De moment, aquest matí, he tornat a posar al fons de larmari els poemes i els diaris. Però he deixat a la vista les fotos dEivissa.
Ahir la Ruth em va enviar un whatsapp dient que avui havia de baixar i si fèiem un cafè. Jo de seguida li vaig posar lemoticona del polze cap amunt, i ara que lestic esperant en aquest bar darcs i parets de pedra sento com si mestiressin lestómac amb els dits. Vull tornar a casa, amb la Clara, i fer plans per a aquestes vacances. Em fa mandra haver de parlar de mi. I encara em fa més mandra que em pregunti pels poemes i pel coi de carta que vaig enviar. He arribat dhora i ja tinc ganes de marxar. Què muneix a la Ruth més enllà duns records diluïts com una tinta que sesborra?
Mhe assegut a la taula que dona al costat del pati exterior. Els potos, dun verd exagerat, descendeixen per les parets. Mencanto en la diferència de color entre les fulles que neixen, dun verd clar i lluent, i les fulles que ja fa temps que hi són, fosques i en forma de cor. Sacosta el cambrer i em deixa el cafè damunt la superfície de marbre polit. És un home alt, prim, de cabells grisos i que sempre he vist amb una camisa negra. Mencisen els seus gestos delicats. La manera com col·loca el cafè damunt la taula. El detall de la galeta. I que sempre somriu. De vegades la vida és tan simple com aquest moment únic dun cambrer que somriu quan et serveix un cafè. En aquest temps que sempre fuig no hi ha espai per a gestos delicats ni per a cafès amb amigues, ni, encara menys, per a una amiga remota que ja no saps ni qui és.
Quan em disposo a treure de dins la bandolera la novel·la que llegeixo, arriba la Ruth. Alta, apersonada, avui va tota de rosa. Abans de petonejar-me, marriba la fragància de terra i de pi després de ploure. Obro els narius. Ensumo aire fresc. Deixa un munt de carpetes sobre la taula.
Què prens? em pregunta.
Un cafè. Descafeïnat. Mirat els tes. Nhi ha un de cítrics amb taronja que és deliciós!
I, ara, de què parlarem? Del temps? Li pregunto si encara conviu amb la francesa de la casa rural? Si han adoptat o parit una filla? Torna el cambrer delicat. Ella li demana el te amb cítrics. Mira el pati exterior i després em mira a mi. Sha canviat el pentinat i el color, ara porta els cabells estirats i tenyits de negre. Li fan joc amb les ulleres i els ulls i contrasten amb el jersei de llana rosa i els texans fúcsies. La Ruth dabans no portava totes aquestes capes. Em costa reconèixer-la.
Treu el tema de les lectures. És hàbil: sap com trencar el gel. Millor parlar de llibres que no pas don som i què fem. La Ruth, a la universitat, senfadava amb mi perquè guixava les vores dels llibres amb tota mena danotacions i subratllava amb llapis de punta gruixuda. Sembla que hagis de foradar la pàgina, em deia. El seu objectiu era evitar que el llibre semblés que shavia llegit, el conservava net com si lacabés de comprar. Jo li deia que traspassava la meva ànima als llibres. Si sabés que ara els guixo en bolígraf... Si algú deixa un llibre net vol dir que és una persona democions contingudes?
Miro de no distreurem i fixo lorella en el que mexplica: la seva última adquisició literària, una història, diu, sense concessions i amb un punt de gir al final de la primera part que deixa sense alè el lector. Un estil preciosista. El paisatge com un protagonista més. Penso que no ha perdut gens la facultat de saber explicar el que llegeix. Parla i no para de mirar-se el rellotge. I quan em pregunta què estic llegint, em venen ganes de riure. Si és que soc inoportuna. Però no tinc temps dinventar-me un altre llibre. Li explico que llegeixo una història duns personatges que hereten els papers del seu amic mort. I que el personatge protagonista persegueix lamic mort però també la novel·la que se li resisteix. Emmudeixo. Madono que macabo de descriure a mi mateixa i mespanto. Una cosa és saber de què va el llibre que llegeixes, i laltra, explicar-ho en veu alta i, al mateix temps, entendre-ho.
La Ruth magafa la mà. Em sobta aquest gest de tendresa.
Si fa no fa com tu, oi? Com va la novel·la? Una llambregada al rellotge una altra vegada. Té pressa? Escolta, laltre dia em vaig atabalar una mica i em sembla que no vaig tenir prou en compte els teus sentiments i el que això, vull dir tot això dels poemes, ha suposat per a tu. I haver-me denviar aquell paperot a mi.
El bar sha omplert de mares, pares i mainada. El cambrer, sol·lícit, desplega tot un arsenal de jocs de construcció de fusta.
Mira, jo amb això del llegat he passat moltes fases. Engego la lletania: Al principi mhi vaig llençar com una boja. Esperava com una mena de revelació, saps? No ho sé. Algun poema que em donés una visió nova de lAbril dels últims anys.
Obro la finestra dun record i em veig asseguda en una terrassa duna plaça rodona i empolsegada plena de til·lers al poble on va néixer lAbril. He quedat amb el seu germà. Em porta una caixa de cartró i em mira amb els ulls blaus aigualits. El vent li despentina els cabells fins i rossos. Mexplica que lAbril li va dir que, si mai li passava res, em donés aquesta caixa. Hi ha uns poemes, em diu, i unes llibretes. Feia temps que la meva filla lajudava a picar a lordinador uns poemes, mexplica. Són aquests, impresos. No sé on és la còpia de lordinador. És això, li dic, i li ensenyo la carta rosa pàl·lida dins el sobre blanc. El germà de lAbril té la cara descolorida i va sense afaitar. Li confesso que em sento confosa. I que no sé si estic preparada i que no sé, tampoc, si estaré a laltura. Ell em diu: fes el que sentis, fes el que et digui el cor. I encara no sé, quan em diu això, que aquestes paraules plenes de pols i perfumades de til·ler em perseguiran uns quants anys, tots els anys que dura un dol persistent.
Continuo explicant la història a la Ruth, ara que ja he engegat. Un dia després que el germà de lAbril em portés la caixa amb els poemes de lAbril, soc a laltell i dono una primera ullada als poemes. És com si entrés a les entranyes de lAbril i em sento aclaparada perquè, mentre va viure, no mhi va deixar entrar mai, tan endins. Penso que va negar la seva mort fins al final i que, per això, no ens vam poder dir adeu. I menrabio. Segurament sense cap dret. Però menrabio perquè jo hi volia tenir una conversa i guardar-me-la, aquesta conversa, com un tresor. Per això menrabio. Perquè en comptes daquesta conversa mha deixat dherència un llegat escrit. I mentre fullejo un plec de fulls que es titula Poemes meus tinc lesperança de trobar-hi algun vers que minterpel·li directament. Els conto. Cent dos poemes. Miro en diagonal els títols. No sembla que nhi hagi cap dirigit a mi. Sem fa un nus a la gola. Mho llegiré tot. És clar. Ella mho ha demanat. Potser hi haurà algun poema dedicat. Potser podré entendre alguna cosa entre línies. Potser hi trobaré lAbril de carn, de fetge i dànima.
Fa poc que he entès que la meva postura ha estat egoista o egocentrista o no sé com dir-ho...
La Ruth aixeca una cella. Mescolta, mescolta de veritat.
Vull dir... Buscar-me a mi dins els poemes? Buscar-hi una pretesa Abril que no vaig conèixer? Quina paranoia, tot plegat! Són uns poemes i prou. Molt críptics.
El que no li explico a la Ruth és que a dins daquella caixa també hi havia els diaris. Això és una altra història.
I no vau tenir mai una conversa final?
No.
Miro al meu voltant. El bar sha buidat de mares i nens. Faig una llambregada al rellotge. Fa mitja hora que estic amb la Ruth. Ella també mira el rellotge i cap a la porta. I activa la cuixa dreta.
El que no li explico a la Ruth és que a dins daquella caixa també hi havia els diaris. Això és una altra història.
I no vau tenir mai una conversa final?
No.
Miro al meu voltant. El bar sha buidat de mares i nens. Faig una llambregada al rellotge. Fa mitja hora que estic amb la Ruth. Ella també mira el rellotge i cap a la porta. I activa la cuixa dreta.
I així que escrius. Una novel·la.
I en el moment que la Ruth deixa de mirar-me als ulls i fixa latenció dins la tassa del te de cítrics, madono del que està pensant. Lexpressió dels ulls la delata. I el somriure trist. No, Ruth, no mho facis, això. Em torna a mirar. Atura la cuixa. I jo no ho vull, però abaixo la mirada. I ara soc jo que miro fixament la tassa petita amb el cafè ressec enganxat a les vores.
Escriu, et va dir. Has complert aquesta part. I ara vols abandonar els poemes? Tu saps què hauria donat jo, per un llegat així?
No, Ruth. No mho facis, això.
Cremar. De fet, els vull cremar contraataco.
8
Una persona que estimes et dicta una voluntat. Fes-te càrrec daixò i dallò. I a tu aquesta última voluntat set va fent feixuga perquè et sembla que no estaràs a laltura. O per-què penses que és injust, que no vols tenir aquesta responsabilitat. Que no vols continuar lligada al dolor. Que vols respirar. Però no pots treure el cap fora de laigua. Per això el desig daquesta persona estimada que se nha anat per sempre tatrau perquè ha confiat en tu i alhora et repel·leix perquè voldries ser lliure, treure el cap de laigua i emplenar els pulmons daire.
No em vaig posar a escriure perquè mho hagués deixat escrit lAbril. Simplement, va passar, després dun any sense escriure pràcticament res. Mhavia enamorat de la Clara. Era temps destimar i no pas descriure. Però de mica en mica vaig anar trobant les paraules i va ser com trobar la clau que finalment encaixa al pany, la pots fer girar i obres la porta. Més endavant, vaig voler començar una novel·la. I em vaig encallar. I ara encara estic en aquest punt. Cal que expliqui tot això a la Ruth?
Un dia la Clara em va explicar la història duna monja que no semblava una monja. I em vaig imaginar que era una monja impostora. Que, en realitat, aquella monja volia escriure i es tancava al convent per poder-shi dedicar. Vaig escriure un conte curt. Tot seguit, vaig escriure un altre conte que vaig titular Rèquiem. Anava duna dona que se li acaba de morir lamiga i se nanava de retir a escriure, en una casa enmig de camps de cereals daurats. Em costava molt. Per escriure has de tenir alguna cosa a dir i saber com dir-la. O no?
Reculo vint-i-cinc anys, el dia que el meu pare em va comprar una màquina descriure elèctrica. Va ser en aquell moment que vaig decidir que volia ser escriptora, quan vaig desembolicar el paper de quadres verds i vermells que cobria la caixa de cartró. Lembalum ja prometia un objecte més elegant que lOlivetti que havia heretat de la meva germana i que també havia fet servir la meva mare, la de la cinta negra i vermella que membrutia els dits i la de la lletra «a» que senganxava amb la «w». Allà tenia aquell artefacte nou, blanc, brillant i amb les tecles finíssimes. El tacte, fred i suau, em va conquistar i frisava per sentir el soroll dels dits picant les lletres. Vaig treure del calaix metàl·lic lúltim conte que havia escrit a mà. Aquell estiu havia viatjat a Galícia i havia evocat al paper les onades gegants de Finisterre i una dona de mirada borrosa. Una dona que coneixia una parella jove i que senamorava de la noia. Una dona real que jo havia conegut al bar on treballava; desitjava fer-la viure en un món i en un escenari inventats. Vaig començar a picar la història. Al principi, premia massa fort les tecles i no calculava la diferència de pressió respecte a lOlivetti. Però de seguida li vaig agafar la cadència. Els meus dits lliscaven al ritme del que transcrivia i de totes les frases noves que se macudien. Em veig posseïda pel soroll de les tecles, picant les tecles pel plaer de picar-les, per sentir el compàs dels meus dits, per conquerir el cos de la dona que recreava amb cada pulsació.
Durant aquesta època escrivia molt. Poemes, contes, sentències, projectes de novel·la que no vaig acabar mai... No pensava si escrivia bé o malament. Inventava personatges que protagonitzaven històries que jo volia viure. Quan es va interrompre, aquesta fluïdesa? Quan van aparèixer els primers bloquejos? Bloquejar-se és prendre consciència de la dificultat? Em feia càrrec de les meves limitacions com més novel·les mempassava? Escrivia perquè admirava el que llegia i jo volia escriure de la mateixa manera.
Ara em costa narrar més de cinc frases seguides. Maturo i rellegeixo. Canvio una coma. Busco un verb més apropiat. Bec un glop de te. Agafo, de nou, lescaleta i marco amb un retolador verd les escenes escrites. Faig córrer la rodeta del ratolí per repassar lescena precedent. Canvio paraules. Escric cap enrere i no puc saltar cap endavant. Com aquell somni recurrent: vull agafar lautobús, o un avió. De vegades és un tren. Faig tard. Sempre, per alguna cosa o una altra, em confonc, o no enllesteixo mai la maleta, o els peus sem claven a terra. I si alguna vegada aconsegueixo pujar al tren, autobús o avió, perdo la persona que macompanya.
LAbril em va deixar un centenar de poemes titulats Poemes meus on vaig voler trobar lAbril de veritat, lAbril sana, lAbril que no amagava els sentiments, lAbril de cor endins. Què hauria fet la Ruth? Què hauria fet la Ruth, ella que menveja tant?
Hi havia dies que maixecava amb la determinació ferma davançar en la revisió dels poemes. Dacord, em deia. Endavant! Però, potser, abans dentrar a la dutxa, havia obert la persiana i mhavia fixat en un núvol allisat per la tramuntana. Mhavia tapat amb el barnús i havia obert la finestra. I mhavia imaginat caminant sota aquell cel transparent. Caminar amb lúnic objectiu de caminar. Respirar el vent i lolor de la terra. Fixar-me en la llum filtrada entre les fulles dun arbre. Trepitjar el camí fressat i compassar els batecs al ritme de les meves passes. La tramuntana em netejaria lànima i potser podria afrontar amb garanties el que quedava de setmana. Però em deia després, Laura. Com lAbril a lamant que se li escapava dels dits. Em dutxava. Després em servia un suc de taronja, em preparava un te i em feia unes torrades. Ho netejava tot i escampava els poemes. Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Sabia que ho faria, sabia que, com sempre, jo faria el que ella em dictés. Et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Demanar. Expressar a algú la necessitat dobtenir (daquest algú) alguna cosa. Fer-se càrrec. Carregar-se dalguna cosa. I, si escau, publicals. No va dubtar. Si escau. Era escaient publicar-los? Era escaient publicar-los, un any després de la seva mort? I més endavant, sis anys després de la seva mort? O deu?
Però no és ben bé això. El que mamoïna pensar és que potser seria ella, ara, qui no els voldria publicar. Quins descartaria? Quins voldria revisar? LAbril sabia que la força del temps no té pietat.
I, enmig de tot això, lAbril de veritat la vaig trobar als diaris. Em va costar un any començar a llegir-los. És curiós com em vaig abocar als poemes i, en canvi, com vaig arraconar els diaris. Com vaig obviar que lànima de lAbril la trobaria a les llibretes i no pas en uns poemes que no mentraven. I madono, ara, que els imperatius de les paraules que em va deixar dherència, «fes-te càrrec», «escriu», van eclipsar la meva perspectiva com un núvol que travessa el sol. Cada any lAbril va escriure en una llibreta, del 1998 al 2009, un any abans de la seva mort. Quan vaig començar a llegir-los ja no vaig poder parar. Em vaig empassar la llibreta del 1998 i la del 1999. Aquella Abril era viva. En aquells dos primers diaris mirava de buscar-se i trobar-se sense lAdam. Després, en els primers moments de la malaltia, hi va escriure el desconcert. I, en la llibreta del 2001, ja no parlava de les limitacions sinó de tots els projectes que tenia ganes de tirar endavant. Jo llegia i llegia. Però quan vaig arribar a lentrada del 25 dabril del 2002 vaig haver de parar. El cor em va fer un salt.