El Departament de Transport, dirigit pel doctor Gejza Konka, devia patir per cada detall, fins i tot per quina mena de vagons transportarien un miler de «persones» a través dun terreny escabrós amb revolts muntanyosos de ferradura. Els vagons de bestiar serien els més efectius en els costos: els alemanys ja havien mesurat els vagons de bestiar, i havien estimat que nhi podien caber el doble que de cavalls o vaques. Traslladar mil persones requeriria almenys vint vagons enllaçats. Això no era un tren només: era tot un transport.
Era una tasca hercúlia. No sols el tren hauria darrossegar vagons de bestiar, sinó que també necessitarien autobusos per portar les «persones» de viles apartades a uns espais centrals on poguessin reunir i retenir les treballadores, fins que se nhi acumulés una quantitat apropiada i el trasllat als camps de treball fos eficaç en relació amb el cost. També necessitarien una estació de tren que, a més de la línia en funcionament, pogués encabir vint vagons de càrrega com a mínim. A la regió oriental dEslovàquia, aquesta estació era Poprad, una vila xica on la via ferroviària de sud-est a nord-est es podia intercanviar sense aturar els serveis regulars. Un cop escollida lestació, Konka encara necessitava un lloc on reunir la gent. A Poprad hi havia dues grans barraques de dues plantes de lexèrcit amb una tanca al voltant segura. Problema resolt.
AVUI, ALLÀ HI HA unes vies velles i atrotinades cobertes dherbes i esbarzers, que discorren pel costat de les vies actives de Poprad. A menys de mig metre de les barraques on al principi van hostatjar les noies, aquesta via fora de funcionament porta a una zona demmagatzematge on hi ha vagons rovellats apartats de la línia principal. A la distància, les muntanyes amb cims nevats de lAlt Tatras perforen el cel.
Probablement també van planejar assegurar-se que els primers enviaments provinguessin de zones rurals. En primer lloc perquè, si es produïen errors, atraurien menys latenció. En segon, si esclatava una protesta o un aldarull, la Guàrdia Hlinka podria encarregar-se de la resistència sense gaire publicitat. El govern no volia alarmar ningú. Tenint en compte que el Parlament eslovac encara no havia aprovat una llei que legalitzés la deportació de jueus, tot havia de semblar tan normal com fos possible. És clar que, oficialment, no deportaven ningú, ells. Els documents del govern es referien a les noies com a treballadores amb «contracte».
AIXÍ, DONCS, QUAN ES VAN CONVERTIR en lobjectiu, les noies solteres? Qui ho va suggerir? Aparentment, no sen pot culpar ningú en concret, però és evident que van ser uns homes els qui van prendre la decisió. Van esclafir a riure quan es van inventar la raó oficial per al primer comboi: procurar la força de treball per «construir allotjaments» per a més treballadors jueus? Qui transporta 999 noies per treballar en un complex de construcció? En un moment determinat, es va filtrar la notícia que les noies treballarien en una «fàbrica de sabates». En aquella època, Eslovàquia era un dels fabricants de sabates més importants del món, i la Companyia de Sabates T. & A. Bata era una de les empreses que més gent contractava a tot el país. De fet, hi hauria una fàbrica de sabates relacionada amb Auschwitz-Birkenau, i malgrat que no hi treballés cap daquelles 999 noies (que jo sàpiga), la fàbrica naturalment era propietat de Jan Antonín Bata. La idea que les seves filles anessin a treballar a una fàbrica de sabates va aplacar en bona part la preocupació de la gent. Va ser un truc com un joc de mans, i el govern jugava amb una baralla marcada.
La implementació era la fase següent de linevitable. Els alemanys ja havien resolt que la millor manera de deportar centenars de persones era en vagons prèviament usats per al transport de bestiar. Konka i els seus col·laboradors hi estaven dacord. ¿No van tenir en compte el fred i el vent que sofririen les noies als vagons de bestiar, especialment si anaven amb vestits i faldilles, i havien de travessar les muntanyes de Tatra i els Carpats el mes de març? A qui se li va ocórrer que les noies es registressin el dia del sàbat? O de posar dues galledes a cada vagó, una amb aigua per beure i laltra, buida, per utilitzar-la com a latrina? No sels va ocórrer que algunes noies podien tenir el període menstrual? Per descomptat que no! Això era una estratègia de guerra, que aviat faria metàstasi i es convertiria en un genocidi. La logística dels transports era vasta, però, a lhora dimplementar-la i aprovar-la de manera factual, cap daquells homes no va pensar en les seves filles? Germanes? Cosines? No nhi va haver cap que saturés i pensés: «Això no va pas com jo mesperava. Això és molt més lleig. Fastigós. Això va de noies».
AL MINISTERI DE LINTERIOR no hi havia paternòsters; ledifici era massa vell per tenir elevadors, així que el doctor Gejza Konka havia de pujar les escales per arribar al seu despatx. En una sala revestida de roure, per lintercomunicador devia ordenar a la secretària que li portés els darrers documents que requerien la seva signatura. Acabades de picar sobre paper de ceba prim com seda, situades entre fulls de paper carbó per a les còpies en triplicat, les ordres van arribar al seu despatx per a laprovació final.
Ignorant el fet que les «persones» que deportarien en realitat serien dones, joves i solteres, va repassar els documents buscant errades tipogràfiques:
Bratislava-Patrónka, estació ferroviària de Lemec, amb capacitat per a 1.000 persones.
Sered: el camp de treball de Sered, lestació ferroviària de Sered, vora el riu Váh, amb capacitat per a 3.000 persones.
Nováky: campament de jueus, estació ferroviària de Nováky, amb capacitat per a 4.000 persones.
Poprad: estació ferroviària de Poprad, per a 1.500 persones.
Žilina: lestació ferroviària de Žilina, per a 2.500 persones.
Originalment, els eslovacs van planejar traslladar cinc mil jueves en cinc dies: una tasca monumental que ni tan sols els nazis no havien acomplert fins aleshores. El document que Konka estava a punt de signar encara era més agosarat: confirmava la deportació il·legal de dotze mil «persones». Quan es preparava per firmar el document, linquietava lopinió del Vaticà? Segur que uns mesos abans nestava convençut, de la qüestió jueva, però ara que el seu nom figurava al document, no va sentir cap escrúpol moral fent-li coïssor a la consciència? Si no li importava el parer del Papa sobre lassumpte, li importava el de Déu, potser?
El Departament 14 (el Departament Jueu) només disposava de dues setmanes per polir els detalls finals i emprendre la deportació més nombrosa déssers humans de la història. Daltra banda, el Totpoderós havia creat el cel i la terra en set dies. Res era impossible.
Darrere loficina del despatx, del Danubi congelat, selevava una boirina. Mentre alçava la ploma estilogràfica sobre el paper que estava a punt de signar, Konka probablement creia que la trajectòria de la seva carrera estava en el curs correcte. Pitjant el plomí de lestilogràfica sobre el paper, va escriure: «En nom del ministre doctor Konka», i així va segellar el destí de milers de dones joves.
Tot i que aquesta firma ja li assegura un lloc en els annals de la infàmia, al cap de poques setmanes Konka gairebé va desaparèixer dels registres històrics, i el va substituir com a cap del Departament Jueu el seu ajudant principal, el famós Anton Vašek. Un buròcrata corrupte passat de pes i pagat de si mateix, que seria conegut com el «Rei dels Jueus», Vašek estava encantat dacceptar suborns, vendre excepcions als que licitaven més amunt, i refusar-les als jueus eslovacs que li pagaven prou. Mentrestant, a excepció de la signatura, Konka pràcticament sesvaeix al cap de poques setmanes que el primer enviament fes història, de manera molt semblant als milers dadolescents i noies deportades.
Capítol 4
La història ha decebut gairebé totes
les persones normals i corrents.
MIN JIN LEE
LEMMANUEL FRIEDMAN SE SENTIA ORGULLÓS de la intel·ligència de les seves filles, i volia que estudiessin i arribessin a ser professionals amb estudis (la Lea, advocada; lEdith, metgessa), per tal que poguessin controlar les seves vides. Els homes amb els quals lEmmanuel pregava normalment sadherien a les antigues instruccions del Talmud, segons les quals les dones shavien de quedar a casa a treballar de mares, i el renyaven perquè volia que les seves filles estudiessin. LEmmanuel, que era un defensor apassionat del dret a leducació que Déu havia concedit a les dones, va canviar diligentment de sinagoga i va buscar un lloc de culte més liberal. Va ser el Còdex Jueu contra leducació el que va obligar lEdith i la Lea a abandonar el somni dassolir una carrera professional. La Manci Schwalbova, una dona encara jove, havia estudiat molts anys per arribar a metgessa, i només li faltava un examen per aconseguir-ho. Llavors van aprovar el Còdex i ja no li van permetre que fes lexamen final.
A lEmmanuel i la Hanna Friedman els preocupava que les seves filles ni tan sols poguessin acabar els estudis superiors a linstitut. Com podrien triomfar a la vida si ni tan sols podien obtenir el diploma de linstitut? ¿I ara se nhavien danar a treballar precisament per al govern que els havia robat el dret a leducació?
La Lea Friedman era dos anys més que gran que la seva germana Edith.
La canalla de la família Friedman, pels volts de 1936; desquerra a dreta: el Hermann, lEdith, la Hilda, la Ruthie, la Lea i la Ishtak.
LÚNICA NOTÍCIA BONA VA SER QUE el govern va prometre exempcions a les famílies propietàries dempreses essencials per a leconomia i lesforç de guerra, i els Friedman en teoria neren una. Hi havia unes quantes famílies afortunades més. Les netes del Chaim Gross, lAdela i la Deborah, també se suposava que nhavien de quedar exemptes. Quan la família Gross va declarar que la Deborah ja era prou gran per casar-se amb el Martin Grosman, confiaven a garantir-li una exempció doble, gràcies al marit, a més del seu avi. Als divuit anys, lAdela no gaudia daquesta doble seguretat.
A pesar de la seva bellesa extraordinària, lHelena Citron encara no shavia casat, i la seva família no era rica. No hi hauria exempcions per a la família Citron. Llevat que es casés immediatament, lHelena hauria danar a treballar per al govern. La seva germana gran, la Ruzinka Grauber, estava casada i tenia un fill; la Ruzinka no corria cap perill.
La Hanna Friedman va rebregar el davantal i va arrufar el front. Les exempcions eren un alleujament molt benvingut en les famílies importants per al govern, però els veïns de la Hanna també tenien filles. Què els passaria, a les amigues de lEdith i de la Lea? La Zenska Haber; la Margie Becker; la noia dels cabells ros maduixa, lAnna Herskovic, que era una criatura delicada no apta per treballar en una fàbrica ni en un mas? ¿I què, lAnnou Moskovic, de naturalesa dolça i cara grassona, que sempre trobava una excusa per treure el cap a casa dels Friedman el dia que feien pa? LAnnou adorava el pa de la senyora Friedman. I la Irena Fein, ¿quedaria exempta perquè treballava a la botiga de fotografia i ajudava la família amb el seu sou? Per què no es podien quedar totes aquí i treballar per al govern des de casa? La Hanna sanguniejava i treia foc pels queixals, mentre les seves filles endreçaven havent sopat. El dia de fer pa, nhauria de fer una mica més que de costum, i couren una barra trenada de més per a lAnnou.
Assegut vora la llar, lEmmanuel mirava la cara amoïnada de la seva dona. No hi havia cap dubte que les seves filles ja eren «prou madures» per anar a treballar.
La Lea ja té els documents per viatjar a Hongria va recordar la Hanna al seu marit. Deixa que es quedi allà, on hi ha una mica més de calma. Quan la Lea ja hi sigui, lEdith es pot esmunyir per la frontera i reunir-se amb ella. Val més que marxin lluny daquí que no que vagin a treballar.
LEmmanuel no aprovava escapolir-se dels mandats legals imposats pel govern.
És una llei va remarcar a la seva esposa.
Una llei dolenta.
Però és una llei.
I que un jueu transgredís la llei no era pas el mateix que si ho feia un gentil. Li feien por les ramificacions.
La discussió dels Friedman sobre aquell fet particular era un microcosmos dels dilemes als quals senfrontaven molts pares i mares jueus per tot Eslovàquia. La neu, que ja no era verge i blanca, shavia tornat grisa i bruta. Els pins, carregats ara de gel, es veien obligats a vinclar-se i a trencar-se sota un vent impietós. Els sastrugi (dunes de gel) conformaven el paisatge. Serps de neu sondulaven sobre la terra gelada. Castelleres de tempesta enormes lliscaven a través del firmament nocturn per damunt de la frontera hongaresa, dirigint-se cap al Front Oriental.
Cap jueu no va dormir bé aquella setmana.
A PREŠOV, A LADOLF AMSTER li havien assegurat que, en tant que propietari duna empresa important, obtindria exempcions per a la seva família: la Magda no correria cap risc. També se suposava que se nescaparien els Hartmann, que dirigien una explotació lletera essencial. Tal com parlava alguna gent, shauria dit que tothom gaudiria dexempcions. Propietaris de fàbrica, artesans de categoria i pagesos: qualsevol família que tingués un negoci econòmicament viable i important per al suport del govern eslovac obtindria permís per quedar-se les filles a casa.
Els documents que autoritzaven les exempcions no eren pas pocs, i les secretàries del ministeri a Bratislava en devien picar a màquina un pilot amb diligència. Però el procés no tenia res de senzill, i la burocràcia governamental, que no és mai gaire eficient, en aquell cas encara va esdevenir més lenta. Quan la notícia del servei laboral obligatori va arribar a Roma, el Vaticà va enviar un altre representant aquell mes de març per intercedir a favor dels jueus. Per contrarestar la pressió del Vaticà, Eichmann va enviar a Bratislava la seva mà dreta, un «assessor especialista en assumptes jueus» una mica rodanxó, lSS Dieter Wisliceny, que havia de col·laborar per assegurar-se que el primer transport de jueus «oficial» partís sense cap obstacle. Wisliceny va consultar amb Konka les dificultats que sorgien per implementar la deportació del primer miler de noies, però Konka estava convençut que el seu pla grandiós per transportar cinc mil noies en cinc dies era assolible.
La Llista de Noies de la ciutat de Humenné, amb les dates de naixement i les adreces. La Lea i lEdith són els números 15 i 16. Les marques impliquen que es van registrar.
FOTO PER CORTESIA DE JURAJ LEVICKY.
Inconscient del caos polític que estaven provocant les exempcions, els pares jueus van confiar que el govern els lliuraria els documents promesos abans que les seves filles haguessin de presentar-se a treballar. La Hanna Friedman esperava el correu angoixada dia rere dia. Agafava espontàniament les filles i les abraçava: acariciava els cabells a la Lea i pessigava les galtes a lEdith, i cantaven cançons totes tres mentre enllestien la feina. El Chaim Gross va ordenar als treballadors que connectessin una línia telefònica amb el Ministeri de lInterior. El casament de la Deborah es va avançar. Com que a més havia patit artritis reumàtica juvenil, segur que la disculparien danar a treballar. Però què passaria a la seva altra neta, lAdela?