A la vorera, a lexterior, els pares picaven de peus a terra per espolsar-se la insensibilitat dels dits. Ja havien passat unes quantes hores ara, i tots els jueus del poble, i la meitat dels gentils també, sarremolinaven al voltant de lescola en diversos estats de confusió i desolació. El que abans era un rumor, ara era la realitat, i encara quedaven preguntes sense resposta. Què els feien exactament, a les seves noies? Per què trigaven tant? Ni tan sols havien fet la pausa per dinar!
Davant de lescola, es van alçar algunes veus de protesta.
Què els passa, a aquestes noies?
Sen van a treballar.
En quina mena de feina?
He sentit dir que una fàbrica de sabates.
Una sola fàbrica no pot ser.
Durant quant temps?
Tres mesos.
On és aquesta fàbrica?
La resposta daquesta pregunta no la sabia ningú.
A DINS, LES GERMANES FRIEDMAN EREN NUES al costat de noies que coneixien de tota la vida. Algunes eren amigues de la Lea, i daltres, de lEdith. Tothom coneixia tothom del mercat, de la sinagoga, de xipollejar al riu els dies de calor. També hi havia un centenar de noies que no coneixien gaire, les que havien vingut de la rodalia. Sota la mirada lasciva dels homes, les noies van començar a compartir una camaraderia nova, tàcita. Rostres pàl·lids i angoixats semmirallaven en altres rostres semblants. La classe social ja no les separava. La por les igualava.
Entre els refugiats polonesos, la Rena havia deixat la maleta a la casa on treballava de mainadera. «Algú tacompanyarà per agafar-la», li va assegurar el policia. La cosina de lErna, la Dina, havia decidit amagar-se, però en un moment o altre de la tarda, va entrar a lescola trontollant escortada per la Guàrdia Hlinka. Estava vermella de tan humiliada, i duia els cabells esbullats. Lhavien trobat i lhavien arrestat.
El pas lent del temps inquietava i irritava les adolescents. Llavors els engranatges del govern van començar a girar. Ja hi eren ara. Vestint-se. Movent-se. Les autoritats (tot homes) tronaven:
Agafeu les coses!
Poseu-vos en fila!
Sortiu daquí!
Esverades, no sols per les instruccions sinó per la brusquedat de les ordres, les noies topaven entre elles mentre sencaminaven cap a una porta oberta. Envoltades de guàrdies armats, van sortir cap al crepuscle.
Davant de lescola, algú va cridar que les noies marxaven per la sortida demergència del darrere. La multitud va baixar corrent pel carrer lateral. Alguns pares sen van anar a casa apressats a preparar el sopar per a les seves filles, convençuts que estarien afamades i serien a casa al cap de res. Daltres van afanyar-se rere la columna de noies cridant-les pel nom. Les preguntes sabalançaven sobre laire impassible: on les portaven? Quan en tornarien?
La Margie Becker coneixia força un dels guàrdies Hlinka, i li va preguntar si podia anar a casa a dir adeu a la mare. El guàrdia la va esmunyir de la cua i la va escortar carrer avall. Dreta al costat duna veïna, «que també era de la família», la mare sagafava a la cortina de la finestra i la retorçava entre les mans. No volia plorar davant del guàrdia, tot i que el coneixia des que era un nen. Per què era ell, entre tot el món, qui semportava lluny de casa la seva filla, una noia amb qui eren amics des de la infantesa? Les llàgrimes rodolaven per la cara de la mare quan, murmurant, va dir a la seva filla: «No li donaré la satisfacció de plorar...». Va preparar discretament una mica de menjar pel sàbat per a la Margie, «hal·là acabada de fer i unes hamburgueses», i li va fer un petó de comiat. Eren els últims aliments kosher que la Margie menjaria fins al cap de tres anys. També era lúltima vegada a la vida que veuria la seva mare.
La Margie va retornar a la columna de noies, carretejant lequipatge juntament amb les seves amigues. Baixant pel carrer Major. Més enllà del carrer Gross. Les maletes picaven contra les canyelles de les noies, els esgarrapaven els turmells, i les manetes sels clavaven als palmells. La maleta de lEdith gairebé pesava tant com ella. Les seves germanes sempre feien broma que un cop fort de vent se la podia emportar. La seva germana va agafar la maneta per compartir el pes. A lEdith, les llàgrimes li feien coïssor als ulls. Alguna cosa anava malament. Ho podia percebre al moll dels ossos, però ja era massa tard per escapar-se o amagar-se. Buscava seguretat en les dones més grans de la gentada, però només sentia aflicció.
La notícia que semportarien les noies directament a lestació de tren es va escampar pel poble a lacte, i tota la població de Humenné va baixar corrent pel carrer Ševčenkova per arribar a lestació ferroviària destucat groc i vermell, abans que fos massa tard.
Envoltades per la Guàrdia Hlinka, amb aquelles expressions dures, els uniformes negres i les armes, les més joves dentre les noies van començar a plorar. Els guàrdies empenyien enrere algunes mares que intentaven trencar les files per abraçar les seves filles. LEdith buscava els seus pares frenèticament entre la multitud creixent. Els va veure. Va posar-se a plorar més fort encara. Veus angoixades que cridaven. Germans a les germanes. Mares i pares. Tietes i oncles. Cosins, avis i àvies, amigues i amics. Els noms selevaven en laire fred, mesclats amb les oracions. Quantes noies hi havia allà? Més de dues-centes. Quantes llàgrimes? Massa per comptar-les.
Estàvem tan espantades del que ens podia passar, que no érem capaces de pensar recorda lEdith. Totes les noies del voltant ploraven.
Lamentacions. Plors i mans que diuen adeu. Mans que diuen adeu i plors. Un vent fort de març bufava de les muntanyes. La Lea va aferrar la mà de la seva germana, no fos que el vent se lemportés juntament amb les fulles podrides i les llàgrimes.
A lestació, hi havia un tren de passatgers parat. Van obligar les noies a anar fins a les andanes, i elles van carregar lequipatge, pujant per les escales metàl·liques dels vagons, i es van enfilar a bord. Es van aplegar totes a les finestres per tornar a dir adeu amb una mà als seus pares i les seves famílies. El Lou Gross era massa petit per recordar haver anat a lestació a acomiadar-se de lAdela, però la seva germana i la resta de la família agitaven les mans.
Quan em tornis a veure, seré una dona casada! va dir la Deborah cridant. Us trobaré a faltar molt, Adela! Lea! Anna!
Les noies sabocaven a les finestres obertes del tren i saludaven a crits a les seves famílies. «No patiu! Tornaré a casa aviat! Us estimo!».
Per damunt dels caps de veïns i parents, i de tota la vila de Humenné, lEdith va sentir la veu de la seva mare:
La Lea no em fa patir tant, és forta, però lEdith... és tan poca cosa...
El xiulet del tren va sonar. Els vagons es van moure endavant. Mentre Humenné es fonia en la distància, la Margie Becker va intentar alleugerir la mala lluna del moment, i daltres shi van afegir. La Klary Atles, que era més gran, va oferir unes paraules destímul a tothom; va recordar a les més grans que havien dajudar les més petites, perquè ara totes haurien de ser adultes. Llavors la Gizzy Ziegler li va prendre el pèl a lAdela. La Lea i lEdith van arrencar a cantar. LHelena, que tenia una veu exuberant de soprano, shi va afegir. Amb la resiliència de loptimisme del jovent, les noies van reviscolar la sensació de laventura. Es dirigien cap al món. Estaven juntes. Els havien demanat que fessin una cosa pel seu govern. Ara ja eren adultes. Al cap de poc, totes van començar a sentir-se més emocionades i positives enfront del desconegut. Fins i tot la idea de viatjar en ple sàbat, fet contrari a la tradició jueva, safegia al seu sentit de la maduresa. Amb lesperit del dia santificat, la Margie i daltres van compartir la teca que els havien empaquetat les mares, amb noies i amigues que no havien menjat res en tot el dia.
Mentre el tren agafava un revolt a la via, en la distància van aparèixer els cims orientals més alts dels Alps suïssos. Uns penyals blancs formidables resplendien sota el sol crepuscular. Les noies sabocaven a les finestres i cridaven que podien veure el cim del Gerlachovský!
Algunes noies de lentorn rural no havien vist mai lAlt Tatras. Plenes didealisme patriòtic i dun sentit dutilitat, van començar a cantar lhimne nacional eslovac. Les veus de lEdith i la Lea selevaven per sobre de lestrèpit del tren.
Llampega sobre lAlt Tatras
Els trons esclaten trepidants
Els hem daturar, germans,
I malgrat tot, desapareixeran.
Els eslovacs reviuran
Perquè la nostra pàtria ha dormit fins ara
Però el tro llampega
Perquè la terra es desperti encara.
Gairebé era fosc quan el tren va trontollar i es va aturar a lestació de Poprad. Les noies van desembarcar amb les maletes i la seva alegria optimista, i les van rebre els membres de la Guàrdia Hlinka, amb abrics negres i fuets de muntar. No eren els nois que havien conegut a la infantesa. Eren homes violents, dexpressió dura, que els ordenaven a crits que desfilessin, i les fustigaven a lesquena i al cul amb els fuets. Els mateixos cimalls escabrosos de lAlt Tatras que els havien omplert el cor de cançons i patriotisme ara semblaven freds i amenaçadors. Tot el que els resultava estrany es va fer encara més estrany. Les esperaven unes barraques buides de dues plantes de lexèrcit. Cansada i desolada, lEdith es va dir: «Almenys ara ens informaran dalguna cosa, i sabrem què ens podem esperar». Però no hi havia cap comitè de benvinguda, ni matrones, ni cap mena dorganització. Les noies van entrar desconcertades dins aquell edifici grandiós, confoses perquè no sabien on havien de dormir. Com que ningú els ho va explicar, van buscar racons i, com van poder, van improvisar jaços per arraulir-shi. A mesura que la fosca descendia, ledifici buit va ressonar amb la remor de les noies, que sanglotaven fins a agafar el son.
Capítol 7
Les dones són qui porten al món la vida i la llum.
LA CÀBALA
Sàbat Dissabte, 21 de març de 1942
EN QUIN MOMENT POTS ESTAR MÉS SEGUR de trobar a casa les noies solteres i ben educades? En establir el registre la vigília del sàbat, les autoritats es van assegurar que qualsevol que intentés amagar-se per esmunyir-se de la crida del govern i estalviar-se lordre de treballar, se la pogués trobar fàcilment lendemà al matí a casa dels pares.
Amagar-se implicava unes incerteses particulars, però no hi havia gaires més opcions, especialment per a les adolescents. Per tal de salvar-se de la condició de solteres que les convertia immediatament en vulnerables, després de la proclama inicial, algunes famílies shavien passat les setmanes mirant de casar les noies. Daltres van enviar les filles a casa de parents a la veïna Hongria. Les famílies a les quals havien promès excepcions governamentals no creien que fos necessària una acció tan dràstica. Però, en veure que les exempcions no arribaven, a aquestes famílies només els quedaven dues alternatives: obeir la llei i lliurar les seves filles, o desobeir la llei i amagar-les. Les famílies Gross i Friedman van obeir la llei. Els Amster no.
A primera hora del 21 de març, la policia local es va presentar a la mansió dAdolf Amster amb la Guàrdia Hlinka. Un truc a la porta tan dhora només podia voler dir una cosa: perill. La mare de la Magda es va afanyar a anar al dormitori de la seva filla, i la va enviar de dret cap «a un amagatall sota la teulada» dins la seva casassa. Espolsant-se la son dels ulls, el senyor Amster va anar a obrir la porta amb la màxima innocència possible. La rebuda no va ser agradable.
El Giora Shpira recorda haver vist alguns antics companys de classe, ara membres de la Guàrdia Hlinka, emportant-se els seus amics: companys de classe arrestant els seus propis companys de classe. Així que és probable que lAdolf Amster aquell matí obrís la porta i es trobés els mateixos xicots, coneguts de la seva filla que abans tenien la cara plena de grans, drets davant seu amb les armes a punt. Els va explicar que el govern havia promès exempcions a la família Amster, de manera que no shavien dhaver molestat a venir. Inflats pel poder del seu uniforme negre, els nois el van estirar cap a fora al carrer, van agafar les porres i el van apallissar.
¿Va ser perquè al senyor Amster sel considerava un jueu opulent, que volien fuetejar-lo i degradar-lo en públic? Els veïns van sortir a fora i ho van observar horroritzats. Ensangonat i esgarrapat, el senyor Amster implorava a aquells xicots que saturessin. No era pas prou ric ni important per no implorar.
Els guardaespatlles esbroncaven el senyor Amster.
Quina filla permetria que apallissin el seu pare fins a matar-lo? Si la Magda sestimés el seu pare de debò, el salvaria! Quina mena de noia és, capaç de deixar-lo patir tant?
Havien parat la trampa amb lamor com a esquer. Sentir com colpejaven cruelment el seu pare era més del que la Magda podia suportar. Una noia de cara amable va aparèixer al carrer. El seu pare la va agafar entre els braços mentre implorava als guàrdies que no se lenduguessin. No tenia cap més filla. La necessitaven a casa. Per què no valoraven els seus serveis al govern?
Els guàrdies es burlaven i reien dels Amster. Es van emportar la delicada Magda a estrebades i la van obligar a marxar carrer avall per afegir-se a les altres noies que havien pensat que es podrien amagar. Les bones noies eren tan fàcils de trobar!
A UNS QUILÒMETRES DE DISTÀNCIA, en una comunitat als afores de Prešov, la Guàrdia Hlinka va arribar a casa de la família Rosner i van concedir dues hores a la seva filla, la Joan, per fer lequipatge. Juntament amb vint-i-tres noies més de Šarišské Lúky, la van «entaforar en una camioneta com una sardina», les van dur al poble i les van descarregar a la caserna de bombers, on van comprovar els seus noms. Aleshores ja eren les deu del matí, i a la caserna dels bombers estaven processant prop de dues-centes noies més.
Tot i que era molt dhora, el Giora Shpira i el seu germà havien sentit el rebombori a casa dels Amster, i es van esperar davant de la caserna de bombers per veure què succeiria a continuació. Quan de sobte van fer desfilar les noies per la carretera, els xicots es van plantar a córrer rere la columna, cridant la Magda i la Klara pel nom, mentre elles trontollaven pels carrers. Com que era de bon matí el dia del sàbat, alguns membres de la comunitat jueva encara no shavien assabentat que tractaven les noies com si fossin criminals comunes, i que, privades de lúltima carícia o lúltim petó dels seus familiars, havien desfilat cap a lestació ferroviària. La imatge de totes aquelles dones joves desconcertades i desgraciades encara ara esgarrifa el Giora Shpira.
El pitjor desastre de tots va ser quan van atrapar les noies i les van rodejar... Va ser el paradigma de tota la maldat que vindria.
Veure les seves filles a bord dun tren de passatgers va reforçar la il·lusió que la darrera proclama en realitat no era més que un servei al govern, i podia haver alleujat langoixa que els pares jueus sentien quan les hi prenien. A la llum del matí, les noies van obrir les finestres i sabocaven enfora per tirar petons a la família, i atrapar els que els parents els enviaven a elles, si hi tenien cap parent, és clar. Van oferir pregàries. Sen van concedir poques.