La tarda que el tren va partir de lestació de Poprad, els planetes estaven alineats en una trinitat complicada amb la data de la visita de Himmler a Ravensbrück, i la data de juliol de 1941, quan Göring «va cridar a la completa anihilació de la població jueva dEuropa». Va ser el requeriment de Göring el que va posar en marxa les rodes perquè la Conferència de Wannsee formulés de Solució Final, i la ràpida implementació poques setmanes més tard, que es culminaria amb la deportació de les nostres noies.
Les dates i els temps són elements crucials a les cartes astrològiques. Ens consta que el tren va abandonar lestació a les 20.20 hores. Aquesta hora i aquesta data en si no ens revelen res de significatiu. Fos com fos, el matí en què les noies van arribar a Auschwitz, els planetes estaven alineats entre Mart i Bessons, configurant un quadrat perfecte (una Gran Creu Mutable) enfront dun eclipsi lunar el 3 de març de 1942, la data en què Himmler era a Ravensbrück i va reclamar 999 presoneres perquè treballessin a Auschwitz. Als cercles astrològics, una Gran Creu Mutable representa una «fractura severa». Si tiba en direccions diferents, pot resultar molt destructiva. I així va ser.
Finalment, hi ha una correlació amb les proclames dels pregoners, unes quantes setmanes abans. El 20 de març, a les vuit en punt del matí, quan les noies shavien de registrar per anar a treballar, i sotmetres a lexamen sanitari, el sol era a la lluna de Himmler, o sigui, Àries. El primer signe del zodíac, Àries (el déu de la guerra i lassalt) és cèlebre pel poder i la iniciació. Això significa que, per a Himmler, era un instant excel·lent per emprendre un pla dacció. Allò era una guerra i Himmler va atacar amb les estrelles al seu costat. Contra dones jueves joves.
___________________
2 Un número ombrívol implica que té connotacions negatives, segons lastròloga i numeròloga Molly McCord.
Capítol 6
«Déu sap si no és un truc, o alguna cosa pitjor».
«No parlis així, per lamor de Déu. Què en poden voler,
delles, fet i fet? Només són criatures, la majoria».
LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA
MENTRESTANT, GEJZA KONKA, que encara era el cap del Departament Jueu, havia arribat a la conclusió que les ordres de deportació individuals shaurien de lliurar amb molt poc marge, perquè ningú tingués temps de fugir ni damagar-se. És cert que els anuncis sobre el primer contingent de noies shavien enganxat a lavançada, així que Konka devia revisar la idea en comprovar que el primer tren no havia assolit la quota que ell pretenia i havia signat. Sota el comandament del seu successor, les deportacions sovint sexecutaven en poques hores. Les famílies de llogarrets on vivien menys de vint persones no sabien gaire res del que passava a les ciutats. La notícia de les ordres de treball per a les noies encara no havia arribat a les comunitats més rurals. En aquells llogarrets, ningú sabia ni com fer la petició duna exempció (i no és pas que no fossin prou rics per comprar-la, o prou importants per tenir-los en consideració).
Malgrat les asseveracions de lalcalde de Humenné que les exempcions per a les noies Friedman, i altres famílies presumptament importants, ja venien de camí, els documents encara no havien arribat. Per als ciutadans obedients de la llei, infringir-la no és mai una decisió fàcil, així que, el matí del 20 de març, la majoria de famílies van portar les seves noies a registrar-se als centres, tal com sels havia ordenat. Les noies de cal Friedman estaven entre les que van complir lordenança. Se suposava que lequipatge admès era de quaranta quilos per persona, però «nosaltres no els teníem pas, quaranta quilos dequipatge», diu lEdith. Ella i la seva germana van plegar la roba més bona que tenien (un suèter, una faldilla, unes quantes mitges calentes), perquè és això el que temportes quan marxes lluny de casa: la roba més bona. La seva mare va embolicar un pa casolà amb una tela i el va posar dins de la maleta de la Lea. Posant-hi bona cara, es convencien elles mateixes que responien al seu deure envers el país, i primer la Lea va fer un petó a la mare, i després nhi va fer un lEdith. Quan van marxar de casa, no tenien cap dubte que al cap dunes hores ja hi serien de tornada.
La idea de deixar enrere el pare, la mare i la família durant tres mesos espantava moltes noies educades en cases devotes i protectores. El Giora Shpira recorda la seva mare i la de la Magda rentant els cabells de les seves filles amb aigua de pluja, perquè les trenes llargues que duien fossin més suaus i netes. Eren noies molt estimades, que no podien fer cap mal. Els seus pares haurien fet el que fos per elles.
Hi havia altres noies que creien que anaven a viure una aventura. La Margie Becker confessa que decidir-se a abandonar la família per «anar a treballar a aquella fàbrica» va ser la primera vegada que havia desobeït seriosament la seva mare.
La mare em va dir: «No tens per què anar-hi». Però jo volia anar-hi amb les amigues. Les amigues són molt importants en moments així. Per això no volia que em deixessin enrere.
El mateix es pot dir de lAdela i la seva amiga Gizzy. Treballar no les espantava, i van pensar que seria una oportunitat per demostrar als eslovacs i als alemanys fins a quin punt sequivocaven respecte als jueus. Els demostrarien la força autèntica de les noies jueves eslovaques.
Piri, Eta, Alice, Fanny, Olga, Marta, Ida i centenars de noies per tot Eslovàquia es van plantar davant dun mirall o un vidre reflectant, es van pentinar els cabells i es van infondre confiança a si mateixes: tot anirà bé, tornaràs a casa daquí uns mesos, i llavors et casaràs, i acabaràs els cursos a linstitut, i començaràs a viure la teva vida...
Per què havia de dubtar ningú del que els havien dit?
«REGISTRAR-SE» implica signar oficialment lacceptació del deure però no que lactivació sigui immediata, així que les noies van anar a registrar-se convençudes que tornarien a casa per al sàbat. Aquesta era la trampa que Konka havia preparat amb tota cura: la sorpresa era primordial.
Els records sobre el registre en si varien duna comunitat a una altra. La constant és que latmosfera als edificis on es registraven les noies era surrealista i estranya. A Humenné, el lloc era una escola; a Preslov, la caserna de bombers; a Bardejov, van fer servir lajuntament. Tot i que no sabien què esperar-ne, com que estaven convençuts de fer el més correcte, alguns pares ni tan sols no van acompanyar les filles als centres de torn. I als que ho van fer, els van obligar a quedar-se a fora, sota el plugim de març que fonia les últimes restes de la tempesta de neu de febrer.
Les noies de les viles veïnes arribaven a peu o en carros tibats per cavalls, amb una crosta de neu i fang a les botes. Acompanyades per germans o pares, havien marxat de casa dhora per arribar al poble a temps. Com les noies del poble, portaven la roba més maca del sàbat. No totes aquestes noies de la rodalia eren desconegudes; moltes estaven emparentades. Moltes famílies rurals van lliurar les seves filles voluntàriament, agraint loportunitat que oferien a les noies per ajudar famílies empobrides.
Les noies de pobles que fins aleshores perdien el temps a casa ara safanyaven cap als punts de reunió. Les mares que pujaven i baixaven pels carrers de Humenné les saludaven amb la mà: hi havia la Klary Atles (la filla del rabí, francament ric); la Zena Haber, la desmanegada; la voluptuosa Helena Citron; lentremaliada Gizzy Grummer; la tia Hans, que semblava una estàtua, i la seva germana petita, la Maya, amb els cabells arrissats; les amigues de la Lea, lAnna Herskovic i lAnnou Moskovic, amb una barra de pa de la senyora Friedman. Shi van afegir lEdith i la Lea, que coneixien de tota la vida, i juntes van travessar les vies del tren i van pujar pel carrer on hi havia ledifici de lescola vella.
A la porta hi havia un agent de la policia local, indicant als pares que es quedessin a fora i sesperessin. Les noies es van organitzar en una sola fila i es van encaminar cap a lescola, on feia gairebé un any que tenien prohibit anar a estudiar. El policia devia conèixer la majoria de les noies des que anaven amb bolquers agafades a la vora de la faldilla de la mare. Tothom coneixia tothom a Humenné. Sabia alguna cosa més? Si la sabia, no la va pas comunicar. Les persianes de les finestres eren abaixades, de manera que ningú pogués veure linterior.
Ens les podem imaginar entrant obedients a ledifici: lAnna Herskovic amb cabells ros maduixa, al costat de lHelena Citron, amb cabells negres com carbó, al costat dAdela Gross, amb cabells rogencs. Totes els porten ben raspallats i lluents, i alguns rínxols sels escapen de sota del barret dhivern. LAdela, sense la germana gran, es trobava una mica perduda. LEdith mirava a tot volt preocupada, però no sallunyava del costat de la seva. Lúnica vegada que lEdith havia estat fora de casa era quan havia anat a visitar el seu oncle a Stropkov, i la idea de marxar de casa uns quants mesos lexcitava de mala manera. Sort que li quedaven la germana i les amigues.
Som fortes i joves. Això no serà res va declarar una de les amigues de lAdela, encoratjant les altres amb aquell to fatxenda.
Les noies xiuxiuejaven entre elles, mentre la cua avançava a poc a poc cap a dues taules llargues, on les noies donaven el nom i quequejaven les excuses que havien preparat amb tota cura. Les noies més riques parlaven amb aire prepotent: els havien promès exempcions i les haurien de dispensar de treballar. Els seus pares podien venir corrent per la carretera en qualsevol moment, agitant els documents que les alliberarien de lordre sobre el treball físic. Segures que les tractarien amb respecte gràcies a la posició de la seva família a la comunitat, aquestes noies més riques amagaven qualsevol dubte i preocupació sota una capa de falsa valentia. Les noies més pobres sinclinaven davant del destí, o pidolaven lalliberament donant als oficials un bocí de paper que reconeixia que eren necessàries per alimentar la família. Cap oficial civil va respondre a aquestes peticions miserables, ni va prestar atenció a lescalafó social dels pares més rics.
Si algú se sentia prou confiat per dir alguna cosa sobre les exempcions, havia de ser la noia de la família jueva més rica de Humenné. Amb posat orgullós, lAdela Gross mirava des de dalt aquells homes intimidadors, formant un signe interrogatiu silenciós amb larc de les celles, i els informava que el seu avi era el Chaim Gross, el magnat local de la fusta. Li havia promès una exempció el president Tiso en persona. Els funcionaris la van travessar amb la mirada.
Següent!
Quan no volen que una dona els molesti, els homes tenen una mirada tan menyspreadora que la dona se sent immediatament desatesa i invisible. Aquesta mirada era el que rebien les noies en aquell moment. Per a moltes, era la primera vegada que senfrontaven a una deshumanització així.
LEdith va remarcar que, a la taula llarga dels funcionaris civils, hi havia diversos guàrdies Hlinka i un home de les SS. Això la va sorprendre. Què hi tenien a veure, les SS, amb elles?
Era una bona pregunta. Si ho haguessin sabut, potser els seus pares, els veïns i tota la comunitat, haurien resistit més. Però no ho sabien, i per més que algunes noies intel·ligents com lEdith shi van fixar i sen van sorprendre, ja sabien que valia més no preguntar-ho. Ningú les hauria contestat, igualment. Qui respon preguntes a una noia?
Mentre comprovaven els noms a les llistes, les van interrogar sobre la professió: modistes, dependentes, treballadores domèstiques o duna fàbrica. Les adolescents que encara vivien amb els pares, les llistaven com a «domèstiques». En cap cas es va anotar «noia» com a possible vocació.
Hi havia més de cent joves a ledifici, i els van indicar que ara havien de treures la roba per tal que un metge els pogués fer lexamen sanitari. Les noies es van quedar de pedra en sentir aquesta ordre. Ni una de sola no shavia despullat mai davant dun home. Els oficials semblaven divertits davant del terror absolut dels seus ulls. Els homes els van repetir cridant que es desvestissin. A contracor, lentament, lEdith i les seves amigues van començar a descordar-se les bruses i les faldilles.
La Margie Becker shavia posat dos abrics, un de gris més prim a sobre, i el beix, que era el més bo, a sota per mantenir lescalfor. Se la veia molt elegant, però no pas més que a les altres noies de casa rica del poble. La Margie va plegar el vestit blau amb tota cura, i va dubtar si lhavia de posar a terra, que era brut de neu fosa de lexterior. Altres noies també dubtaven, i van buscar una manera de penjar la roba adequadament als ganxos de la paret.
Es tracta dun examen físic! Us heu de despullar del tot! va bramar un oficial.
Esglaiades, es van treure les calces i els sostenidors. Es tapaven els pits i el sexe amb els braços prims. Tremolaven.
Ens feia tanta vergonya estar allà, dretes sense roba davant duns homes... recorda lEdith.
Un doctor gentil es va passejar amunt i avall per les files mentre escodrinyava les seves figures florescents.
Obre-la! cridava, quan els mirava dins la boca. Treu la llengua!
Els examinava també la llengua.
LEdith es burla del record.
No va ser pas físic.
«AQUELLA CRIDA VA SER una oportunitat perquè els oficials es rabegessin per decret en la visió, barata i lasciva, daquelles noies nues», va escriure anys més tard el Ladislav Grosman.
Darrere el doctor, un secretari passava endavant i enrere els fulls de la llista, buscant el nom Citron en una pàgina. Gross en una altra. Comprovar. En teoria, havia de prendre notes sobre lestat físic de cada noia, però «lexamen era un engany de cap a peus». Si estaven sanes o no, no tenia cap importància. Els oficials només havien de ser-hi per fer veure que els importava; en realitat no se nhavien de preocupar gens.
Com et trobes? va preguntar el secretari a lEdith.
La noia va plegar els braços sobre la seva pitrera fràgil.
Sovint em marejo.
Cada mes? sen va burlar el secretari en to sarcàstic.
Ella se sentia més com un animal de granja que com un ésser humà. Arraulides allà totes juntes, nues com un ramat dovelles perdudes, les noies tremolaven sota la mirada fixa dels homes. ¿Per què no hi havia cap matrona de lescola per protegir-les dels esguards dogre daquells oficials? Per què no hi eren els seus pares tampoc? Lúnic confort que els restava era que ja gairebé era el sàbat, i al cap de poques hores tot allò shauria acabat, i les deixarien córrer cap als braços de les seves mares, i lencesa de les espelmes, i les seves benediccions. Lúnic que desitjava lEdith era sentir el seu pare cantant el «Shabbat Shalom», i notar la seva abraçada forta i protectora.
A la vorera, a lexterior, els pares picaven de peus a terra per espolsar-se la insensibilitat dels dits. Ja havien passat unes quantes hores ara, i tots els jueus del poble, i la meitat dels gentils també, sarremolinaven al voltant de lescola en diversos estats de confusió i desolació. El que abans era un rumor, ara era la realitat, i encara quedaven preguntes sense resposta. Què els feien exactament, a les seves noies? Per què trigaven tant? Ni tan sols havien fet la pausa per dinar!
Davant de lescola, es van alçar algunes veus de protesta.