LIda havia fugit de Polònia el 1940, i havia deixat la família enrere a la ciutat de Nowy Sącz, on ara hi havia un gueto. LIda primer shavia amagat a prop de la frontera polonesa, a Bardejov. Allà, vivia amb loncle i treballava a la seva carnisseria kosher. Al carrer Klástorská, davant per davant de la carnisseria kosher, hi havia la sinagoga del Bikur Cholim. A la galeria de les dones del pis superior, lIda probablement seia al costat de la Rena Kornreich, que també samagava a casa del seu tiet a laltre costat de la cantonada. No hi ha dubte que les dues refugiades poloneses ja es coneixien abans que la Rena es traslladés a Humenné. LIda Eigermann tenia galtes de poma i uns cabells negres llisos, que es cargolava per apartar-sels del front. Es passava els dies prenent mides a les dones jueves de classe mitjana i alta de Prešov, per vendrels faixes i diversos tipus de roba interior.
Més enllà de la botiga de cotilles, baixant el turó en direcció a la catedral, on serigia lestàtua de Neptú, la Magda Amster potser reflexionava sobre la seva vida, tan jove encara, al límit de la plaça de la ciutat... on ja no sadmeten els jueus. Enyorava lescola, enyorava tenir un gat. I sobretot, enyorava la Sara, la germana del Giora Shpira. La Sara estava tan decidida a anar a Palestina que, quan el seu pare li va denegar el permís, va començar una vaga de fam. La Magda no va rebre la chutzpah perquè es matava de gana o per desafiar els desitjos del seu pare, i lhavien deixat enrere. La germana i el germà de la Magda, més grans, ja havien marxat cap a Palestina també. La Magda va comprendre que el seu pare volia que almenys una filla es quedés a casa: com que era la més xica, va comprendre que era el seu deure. Amb tot, encara sospirava per la companyia de la seva millor amiga, i del seu germà i la seva germana. El pare li havia promès que, al cap d uns quants anys, quan fos més gran, podria visitar Palestina. Però, per a una adolescent, uns quants anys són tota una vida. El vent li fuetejava la cara i li feia plorar els ulls. Lúnic motiu per somriure era veure el Giora i lSchmuel corrent turó avall cap a ella, agitant una carta. El vent va intentar emportar-se aquells papers prims quan els hi van donar, però la Magda, amb les mans enguantades, va estrènyer ben fort lúltima carta a casa de la Sara:
Viure és una meravella simplement. El món és absolutament perfecte. Seré enmig de la seva felicitat, en la qual es rabeja i amb la qual senriqueix tant i tant. Obtinc satisfacció del meu treball, i cada extremitat canta les seves cançons. Després duns quants dies de pluja, els cels tornen a ser feliços, blaus i profunds, molt més amunt que les cases grises. Tot duna, sobre les roques, apareixen verdures, flors de tots colors, falgueres fetes amb cabells de donzelles. Tot està refrescat, satisfet, primaveral, i jo també soc feliç i adoro estar viva!
Va ser un moment de somieig que va esmicolar el batec del tambor del pregoner de Prešov, que anunciava les mateixes noves que lEdith i les seves amigues sentien a Humenné. Alguns membres de la comunitat jueva de Prešov van tornar corrent cap a la sinagoga a informar els ancians, mentre les adolescents sobrien pas entre la gernació per llegir la proclama enganxada amb cola al costat de lajuntament. Les mateixes notícies senganxaven, i simultàniament les proclamaven els pregoners per tot Eslovàquia, repicant campanes de llautó o picant tambors. Lúnica diferència entre les distintes municipalitats era el lloc on havien dacudir les noies: a la caserna de bombers, lescola, loficina de lalcalde o la parada de lautobús. La resta de la informació era la mateixa:
Totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys shan de registrar... el dia 20 de març...
Per què semporten noies? va preguntar el Giora Shpira.
Aquesta pregunta, se la formularia la resta de la vida.
Capítol 3
Per quina raó comença Heròdot la seva grandiosa descripció del món amb allò que, segons els savis perses, només és un tripijoc de segrests de noies?
RYSZARD KAPUŚCIŃSKI
Divendres, 13 de març de 1942
LEDIFICI AMB COLUMNES, GRIS I ADUST, del Departament de Finances estava situat al xamfrà oposat a un dels més bonics de Bratislava, construït el 1890. Ledifici dart noveau, dissenyat per larquitecte austríac Josef Rittner, a la dècada de 1940 era la seu del Ministeri de lInterior sota la presidència de Josef Tiso. Pensat originalment per acollir lexèrcit de lImperi austrohongarès, era el lloc on giraven els engranatges del Partit Nacional Eslovac. Amb vistes a les ribes del Danubi, i decorat amb cascos romans antics a les quatre cantonades de les múltiples cúpules i arcades que tenia, era un tribut al passat ric i ornamentat de limperi. El Departament de Finances tenia la seu en una construcció més minimalista, amb una pàtina déco dels anys vint. Encaixat entre aquestes dues construccions incongruents, el pont de Francesc Josep sestenia per damunt del Danubi.
Avui en dia, encara es poden veure pescadors asseguts al llarg de les ribes, al costat de petits focs encesos enmig de la boirina del riu, mentre els troleibusos repiquen als carrers de sobre. Algunes coses han canviat. El Departament de Finances ara és el Ministeri de lInterior. Hi ha un centre comercial carrer avall i una avinguda de tres carrils. Però la mateixa escala ampla mena a la portalada de fusta treballada de nou metres dalçària, amb poms de llautó com lurpa dun gegant. A linterior, just a la dreta dun vestíbul de marbre, un elevador paternòster es desplaça sobre la seva cinta contínua deficàcia burocràtica des que el van instal·lar a la dècada dels quaranta. Aquest elevador sense portes no atura mai el seu cicle incessant de cubicles en moviment. Igual com loració del parenostre, va rebre el nom del seu destinatari; lelevador es mou com els grans dun rosari a la mà dalgú. No és pas que ajudi ningú a resar abans dentrar a dins. Molta gent ha perdut la vida o una extremitat en aquests arxivadors humans, però era el mitjà de transmissió daquella època. I aquest paternòster és un dels pocs de la seva classe que queden a Europa.
El ministre de Transport i cap del Departament Jueu, el doctor Gejza Konka, hauria après amb excel·lència la tècnica dentrar dins de larmari ascendent mentre es movia, i shauria acostumat als espetecs de la fusta, queixant-se del seu pes mentre el portava al pis de dalt, on el ministre de Finances estava enfeinat calculant els costos dallotjar els jueus de bell nou.
En tant que cap del Departament Jueu, el qual havia ajudat a crear personalment lestiu de 1941 amb el ministre de lInterior, el feixista Alexander Mach, Konka no sols era responsable de planificar la deportació de les noies, sinó també dorganitzar els enviaments en tren. Com que el finançament i la rendibilitat dels costos no era del seu departament, i tenint en compte que hi havia costos que calia considerar (menjar, allotjament, guàrdies, combustible), havia de visitar tot sovint el ministre de Finances. El govern eslovac pagava cinc-cents reichsmark (lequivalent actual de dos-cents dòlars dels Estats Units) per «allotjar» els jueus a Polònia. Leufemisme de «reallotjar», definit a la Conferència de Wannsee, era «evacuar». El significat dels dos termes era el mateix. De fet, en una ordre de comanda de Zyklon B (el gas que utilitzaven per executar jueus i altres «subjectes indesitjables»), la terminologia real per demanar cinc tones daquest gas era «materials per a la reubicació de jueus».
El 1941, després que els eslovacs accedissin al requeriment dAlemanya denviar-hi vint mil treballadors eslovacs, va ser Izidor Koso, cap de les cancelleries del president Tiso i del ministre de lInterior Mach, qui va suggerir als alemanys que, en comptes deslovacs, agafessin jueus. El dispositiu per aplegar vint mil «persones» físicament aptes entre els divuit i els trenta-sis anys, per construir edificis per a jueus als quals «subicaria de manera permanent» a Polònia, va començar el 1941. A pesar de tot, conscients que no en podrien subministrar la quantitat que els exigien els alemanys, Koso va insistir a abaixar ledat fins als setze. Que les primeres cinc mil persones físicament aptes del contingent haguessin de ser totes noies no va quedar mai estipulat en cap document. Va ser a la Conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, quan el comissari/suplent Reich Protector, SS Reinhard Heydrich, i el seu assistent daleshores, Adolf Eichmann, van perfilar clarament «una tasca operativa sense parió en la història». En una dramatització de les transcripcions recuperades que es van produir durant la Conferència de Wannsee, els homes de la Schutzstaffel (SS) i els polítics seien al voltant duna gran taula de roure, mentre discutien la destrucció de la jueria europea, perfilant la Solució Final amb una manca democions encallida. Entre els eufemismes que es van proposar, va sorgir «loportunitat» que oferien als jueus de «treballar» (treballar fins a la mort). Era per a aquesta «oportunitat» que lEdith i les seves amigues estaven a punt de registrar-se.
Les reunions que van dur a la decisió fatídica de deportar noies jueves solteres probablement es van celebrar darrere de portes tancades i sense estenògrafes.
Qui va instigar aquesta idea? Provenia dAdolf Hitler i Hermann Göring, o de Heinrich Himmler? Només sabem del cert que entre els sospitosos habituals dhaver dissenyat el pla a Eslovàquia hi hauria el capità de les SS Dieter Wisliceny; Alexander Mach, antic cap de la Guàrdia Hlinka i actual ministre de lInterior; el primer ministre Vojtech Tuka; Izidor Koso, i daltres. No hem trobat el doctor Gejza Konka entre aquest grup eminent de feixistes. Home amb cara dacer, calb i de mirada dura, Konka no figura en cap fotografia de grup efectuada en aquest període, ni tampoc se nescriu res regularment. Però el seu nom sorgeix i desapareix dels registres històrics, i surt a prou documents per posar-li un interrogant molt important.
Tots els presents en aquestes reunions a porta tancada haurien estat dacord que larianització dEslovàquia era duna importància primordial, però encara hi havia uns quants obstacles en el camí del Partit Nacional Eslovac: la llei i el Vaticà.
En primer lloc i més important, era il·legal deportar ciutadans jueus perquè encara sels considerava ciutadans. El Parlament eslovac havia daprovar una legislació que ho fes legal, però encara no shavia presentat un projecte de llei per debatrel. La proclama deia que les noies es presentessin per treballar: no se les deportaria enlloc, sels oferiria «loportunitat» de treballar per al govern. No cal dir que les normes legals no preocupaven a cap dels homes que tramaven aquest pla encobert. Per a Alexander Mach, el vot era una mera formalitat. Quan finalment es va aprovar la mesura, més de cinc mil noies i uns quants milers dhomes joves ja devien ser a Auschwitz. No és estrany que el Tercer Reich alemany es referís al govern eslovac com un «Estat titella».
Però així com canviar la llei va ser un impediment senzill, lobjecció del Vaticà enfront de la deportació dels jueus va resultar més problemàtica. Amb gran decepció tant del govern eslovac com de lalemany, el novembre de 1941 es va filtrar el pla denviar jueus als camps de treball. Com a resposta directa, el papa Pius XII va enviar immediatament un emissari, Luigi Maglione, per reunir-se amb els ministres eslovacs i lliurar el missatge de la Santa Seu: no shavia dobligar els ciutadans jueus a anar a camps de treball.
No és cristià va declarar.
Actuar contra la Santa Seu era un assumpte greu, sens dubte. Molts daquells ministres eren catòlics devots. Fos com fos, el Vaticà no shavia oposat amb fermesa al Còdex Jueu, així que els cervells de la reubicació de jueus no se sentien obertament afectats. I més important encara, el president dEslovàquia era capellà, a més de feixista. Fins a quin punt podia parlar seriosament el Vaticà si no havia renyat públicament el president Tiso?
El primer ministre Tuka mantenia la seva expressió de dolor constant, darrere aquelles ulleres de muntura rodona que li donaven un aire de sorpresa permanent (com si patís gasos intestinals), mentre que Alexander Mach, amb aquell seu atractiu diabòlic, treia foc pels queixals. Com satrevia a desafiar-los, el Vaticà! Lètica vaticana no afectava en absolut el Partit del Poble Eslovac. El seu president era un mediador entre els homes i Déu, no entre els jueus i Déu. Els protocols obstaculitzaven leficiència.
El Vaticà va aixecar un dit amenaçador, i va insistir que sincloguessin avisos dadvertència per als jueus que es convertissin i accedissin al bateig. Aquelles persones que fessin feines importants per a lEstat dEslovàquia, com ara propietaris de fàbriques, pagesos i mecànics, també haurien de quedar exempts del «reallotjament». La famosa caritat cristiana no incloïa els jueus pobres.
Enviar els jueus als camps de treball en teoria havia destalviar diners al govern eslovac, un plantejament basat en lespasa de doble tall de la propaganda, atès que el govern va proclamar que la pobresa dels jueus els convertia en una càrrega per a lEstat (fins i tot mentre insistien que els jueus es feien rics a costa dels gentils pobres). La paradoxa, la van passar per alt. Als economistes a fora del govern, que ja havien desaprovat la teoria de lestalvi, també els van deixar al marge. Alexander Mach tenia un economista personal, Augustín Morávek, president de lOficina Central dEconomia, que manipulava les xifres convenientment, sense prestar atenció a una anàlisi profunda dels costos, que, a més de les despeses de reunir i transportar els jueus, hauria dhaver calculat també el de latenció a les treballadores. I si es posaven malaltes? I les haurien dalimentar, no? Les noies, si més no, no mengen gaire.
ÉS CLAR QUE LA TRAÏCIÓ ECONÒMICA definitiva va ser que Mach i els seus esbirros shavien aproximat a lOficina Principal de Seguretat del Reich (OPSR) respecte a la possibilitat demportar-se jueus eslovacs el juny de 1941. Llavors, el març del 42, el primer ministre Tuka va dir al Parlament eslovac que «representants del govern alemany havien manifestat el desig demportar-se tots els jueus». El cost de la «reubicació» seria de cinc-cents reichsmark per jueu. Els alemanys no pagaven la seva feina desclaus; obligaven els eslovacs a pagar-los per endur-se les treballadores jueves esclaves. Hom es pregunta si el cost sufragat per cada jueva era una partida més inclosa en el pressupost total.
El Departament de Transport, dirigit pel doctor Gejza Konka, devia patir per cada detall, fins i tot per quina mena de vagons transportarien un miler de «persones» a través dun terreny escabrós amb revolts muntanyosos de ferradura. Els vagons de bestiar serien els més efectius en els costos: els alemanys ja havien mesurat els vagons de bestiar, i havien estimat que nhi podien caber el doble que de cavalls o vaques. Traslladar mil persones requeriria almenys vint vagons enllaçats. Això no era un tren només: era tot un transport.
Era una tasca hercúlia. No sols el tren hauria darrossegar vagons de bestiar, sinó que també necessitarien autobusos per portar les «persones» de viles apartades a uns espais centrals on poguessin reunir i retenir les treballadores, fins que se nhi acumulés una quantitat apropiada i el trasllat als camps de treball fos eficaç en relació amb el cost. També necessitarien una estació de tren que, a més de la línia en funcionament, pogués encabir vint vagons de càrrega com a mínim. A la regió oriental dEslovàquia, aquesta estació era Poprad, una vila xica on la via ferroviària de sud-est a nord-est es podia intercanviar sense aturar els serveis regulars. Un cop escollida lestació, Konka encara necessitava un lloc on reunir la gent. A Poprad hi havia dues grans barraques de dues plantes de lexèrcit amb una tanca al voltant segura. Problema resolt.