teulades. Les branques negres dels arbres sentrellaçaven amb una precipitació encisera de pols de neu. Un sol pàl·lid trencava els núvols, que saprimaven, mentre un vent de sud-est escombrava ratlles blanques a través dun cel encara més pàl·lid.
En un dia típic de mercat, lEdith i la Lea anirien al centre del poble carretejant una cistella entre totes dues, i farien la compra per a la Bubi, la seva àvia. Veurien les seves amigues i veïnes, es posarien al dia de les últimes xafarderies, i llegirien els cartells enganxats al taulell danuncis i al voltant de la plaça. En un dia típic de mercat... però el davui, no tenia res de típic. Primer, al mercat probablement hi hauria pocs venedors, ja que els pagesos encara treien neu. Quan arribessin els pagesos, ho farien amb trineus i amb productes escassos i congelats del viatge. Però lhivern és així. I amb tot, no era pas per això que el davui no era un dia com els altres. Avui, tothom anava al mercat a comprovar si el pregoner tenia algun afegitó a la proclama del dissabte, que no havia sentit gairebé ningú però ara tothom havia dobeir.
Les noies encara no en sabien res. No encara. I després que la neu les retingués tancades a casa durant vint-i-quatre hores, lEdith i la Lea probablement frisaven per veure les amigues, i es van afanyar a anar cap a la porta abans que la mare, gronxant la cistella de la Bubi entre totes dues.
Mentre les noies trepitjaven la crosta de neu recent de camí cap al poble, potser van sentir portes amunt i avall del carrer que sobrien i es tancaven, mentre nois i noies, adelerats per sortir, avançaven trontollant entre els munts de neu per voreres no massa netes. Només shavien sentit murmuris ben just audibles, i lúnica manera de descobrir què passava de debò era esbrinar la veritat. Per això, una de les millors amigues de la Lea les va cridar pel nom. Amb un barret de punt sobre els cabells rogencs, lAnna Herskovic potser va fer una corredissa per reunir-se amb les germanes Friedman, aquell dia de mercat atípic.
LAnna Herskovic era una noia animada i xerraire amb els ulls marrons, molt grossos, i la pell pàl·lida. Una noia guapa entre noies guapes. Abans que el món sels girés desquena, a lAnna i la Lea els encantava anar juntes al cine tot sovint. Neren autèntiques aficionades i sempre estalviaven per anar a veure lúltima estrena, almenys fins que les sales de cinema van esdevenir un dels molts llocs on els jueus no podien anar.
Al llarg de les ribes estretes del riu Laborec, a les branques dels bedolls, shi veien talls i ampolles de vidre de tots colors per recollir la saba quan senfilava amb la temperatura. Amb el darrer accés de fred, a les ampolles pràcticament no devia haver-hi gens de líquid. Però sacostaven dies més càlids, i les ampolles dringaven al vent com campanetes, recollint el fluid de tònic dolç de primavera que goteja dels bedolls.
A banda i banda de les vies del tren, potser havien construït a la neu forts postborrufada per tal que els nens petits poguessin llançar-se boles de neu entre ells, en una guerra microcòsmica que feia eco de la que es descabdellava a Europa, tot i que aquí sesperava que els dos bàndols celebressin aviat larmistici patinant junts en trineu. Les noies comprimien neu amb les manyoples per amenaçar els nois entremaliats que satrevien a disparar contra elles. Les noies més grans, com lEdith i la Lea, van aconseguir travessar aquell pont petit i arribar indemnes a la ciutat. Desviant-se a mà esquerra, només havien de fer una mica de volta per anar al carrer Štefánikova, on vivien la Deborah i lAdela Gross.
Del carrer Štefánikova, la gent del poble en deia afectuosament el carrer Gross, perquè onze de les cases daquell carrer eren plenes amb els fills i els nets del pròsper mercader de fusta Chaim Gross. Fins i tot el Ladislav Grosman i la seva família, que no hi tenien cap parentiu directe, vivien al carrer Gross.
Si el Ladislav i el seu germà, el Martin, haguessin estat netejant la vorera amb pales quan hi van arribar les noies, sens dubte les hauria saludat, per més que el Ladislav probablement prestava poca atenció a lEdith, una adolescent més aviat esquelètica. Durant el cap de setmana, la família Gross no havia perdut el temps per assegurar-se que el Martin i la millor amiga de la Lea, la Deborah, es prometessin formalment. Mentre la Deborah i lAdela saludaven les germanes Friedman i lAnna Herskovic, les notícies sobre les pròximes noces de la Deborah haurien estat lúltima xafarderia.
Adela Gross, cap al 1940.
FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS
Lou Gross, cap al 1941.
FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS
Aquelles noies de dinou anys, ¿van encetar la mena de conversa que només unes noies poden sostenir entre elles després de vint-i-quatre hores sense veures? Si hi afegim el casament de la Deborah, ens podem imaginar les abraçades i les mazel tov (felicitats en hebreu) eixelebrades.
Lou Gross, cap al 1941.
FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS
Aquelles noies de dinou anys, ¿van encetar la mena de conversa que només unes noies poden sostenir entre elles després de vint-i-quatre hores sense veures? Si hi afegim el casament de la Deborah, ens podem imaginar les abraçades i les mazel tov (felicitats en hebreu) eixelebrades.
La Deborah tindrà lexempció de la família dels seus avis i la del Martin recorda lEdith. Doble protecció contra la proclamació.
Daltra banda, el govern només volia dones solteres. La Lea, ¿no es plantejava si podria atrapar un marit ràpidament, o li semblava massa ridícul amoïnar-se per una cosa així? Devia resultar estrany celebrar les bones notícies quan venien servides com un aperitiu de les dolentes.
LEdith i lAdela no eren tan bones amigues com les seves germanes. Amb disset anys, lEdith no havia anat a la mateixa classe que lAdela, i aquell any de diferència provocava una separació que, a les adolescents, els pot costar de travessar. Loval perfecte de la cara de lAdela, i els seus llavis molsuts, treien el nas dessota una mata de rínxols vermells mirant les faccions de lEdith, més delicades. El matrimoni encara era molt lluny per a les adolescents, que encara havien de florir per convertir-se en dones.
La Irena Fein havia treballat dajudant a lestudi fotogràfic del poble, acabat darianitzar. Era una noia pensativa i aficionada als llibres, que també es dedicava professionalment a la fotografia, i és molt probable que perfeccionés la seva destresa fent fotografies a les seves amistats. LAdela aparentava la confiança duna estrella de cine i hauria estat una model perfecta, amb aquelles trenes vermelloses i la pell de marfil. ¿Va ser la Irena Fein qui va fer fotos a lAdela, somrient tímidament davant de la seva càmera Leica, just un any abans que el Còdex Jueu impedís legalment als jueus la possessió de càmeres fotogràfiques? A casa de la família Gross, el cosí de tres anys de lAdela, el Lou, era lúnic home. Saltironant per sobre la neu en direcció a les seves cosines, implorava a les noies que juguessin amb ell. Les noies potser van esclafir a riure i el van abraçar, però, entre els seus plans, no hi havia el de fer de cangur. Potser no era un dia de mercat normal, però era un dia de mercat. Les noies tenien plans.
Davant del perill de quedar-se sense res més per jugar que el seu cavallet balancí, el Lou devia plantar-se a córrer darrere les noies amb les seves cametes rodanxones, cridant-les pels sobrenoms més dolços (Adelinka! Dutzi!), bo i traient enfora el llavi inferior amb una magarrufa dramàtica però desaprofitada.
Ljako!
La mainadera el va cridar pel sobrenom afectuós, i va agafar el marrec en braços per emportar-sel cap dins, i el va enfarcellar com un caneló abans de tornar-lo a portar a fora.
NO TOTES LES NOIES que aquell dia anaven a mercat al centre de Humenné eren eslovaques. Després de la invasió alemanya de Polònia el 1939, molts jueus polonesos havien enviat les seves filles a la seguretat relativa dEslovàquia, on els jueus encara gaudien dalguns drets i les noies jueves no senfrontaven a lamenaça de les violacions.
La Dina i lErna Dranger eren cosines en primer grau del que en altre temps era una vila endormiscada a la frontera de Polònia, Tylicz, que ara, des de la invasió, era un poble fronterer estratègic ple de soldats alemanys. La seva millor amiga, la Rena, shavia escapat abans que elles cap a Eslovàquia. Les noies Dranger lhavien seguit. Tant la Rena com lErna tenien germanes més joves que vivien i treballaven a Bratislava, la capital dEslovàquia. A Humenné, hi havia una altra refugiada polonesa almenys; la Sara Bleich havia crescut a pocs quilòmetres de distància, a la ciutat balneari de Krynica, on encara avui en dia es poden prendre les aigües, i trobar moltes classes diferents daigua mineral brollant de les fonts de les muntanyes. Es devien conèixer totes entre elles.
Ens podem imaginar lErna i la Dina caminant de bracet carrer avall per Štefánikova camí del mercat, aquell dia, mentre parlaven excitades de les properes núpcies de la Rena. La Rena havia de trobar un vestit de nit per a la nit de nuvis, i probablement va provocar tota mena de rubors i rialletes a aquelles donzelles. I com que faltaven poques setmanes per Pasqua, potser també es delien denviar fruits secs a casa dels pares, als quals feia gairebé un any que no veien.
Les noies poloneses, uns quants anys més grans que les germanes Friedman, no es devien moure en els mateixos cercles socials. Ben instal·lades en la comunitat jueva de Humenné, les noies Friedman eren duna família local molt respectada, mentre que les refugiades poloneses treballaven de mainaderes per a famílies riques amb criatures petites. Amb tot i amb això, en passar per davant de la casa dels Gross i veure les altres noies a fora, les poloneses les haurien saludat amb una mà o els haurien dit hola. Lesclat de pigues de lAdela, i les onades dels seus cabells rogencs, eren tan difícils de no veure com el seu somriure, i shavien de reconèixer perquè totes seien a dalt, al sector femení de la sinagoga. Per més que les germanes Gross provenien duna família extremament rica, no tractaven mai les altres com a inferiors. Saplicaven a viure en un món amable, un món moral, un món que ajudava els menys afortunats i els necessitats.
La Irena Fein era una bona amiga de lAdela i la Deborah Gross, la Margie Becker, i la Lea i lEdith.
LErna Dranger era la millor amiga de la Rena Kornreich durant la infantesa a Tylicz.
EL TERME humenné ve duna expressió eslovaca que significa pati del darrere mai no shavia batejat un poble amb tanta precisió.
Érem una gran família diu lEdith, referint-se a la vila. Tothom coneixia tothom. Tothom!
Humenné, en altre temps una ciutat important en la ruta comercial entre els reialmes de Polònia i Hongria, havia estat un centre cultural i artístic important, conegut pels oficis, les fires i el mercat. Els lleons esculpits en marbre cargolaven les cues damunt la portalada de ferro forjat de la mansió, a lextrem de «la plaça», tot i que el nom no resultava gaire apropiat, atès que es tractava duna avinguda rectangular que feia les funcions de centre del poble. El carrer Major no estava pavimentat; piconadores fabricades amb troncs darbre i unes cadenes arrossegades per cavalls allisaven el terra i la grava. Amb una filera darbustos a un costat i les botigues de la vila a laltre, la plaça era el lloc de reunió principal per a jueus i gentils. En aquest poble només hi havia un cotxe i un taxista.
Al llarg del caire de la plaça, davant duns munts de neu altíssims, uns quants venedors i pagesos incondicionals havien muntat les seves parades. El vent tallava la pell de les mans sense guants dun carnisser gentil que acabava de cargolar lúltim enfilall de botifarres. Hi havia formatges com rodes coberts amb roba exprés per tapar formatges, per protegir-los del fred. Encara no hi havia verdura verda, només patates, colinaps i unes quantes xirivies. La policia militar eslovaca (la Guàrdia Hlinka) potejava a través de les crestes dels munts de neu, com si patrullar piles de neu formés part de les seves responsabilitats. Amb botes, cinturons i cordats contra els vents de les muntanyes dels Carpats i el Baix Tatras, els joves guàrdies Hlinka sesforçaven per semblar intimidadors amb els seus abrics de llana i pantalons de muntar negres. Ben just si tenien edat dafaitar-se, tanmateix, i no intimidaven ni lAdela ni les altres noies. Per què shavien despantar, elles? Havien crescut junts. I als nois sempre els agrada jugar a soldats. Malgrat tot, els va estranyar que, quan els van dir hola, ells optessin per ignorar-les o per mirar-les durament.