El món era petit en aquest racó. Era impossible no saludar els veïns, però, al llarg de lany passat, aquestes salutacions shavien tornat més encarcarades i receloses, i més que un crit, eren un xiuxiueig. Llavors...
De cop i volta, els gentils van deixar de parlar amb nosaltres apunta lEdith. Ni tan sols contestaven a la mare quan els deia bon dia!
Com podien ser tan mal educats, entre veïns? Però tothom estava una mica més de punta.
En un dia de mercat normal, lEdith i la Lea haurien entrat a lespai del mercat, enmig de la cridòria familiar dels botiguers que oferien els seus articles, i la melodia animada dels botiguers regatejant sense cap preocupació al món. Però el daquell matí no era un dia de mercat normal en absolut. Les noies Friedman i les seves amigues potser van esclafir a riure lliurement, en lespai obert, però tenien la sort de no adonar-se de les mirades tristes, duna llàgrima extraviada que semportava el vent, dun policia de més edat que les observava amb tendresa un moment, confús per aquest seu sentiment.
Quan el mercat de tarda sobria als jueus, la mare de lEdith solia arribar-hi amb la mare de la Irena Fein i la cunyada de la senyora Fein, la llevadora local que havia portat al món lEdith, la Lea, i probablement tota la prole de la família Gross. Shi haurien trobat la senyora Becker i la seva filla adolescent, la Margie. La Margie era molt espavilada i, amb lEdith i la Lea, havia actuat en diverses obres de teatre de la Beth Jacob. La família de la Margie, a més, era propietària de la botiga de la cantonada, a tocar de la casa dels Friedman.
Malgrat viure a laltra banda de la cantonada de la família Becker i la seva botiga, els Friedman no eren amics íntims dels Becker, perquè, de joves, lEmmanuel Friedman i el Kalman Becker shavien disputat lamor de la mateixa dona.
A més de ser molt guapa, la meva mare era la dona més intel·ligent del poble remarca lEdith.
LEmmanuel Friedman va aconseguir enamorar-la i es va casar amb ella. Després, el pare de la Margie es va negar a creuar ni una sola paraula amb el pare de lEdith, exceptuant «quan anaven al Shul per Kol Nidre. Llavors es desitjaven tot el millor i un bon any, un any amb salut, un any feliç, un any de prosperitat. La resta de lany, no es dirigien la paraula». LEdith fa un xuclet.
Això era una comunitat real. La gent queia i saixecava, algunes persones tenien uns principis religiosos molt estrictes, i daltres els tenien laxos. No tenia importància. Al mercat, tothom coneixia tothom. Haurien saludat la senyora Rifka Citron (una sionista estricta i compromesa), mentre triaven patates duna partida llastimosa de fi de temporada. Els Citron eren una família nombrosa més aviat pobra. Hi havia fills que gairebé arribaven a trenta anys i daltres que encara eren adolescents. El seu fill atrevit, lAron, i la seva preciosa filla, lHelena, podrien haver estat estrelles de Hollywood, especialment si els senties cantar. La germana de lHelena, la Ruzinka, havia tornat feia poc de Palestina amb la seva filla, lAviva. Trotant darrere la tieta, la neboda de quatre anys de lHelena arrencava somriures de jueus i gentils per igual. El seu caparró era ros, amb una mata de rínxols, i tenia la pell més pàl·lida que la majoria dels aris.
Hitler no sabria què fer amb aquesta bromejava la mare de lEdith.
Hi devia haver una shiksa a la pila de llenya. Era un altre acudit jueu.
La senyora Friedman va somriure a lHelena, que tenia una elegància dramàtica autèntica i sovint actuava amb la Margie Becker, lEdith i la Lea als muntatges teatrals que organitzava anualment lescola de la Beth Jacobs, abans que la promulgació del Còdex ho capgirés tot.
A contracor i tot, els joves guàrdies Hlinka van contemplar les noies mentre travessaven la plaça. A diferència de la seva neboda, lHelena tenia els cabells foscos i gruixuts, i les galtes plenes. Al pic de la florescència femenina, no necessitava flirtejar amb els nois per torturar-los. Li bastava quedar-se palplantada allà. Laltra bellesa local, lAdela Gross, era més procliu a somriure engavanyada i abaixar la mirada a terra quan un noi li cridava latenció.
En algun lloc entre el carro del pa i la carnisseria kosher, lEdith podria haver vist alguna de les seves excompanyes de classe, la Zena Haber amb la Margie Becker. Era agradable posar-se al dia amb les amigues, però la conversa es va estroncar així que es van adonar que el pregoner de la vila enganxava cartells als costats dels edificis, abans danar cap al podi dels bans. El tambor del pregoner va fer vibrar laire, fent callar els rumors i les remors del mercat jueu. Venedors i clients van aturar en sec els regatejos. ¿Hi hauria alguna explicació ulterior sobre el butlletí esmunyit sota el radar de la tempesta de neu? Amb la multitud degudament atenta a la seva veu, el pregoner va llegir lúltima proclama, ara enganxada amb una esquitxada de cola per assegurar-la contra el vent fred, i impresa en blanc i negre perquè la veiés tothom. Per descomptat que, per a aquells que no sabessin llegir, ell la llegiria en veu alta. Dues vegades.
Les veus van xisclar en estat de xoc. Tothom qui no shagués cregut les notícies abans, ara hi va acudir corrent, mentre el pregoner prosseguia la seva ària per sobre de les orelleres i els barrets de la gentada, anunciant un cop més i definitivament que totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys shavien de registrar a linstitut el 20 de març, per procedir a un examen sanitari, i comprometres a tres mesos de servei governamental. Ah! I només podien portar quaranta quilos dequipatge cadascuna.
Faltaven menys de dues setmanes.
Les veus van esclatar. Tothom (el rabí, el capellà, el venedor de tabac, els pagesos, els clients i les noies solteres) va començar a parlar al mateix temps, interrogant el pregoner, els policies, els guàrdies i entre ells.
Quina mena de feina? I si es casen durant les dues properes setmanes? On les portaran? Com shan de vestir? Què shaurien dendur?
Era una cacofonia despeculacions confuses, barrejades amb indignació i angoixa. Aquesta ordenança no tenia res a veure amb animals de companyia, ni amb joies, ni amb anar de compres. No tenia sentit. Per què les havia de voler, el govern, les seves noies? La Lea va passar el braç al voltant de lEdith. La Margie Becker va mirar la Zena Haber i va arronsar les espatlles. Què més podien fer? LHelena Citron va deixar de jugar amb lAviva, i va ullar la seva germana Ruzinka, més gran i casada. LAdela i la Deborah Gross estrenyien les mans.
LA CIUTAT MÉS GRAN I MÉS PRÒSPERA de la regió oriental dEslovàquia és Prešov, no més de setanta quilòmetres a loest don les noies Friedman i les seves amigues eren palplantades, estupefactes per lanunci que els havia de canviar la vida tot i la seva joventut. Prešov tenia la població jueva més nombrosa de la regió des de principis del 1600, i era la seu de la Gran Sinagoga, a prop del centre urbà. Ledifici era enganyosament auster per fora, però en dimensions rivalitzava amb la catedral gòtica de la ciutat, lesglésia catòlica romana de Sant Nicolau.
Entre avets platejats i pins negres, les espires de la catedral perforaven el cel damunt de la plaça, al costat duna font que commemorava el dia que van permetre que els jueus visquessin dins els murs de la ciutat, cent anys abans aproximadament. A la font de Neptú, un regal de Marcus Holländer, el primer jueu a instal·lar-se dins el recinte emmurallat, li havien concedit un lloc dhonor, i shavia convertit en un espai dencontre popular entre jueus i gentils. Però ja no. En altre temps, quan tenia setze anys, a la Magda Amster li hauria encantat asseures a somiejar vora laigua corrent de la font, on podia trobar-se amb la Sara, la seva millor amiga. Ara, el parc i el centre urbà estaven prohibits als jueus, i la millor amiga de la Magda shavia traslladat a Palestina.
Entre avets platejats i pins negres, les espires de la catedral perforaven el cel damunt de la plaça, al costat duna font que commemorava el dia que van permetre que els jueus visquessin dins els murs de la ciutat, cent anys abans aproximadament. A la font de Neptú, un regal de Marcus Holländer, el primer jueu a instal·lar-se dins el recinte emmurallat, li havien concedit un lloc dhonor, i shavia convertit en un espai dencontre popular entre jueus i gentils. Però ja no. En altre temps, quan tenia setze anys, a la Magda Amster li hauria encantat asseures a somiejar vora laigua corrent de la font, on podia trobar-se amb la Sara, la seva millor amiga. Ara, el parc i el centre urbà estaven prohibits als jueus, i la millor amiga de la Magda shavia traslladat a Palestina.
AVUI, AL CAPDAMUNT DEL CARRER HLAVNÁ, que encara és lartèria principal que desemboca a la plaça, hi ha una cruïlla molt transitada amb quatre carrils i un dispositiu de semàfors complicat. A la dècada de 1940, aquesta cantonada era lemplaçament del mercat, on els cavalls arrossegaven trineus o carros, i els venedors trotaven per davant de jueus i gentils per igual. Maldant per localitzar alguna reminiscència del passat, la filla de la Marta F. assenyala en direcció a aquesta carretera atrafegada. Hi ha un pas zebra on abans hi havia la casa on havia viscut la seva mare, amb la família nombrosa i ampliada. En una foto en blanc i negre esvaïda, la Marta F., de tretze o catorze anys, es veu a peu dret sobre la neu, mirant amunt cap a un passatge estret. Sassembla duna manera esfereïdora a lactual carrer Okruzná, que encara va cap al centre jueu de Prešov. La Marta somriu tímidament a la càmera, amb el seu millor vestit de sàbat, i podria molt ben ser que es dirigís a la sinagoga.
Avui en dia resulta confús recórrer els carrers recargolats de lantic sector jueu de Prešov. Un mur atrotinat, marcat per artistes de grafit eslovacs, té quatre rengs de filferro espinós subjectes a uns posts de ferro rovellats al llarg del caire superior. A dins del tancat, sembla que hi ha més edificis en ruïnes amb la pintura espellifada i les finestres tapiades amb filferro, i es fa difícil imaginar aquest recinte quan acollia tres sinagogues, una escola infantil, un pati de jocs per a la canalla, una carnisseria kosher i una casa de banys. Mentre les filles de la Marta F. i de lIda Eigermann ronden pel pati, nosaltres localitzem la casa del cuidador de la sinagoga i truquem a la porta. Ve a obrir un home cepat de cara amable. El Peter Chudý té uns ulls enfonsats molt tristos, però gairebé no parla anglès. LOrna li explica en un eslovac rudimentari que les seves mares eren de Prešov i anaven al primer comboi.
La meva també! exclama ell.
Al cap duns instants, som a casa seva, mirant fotografies de la Klara Lustbader, amb trenes i uniforme escolar. La imatge és duna foto descola amb la Magda Amster.
Al cap de poc ja tenim accés a la Gran Sinagoga, una prova arquitectònica de la vitalitat de la comunitat jueva que en altre temps vivia i retia culte a Prešov. Aquest edifici allargat de dues plantes, i les seves dues torres, senlaira sobre el recinte enderrocat. A dins, el temple és tan bonic que talla lalè. Sota un sostre de volta blau pàl·lid, amb una vora pintada amb dibuixos geomètrics i abstractes intricats destil moresc, penja una aranya de llautó cisellada. Formacions estel·lars decorades i estrelles jueves dor contemplen des de les altures les feligreses assegudes a la galeria de les dones. Al terra principal, els homes resaven davant duna Aron Hakodesh o Arca de la Torà de dos pisos dalçària.
Klara Lustbader
(1808; Chudy)
Aquest és el museu jueu més antic del país, i els turistes que visiten la Gran Sinagoga, a dalt al sector de les dones, poden veure aparadors de la Col·lecció Bárkány, amb artefactes de la diàspora jueva medieval. Va ser aquí on el Giora Shpira es va plantar a la bimà (taula sacramental) i va llegir la Torà per celebrar el seu bar mitsvà; on la mare de lOrna Tuckman, la Marta, potser resava a la galeria de les dones juntament amb lIda Eigermann, la Gizzy Glattstein, la Lenka Hertzka, la Magda Amster, i 225 dones joves més a punt per marxar de Prešov deportades.
També hi ha un llibre amb la llista de noms de les famílies de Prešov que no van sobreviure a lHolocaust. Mentre en contempla les pàgines, la cara de lOrna Tuckman, a peu dret, es reflecteix al vidre de lexpositor dessota lestrella jueva.
Això ho fa real diu quan troba el nom dels seus avis, intentant contenir les llàgrimes. Van existir.
COM QUE PROVENIA DUNA FAMÍLIA DE CLASSE ALTA, la Magda Amster no era la mena de noia que shavia dencarregar danar a comprar menjar els dies de mercat. El dia de mercat, tanmateix, era una ocasió social vital, i després de la borrufada, tothom devia sentir-se una mica inquiet i anguniós, i amb ganes de sortir al carrer. La Magda Amster baixava del turó de casa seva tan feliç que desarmava la gent (amb les galtes delicades dun rosa pàl·lid a causa del fred, i el coll llarg que sacabava en un mocador teixit a mà), per anar a trobar la Klara Lustbader i unes quantes noies més que havia conegut a lescola.
Ara que cap jueu o jueva de més de catorze anys podia assistir a lescola, el dia de mercat era una de les poques ocasions que nois i noies podien trobar-se sense gaires adults que vigilessin les seves converses. El Giora Shpira, el germà de catorze anys de la Sara, la millor amiga de la Magda, era un sagal estudiós que sagradava de la companyia de la Magda perquè el tractava com un germà petit. Les ulleres amb muntura negra del Giora encerclaven uns ulls lluents i intel·ligents, però ara, sense lestructura formal de leducació, el Giora i el seu germà petit, lSchmuel, es passaven moltes hores estudiant a casa o fent feines ocasionals, i mirant devitar les malifetes. Els nois sabien el grau dintel·ligència de cada una daquelles noies i en quins estudis excel·lia. Coneixien les seves famílies i els seus germans i germanes, i havien crescut jugant a la pesta amb aquelles noies, que ara safanyaven cap a la vida adulta.
A la plaça jueva davant de la Gran Sinagoga, els neologs (jueus reformistes), els ortodoxos i els hassids, que haurien dhaver estat travessant la plaça gelada lentament per començar la Mincha (pregàries de tarda), conversaven sobre el rumor. A Prešov, no shavia anunciat formalment, encara. I per més que les notícies viatgen de pressa, no ho feien prou perquè un poble sabés què passava en un altre el mateix dia. A lEslovàquia Oriental, les notícies depenien dels pregoners.
No gaire lluny del centre, el sector jueu de Prešov era una fondalada poc profunda, protegida del vent de les muntanyes. Uns quants membres joves de la Gran Sinagoga ja havien fet cap a lajuntament per veure si hi hauria cap proclama. El Giora i lSchmuel van tenir la mateixa idea, i van passar pel costat dels homes, apressats cap a la plaça.
Costava de creure que, just dos mesos abans, el Giora havia celebrat el seu bar mitsvà al grandiós edifici de dues plantes, i també la seva majoria dedat a casa de la Magda Amster amb quaranta dels seus millors amics i companys descola, nois i noies. La família Amster sempre es mostrava generosa, i els vincles entre els pares del Giora i els de la Magda encara eren més estrets, a causa de lamistat íntima de les seves filles. Ara, aquelles mateixes noies es veien amenaçades amb els serveis al govern. El Giora se sentia protector i alarmat alhora, mentre ell i el seu germà safanyaven cap al carrer Hlavná, més enllà de la botiga de cotilles de Gizzy Glattstein, on una noia polonesa, lIda Eigermann, havia trobat feina.